diumenge, 28 de febrer del 2010

Relats conjunts: La nit estelada

La nit estelada, Vincent Van Gogh (1889)



Feia molt que no recordava aquella nit d’agost, estirada a la sorra de la platja de Zahara, veient caure les llàgrimes de Sant Llorenç.

Aquella primavera s’havia enamorat, era un amor impossible i per això passava les vacances amb una amiga. Però aquella nit, sota els estels que no paraven de caure i amb la sensibilitat a flor de pell, es va imaginar que no era l’amiga la que s’estava amb ella al seu costat sinó ell i va tancar els ulls, el va imaginar acaronant-la, fent-li petons, parlant-li a cau d’orella del seu amor que li corresponia més que augmentat i que li demostrava fent-li amb tota delicadesa, però a l’hora intensament.

Ella es va deixar anar i el sentia, sentia el seu alè, les seves mans recorrent-li tot el cos, la seva llengua, els seus dits, sentia com no es deixava cap racó, cap part d’aquell cos que es movia lentament i compassada, aquell cos que sentia esgarrifances a cada pas dels seus dits i que es lliurava al plaer que ell li donava.

Va fer un lleu gemec i un breu sospir, l’amiga li va demanar que què li passava i ella va obrir els ulls i va contestar res, és que s’està tan bé aquí...

Avui, 20 anys després i de visita al Museu d’Art Modern de Nova York, davant de l’oli de Van Gogh l’ha recordada.



Una nova proposta de Relats conjunts.

diumenge, 21 de febrer del 2010

Un dia de sol




Després de tanta pluja, i amenaçant en tornar de nou avui, ahir, amb el dia preciós que feia, no podia deixar d’anar a passejar pel mar. Aquest mar que m’ha donat i em dóna tanta felicitat.

A l’horitzó es veien unes barquetes, petites, i vaig pensar en el meu capità, que aviat serà per aquí...





És curiós com aquest món de la blogosfera pot influenciar-nos tant. A la sorra hi havia una noia amb un gos i no vaig poder evitar pensar en l’Emily. Podria haver estat perfectament ella si no fos que viu lluny d’aquí i que el seu gos no és com aquest...





De tornada, i ja no arran de mar, hi havia unes plantes, semblaven pins, però eren tipus arbust i tenien unes floretes petites vermelles, i vaig pensar en el Fra Miquel, segur que ell hagués sabut de quina planta es tractava...





Mirant-me uns blocs de pisos, que personalment trobo espantosos, de lluny sembla que hi hagi hagut un terratrèmol, de més a prop són més passables, vaig pensar en el Viatger, que qualsevol dia en els pot posar al seu bloc...





També vaig pensar en la crisi: a l’Hotel Hilton de Diagonal Mar, en el breu temps de creuar el semàfor i fer algunes fotos, hi vaig veure entrar i sortir gent, amb aspecte de clients i amb bosses de botigues; la Terrassa de Diagonal Mar, on hi ha Bars i Restaurants era plena de gent; als cinemes hi havia cua, i a l’hora vaig veure molts cartells de pisos i locals en venda, lloguer i traspàs... És innegable que hi ha crisi, però curiosa també.





diumenge, 14 de febrer del 2010

Llibres: Una lletra femenina de color blau pàl·lid

Google



Franz Werfel (Praga, 1890 – Beverly Hills, 1945) és, junt amb Franz Kafka, Martin Buber i Max Brod, un dels grans artistes de la Viena jueva dels anys vint. El 1921 va rebre el premi Schiller i el 1925 el Grillparzer. L’any 1929 es va casar amb Alma Maler. En entrar les tropes de Hitler a Àustria el 1938, van fugir cap a França i van creuar secretament els Pirineus. L’octubre de 1940 arribaven a Nova York i finalment s’establien a Beverly Hills, on Werfel va morir mentre corregia les galerades dels poemes escrits entre 1908 i 1945. Poeta, novel·lista, dramaturg i assagista, és l’autor d’una obra extensíssima.




Un alt funcionari, respectable i casat, rep una carta escrita amb tinta blau pàl·lid. La lletra és femenina. Demana ajut per un noi. Sota la petició dirigida a l’home acomodat, revifen els records d’un amor antic que el trasbalsa amb la possibilitat d’un fill.
Precisa i perfecta, aquesta obra mestra de Werfel és la història d’un trasbals i d'una traïció –a Viena, el 1936.




Un llibre petit, amb una gran història. Una història que passa en només un dia. Un home benestant rep una carta amb lletra femenina que el neguiteja, que intueix que li pot portar problemes a la seva vida segura, acomodada, tranquil·la, i que l’hi pot canviar de cop, ara que acaba de fer els 50.

És la història d’una persona ambiciosa, egoista, covarda, casada amb una dona rica, que li proporciona moltes facilitats, contactes i una posició social, però que pensant que té un fill es planteja confessar-ho tot i assumir-ne les conseqüències.

Una història molt ben explicada i ben resolta, que t’atrapa, que manté l’interès fins al final, que es pot llegir en una tarda i molt recomanable.

dijous, 11 de febrer del 2010

10 de febrer


Temperatura molt càlida
Aroma a fragàncies naturals
Llum molt suau
Diferents temperatures d'aigua
Vapor al hamman
Bany de mil dolls
Bany de sal
Espelmes
Música relaxant
Silenci
Te



Google




Ahir vaig fer anys i la celebració va començar en uns banys àrabs...


diumenge, 7 de febrer del 2010

Fent de turista


Fer de turista a la teva pròpia ciutat de tant en tant té el seu encant, passejar-hi amb aquesta mentalitat fa que te la miris d’una altra manera. Divendres feia un dia preciós, tenia festa per la tarda i vaig anar a fer un tomb.

A més, em venia de gust fer-ho sola, per pensar, badar, escoltar i escoltar-me. Només amb una atmosfera així se’t fa fàcil mirar-te per dintre, escoltar-te i veure com va tot.

Vaig tancar el telèfon i vaig començar pel carrer Ferran, camí de les Rambles. Arribant a un dels accessos a la plaça Reial, vaig visualitzar una imatge: un fanal dels del carrer Ferran semblava que s’arrepengés a l’edifici de la part nova del Liceu.





Vaig entrar a la plaça Reial i vaig sortir-ne per l’accés que dóna a les Rambles. Baixant-les, em mirava les terrasses dels restaurants on els pobres turistes paguen fortunes per sangries i paelles d’aquestes precuinades, de les que tinc els meus dubtes de la seva qualitat. Vénen ganes d’anar i dir-los que vagin a altres llocs que menjaran millor i probablement pagaran menys.

Un cop vaig arribar al final de les Rambles vaig creuar i vaig anar cap a la passarel·la que porta al Maremàgnum. Hi havia força gent tant asseguda –per terra i als bancs– com caminant. A mig creuar, ens van aturar perquè havien d’obrir-la per deixar passar uns velers. Mentre esperàvem, vaig sentir una veu que oferia entrepans. –“Bocadillos recien hechos al estilo canario”–deia–. Vaig buscar amb la mirada i vaig veure dos joves, amb una bossa d’aquestes de supermercat cadascun. Mentre eren aturats parlaven i un li deia a l’altre –amb accent mexicà– que haurien de dir estil canari-mexicà i reien. Deien que a veure si ho venien tot i se’n podien anar de festa.

Quan van tornat a tancar la passarel·la i obrir el pas als vianants, em vaig fixar en dos jovenets, nord-africans, disfressats de turistes –amb motxilles, gorra, etc.– que en realitat es dediquen a la caça del turista despistat, per estirar-li la bossa. Van estar una estona pendents d’un grupet, però més endavant hi havia uns policies del port i suposo que ho van desestimar. Per sort, em van desaparèixer ràpid del camp de visió, em posa molt nerviosa veure’ls. Els he vist actuar alguna vegada i la sensació d’impotència que et queda és molt desagradable.

El Maremàgnum va tenir molt d’èxit quan el van inaugurar. Hi havia botigues, restaurants, bars de copes i discoteques i es va posar molt de moda. Com també va passar amb la Vil·la Olímpica, després dels Jocs, inicialment hi havia bon ambient, però aviat va canviar i va decaure molt. Va ser en aquella època que hi va haver molts embolics a les discoteques, més d’un mort, i com a conseqüència d’això van tancar tots els locals d’oci i ara només hi ha botigues i alguns restaurants i cafeteries. Naturalment, l’han netejat, però ara és trist i no sé si les botigues tenen gaire vendes, perquè tota aquella gent que hi havia a la passarel·la no sé on es va posar, però un cop allà no es veia.

Sortint de l’edifici, em vaig acostar a l’aigua, pel cantó on no hi ha velers, per fer una foto de la torre del rellotge. Era ple de gavines, fins i tot una, enfilada en un norai, no es va ni immutar amb la meva presència, suposo que considerant-se al seu feu.






El cel era completament blau, però arran dels edificis era ple de núvols, com si caiguessin mica en mica.




Quan m’acostava als cavallets permanents que hi ha entre l’Aquari i l’Imax, vaig veure que eren buits. Quina sensació més estranya. Quina tristor! Mai abans havia vist uns cavallets voltar buits, sense criatures, sense els seus crits, sense cua de pares esperant per recollir-los.




Vaig sortir pel costat del Palau de Mar, contenta, després d’escoltar-me vaig veure que tot anava bé.

dijous, 4 de febrer del 2010

Reagrupament

Google



Des de diumenge que estic seguint amb atenció l’afer Reagrupament que va esclatar dissabte a la nit. He llegit la premsa, vaig escoltar les declaracions del Joan Carretero dilluns a RAC1 i dimarts les de la Rut Carandell a la mateixa emissora i he llegit blocs, alguns de persones vinculades a l’organització, simpatitzants i fins i tot el d’un dels 4 membres que primer es van plantar, però que després van presentar la dimissió.

Encara ara no tinc clar què va passar –malgrat haver llegit també el bloc del Salvador Sostres, que sí que sembla saber-ho–, però el que sí que he vist, i amb tristesa, és que en aquesta bugada també hi hem tornat a perdre un llençol.

Quina llàstima que els catalans cada vegada estiguem més dividits. Al final creuré que tenim el que ens mereixem. ¿Com és possible que mentre PP i PSOE, que en teoria no tenen res en comú, siguin capaços de posar-se d’acord i anar a una quan es tracta d’anar contra els nacionalismes català i basc i en canvi nosaltres, els catalans, anem fent divisions i subdivisions que no fan més que minvar qualsevol possibilitat de força i unitat?

Haig de confessar que, personalment, i des de que vaig anar a una xerrada que va fer al meu barri, no hi posava massa expectatives en en Carretero, el vaig trobar molt fluix, la veritat, excessivament verd, fins i tot em va sobtar d’una persona que havia estat alcalde i conseller, però, com que també tenia clar que tampoc guanyaria les eleccions, em semblava que l’entrada al Parlament de Reagrupament podia ser positiva per al país i de passada útil per fer-los fer un bon rodatge.

També, que qui amb més il·lusió, entusiasme i ganes em va parlar de Reagrupament i d’en Carretero, des d’un bon començament va ser un dels 4 dimissionaris, en Francesc Abad. Fins al punt que em sabia greu que després de la xerrada a la que vaig assistir em demanés l’opinió, perquè sabia que el decebria, que li doldria. L’entusiasme que posava en ell i Reagrupament i la fe que els tenia eren enormes.

Aquests dies, llegint blocs de gent vinculada a l’organització he sentit molta tristesa. Hi ha adhesions als 4, n’hi ha de fetes individualment, però també hi he vist linxament així com que gent que es diuen amics han quedat dividits entre els dos bàndols i s’està barallant. Quina llàstima! Tinc la sensació que hi havia un gran potencial humà, gent que s’ho creia, que hi apostava fort i que s’hi havia posat amb il·lusió.

No sóc partidària de treure draps bruts, però creia que calia una explicació, però la que ha donat avui en Joan Carretero a Catalunya Ràdio, se l’hagués poguda estalviar.

És possible que Reagrupament sigui en Joan Carretero, com diuen alguns, i que per tant sense ell no pugui ser, però no és menys cert, si més no per a mi, que Reagrupament ja ha fet sostre. No crec que vagi molt més lluny.

Sigui el que sigui que hagi passat, les maneres, que en definitiva són el que compta, no han estat les més correctes, així com tampoc gens clares i això és d’una gran irresponsabilitat quan no s’està sol, quan hi ha una sèrie de persones de bona fe al darrera que han dipositat la seva confiança i la seva il·lusió en l’única empresa realment engrescadora que hi havia ara mateix.