divendres, 24 de setembre del 2010

Castell per a la independència

Castellers del Poble Sec (Google)


M’aixeco tard, avui és festa, la Mercè, vaig anar a dormir tard també, i contenta.

Acabo una setmana que havia començat complicada, amb el 21 de setembre pel mig, però ha acabat molt bé amb una persona que m’agrada, i que m’agrada agradar-li, i més amiga d’una amistat recent que em complau molt de tenir.

Esmorzo amb calma, i busco per televisió si hi ha res de la festa major. A Barcelona TV fan castells, des de la plaça Sant Jaume, i em poso a mirar-me’ls i m’hi enganxo, m’emociono, i em passen moltes coses pel cap.

Ja ho sé, segurament divago, influenciada per aquest sentiment que tinc avui tan positiu, però penso que així com en Pep Guardiola posa vídeos als seus jugadors abans de partits decisius, potser seria bo que els polítics es miressin uns quants vídeos de castells.

Potser així s’adonarien que quan hi ha un objectiu la única manera d'aconseguir-lo és anant tots junts, tots a una, amb molt de seny i sense protagonismes. Que tothom hi té un paper important, des del més gran que es queda a baix fent pinya, fins a l’enxaneta que arriba a dalt de tot. Que cada pis que puja és important per al següent, que si només una persona falla tot se’n pot anar en orris, però que si tots, des del seu lloc, ho posen tot, el que es pot aconseguir és gran, molt gran.

I que si és important pujar i arribar al cim, tant o més ho és aguantar i baixar mica en mica, sense caure, baixar pis per pis, amb paciència, fent un darrer esforç, i quan tots, però tots siguin a baix, ja se celebrarà, es cridarà, es plorarà d’alegria, i és aleshores on sortirà la rauxa que també ens caracteritza i que és bona i sana de treure, però sempre amb la feina, la bona feina feta.

I tot això em fa pensar en la independència, que és ara l’objectiu que hauria de ser el més important per a tots, segur que s’ha de fer mica en mica, pis a pis com en els castells, amb una base sòlida, amb una bona pinya, però tots junts, fins arribar al final, com l’enxaneta, però un cop a dalt, un cop assolida, s’ha de saber baixar, pis per pis també, tenir un bon full de ruta, no n’hi ha prou en arribar-hi, després hi haurem de viure i conviure, amb la fortalesa que ens caldrà, perquè rebrem per totes bandes, i haurem de saber-les entomar i tirar endavant i tot això cal fer-ho amb molta seriositat i rigor i seny, molt de seny, fins arribar a ser un país normal, independent, i és aleshores, només aleshores, quan ja haurem baixat tots del castell, que podrem celebrar-ho i deixar-nos portar per la rauxa, amb la satisfacció de la feina feta, la bona feina feta.

dimecres, 22 de setembre del 2010

21 de setembre



Quan ho has viscut de prop, a casa, en la persona que més has estimat, relativament jove encara, quan encara no era una malaltia coneguda pràcticament per a ningú i totalment desconeguda per a tu, quan amb tota cruesa, sense cap embut, t’expliquen quina serà l’evolució, el procés, i passa fil per randa, passa exactament tot allò que t’havien anunciat que passaria i que t’havia semblat increïble, impossible, costa, costa molt de pair.

Cada any, el 21 de setembre, el dia que se celebra el dia mundial de l’Alzheimer és un dia difícil de passar, massa records i un nus que no s’acaba de desfer malgrat el temps que faci. Costa molt d’acceptar la pèrdua d’un ésser estimat en vida, perquè li queda la vida, però deixa de viure-la.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Llibres: L'ametlla. Memòries eròtiques d'una dona musulmana



Vaig saber d’aquest llibre per la llista de novetats que rebo de la llibreria Pròleg, on parlaven del darrer de l’autora –El viaje de los sentidos– i deia una cosa així com de la mateixa autora de L’ametlla. Memòries eròtiques d’una dona musulmana (2005).

Sempre m’ha encuriosit l’erotisme femení musulmà perquè hi ha molt poca cosa traduïda, perquè és on la dona ho té més difícil per manifestar-se lliurement, de fet l’autora escriu sota el pseudònim Nedjma i perquè pel poc que he llegit –El gust de la mel, escrit també per una dona, Salwa El Neimi– desprèn una sensualitat molt especial, a més de fer referències a una cultura tan diferent de la nostra i prou desconeguda.

El vaig buscar per les llibreries, però el tenien descatalogat i vaig haver de recórrer a la biblioteca.

La Badra és una dona que després d’un matrimoni forçat als 17 anys amb un home de 40, acaba fugint i se’n va a una ciutat on hi té una tieta. Allà descobrirà l’amor, el sexe, la sensualitat, la passió, però també que la vida no és de color de rosa. Però tot això l’enfortirà encara més fins arribar a ser mestressa del seu cos i dels seus sentits.

Haig de confessar que no m’ha agradat tant com esperava, però m’ha resultat molt interessant pels costums que explica, com el de la cerimònia del casament, per la descoberta de que les dones musulmanes, tot i la imatge que en tenim, parlen entre elles de sexe, tenen els seus recursos, es cuiden, i, en aquest cas en concret, es parla de gent benestant, de festes, de cases, una visió que m’ha sobtat perquè és la més desconeguda que tenim o tinc dels països del Magrib.

La clau del plaer femení és a tot arreu: als mugrons que es drecen, glaçats de desig, febrosos i imperiosos. Delerosos de saliva i de carícies. Mossegar i acaronar. Els pits es revifen i ja només els falta rajar de llet. Volen ser mamats, tocats, masegats, reclosos i alliberats. El seu orgull no té límits. Ni els seus sortilegis tampoc. Es fonen a la boca, fugen, s’endureixen i es concentren en el seu plaer. Volen sexe. Quan saben que la partida s’ho val, esdevenen obertament lúbrics. Pincen les cigales i, consolats, s’enardeixen. Els mugrons es pensen de vegades que són clítoris, polles i tot. S’encaixen als replecs d’un anus púdic. Forcen l’entrada d’un orifici que, de tant voler xuclar un objecte, o un ésser, engoleix tot allò que se li presenta: un dit, un mugró o un consolador ben oliat. La clau es troba als llocs on cal anar, allà on a ningú no se li acudiria d’anar: al bescoll, al lòbul de les orelles, al sacsó d’una aixella peluda, a la ratlla que separa les natges, als dits dels peus que s’han de llepar per saber què vol dir estimar, a la part de dins de les cuixes. Tot, en el cos, és capaç de deliri. De plaer. Tot panteixa i regalima per a qui sap tocar. I beure. I menjar. I donar.

El llibre va de l’ara a l’abans, alternant el present amb el passat, explicant la cruesa, la duresa, de la nit de noces, i també la seva primera trobada amb el que serà el seu amor, en Driss, amb el que té el seu primer orgasme, i amb el que descobreix tot el que el seu cos es capaç de donar i de rebre.

Però l’amor no sempre és un camí de roses, a vegades pot ser plaent i dolorós a l’hora.

No sé si dir-ne recomanable d’aquest llibre, però sí que el considero interessant de llegir per tractar-se sobretot d’una cultura tant desconeguda.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Relats conjunts: Moai


Moai de l'Illa de Pasqua



Quan vam arribar a l’Illa ens van sorprendre aquelles immenses escultures que hi havia repartides per tot arreu. N’havíem sentit parlar, però res a veure amb la realitat que estàvem observant.

La gent era molt hospitalària i de seguida ens van acollir amb tota generositat. Una de les preguntes que més els fèiem era que ens expliquessin coses les escultures, pel misteri que sempre hi ha hagut al voltant d’elles, per com havien estat fetes, i aixecades, tenint en compte que eren d’una sola peça. I les dels barrets, aquestes encara més complicades, atès que els barrets es deia que havien estat posats amb posterioritat, en finalitzar-se l’escultura.

La resposta sempre era la mateixa, que no ho sabien, que no hi havia ningú que hagués traspassat la informació i que ells no ho sabien, que els que ho havien fet s'ho havien endut a les tombes.

Una nit, però, ens vam quedar soles les dones del grup amb un parell de dones de l’Illa. Vam beure força, elles també, i van començar les confidències femenines. Com la majoria de vegades, al voltant dels homes.

Vam parlar d’amor, de sexe, de sentiments, d’erotisme, de desig, de sensualitat i de les diverses menes de relacions sentimentals nostres. Elles també es van decidir a parlar-ne, tot i que d’entrada semblaven molt més reservades.

Van explicar-nos que elles donaven molta importància al sexe, més que als sentiments, i que quan trobaven un home que era bo sexualment parlant el cuidaven, el mimaven, li ho donaven tot i el tractaven com a un rei, perquè les satisfeia i era el que més valoraven: la satisfacció sexual. També valoraven els que les feien mares, però aquests no eren tan importants com els primers. Tot i que aquests duraven més, els deixaven viure fins que es morien de mort natural.

Ens va sorprendre aquesta explicació i vam demanar-les si és que els mataven als primers. Es van mirar entre elles, i ens van dir que era molt delicat el que ens dirien i que fins i tot no ens ho creuríem. Van començar a parlar-nos d’un beuratge, un beuratge màgic que només unes poques dones sabien fer, que la recepta anava passant de mares a filles, que el feien amb la barreja d'unes herbes d’allà i d'altres ingredients autòctons i que quan un home d’aquests deixava de funcionar o de ser-les útils sexualment, després del quorum d’una mena de consell de dones, el portaven a un lloc solitari i li donaven aquest beuratge. –I què passava amb ells després? Vam preguntar entre sorpreses i espantades, –l’endemà hi ha un nou Moai a l’Illa.



Una nova proposta de Relats conjunts.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Amor pel meu país



Un any més, ahir vam anar al Fossar de les Moreres amb l’F. La veritat és que des d’abans de vacances que no ens vèiem i inicialment vam estar més per posar-nos al dia de les nostres coses, que per l’ambient. A més era tardet quan ens vam trobar, però tot i així vam poder seguir els parlaments de dues formacions, les ofrenes florals i de cantar els Segadors per dues vegades.

Hi havia un bon ambient, jo diria que més còmode que l’any passat, que s’esbatussaven els uns als altres dialècticament –crits de botiflers! a tort i a dret– i una de les coses que vam recordar va ser la manifestació del 10 de juliol, el bon rotllo que hi havia, la tranversalitat de la gent, i com va penetrant el sentiment –i les ganes– d’independència.

Li explicava com després del 10 de juliol una amiga comuna em deia –si m’haguessis vist cridant independència, a mi! (no ho havia fet mai abans) i ell em deia que la seva mare, que mai havia tingut aquest sentiment, com molta gent fins fa poc, ara era la primera que deia que no hi havia cap més sortida.

I és que sembla que els polítics no gosin, o no vulguin, o no en tinguin prou ganes, però jo crec que amb ells o sense això acabarà sent. Digueu-me optimista si voleu o romàntica, però ja m’està bé. Bona diada a tothom!






divendres, 3 de setembre del 2010

El "mojito" del Clint



Fa dies que no actualitzo i podria dir que el principal motiu és la falta d’inspiració, però no és ben bé això. De fet, no he deixat d’escriure aquests dies, però quan em rellegeixo em veig tan poc políticament correcte que prefereixo desar-ho.

I és que aquests polítics –em ve molt de gust fer servir un diminutiu, però seré respectuosa– que tenim em posen malalta. No m’agrada com van les coses ni tampoc les entenc. No m’agrada que els darrers gestos als que estem assistint per part de tots plegats siguin en benefici personal i/o partidista. Com a exemple, les dues formacions que no es posen d’acord i no poden anar juntes a les eleccions per la confecció de les llistes, mentre que en l’ideari –que és on s’entendria que hi haguessin discrepàncies i que poguessin acabar en desacord– sembla que cap problema. ¿Què interessa més, el país o una cadira al Parlament de Catalunya?

I donant-li voltes a la política estava –no sé si us ha passat mai que si no publiques el que realment voldries no et surt res més, sembla que se’t faci un tap– que vaig decidir que prou i com que aquest cap de setmana hi ha la Fira d’indians a Begur, que celebra l’estreta relació amb Cuba, originada en l’emigració de molts begurencs a l’illa al llarg el segle XIX, i que en retornar, els que havien prosperat en els seus negocis, construïen ostentoses cases que encara avui decoren els carrers de Begur, vaig pensar en els "mojitos", que m’encanten, i vaig decidir penjar un apunt amb una foto d’un "mojito" i posar-ne la recepta.

Mentre buscava la foto al google, vaig veure que el meu estimat Clint acabava d’actualitzar publicant la meva intenció i com a conseqüència del mateix, de no voler parlar de política. Em va semblar tant bo que vaig decidir que no faria el meu apunt i que enllaçaria el seu aquí.

Bon cap de setmana a tothom!