dimecres, 31 de desembre del 2008

31 de desembre

Google



Per primera vegada a la vida celebraré el fi d'any dues vegades, però em feia il·lusió fer-ho també amb vosaltres, que sou com una altra família.



Espero i desitjo que aquest proper any seguiu escrivint, seguiu passant per aquí i seguiu dient-hi la vostra.



Com ja he dit en altres ocasions, aquest món és molt gratificant i ja no sabria estar sense vosaltres.



Que tingueu una bona sortida i una millor entrada i que aquest any Nou ens porti tot allò que més feliços ens faci.



Molts petons a totes i a tots!



dilluns, 29 de desembre del 2008

Blocaire invisible: pistes




El meu blocaire (amic) invisible és un home, però no és amic meu. En realitat, l’havia visitat molt poc, tot i que darrerament no paro de fer-ho.

Mai l’he comentat ni mai m’ha comentat.

Tot i que pel que vaig observant toca moltes disciplines, sembla que la que més li agrada és la poesia, per això em fa por no està a l’alçada amb el meu regal.

Tot i així, els seus interessos són molt diversos així com els seus posts.

Goso dir que està molt interessat en tot i per això em fa pensar que és una persona sensible i sensibilitzada.




Pel que fa al que jo he estat assignada... encara no he vist cap pista que em faci pensar en mi. Serà que no el/la visito? O que no en sé veure cap...

dissabte, 27 de desembre del 2008

Nova York (2)

Seguint la recomanació d’un amic, vam agafar el ferry que va a Staten Island, des d’on es veuen unes bones vistes de l’skyline del baix Manhattan. Aquest ferry és gratuït i porta la gent que es desplaça d’una illa a l’altra. És gran i anava força ple. La gent habitual anava asseguda llegint, dormitant, parlant entre ella, com si anés al metro o al bus, però quan vaig anar a fora, per veure les primeres vistes, era ple de turistes fent fotos.

Google


La vista és realment espectacular. Passes també per l’estàtua de la Llibertat i, si no tens especial interès en pujar-hi, és suficient per veure-la de prop. Hi ha uns ferrys que t’hi porten i a l’Illa d’Ellis també, en el mateix viatge. La imatge de Manhattan, des de l’aigua i allunyant-t’hi, aquella imatge tant vista, però que no per això deixa d’emocionar-te quan ets allà i ho pots veure en directe, val la pena.

Aquest amic, també m’havia dit que era interessant tornar quan ja era fosc per veure Manhattan de nit i, seguint els seus savis consells, així ho vam fer. Només era qüestió d’esperar una estona per a la tornada.

Vam fer un volt per Staten Island, vam aprofitar per fer una xocolata calenta, feia força fred, i vam tornar cap a la terminal del ferry. A tocar de la terminal vam veure un monument dedicat a les persones que havien perdut la vida en l’atemptat de l’11 de setembre del 2001 i que vivien allà. Tot de perfils, tallats en pedra, amb el nom, la data de naixement i el nom de l’empresa on treballaven a sota. N’hi havia molts que coincidien en l’empresa. Mentre érem allà, va aparèixer una parella gran, amb unes flors, discretament es va apropar, van posar-les en un dels perfils i van marxar.

Tant allà, com quan vam visitar la Zona Zero, sense proposar-t’ho, et canvia la cara, et vénen piles de pensaments, i et quedes una estona en silenci. És molt gros el que va passar i no pots evitar pensar-hi i en la quantitat de famílies afectades.

Un cop al ferry de tornada, vaig tornar a anar a fora, per veure Manhattan de nit. No es pot explicar, és una imatge brutal. Tots els edificis, alts, que es veuen foscos, amb totes les finestres il·luminades, i al costat el pont de Brooklyn, també il·luminat, i encara un altre pont, al darrera del de Brooklyn, el de Manhattan, és espectacular. Literalment em vaig tornar boja fent fotos, tant és així, que crec que vaig espatllar la càmera, ja no ha funcionat més després d’aquell moment.

Google



Algú m’havia dit que Nova York és per visitar-la de nit i realment quan hi ets ho penses. De dia és maca, però de nit ho és molt més. Tots els edificis són alts, a més dels típics i famosos, i de nit tots tenen els llums oberts de dintre. Això la fa una ciutat especialment vistosa de nit. No sé si la llum és barata o si és subvencionada, però realment és una passada això de veure totes les finestres de cada edifici amb llum. Una cosa que em va fer pensar és que dóna la sensació que no pensen massa en l’estalvi energètic.

Diria que tampoc en el reciclatge, ja que fan servir molt el plàstic i el porexpan. Normalment anàvem a esmorzar a un Deli, una mena de botiga de menjars preparats, a més de sandvitxs –sembla que posar entrepà parlant d’allà queda com rar–, cafès, begudes, pastes,... On tot t’ho posaven en envasos d’aquests, tant si t’ho emportaves, com si et quedaves allà a menjar-t’ho, com era el nostre cas.

Google



També em va donar la sensació que pensen poc en les barreres arquitectòniques, he vist pocs ascensors al metro, no recordo haver vist rampes a les aceres i cap semàfor sonor.




L'amic invisible, és amic, però no és amic...

dimecres, 24 de desembre del 2008

Nadal

De nena i adolescent, el Nadal m’agradava molt, de més gran, en començar a haver absències, no m’agradava gens, i amb el temps, m’ha tornat a agradar, a mesura que les absències s’han convertit en records gens dolorosos.

M’agraden les tradicions, m’agrada seguir-les i m’agrada veure les carones de les criatures, com gaudeixen, la il·lusió que hi posen, com s’ho creuen tot, com jo quan vaig ser nena.

Com que sé que a molts no us agraden les festes, no us desitjaré un bon Nadal, però sí us deixo els meus millors desitjos, per a vosaltres i per a la gent que estimeu.

També us deixo uns regals, n’hi ha per a tothom, i, quan obriu el vostre, espero que hi trobeu el que més desitgeu i, si ho voleu explicar, ho compartirem entre tots, al cap i a la fi, som com una gran família, encara que només ens uneixi la xarxa.

Petons i abraçades per a totes i tots!





Amic/ga invisible, em dones feina, et mous en un món que no domino gens, no sé si seré a l’alçada....

dimarts, 23 de desembre del 2008

Nova York (1)

Sortir de l’hotel, al carrer 44, acabant d'arribar, quan ja es fosc, caminar unes passes i trobar-se a Times Square es difícil de descriure. Una barreja de sensacions, emocions, sentiments, tot a l’hora es fa present, després de tant de temps desitjant fer aquest viatge: llum, color, gent de tots colors, tots parlant amb el xiclet a la boca, en sentit figurat, però sovint també en real, emociona i et fa sentir petita.


Google

Sempre que pensava en Nova York m’imaginava així: petita i distant en un món que no era el meu. Però això dura molt poc, unes poques hores i de seguida et sents com una més. Res ni ningú se’t fa estrany.

De Nova York s’ha dit molt ja i no crec que pugui aportar res de nou, però és innegable que cadascú ho viu d’una manera i jo faré 5 cèntims de la manera en la que jo ho he viscut.

Una de les primeres sensacions que vaig percebre, després de la de llum i color, va ser la de les olors. Un olor a brasa, bona, agradable: a la majoria de cantonades hi ha uns carros, ben muntats i posats, on et fan entrepans, pinxos, et vénen ganes d’anar-hi i comprar-te qualsevol cosa. Penses que te’n faràs farts, però he tornat sense tastar-ho, suposo que el fred hi ha tingut molt a veure, que ens feia buscar llocs tancats per menjar. També de tant en tant t’arriba una olor com de forn a primera hora del matí, però aquesta no és tan freqüent i tampoc m’hi vaig fixar tant.

Al centre hi ha molta gent, caminant, aturada, anunciant-te rutes turístiques, promocionant espectacles, també hi ha policies, però sense donar cap sensació de que hi hagi cap tensió, tot molt tranquil, gent que fa campanya perquè deixis de fumar, però de molt bon rotllo. Una noia em va aturar i em va demanar si m’havia proposat deixar de fumar. Li vaig dir que no, però que sí que hi pensava, em va dir good! i em va desitjar sort. Em va proposar fer-me una fotografia i posar-me en una gran pantalla que hi ha a Times Square on van sortint imatges de persones que ho han fet, que ho faran, etc. Li vaig donar les gràcies, però li vaig dir que no.

Una cosa que m’ha sorprès i gratament és que malgrat la quantitat de gent que hi ha, en cap moment he sentit sensació d’inseguretat, no m’he sentit amenaçada per res ni per ningú. Evidentment, parlo del centre i d’on et mous com a turista. No hem anat ni a Harlem ni al Bronx, ens ha faltat temps, 6 dies tampoc donen per molt, i amb 2 nevant, encara més.

La neu, un altre espectacle. Divendres al matí va començar a nevar i de seguida van aparèixer homes amb uns carretons, com aquells que feien servir –no sé si encara ara– els paletes abans, plens de sacs de sal i la van tirant per l’acera de manera que no arriba a quallar i pots anar caminant tranquil·la. Alguns de més sofisticats, dintre del carretó hi porten com una mena d’aparell que va donant voltes, com un tambor de rentadora, que la va escampant. Pel carrer, també apareixen màquines que la va apartant.

Una altra cosa són les voreres, entre l’acera i el carrer, on la neu es va acumulant. Quan vas a creuar un carrer, poses el peu damunt de la neu, pensant que és dura i et trobes que se t’ensorra i et quedes dintre d’un bassal d’aigua. Després ja t’hi fixes i no et passa més, però segons el calçat que portis, pots haver fet salat. Evidentment, a mi em va passar. Si vas cap a barris, la neteja no és tan eficaç i te’ls trobes tots nevats i pot arribar a semblar que ha nevat més i tot.

Diumenge al matí, vam anar a passejar per Central Park i era completament nevat. A més, tret dels caminets, la neu era intacta i estava tot preciós. Una curiositat, bé, per a nosaltres, suposo que allà hi deuen estar acostumats perquè no hi donaven importància, de tant en tant sortien esquirols, tan tranquils, enmig de la neu. També hi havia gent fent footing, com si res.


Google


Ja tinc amic/ga invisible. M'hi posaré de seguida. Serà tot un repte.

dimarts, 16 de desembre del 2008

Marxo de vacances!


Frank Sinatra - New York, New York

diumenge, 14 de desembre del 2008

Relats conjunts: La gran ona de Kanagawa


LA GRAN ONA DE KANAGAWA Hokusai 1829-1833


Sempre li havia agradat el mar, banyar-s’hi, nedar i saltar onades. Des de ben petita que ho feia.

Deia que el mar li donava vida i seguretat. Estava convençuda que al mar mai li podria passar res, perquè només calia no tenir por i deixar-se portar. No s'havia de nedar contracorrent perquè només servia per esgotar-te físicament –deia. El mar tenia una força que no es podia combatre.

També deia que quan hi havia onades, malgrat que fossin molt fortes, molt altes, amb paciència, si se sabia esperar, sempre n’hi havia una que et deixava sortir sense problemes.

Amb aquest pensament, quan hi havia moltes onades, baixava ben d’hora a la platja, era quan s’ho passava més bé: saltant onades!

Aquell dia eren grosses, fortes, altes, molt altes, ningú no gosava entrar a l’aigua. Ella, però, va arribar i s’hi va tirar de seguida. Efectivament, ho eren. Notava la força de l’aigua quan tornant endarrera se l’enduia cap dins. De seguida, però, en venia una altra que la tornava endavant.

Veia com l’aigua s’anava aixecant i agafant força i ella només estava pendent de si era llisa o si s’hi formava aquella cresta blanca. Li havien ensenyat –i no havia fallat mai– que si l’onada era llisa, es podia saltar, per alta que fos, mentre que si començava a fer-s’hi escuma a la part de dalt s’havia de cabussar.

S’ho estava passant d’allò més bé, però ja hi portava estona i començava a estar cansada. Tot aquest joc de nedar, saltar, cabussar-se, cansava molt i ja començava a tenir una edat. Potser que sortís una estona, prengués el solet, descansant una mica, i tornés més tard.

Amb tot aquest joc entre ella i l’aigua, no s’havia adonat que la gent de la platja havia marxat. No hi quedava ningú. I aleshores va veure un d’aquests socorristes de platja que li feia senyals que sortís. Li va sorprendre, mai n’hi havia en aquella platja de socorristes, era molt petita i no tenia serveis. Alguna cosa devia passar, va pensar, i es va disposar a anar sortint.

Com sempre deia, la sortida de l’aigua no es pot decidir unilateralment, s’havia d’esperar a trobar una onada que l’acompanyés cap en fora i aprofitar aquells segons.

Mirava cap a l’aigua, tot esperant aquella onada amiga, i va deixar de mirar el xicot aquell, que des de fora li seguia fent senyals. És imprescindible no deixar de mirar l’aigua, si passa aquella onada i no l’aprofites, trigarà a haver-n’hi una altra, i si estàs cansada, és quan sorgeixen els problemes.

Tant mirar-se l’aigua només, esperant l’onada que no arribava, tampoc s’havia adonat que cada cop era més lluny i que fins i tot el socorrista havia desaparegut. Estava completament sola.

Per primera vegada va tenir la sensació de por dins del mar. Era massa lluny, l’onada aquella que l’ajudaria a sortir no venia, començava a estar cansada, no sabia perquè tothom havia desaparegut, però a l’hora sabia que el mar, el seu mar, no li podia fallar, amb el que ella se l’havia estimat sempre.

De sobte, una mena de paret d’aigua altíssima, com mai abans havia vist, s’acostava i, a mesura d’anar-ho fent, s’anava fent més i més alta i anava agafant una força que ella tampoc no havia vist mai abans. No podia fer res, no podia escapar-se’n, no podia nedar ni tampoc cabussar-se, ja no podia fer res, no podia...


Una nova proposta de Relats conjunts

divendres, 12 de desembre del 2008

Resum setmanal

Google


Setmana intensa: feina, nervis, moltes coses per resoldre, algunes de complicades... Cap de setmana massa ocupat, més del que voldria i necessito, però les coses van així. La setmana que ve 2 dies de feina, em temo que també durs, amb dos dinars de Nadal, i...

V A C A N C E S, una setmaneta, del 17 al 24.

Aniré informant!

dimarts, 9 de desembre del 2008

Lectura: “Historias de Nueva York”




Manhattan - Woody Allen


Vaig saber d’aquest llibre per un post del miq a la Llumenera de Nova York i em va encuriosir.

Confesso que al començament la sensació és d’un llibre més, però de seguida, i a mesura d’anar llegint, m’hi vaig anar enganxant. És un llibre senzill, sense pretensions, on l’autor, Enric González, periodista que ha estat corresponsal del País a París, Londres, Nova York i ara a Roma, et va fent tenir la sensació que ets amb ell, prenent una copa i et va explicant coses.

Relata histories de la fundació de la ciutat, dels milionaris que van col·laborar al seu creixement, de gàngsters. Parla de llocs on creu que s’ha d’anar, restaurants, bars,... Parla de la professió, especialment sentit quan parla de la mort de dos companys, en “acte de servei”, però també –i és el que el fa tan proper– va deixant anar pensaments, opinions, deixa veure la seva manera de ser i et vénen ganes de fer-t’hi amiga, de convidar-lo a dinar diumenge a casa.

És curtet, segurament diu el mateix que molts, però no les diu com molts, és un llibre especial, que atrapa, molt agradable de llegir. Aquest migdia, mentre veia que l’acabava, m’anava entristint, pel que llegia, però també perquè sabia que demà ja no el llegiré i, francament, hagués seguit prenent aquesta copa amb l’Enric González.




Més informació:

http://thekankel.blogspot.com/2007/01/libro-historias-de-nueva-york-de-enric.html

http://serenatasnuevayork.blog.com/1605807/?page=2

dissabte, 6 de desembre del 2008

Tango

Google


Es van casar que ella tenia 20 anys i ell 29. Ell li havia fet la cort i ella se la deixava fer sense decidir-se, fins que ell li va posar un ultimàtum, amenaçant-la amb desaparèixer per sempre, i aleshores ella va dir que sí. Van tenir dos fills, van ser feliços i només la mort els va separar.

S’havien conegut en un ball. Un ball d’aquells de diumenge a la tarda, en una entitat on hi anaven amb els pares i altres familiars, com era habitual en aquella època. Sembla que de seguida es van avenir ballant i així va ser per sempre més.

Veure’ls ballar donava gust. Dels dos cossos en feien un i de les cames i els peus també. Podien ballar qualsevol cosa: pasdoble, vals, cha-cha-chá, tango,... i sempre eren com un únic cos seguint el ritme que marcava la música. En les festes i revetlles es feien mirar i tothom els felicitava.

S’ho passaven tan bé ballant, que a vegades, a casa, només els calia sentir una música que els agradés per mirar-se i, sense dir-se res, agafar-se i posar-se a ballar per tot el pis. Més d’un cop, enmig d’un dinar, per exemple, havia passat. Començar a sonar una música per la televisió, mirar-se, aixecar-se i començar a fer voltes. Recordo que de nena em feia vergonya i tot. De més gran em fascinava.

No van ser flors i violes tot tampoc, però en resum i des de la distància, puc afirmar que van ser feliços, però, sobretot, puc certificar que es van estimar molt.

Ell tenia un caràcter fort, i ella sempre deia que la diferència d’edat sempre l’havia feta tenir-li un excessiu respecte, una mena de sensació de por, però a l’hora l’adorava i ell a ella també.

Molt aviat, massa, a ella li van diagnosticar Alzheimer, una malaltia aleshores desconeguda, i això ho va esguerrar tot. Tot i així, ell s’hi va abocar, es va convertir en el seu infermer personal, la va mimar, estimar, més encara –si és que això era possible. Quan ella ja no es movia del llit, ell cada dia del món li posava crema a les cames, perquè deia que les tenia massa resseques...

Sempre he pensat que ell havia fet alguna “escapada” de més jove. Treballava de nit i ja se sap que la nit porta moltes situacions temptadores. Però mai va tenir cap repercussió a casa ni en la família i diria que en la parella tampoc. Però, si en algun moment l’hi va haver, considero que ho va ben compensar amb la seva actitud durant la malaltia.

Ella va estar 12 anys malalta, arribant a un estat de deteriorament total, i ell sempre va ser al seu costat fins que una malaltia molt ràpida se’l va endur. Ella només el va sobreviure 6 mesos i sempre penso que si ell no hagués faltat, hagués durat més, però sense ell, ja no va tenir forces per viure.


Tot això em va venir al cap un matí, escoltant el programa d’en Bassas, on el Joan Margarit va recitar un poema, Bandoneón. Vaig pensar en fer aquest post i penjar-hi aquest poema, però el vaig buscar i no el vaig trobar.

Em vaig posar en contacte amb la pàgina oficial del poeta i em van respondre que no estava publicat i que m’hauria d’esperar a la tardor.

Ahir vaig comprar el llibre i ja el puc penjar. S’adiu tant al que jo vaig viure amb ells...



Bandoneón

L’harmònium litúrgic de carrer,
l’orgue alemany més pobre,
va embarcar amb els emigrants,
que el van portar als bordells de Buenos Aires.
Igual que un capellà que ha apostatat,
allà va arrossegar-se per històries
de soledat i melancolia.
Sempre he estimat els tangos, que escoltava
quan era un nen, les tardes de diumenge,
amb el pare i la mare que els ballaven
amunt i avall pel passadís de casa.
Són la veu d’una èpica perduda,
amb el bandoneón arrossegant
lletres que parlen dels amors culpables.
Els qui ballaven en el passadís
ara ja són dintre d’un tango.
Misteriosament feliç el cantusseja
un vell provant un pas de ball en atansar-se,
amb un somriure, a la Desconeguda.

Joan Margarit
Del llibre Misteriosament feliç
Octubre 2008

dimecres, 3 de desembre del 2008

Preocupació

Google


Faig una mirada ràpida als blocs, no tinc temps de comentar, vaig tard, però amb sorpresa veig que ningú fa esment al Pacte Nacional per a la Immigració.

Potser no seré políticament correcte amb el que diré i em guanyaré alguna enemistat, tampoc puc explicar-me com m’agrada fer habitualment, tinc molt poc temps, però considero que si per a alguna cosa es fa aquest pacte és únicament i exclusiva per perpetuar els ajuntaments socialistes i fer desaparèixer del mapa municipal els partits nacionalistes.

Ho poden vestir com vulguin, però estic convençuda que la raó és aquesta. Donar el dret de vot als immigrants en les Eleccions Municipals és una conveniència únicament i exclusiva del PSC (PSC-PSOE) i, un cop més, Esquerra ho permet. No només això, ho està liderant des de la Secretaria per a la Immigració –d’Esquerra– i a sobre s’està omplint la boca parlant del gran pacte.

Hi ha Lleis, com la del Finançament dels partits polítics, o la Reforma electoral que no hi ha manera que es facin i en canvi aquest pacte es fa i ràpid.

Novament, hi ha interessos, gens obscurs, perquè són prou evidents, al darrera de tot això i no sembla que neguitegi ningú mentre que a mi em preocupa i molt.

diumenge, 30 de novembre del 2008

Desitjos


Google



M’agradaria poder-te ajudar, però no sé com.

M’agradaria arribar a fer-te entendre que acceptant-se un mateix, assumint-se, és més planer tirar endavant.

M’agradaria que veiessis que torturant-te no en treus res, només fer-te patir a tu mateix i angoixar els que t’estimen.

M’agradaria que creguessis que sense fer-te tantes preguntes, pots tenir respostes cada dia i aprendre tant o més.

M’agradaria que t’adonessis que la vida és més senzilla, més fàcil del que tu creus, i que moltes vegades només cal seguir-ne el curs, que ella sola, dia a dia ens va posant les oportunitats de ser feliços al davant i que només cal veure-les i agafar-les.

M’agradaria que desitgessis coses assolibles perquè se’t complissin i et donessin pau i serenor.

M’agradaria imaginar-te feliç, sempre, gaudint del que tens, que és molt: amor, estimació i afecte.

M’agradaria que aquestes paraules et servissin d’alguna cosa, amic meu!

divendres, 28 de novembre del 2008

"Cásate conmigo"

Google


Des de ben joveneta, gairebé des de nena, que la seva mare ja tenia clar que es casaria i quan va entrar a l’adolescència, ja li havia comprat una peça de no sé quants metres de roba de cotó, per fer-li els llençols de l’aixovar. Era el destí previst per a qualsevol noia en aquella època i les mares, que ho sabien, ho anaven preparant mica en mica.

Un altre aspecte important per a tota dona era saber fer les coses de casa i per això els dissabtes la feia ajudar-la en la neteja del pis, tot explicant-li com s’havia de fer cada cosa, mentre el seu germà dormia fins tard o sortia a fer el vermut amb els amics. El seu destí era diferent, a ell li ho farien tot i no calia que en sabés.

Els diumenges, quan es disposava a fer el dinar, la mare li posava un davantalet i li donava els ingredients per rentar, pelar i tallar –sempre seguint les seves indicacions–, per tal de preparar el sofregit de l’arròs, mentre li anava explicant totes les passes a seguir.

La formació que anava rebent no podia ser millor perquè a més, per la tarda, la mare escoltava l’Elena Francis per la ràdio i si ella deia alguna cosa la feia callar i li deia que també l’escoltés, que sempre li aniria bé.

El seu primer xicot era perfecte per als seus pares: educat, responsable, seriós, madur. Li agradava molt llegir, vestia bé, amb pantalons d’aquells de tergal, que deia ella, llegia molt i fumava en pipa, però per a ella no ho era tant de perfecte. S’hi avorria amb ell, tenien poc més de 20 anys i ella considerava que feien vida de persones grans i un bon dia el va deixar.

Després d’aquell n’hi van haver d’altres, força més divertits, però ella també va créixer, i es va tornar molt independent i entre unes coses i les altres..., però bé, això ja són altres històries...



Avui, llegint el diari, ha vist que a una cadena de televisió estrenaven un concurs nou, que es deia “Cásate conmigo”, i això l‘ha feta pensar i s’ha adonat que a ella mai ningú no li ho havia demanat, malgrat tots els preparatius que la seva mare havia anat fent per al seu casament.


Relat inspirat en un post del paseante.

L’M i la Violette també s’hi han inspirat i n'han fet relats.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Separacions

Google


Avui he sabut de dues separacions de parelles amigues. Després de la sorpresa inicial, he quedat parada quan, en ambdós casos, segons que m'han explicat, sembla que el detonant ha estat la crisi econòmica.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Dia internacional contra la violència de gènere

No cal dir que estic en contra de tota violència, però avui toca aquesta i a aquesta dedico el post.

Per sort, no ho he viscut personalment, ni cap dona a prop meu, però no per això deixa de ser un tema preocupant per a mi.

Si no les heu vistes, us recomano dues pel·lícules que a mi em van impactar i em van apropar a aquest tema:


Solas





Te doy mis ojos

dijous, 20 de novembre del 2008

Ja el tenim aquí !

Aquesta setmana, a la plaça Sant Jaume, ja estan preparant el que serà el pessebre o el seu succedani. Darrerament, mai se sap fins que no han acabat. De moment ja hi he vist unes palmeres i uns caminets de fusta, a veure com serà enguany.




A la plaça de la Catedral també estan treballant ja en el muntatge de la Fira de Santa Llúcia. D’aquesta fira el que més m’agrada és la part de l’artesania. Sempre s’hi poden trobar regals bonics i originals.




En arribar a casa, m’he trobat a la bústia el primer catàleg de joguines.




He posat la televisió i ja he vist un anunci de fragància.



Opium - Ives Saint Laurent


Definitivament, arriba el Nadal !!!

dimarts, 18 de novembre del 2008

Miscel·lània blocaire

Google


Fa poc, el XeXu es i ens demanava en un post si llegir blocs també era lectura o no, arran de comentar que des de que llegia blocs llegia menys llibres.

Personalment, reconec que llegir blocs em treu temps de llegir llibres, però penso que tan bona és una cosa com l’altre, que les dues són compatibles i que llegir blocs també et permet llegir coses normalment prou, i algunes vegades molt, interessants.



Ahir, vaig llegir un post que em va agradar molt. Molt especial, dels millors que he llegit darrerament i amb diferència, d’una gran qualitat des del meu punt de vista, i em ve de gust enllaçar-lo aquí perquè no us el perdeu si no coneixeu la iruNa i el seu bloc, batecs del tEmps.



Hi ha un bloc, Where is Nathan’s?, dels menys visitats, segons que diu el seu titular, però que a mi m’agrada fer-ho. A vegades és el text, d’altres la imatge, però sempre m’hi passo. Com que un dia d’aquests farà un any i té poques visites, potser algú s’hi passa i s’hi enganxa com jo.



El simpàtic ddriver, l’apreciat taxista de la blogosfera, està de vacances pels Estats Units i està fent una crònica diària del que visita, amb molt bones fotos, amb algun apunt històric, alguna anècdota, però sempre amb aquell to tan especial que té que sempre em fa somriure. Si amb l’explorer no el podeu obrir, proveu-ho amb el firefox, a mi avui l’explorer m’ha fallat.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Aventures amb TMB

Google


Sovint tendim a queixar-nos del transport públic, però poques vegades ho fem formalment. Ens fa mandra, creiem que no en traurem res i que perdrem el temps. Jo fins ara pensava així, però a partir d’ara m’ho miraré d’una altra manera.

El motiu de fer aquest post, és, sobretot, explicar la meva experiència amb TMB i demostrar que cal reclamar formalment.

Des de fa uns mesos, tinc per costum comprar-me les T-10 per al metro i bus per a tot el mes, tantes com setmanes tingui el mes, a primers de mes.

A finals del mes d’octubre, un vespre vaig estrenar el darrer títol que em quedava i l’endemà al matí el poso a la màquina i em surt l’anotació títol esgotat. Només amb un viatge fet, el de la tarda anterior. Vaig anar a la finestreta i l’empleada el va girar i s’adonà que era d’un sol viatge.

No ho vaig entendre, si els compro tots a la màquina i demano T-10, com podia ser que en tingués un d’un viatge? Em va dir que si tenia el rebut o si havia pagat amb tarja de crèdit i podia demostrar-ho amb l’extracte del banc, que anés a reclamar a atenció al client.

El mes de juliol, vaig tenir un altre problema amb Transports Metropolitans de Barcelona (TMB): vaig perdre una Sarfa perquè no van passar 2 busos, com a mínim, del número que jo havia d’agafar. Vaig fer un correu, queixant-me i no vaig tenir resposta.

Una mica mosca amb l’empresa, em vaig presentar a atenció al client de TMB, a la plaça Universitat, d’entrada pel tema de la T-10, però pensant en comentar l’altra assumpte també.

Em van fer omplir un imprès de queixa i se’m van quedar fotocòpia del rebut de la compra (que sempre demano) de les T-10. Com que la persona que em va atendre va estar molt correcte, vaig preguntar-li pel tema de l’estiu, tot i que no tenia cap còpia del correu que havia enviat, ja que quan escrius des de webs no et queda còpia al teu correu. Va mirar l’ordinador i va trobar la meva queixa, amb el seguiment fet i tot, o sigui, hi havia constància que havien suspès els busos i amb l’anotació pendent de resposta.

Aleshores li vaig dir que si acceptaven la seva errada, i tenint en compte que jo tenia els dos bitllets de la Sarfa, el perdut i el que havia hagut de comprar novament, podia reclamar els diners del de la Sarfa perduda per culpa d’ells. I em va dir que fes un altre imprès i que adjuntaria fotocòpia dels dos bitllets. La veritat és que vaig marxar satisfeta i gratament sorpresa per l’atenció rebuda, però sense massa esperances, sobretot de que em paguessin el bitllet de la Sarfa.

Ahir vaig rebre una carta de TMB on em deien que si havia alguna anomalia en la compra de les T-10, automàticament, feien un abonament i que el banc hauria de tenir constància de l’ingrés i que ho consultés. Efectivament, el mateix dia de la compra dels títols, tenia un ingrés per import d’una T-10.

Pel que feia a l’altre assumpte, d’entrada em demanaven disculpes pel retard en contestar-me, em deien que efectivament havien tingut un desajustament en la freqüència de pas dels busos i que si em passava per atenció al client, en el termini de tres mesos, com a circumstància excepcional, se’m lliurarien bescanvis de títols de viatge, per import de 17,65 €.


dijous, 13 de novembre del 2008

Relats conjunts: Àngels


Fragment de LA MADONNA SISTINA Rafael 1513-1514




–Quin avorriment! No m’agrada gens estar de guàrdia...

–No t’ho agafis així, home! Aprofita per fer coses.

–Coses? He mirat blocs, he fet solitaris, he jugat al Mahjong,... Ja no sé què més fer!

–Llegeix un llibre, doncs.

–Ja saps que no m’agrada llegir.

–Doncs a mi no m’atabalis.

–(Quin pal haver-se d’estar tot el dia esperant que t’assignin un nou nat per fer-li la guarda i ser el darrer de la llista!)

–Deixa de rondinar, home!

–Però si no he dit res!

–Però sé el que estàs pensant...



Una altra proposta de Relats conjunts.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Poema


Google


Ahir em van recitar un poema, que no coneixia, d’en Miquel Martí Pol i, curiosament, ahir feia 5 anys de la seva mort. Des d’aquí, la dedicatòria per a qui me’l va recitar i el meu sentit homenatge al poeta.




Si tornes


Repetiré el teu nom i el meu també.

Me'ls diré en veu molt baixa, com un prec

o, tal volta, un conjur.

De sobte et sento

molt a prop i el temor m'immobilitza.

¿Ets dins meu? ¿Et perdré, potser, si em moc?

Em tanca els ulls un calfred i et contemplo

com a través dels vidres enllorats

d'una finestra.

Pren-me tot, si tornes.




Miquel Martí Pol
Temps d’interluni (1990)

dimarts, 11 de novembre del 2008

Una estona

Google


Segueixo molt constipada, ara ja sense febre, però amb molta congestió encara, i, tot i que no tinc costum d’anar a dormir d’hora, avui m’he posat al llit a dos quarts de dotze, perquè em sentia el cap molt pesat.

Quan feia una hora que dormia, m’ha despertat el telèfon. Era l’F, era al costat de casa, amb un amic seu, que jo també conec, anaven a fer un mos i, com que sap que vaig tard a dormir, havia pensat que potser em vindria de gust fer un cafè amb ells.

Per uns instants he pensat dir-li que no, que ja era al llit, però ràpidament li he dit que sí, que baixava. Una estona així, amb bons amics, amb gent que t’estima i estimes, no es pot deixar passar. Sobretot quan saps que estaràs a gust, que un cop més “arreglareu el món”, que riureu, que us ho passareu bé i que us posareu les piles mútuament.

Són més de les 3, dormiré poc, però em compensa i molt aquesta estona que hem passat tots tres junts. Moments com aquest no es poden deixar passar així com així!

divendres, 7 de novembre del 2008

Febre


Google


Entro a la botiga, el veig allà, al fons, encara no m’ha vist. Mica en mica m’hi acosto, suposo que sent les passes, aixeca el cap, em veu, fa cara de sorpresa, però tot content ve cap a mi.

Malgrat el temps que feia que no ens vèiem, ens abracem, ens mirem, ens toquem. Està content de veure’m i jo també. Hi va haver una història maca, d’amistat, complicitats, íntima, i ens tenim molt d’afecte.

He hagut d’anar a la seva ciutat i he pensat que li podia donar una sorpresa, fent-li una visita. Sabia que li agradaria, com així ha estat.

De seguida, però, noto com el meu cos comença a reaccionar i, en una de les abraçades, em sembla que també el seu, però faig veure que no me n’adono, no vull precipitar res que realment no ens vingui de gust a tots dos. De fet jo no hi pensava en això, però veig que davant d’ell tot ressorgeix.

Ens fem les preguntes típiques i ens posem al dia de seguida, però seguim agafats, tocant-nos. En un moment que no sé què diu em poso a riure, se m’acosta i em fa un petó. Un petó prou intens com per fer-me sentir aquelles pessigolles que envien avisos cap a tots els punts erògens del meu cos. I la seves mans comencen a tocar més, o d’una altra manera de com ho havien fet fins aleshores.

És antiquari i la botiga és als baixos d’una casa on a la planta és on viu. Un espai tipus loft, molt confortable, i a la rebotiga hi té unes escales que el comuniquen amb la botiga.

De sobte, se’m separa, i em diu –ara vinc! I va a posar el cartellet de tancat a la porta, que també tanca amb clau. Torna a mi i m’estira cap a les escales. Les pugem, sense deixar-nos anar, caminant, besant-nos, despullant-nos, folls, aturant-nos, tocant-nos amb desfici, sabem perfectament on ho tenim tot i sense equivocar-nos ens ho trobem de seguida, l’excitació cada vegada és més intensa, no sé si ens haurem de quedar a les escales de moment, jo no podré seguir caminant més, el necessito, em necessita, estem tan a punt...

*****************


Sona el telèfon, obro els ulls, miro al meu voltant, sóc a casa, al meu llit, sola, miro i remiro, veig els mocadors de paper, el termòmetre, el got del suc de taronja buit, l’ibuprofèn... M’he quedat adormida, suposo, i la febrada em deu haver fet somiar.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Han pogut!

Google


M’he despertat sentint el seu discurs: ha guanyat i m’ha fet il·lusió.

No faré una crònica política, prou n’hi haurà avui i de persones expertes. Però sí m’agradaria remarcar la paraula il·lusió.

En Barack Obama, sortit del gairebé no res, i contra tot pronòstic, ha estat capaç de crear i d’encomanar il·lusió, ho ha fet als Estats Units i a la resta del món i se n’ha sortit.

No sé com ho farà, ni quin serà el balanç d’aquí un any, però ara com ara, el messiànic Obama, amb la seva il·lusió i amb les seves ganes, però també amb serenitat, em fa sentir contenta i m’ha despertat una sana enveja.

Ara més que mai penso que amb il·lusió, no només, però sí sobretot, podrem aixecar el cap i tirar endavant. Catalunya necessita recuperar la il·lusió i necessita un líder, potser també sortit del no res, que ens torni la il·lusió, perquè amb il·lusió penso que tot és possible.


No vull deixar de recordar, en un moment com aquest, en Martin Luther King a qui li diria que ja pot començar a dormir tranquil, que finalment el somni s’ha acabat, que ja és una realitat, així com tampoc als milers de negres anònims que al llarg de molts anys hi han deixat la vida: El meu sincer i sentit homenatge a tots ells.



diumenge, 2 de novembre del 2008

Lectura: L'elegància de l'eriçó

Google


Una portera, vídua i sense fills, que viu sola amb el seu gat i que té una gran sensibilitat, però amagada, des de nena, per les circumstàncies de la vida.

Ella considera que no fa per a una portera tenir un cert nivell cultural i per tant s’amaga. Amaga el que sap, el que pensa, el que sent, i fins i tot interpreta el seu paper. És la portera perfecta.

El seu món interior, però, és inquiet, interessat per les diferents arts: pintura, cinema, música, lectura,...

És tremendament observadora i explica gairebé com una radiografia com són els veïns: gent benestant, però poca cosa més, i aparentment, o socialment, considerats superiors a ella.

Al llarg del llibre va mostrant el que coneix, el que li agrada, com pensa, però sempre són pensaments que amaga i que no pot compartir amb ningú i que ningú d’aquell veïnat és capaç de veure.

Un dia, després de la mort d'un antic propietari n’apareix un de nou que, només de conèixer-la i saludar-la, veu que al darrera d’aquell posat de perfecta portera hi ha força coses més i s’hi apropa.

En el veïnat, hi ha una adolescent que no es troba bé amb la seva família ni amb aquella societat i mitjançant aquest nou veí, amb qui es troba fortuïtament, també s’hi acosta.

Són com tres personatges sense paper en aquell edifici tant i tant convencional, amb tants tòpics, però tan buit, malgrat estar habitat.

L’elegància de l’eriçó és, sobretot, un llibre sobre la sensibilitat i la persona que és sensible és amiga, és respectuosa, gaudeix de les coses belles, de les persones, estima, s’emociona, es preocupa pels dèbils.

Llegint-lo he gaudit molt, he tingut moltes sensacions també, he rigut, he plorat, en definitiva m’ha fet sentir.

Hi ha fragments sensacionals: com quan una veïna li deixa una nota i hi detecta una coma que no hi hauria de ser. Genial com s’enfada i com justifica perquè hauria d’estar ben escrita aquella nota. Un altre on explica un sopar, deliciós, amb el nou propietari, on diria que a tots ens agradaria ser ella. La tendresa amb que explica com va ser que es va casar amb el seu marit. La història de la seva germana,...

Un llibre que prometia i ara ja puc dir que del tot recomanable.

divendres, 31 d’octubre del 2008

Revisió mèdica



Avui tinc revisió mèdica...

Em sembla que per l’edat, em toca electrocardiograma...

Suposo que me’l trobaran bé el cor...

Espero, però, que no m’hi vegin tot el que s’hi cou per aquí dintre...

I, si veuen l’embolic que hi ha, que no em demanin que l’expliqui...

Tindria feina i no me’n sortiria...

Ja m’agradaria a mi tenir-lo clar!

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Fred

Google




Aquesta nit comença el fred, han dit...

però no em preocupa...

m’he preparat per rebre’l...

dormiré ben abrigada...

avui he posat el nòrdic.

Bona nit i dolços somnis!



dissabte, 25 d’octubre del 2008

La dona del caixer

Google


Aquest cap de setmana pensava escriure sobre el tema de la dona cremada en un caixer. Ahir, en veure que en Clint ho feia, i com que deia el que jo pretenia més o menys, vaig decidir que ja no el faria, però el comentari de l’Striper al post m’ha fet canviar d’opinió.

Crec que tothom sap més o menys que va passar i com va anar la història i per tant no hi tornaré. Sí, però, que m’agradaria parlar de la dona que vivia en un caixer, tenint família, i, especialment, una filla.

La premsa ha dit que era ella que volia viure en caixers i m’ho crec. En reportatges per TV i en premsa ho he vist sovint. Moltes persones, quan arriben a aquest grau de degradació, es dediquen a beure, això les mig trastoca i ja no volen saber res de ningú ni de la vida per tots coneguda com a “normal”.

Però també he vist i llegit que a aquestes persones, malgrat això, si tenen suport, se les pot reconduir, sobretot, tornant-les-hi la dignitat, que un cop recuperada, en força casos permet la seva rehabilitació.

Entenc que no podem anar pel carrer ocupant-nos de tothom que viu en caixers, però també sé que si això li hagués passat a la meva mare, hagués fet el que fos perquè fos a casa, encara que fos tancada amb clau i, evidentment, proporcionant-li l’ajut psicològic i tot el que fos necessari.

És cert que per saber què es faria en moltes circumstàncies, t’hi has de trobar, però sincerament, no m’imagino fent la meva vida sabent que la meva mare dorm en un caixer. És la mare, la persona que t’ha donat la vida, que t’ho ha donat tot! No crec que em rendís en una situació així, per difícil que fos, que d’això no en tinc cap dubte. Però si no ho fas ni per la mare...

Pel que fa als assassins, que han demanat justícia, jo els la donaria, tal com demanen, cosa que la dona no va tenir, tenint en compte que van anar, la van molestar, van marxar, van buscar eines per fer més mal, van portar un desconegut perquè ella no els veiés i obrís la porta i van fer el que van fer. Que ara em diguin que no volien matar, em serveix de ben poca cosa.

divendres, 24 d’octubre del 2008

Retrobada

Google

Quan fa força anys, un xicot amb el que sortia la va deixar, el va plorar molt i enyorar encara més. Ho va passar malament, no se’n sabia avenir, no es podia imaginar la seva vida sense ell. El considerava el perfecte pare dels seus fills, amb ell s’hi veia amb cor de tenir-ne, i veure que ja no seria així li costava molt de pair, de superar. El trobava a faltar tant, que pensava que a ell li havia de passar el mateix i que, per tant, la trucaria o aniria a buscar-la i li diria que s’havia equivocat.

Malgrat aquest enyor tan gran, mentre per una banda esperava el seu retorn, el desitjava amb totes les seves forces, per l’altra es demanava com seria si ho fes. Pensava que, quan s’ha cregut tan cegament en una persona i t’ha fallat, t’ha decebut, ha de ser difícil tornar-hi a confiar, a sentir el mateix... Era un dubte que tenia dintre seu. Volia que tornés, però no estava gens segura de que pogués funcionar com abans.

Pensava que podia ser com el gerro aquell de porcellana que, un cop trencat, per molt bé que encaixin tots els trossets i s'enganxin, les ratlles que hi queden, mai desapareixeran. Sempre més hi seran.

No ha sabut mai si per sort seva o no, però el cas és que ell no va tornar, a ella naturalment se li va passar i la seva vida va seguir el seu rumb sense poder comprovar què hagués passat.

Recentment, i pràcticament a l’hora, han retornat dues persones a la seva vida. Dues persones que, en diferents moments, van ser especials, en les que va creure, confiar, que li van fer sentir coses maques, però que, així com havien aparegut de mica en mica i mica en mica li van anar creant il·lusió, van desaparèixer sobtadament i pràcticament sense explicacions.

La seva reacció inicial va ser de grata sorpresa, d’il·lusió, fins i tot de plantejar-se que potser hauria de triar, per honestedat i per no trair ningú, i això requeria una decisió ràpida per part seva, però de seguida va començar a veure-hi ombres, llacunes,...

Aquella fe cega, aquella confiança, ja no hi és, per més que ho intenta, ja no hi creu com hi havia cregut sense ni adonar-se'n, ara, tot i volent-ho, no ho aconsegueix. S’adona que ja no és el que era, que ara ja els coneix la cara lletja, que la tenen, per més que abans la considerés inexistent. No, ara té clar que ja no pot ser, que les coses han canviat massa i que el moment ja ha passat.


dimecres, 22 d’octubre del 2008

La princeseta

Google

Dilluns vaig anar a fer de cangur dels meus nens. Com creixen! El nen ha fet 7 anys fa poc i està preciós. Va estar jugant una bona estona amb un joc de Lego, de peces petites. Quan no en trobava alguna, o tenia alguna dificultat, demanava el meu ajut, però anava fent-t’ho tot sol la mar de bé.

La nena, la princeseta, estava una mica enfebrava, s’havia adormit i calia despertar-la perquè hi havia el perill que no dormís per la nit. Vaig començar a acariciar-la, a dir-li cosetes i primer realment no se n’adonava, però després, tot i adonar-se’n, s’anava fent la dormida, perquè seguís.

Com que estava una mica melindrosa, la vaig tenir una bona estona asseguda al damunt i se m’arrapava. Vaig aprofitar per fer-li piles de petons. Mica en mica es va anar eixorivint i engrescant. Fa poc, em va ensenyar una frase en anglès que ha après a l’escola i la vaig dir i, com que no la pronunciava tan bé com ella, es va posar les mans a la cara, com volen dir què malament!, i rient-se de mi. I és que la punyetera, amb 4 anys i mig, té molt més bon accent que jo, tot i saber encara molt poques paraules en anglès.

Quan es va fer l’hora, vam anar al bany. Quan la vaig pentinar em va dir que ja ho feia ella i es va pentinar amb els cabells cap endavant, com ara porten totes les adolescents. Tan petita i ja apunta maneres.

A l’hora de sopar, li vaig voler posar una diadema i no la volia. Li vaig explicar que era perquè no se li embrutessin aquells cabells tan macos amb el sopar. Tot i anar en pijama, i diguem-ne, d’estar per casa, va voler-la triar i així ho va fer amb una plena de brillantets. És tant nena!

A l’escola fa dansa i el mes de juny van fer el festival de final de curs i era per veure-la: seguint totes les coreografies, fina i delicada, tota bufona, molt nena i encara més princeseta.

Després de sopar, i abans d’anar al llit, normalment els pares els llegeixen un conte. Els vaig donar algunes opcions i va guanyar ella: un d’una nena que les llàgrimes se li convertien en perles. El nen no n’estava convençut del tot, però li vaig fer algunes preguntes de paraules del conte i de seguida es va distreure i s’hi va avenir, ella estava encantada amb això de les perles.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Una sensació

Google

Una de les coses que vaig comprovant, a mesura d’anar postejant i llegint blocs, és que els blocs, sobretot, són com diaris personals. Si, ja sé que n’hi ha de molt específics sobre temes concrets i molt diversos, però la gran majoria expliquem coses nostres, personals: què fem, què sentim, on hem estat, què ens agrada,...

Van recollint el nostre dia a dia i si feu la prova –jo l’he feta– i us mireu per exemple el que hagueu escrit uns mesos enrera, més o menys, podreu recordar amb tot detall el que us passava aquells dies. Encara que el post no n’expliqui de detalls, el que llegiu us portarà a recordar-los.

De la mateixa manera, i més concretament quan parlem de records, sobretot de temps passats, ens permet tenir-los guardats. És com un posar ordre a les nostres coses, un arxiu de vida, diria.

I pel que fa a la música, el mateix: mica en mica, anem tenint la música que més ens agrada, o que en un moment ha pogut significar moltes coses, o que ens ha marcat sempre o en una època determinada.

Resumint, el bloc és l’arxiu, el recull de les nostres coses, més o menys endreçades, però sobretot és la nostra vida.

Aquesta reflexió ve a tomb perquè volia que quedés reflectida aquí una sensació que he viscut durant uns dies, i a estones encara visc, sense entrar en detalls tampoc, perquè, com ja he dit més d’un cop, no m’agrada parlar de coses íntimes o massa personals. Però vull que hi sigui, per recordar-ho, si miro d’aquí un temps què em passava aquests dies i també perquè no sé si aquesta sensació es quedarà aquí o tindrà més conseqüències, que espero que no, perquè no és agradable.

dijous, 16 d’octubre del 2008

Els nois d'història

David Ruano


Un nou teatre sempre és una bona noticia, però la recuperació d’un teatre encara n’és més de bona. Si a més donen la direcció artística a una de les personalitats de primer ordre del panorama artístic nacional, un actor de qualitat, amb un bon bagatge i un alt nivell cultural ja presenta una certa garantia i si, a sobre, aquest director es proposa exhibir grans autors del segle XX i obres contemporànies, apostant per talent i títols de primer ordre, amb vocació d’arribar a un públic ampli, què més es pot demanar?

Amb aquestes premisses, dijous passat, vaig anar al Teatre Goya, tancat el 2004, recuperat pel Grup Focus, després d’una rehabilitació integral, i amb la direcció artística del Josep Maria Pou.

La inauguració ha estat amb l’obra Els nois d’història, d’Alan Bennett –autor també del llibre Una lectora poc corrent, darrer llibre editat a casa nostra d’ell i que aprofito per recomanar-vos– i guanyadora de sis premis Tony i tres Olivier.

El director és el mateix Pou, qui també és podria dir que interpreta el paper protagonista, tot i que el comparteix amb vuit joves actors, diria que força novells i desconeguts, tret d’un que surt a la sèrie Ventdelplà.

Els nois d’història és una obra insòlita i estranya, que em té el cor robat perquè parla de moltes de les coses que més m’agraden (i preocupen, alhora): de l’educació, de l’ensenyament, de la cultura, dels llibres, de la lectura, dels poetes, de la poesia, del cinema d’abans, de la música popular, del teatre, del plaer de jugar i de les ganes de saber. I ho fa de manera emotiva, intel·ligent i divertida, presentant dalt de l’escenari un grup de nois que volen menjar-se el món, i un grup de mestres –massa tips alguns, amb massa gana d’altres–, que s’arrisquen junts en el llarg viatge del coneixement, diu el director.

Aquests nois, interpreten, canten, 2 d’ells toquen el piano, fan riure a estones, emocionen d’altres, però sempre fan pensar.

Hi anava amb ganes i vaig sortir molt satisfeta. Una obra molt recomanable, francament.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

L'avi

Google


Ahir, pel carrer, al davant del bust d’en Cambó que hi ha a la Via Laietana amb Jonqueres, em vaig creuar amb un senyor que duia una nena d’uns 6-7 anys agafada de la mà i li deia –aquest senyor era en Francesc Cambó, un català, com nosaltres...– i ja no vaig sentir més.

Vaig entrar al Metro pensant en la funció dels avis i la bona feina que fan i vaig pensar en el meu.

El meu avi va morir quan jo tenia 13 anys, relativament jove, amb 66, d’un càncer que se’l va endur en 7 mesos. Suposo que per això mai entendré algunes coses que després, amb el temps, vaig saber que no eren bones, o considerades bones, però jo el vaig adorar.

Era senzill, bona persona, pacient, silenciós, sord, potser per això era silenciós, es perdia moltes coses, suposo. Tenia una rialla sincera, noble, espontània.

Els matins dels dies de Nadal, quan la mare i la iaia es posaven ben d’hora a la cuina, ell em portava a passejar per Barcelona. M’ensenyava llocs que a ell li agradaven i m’explicava històries. Tant aviat érem al carrer Mandri, amb aquells edificis plens de verd a la façana, com al carrer Escudillers, on encara hi quedava algun borratxo parlant sol i fent tentines, més que caminant. O a les “Golondrines” i anàvem fins a l’espigó, o a Montjuïc.

Quan es va enamorar de la iaia, deia, de seguida s’hi va voler casar. Tenia necessitats i no estava bé anar amb dones de la vida ja... Va anar a veure el seu pare, el de la iaia, i li va dir: –miri, jo necessito casar-me.

Em parlava de la guerra, deia que hi havia dos bàndols: els rojos i els nacionals. Jo li demanava que de quin era ell (sense saber res i entendre menys encara), i em deia que ell no era de cap dels dos, que ell era republicà. –Aleshores, avi, n’hi havia tres? –No, no, jo anava amb els rojos, però no n’era. Va estar pres al Burgo de Osma, província de Sòria, on hi havia gana, brutícia, i a ple hivern, els feien tirar al riu. Una vegada, molt refredat, l’hi van fer tirar, es va quedar tot morat, es pensava que es moria, però no va ser així, per sort, i li va marxar el refredat, em va explicar.

Quan vaig fer la comunió, em va agafar a banda i em va dir que ell no vindria a l’església, que no m’ho agafés malament, que m’estimava molt, però que allà no m’hi podia acompanyar. Que a la sortida ja hi seria i passaria la resta del dia amb nosaltres. Que ell a l’església només hi havia anat per casar-s’hi, i per portar la meva mare a l’altar, però que ja havia assegurat que no hi tornaria mai més, si no era amb els peus per davant.

Era ateu i la iaia molt creient. Ell li va dir que respectaria les seves creences, però que ella respectés que ell no en tingués. Així va ser. Es van estimar molt sempre i es van respectar encara molt més.

Va tenir una única amiga l’avi, que va esdevenir amiga de la iaia i de tota la família. Recordo haver-la anat a visitar en dues ocasions amb els avis: una monja. Ella em deia –si mai veus l’avi fent-li un petó a una dona que no sigui la iaia, és a mi! Quan s’estava morint, ella li va demanar que es deixés donar l’extremunció, que ho fes per la iaia, i va consentir.

L’avi era paleta, feia murals d’esglésies, sobretot. La va conèixer a Bordeus, on el van enviar a fer obres en una església d’un convent de l’orde. S’hi va estar uns mesos, sol, i allà va fer amistat amb la Mare Concepció, que també era catalana i dirigia el convent. Es veu que les converses que tenien eren llargues, dures, no s’entenien, eren pols oposats en qüestió de creences, però a l’hora van anar fent una sòlida amistat que va perdurar fins que es va morir ella, perquè un cop mort l'avi, va seguir amb la iaia i amb els pares.

Jo l’adorava, tenia passió per ell i el trobava tan bo... La seva mort, la primera de la meva vida, va ser molt dura de pair per mi.

Ell i la iaia, a vegades parlaven d’en Lerroux. N’havien estat seguidors. Jo seguia sense saber res i entenent menys.

Li agradava molt el futbol, era de l’espanyol.

Quan vaig ser més gran, algunes coses em van xocar molt, però els pares no en parlaven mai de política i no em van saber donar mai cap resposta a les meves preguntes, suposo que el franquisme els havia emmudit. En la meva memòria, però, l’avi seguirà sent una persona molt estimada i valorada. Mai ningú m’havia parlat tan clar com ell, a la meva edat, ni amb tanta naturalitat i maduresa.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Premiscat: Gràcies de nou!





Ja en vaig parlar en un post fa poc i no tinc gaire cosa més a afegir després del veredicte, només...




MOLTES GRÀCIES!!!




He preparat unes copetes de cava, agafeu-ne una i brimdarem!




dissabte, 11 d’octubre del 2008

Relats conjunts: Cavall

Cavall, Fernando Botero


Era xinesa, tenia 8 anys i havia tingut la sort de ser adoptada per una parella amb bon nivell econòmic i de professions liberals. Això els permetia viure en una masia, a prop de la natura, però en una comarca dotada de tots els serveis i amb una bona escolarització.

Era bona nena, treia bones notes, tremendament responsable per l’edat, adorava els pares adoptius. L’havien portada molt petitona, amb mesos, i probablement no recordava res del seu país d’origen, però d’alguna manera, semblava que agraïa la fortuna que havia tingut d’haver estat treta de l’orfenat.

Li agradaven molt els cavalls, l’havien portada a muntar algunes vegades, i s’ho havia passat tan bé, que els pares van pensar comprar-n’hi un.

Els van recomanar una quadra molt bona i un dissabte de bon matí s’hi van presentar. Mentre la visitaven, i els anaven ensenyant les instal·lacions i els cavalls, els seus ulls feien pampallugues de tants cavalls, de tant macos, esvelts, ja s’hi veia allà al damunt!

En un raconet, però, en va veure un de ben curiós. Era més aviat baixet, gras i amb unes potes curtes i rabassudes. No era gens maco, però li va cridar l’atenció. En quedar-se allà, mirant-lo, els pares i la persona de la quadra que els acompanyava també s’hi van aturar.

Els va dir que era un cavall que havia nascut així, amb una mena de malformació, una cosa genètica estranyíssima, que estava sa, però que no servia per res i no sabien massa què fer-ne. Com que no estava a la venda, no estava tan cuidat ni net com els altres i entre la forma estranya i tot plegat feia més pena que altra cosa.

Tot d’una, la nena diu, compreu-me aquest! Els pares, sorpresos, li van dir que es deixés de tonteries. Que no podia ser. Que aquell cavall no servia per res i que a més no es podia muntar.

Van demanar preus de diferents cavalls, van quedar que s’ho rumiarien i que ja tornarien.

Al vespre, a l’hora de sopar, tota seriosa va dir als pares que els volia demanar una cosa i que no podien dir-li que no. Van respondre que depèn, que no es podien comprometre abans de saber de que es tractava, però que s’expliqués.

La nena va dir-los que s’ho havia estat pensant molt tota la tarda i que definitivament volia aquell cavall, el de la malformació. Que allà no estava prou ben cuidat, que segurament amb el temps se’n desfarien i que es mereixia un lloc millor. Que ja sabia que no el podria muntar, però que li era igual, que preferia dedicar-se a cuidar i estimar aquell cavall.

La van veure tan seriosa i decidida que efectivament no li van poder dir que no.

dijous, 9 d’octubre del 2008

Vicky Cristina Barcelona


Finalment, vaig anar a veure LA pel·lícula. Llàstima, no em va agradar.

Ni sembla del Woody Allen, ni entenc tant de rebombori amb Barcelona. Tret de les imatges de la Sagrada Família, la Pedrera i el Tibidabo, que les haguessin pogut encabir sense fer tot el muntatge que van fer, instal·lant-se tots a Barcelona, podria haver estat rodada a qualsevol lloc. Fins i tot, em vaig quedar amb la sensació que sortia molt més la ciutat d’Oviedo, on representa que només hi passen un cap de setmana, que no pas Barcelona.

L’argument, de tan simple, no s’aguanta per enlloc i la manera de resoldre’l, més que previsible. L’Scarlett Johansson tan és que esmorzi, com que estigui malalta, com que estigui a punt de fer l’amor, sempre fa el mateix posat.

I a sobre, la vaig veure en castellà, a consciència, i em va semblar una vergonya que el Bardem i la Cruz estiguessin doblats. Ho considero d’un tansemenfotisme total per part del director i dels actors.

Només salvaria la Penélope Cruz, i a mitges, els papers exagerats trobo que li queden bé, i la Rebecca Hall (la que fa de Vicky), molt més atractiva i elegant, per al meu gust, amb un paper més interessant i ben interpretat.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Sopar anual


Fa més de 20 anys que ja no treballem junts, però encara seguíem quedant per sopar de tant en tant. Entre sopar i sopar, alguna vegada havia passat massa temps i, el 2005, vam decidir institucionalitzar-lo, fer-lo un cop l’any i en la mateixa data, per tal que ja quedés fixat d’any en any en la memòria. Aquell dia era 6 d’octubre i ens va semblar que no hi havia una data millor per fer el sopar anual.

Aquests sopars sempre han estat memorables. Ens ho passem bé recordant vells temps en un gabinet de premsa, ens expliquem coses de les feines actuals, de les famílies –les criatures van creixent–, naturalment parlem de política i, en definitiva, arreglem el país.

Presidint la taula, el cap que havíem tingut. Un periodista i escriptor, excel·lent persona, patriota, compromès i tot un senyor, passant ja la setantena, a qui tots admiràvem i respectàvem i de qui tots hem après moltes coses, tant professionalment com humanament. La majoria havíem començat a treballar amb ell amb poc més de 20 anys i ens havíem format amb ell. Una mica, i en diferents moments, havia estat com un pare per tots.

L’any següent, el 2006, el dia 6 queia en cap de setmana i quan vaig començar a preparar els correus de convocatòria, per tal de trobar la data més propera al 6 i que anés bé a tots, no vaig obtenir resposta del cap, quan sempre era el primer en contestar. El vaig estar telefonant i no va contestar ningú a casa seva. Pendents encara de la seva resposta, per concretar la nova data, vaig tenir una telefonada, el cap havia mort, sorprenentment el dia 6 d’octubre.

Vam coincidir tots a l’enterrament, vam decidir fer el sopar i vam convenir, ara amb més motiu que mai, que això del 6 d’octubre seria sagrat. Va ser un sopar trist al començament, però mica en mica es va anar convertint en un homenatge a la seva persona, recordant anècdotes, moments, situacions,...

L’any passat, primer aniversari de la seva mort, i ja convocant-se el sopar del 2007, vam tenir coneixement de la presentació d’un llibre seu, del que la seva família n’havia trobat el manuscrit. Vam decidir anar a la presentació i a la sortida fer el sopar anual.

Ahir, 6 d’octubre, va tenir lloc el sopar d’enguany. Aquest cop vam arreglar el país, la crisi i els Estats Units també. No ens estem de res! Segur que el cap, des de la seva absència, va pensar que ja desbarrem sense ell.