Relats conjunts: La gran ona de Kanagawa

LA GRAN ONA DE KANAGAWA Hokusai 1829-1833

Sempre li havia agradat el mar, banyar-s’hi, nedar i saltar onades. Des de ben petita que ho feia.

Deia que el mar li donava vida i seguretat. Estava convençuda que al mar mai li podria passar res, perquè només calia no tenir por i deixar-se portar. No s'havia de nedar contracorrent perquè només servia per esgotar-te físicament –deia. El mar tenia una força que no es podia combatre.

També deia que quan hi havia onades, malgrat que fossin molt fortes, molt altes, amb paciència, si se sabia esperar, sempre n’hi havia una que et deixava sortir sense problemes.

Amb aquest pensament, quan hi havia moltes onades, baixava ben d’hora a la platja, era quan s’ho passava més bé: saltant onades!

Aquell dia eren grosses, fortes, altes, molt altes, ningú no gosava entrar a l’aigua. Ella, però, va arribar i s’hi va tirar de seguida. Efectivament, ho eren. Notava la força de l’aigua quan tornant endarrera se l’enduia cap dins. De seguida, però, en venia una altra que la tornava endavant.

Veia com l’aigua s’anava aixecant i agafant força i ella només estava pendent de si era llisa o si s’hi formava aquella cresta blanca. Li havien ensenyat –i no havia fallat mai– que si l’onada era llisa, es podia saltar, per alta que fos, mentre que si començava a fer-s’hi escuma a la part de dalt s’havia de cabussar.

S’ho estava passant d’allò més bé, però ja hi portava estona i començava a estar cansada. Tot aquest joc de nedar, saltar, cabussar-se, cansava molt i ja començava a tenir una edat. Potser que sortís una estona, prengués el solet, descansant una mica, i tornés més tard.

Amb tot aquest joc entre ella i l’aigua, no s’havia adonat que la gent de la platja havia marxat. No hi quedava ningú. I aleshores va veure un d’aquests socorristes de platja que li feia senyals que sortís. Li va sorprendre, mai n’hi havia en aquella platja de socorristes, era molt petita i no tenia serveis. Alguna cosa devia passar, va pensar, i es va disposar a anar sortint.

Com sempre deia, la sortida de l’aigua no es pot decidir unilateralment, s’havia d’esperar a trobar una onada que l’acompanyés cap en fora i aprofitar aquells segons.

Mirava cap a l’aigua, tot esperant aquella onada amiga, i va deixar de mirar el xicot aquell, que des de fora li seguia fent senyals. És imprescindible no deixar de mirar l’aigua, si passa aquella onada i no l’aprofites, trigarà a haver-n’hi una altra, i si estàs cansada, és quan sorgeixen els problemes.

Tant mirar-se l’aigua només, esperant l’onada que no arribava, tampoc s’havia adonat que cada cop era més lluny i que fins i tot el socorrista havia desaparegut. Estava completament sola.

Per primera vegada va tenir la sensació de por dins del mar. Era massa lluny, l’onada aquella que l’ajudaria a sortir no venia, començava a estar cansada, no sabia perquè tothom havia desaparegut, però a l’hora sabia que el mar, el seu mar, no li podia fallar, amb el que ella se l’havia estimat sempre.

De sobte, una mena de paret d’aigua altíssima, com mai abans havia vist, s’acostava i, a mesura d’anar-ho fent, s’anava fent més i més alta i anava agafant una força que ella tampoc no havia vist mai abans. No podia fer res, no podia escapar-se’n, no podia nedar ni tampoc cabussar-se, ja no podia fer res, no podia...

Una nova proposta de Relats conjunts