HI ha un blocaire, el paseante, que pràcticament només comentem dones, tret d’un home algunes vegades. Pel que diu, l'han visitat un parell més en algun moment, però jo no recordo haver-los vist mai pel seu bloc. Deu ser cosa del passat.
Fa uns dies, una blocaire li va parlar del seu harem i sembla que li va fer gràcia la idea, tot i comentar que li agradaria tenir més contacte amb blocaires masculins i que s’acceptaven recomanacions.
Com que no ha sabut què fer-ne de tantes dones, ha decidit organitzar el Harén Fútbol Club, amb la seva alineació corresponent.
M’he permès publicitar-lo a veure si algun home li fa una visita i no se sent tan sol.
Avui quan m’he llevat feia sol, però semblava una mica espantat, i ara mateix ja no en fa gens, torna a ser núvol i suposo que no trigarà gaire en tornar a ploure.
No sé si és per això –ja sabeu que els dies de pluja em posen trista– o perquè ara em surt tota la tensió de la setmana, que em sento en baixa forma, tot i que només tinc motius per estar contenta.
He tingut mostres d’afecte, d’estima i, també, de respecte i valoració professional, prou important i necessari per sentir-nos bé, ja que la feina, ens agradi o no, ens afecta per les hores que hi dediquem diàriament. Vaig rebre una trucada d’una bona amiga que feia dies que no en sabia res i em va fer molta il·lusió, l’amiga, un cop més, ha estat a prop meu, i una persona que prometia, coneguda de més a prop, m’ha demostrat que no m’equivocava, m’ha agradat.
Setmana complicada aquesta que avui comença a acabar, molt plena d’emocions, bones i dolentes, i amb una avaria a la línia telefònica, amb la consegüent falta d’internet a casa. Potser ha estat millor així, no sé pas com m’ho hagués fet, per tal de seguir fidel a la meva declaració de principis.
Ahir les emocions van ser molt intenses al matí, van arribar al seu punt àlgid al migdia, per la tarda em sentia apallissada –no sabia si posar-me al llit i dormir fins avui, si plorar fins que no em quedessin llàgrimes, si donar-me una dutxa–, però hi havia una cita, una cita que prometia una vetllada agradable, que a més volia aprofitar per celebrar el final de festa positiu de la setmana, el bany d’estima finalment rebut, tant necessari i agraït, i bé, vaig optar per la dutxa i per complir amb la cita, que tal com imaginava va anar molt bé.
Un sopar agradable, amb bona conversa, unes copes, més bona conversa, una passejada, amb visita inclosa a la plaça del Rei –què bonica que està de nit i que ben il·luminada–, confidències, més copes, en definitiva un començament de setmana gris i un final amb l’Arc de Sant Martí.
No fa massa, la Joana parlava d’una amiga i de la relació que després dels anys encara tenien i no vaig poder evitar pensar en les meves. En tinc força d’amigues, però d’aquelles bones, bones, tampoc tantes, com diuen que ha de ser.
Una d’elles, com en el cas de la Joana, és totalment diferent a mi. Quan la vaig conèixer, a la feina, teníem 20 anys les dues, jo pràcticament no havia fet res de bo a la vida i ella ja havia fet secretariat de direcció i estava acabant una carrera universitària. Ens vam avenir de seguida i va passar a ser la meva mestra. Era de les poques persones de la feina que escrivia el català correctament, sabia francès, estudiava anglès, bé, ho tenia tot. Em va introduir a moltes lectures, a un tipus de cinema i, només puc dir, a favor meu, que vaig ser-ne bona alumna. Vaig procurar començar a aprendre tot el que fins aquell moment jo mateixa, per ignorància, m’havia negat, i encara no he parat.
Han passat els anys i sempre, tret d’alguna petita etapa, però per res en concret, hem seguit estant en contacte i compartint les nostres coses. Sempre l’he admirada per la seva vàlua i la seva senzillesa i ens tenim molta estima.
Alguna vegada, parlant amb ella, m’ha sobtat veure com li resulta d’important la meva opinió en moments determinats, perquè per a mi ella és perfecte i no hauria de necessitar res de mi. Però això també m’ha fet veure com mai ningú, per més perfecte que pugui semblar, se sent prou segur en tot i necessita de les persones de la seva confiança.
Durant tots aquests anys ens han passat moltes coses i sempre ens hem fet costat, ens hem ajudat i sempre hem sabut que si passa res, som allà. I, sobretot, aquests darrers mesos, l’he tinguda molt a prop en uns moments que m’ha fet molta falta.
Avui anava tota contenta a la feina, ahir vaig tenir un final de dia molt especial, i només arribar he tingut un incident amb una companya que m’ha trasbalsat molt. Sóc molt sentida i m’ha dolgut. M’ha canviat l’humor totalment. He anat trampejant com he pogut, només tenia ganes de plorar, i a l’hora de sortir a fer un cafè l’he telefonada, m’he desfogat, m’ha escoltat, m’ha ajudat a calmar-me, m‘ha animat i he tornat més o menys refeta.
Després només feia que pensar en ella i en com en sóc d’afortunada de tenir-la.
Com que és tota una senyora, l'hi dedico aquesta cançó, que no coneixia i m’encanta, però també l’hi dedico a qui me l’ha feta conèixer.
Quan tens gent de fora, i més en aquest cas que eren amics d’amics, que pràcticament no coneixes, i si a sobre és la primera visita que fan a Barcelona, una de les primeres coses que has de fer és explicar una mica el tema País, la llengua, en definitiva: Catalonia.
Vaig demanar-los si coneixien Pau Casals, em van dir que no. Els vaig fer una mica d’explicació i els vaig prometre que els enviaria dos vídeos d’ell.
El del discurs que va fer el 1971 a l’Organització de les Nacions Unides (ONU), amb motiu de la inauguració de l’himne, composat per ell, i com no, un altre tocant el Cant dels Ocells.
Els he vist i sentit moltes vegades, però no han deixat mai d’emocionar-me. No puc posar en paraules el que sento escoltant-los tots dos a l’hora. Malauradament, penso que cada cop hi ha menys persones així.
f 1 Estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol.
2 Lloc solitari, desert, inhabitat.
Això és el que diu el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, però crec que s’hauria de diferenciar entre estar sol i sentir-se sol.
Pots estar-ne i no sentir-te’n i pots no estar-hi i sentir-te’n molt.
Això ho he vist molt al xat. Molta gent que viu amb la família i que així que té un moment es connecta al xat per parlar, per expressar el que pensa, el que sent, el que desitja, el que li agradaria, però no pot o no s’hi veu amb cor de fer-ho a casa, amb la parella, amb ningú del seu entorn.
He tingut llarguíssimes converses amb persones d'aquestes i m’han fet adonar de quanta solitud hi ha i de com la gent, amb els seus, parla tan poc, suposo que per por de fer trontollar massa coses, o per por de perdre unes comoditats, o per por al desconegut, però no tothom que viu en companyia està acompanyat.
Avui teníem diferents visites programades: guiada al Palau de la Música, Parc Güell, Sagrada Família i Hospital de Sant Pau. No molta gent hi pensa, però a mi m’agrada ensenyar-lo, també és d’en Domènech i Montaner i crec que és únic.
Sortint del Palau de la Música, hem ensopegat la manifestació del 1r de maig que baixava per la Via Laietana. La gent del grup ha quedat astorada quan ha vist banderes comunistes.
Un se m’ha apropat i m’ha dit que no ho podia entendre. Que amb tot el mal que havien fet i que encara hi haguessin comunistes. Estava francament afectat i em diu... “No entenc que els símbols nazis estiguin prohibits i aquests no.”
Aquestes persones vénen d’un dels anomenats països de l’Est. No se’n sabia avenir...
******************
I... un comiat...
Delicate
We might kiss when we are alone When nobody's watching We might take it home We might make out when nobody's there It's not that we're scared It's just that it's delicate
So why'd you fill my sorrows With the words you've borrowed From the only place you've known And why'd ya sing aleluya If it means nothing to you Why'd you sing with me at all?
We might live like never before When there's nothing to give Well how can we ask for more We might make love in some sacred place The look on your face is delicate
So why'd you fill my sorrow With the words you've borrowed From the only place that you've known And why'd you sing aleluya If it means nothing to you Why'd you sing with me at all?
And why'd you fill my sorrows With the words you've borrowed From the only place that you've known Why'd you sing Hallelujah If it means nothing to you Why'd you sing with me at all?
A l'Illa Roja sempre m'hi he trobat molt bé. És un lloc on he gaudit, on he trobat gent encantadora, on més lliure m'he sentit, on sempre he estat feliç... És el meu paradís!
