Finalment, han arribat les vacances!
Demà marxo cap a l’Illa!
Desconnecto de debò, marxo sense ordinador.
Que tingueu molt bones vacances i piles de petons
el meu paradís!
Feia temps que no anava al cinema, triar una pel·lícula que valgués la pena amb tantes com tinc pendents no era fàcil, però estic satisfeta de la meva elecció.
Cinc dies decisius a la vida d'un matrimoni i dels seus tres fills repartits al llarg de dotze anys. Cadascun dels dies correspon a un membre de la família, els passos de la qual se segueixen del matí a la nit. Guanyadora de tres César: Millor actriu novell, millor actor novell i millor muntatge.
GoogleUna pel·lícula del tot recomanable.
Una llibre molt ben escrit, un tractament lingüístic exquisit, una història que atrapa, però que al final trontolla.
Amb 21 anys d’edat, en Maties i l’Esperança, casats fa un any, fugen de la seva vila cap a la incertesa de l’exili a la ciutat mexicana de Veracruz el 1939. Malgrat que ell hi aconsegueix aviat una feina i una casa, és molt conscient de l’alè vital que rep de la seva dona des de la seva adolescència: “Aquests set anys d’estima sincera i de tendresa infinita havien estat suficients perquè el meu món se sustentara gràcies a la seua fermesa, que jo percebia en la intensa mirada dels seus ulls verds”.
Nascuda a Mèxic, la seva filla Júlia viatja a la vila dels seus pares quan la invita la germana d’en Maties, casada amb l’alcalde imposat per la dictadura. Aleshores, l’ombra d’un presagi marca el viu esguard de l’Esperança.
El debut novel·lístic de Marc Pallarès conté la punyent veu d’un personatge que demostra que, per als temperaments insegurs que gairebé no posseeixen res, l’amor és el nord de la seva vida.
Marc Pallarès, (Barcelona, 1977), llicenciat en Filologia Catalana i acabant Comunicació Audiovisual, ha treballat en l’ensenyament secundari, com a docent, i de professor associat a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana i, actualment, imparteix cursos de català a l’Escola Oficial d’Idiomes. Ha debutat com a novel·lista amb Ulls verds, que va rebre el Premi Fiter i Rossell el 2008.
En el decurs de la història, l’autor, a través del seu protagonista i narrador, en Maties, va creant uns misteris, alguna cosa grossa, important, que motiva l’exili, el canvi d’actitud de la germana, amb qui havia hagut tanta complicitat, però que no les diu i només quan ell torna a la vila esperes que esclati tot, que es descobreixi, que se sàpiga. I la única cosa que descobreix, no respon en absolut a les expectatives creades.
Sembla que l’hagi hagut d’acabar cuita-corrents. Enllesteix la història en molt poques planes i sense aprofundir gens en la nova vida.
S’entreté molt en molts detalls, en descripcions de posats, de mirades, de pensaments, però en canvi fluixegen alguns detalls: quan torna a la vila, va a un asil i resulta estrany que allà no hi trobi cap conegut. Tampoc es retroba amb ningú del poble, quan ell hi havia viscut 21 anys...
Pel que fa a la història d’amor, que ressalta el subtítol, tot i ser-hi, tampoc destaca especialment. S’hi veu una història d’amor serena, tranquil·la, sense sorpreses, no sabem si hi ha passió, perquè no ens en parla, en canvi si que hi ha companyerisme, amistat, suport mutu, que no vull dir que no estigui bé, ni que l’amor no sigui això, però tampoc trobo que sobresurti en cap moment com a gran història d’amor.
Una novel·la amb tres parts: el camí a l’exili, Veracruz i el retorn a la vila, on la primera i la segona estan molt bé, atrapen, però la tercera, sota el meu punt de vista, no queda gaire ben resolta, l’enllesteix massa de pressa. Una llàstima, perquè tal com anava llegint, m’anava enganxant i molt i quan esperava que tot s’aclarís, ja l’havia acabada.
Portava hores esperant. Feia tant que s’esperava que s’havia aixecat i tot i es passejava al voltant del billar, un billar on ja hi havia vist jugar un munt de partides, però on ja no hi jugava ningú. De fet, eren a punt de tancar ja i gairebé no hi quedava ningú.
Es resistia a marxar, a creure que el podien haver enganyat, que el podien haver fet anar fins a París per a no res. No, no podia ser, havia d’esperar-se, segur que vindria.
S’havien conegut en un xat, ella era casada però el seu matrimoni era pura rutina i estava més que esgotat, segons que li deia, i ell li havia fet néixer una nova il·lusió. Havien parlat molt, a conèixer-se tant, que només tenien ganes de veure’s, d’estar junts. Només faltava fer el pas i portar al carrer, a la vida real, tot aquell desig contingut durant tan de temps.
Ella ho tenia complicat: casada i amb una feina que l’absorbia molt, li era difícil trobar una estona lliure i més encara justificar a casa una absència fora d’horari laboral, però un viatge de feina a París, una fira, on ella havia d’anar a veure uns proveïdors, els va obrir les portes a una trobada, a un poder passar una tarda junts, potser una nit, i qui sap si la resta de les seves vides.
Perquè havien parlat de futur, de deixar-ho tot ella si, tal com els semblava, eren fets l’un per l’altre. Aquesta trobada havia de ser el punt de partida d’una nova vida per a tots dos.
Ell, que no s’havia casat mai, que només havia tingut relacions més o menys llargues, ara feia temps que estava sol i havia dipositat tota la seva energia en ella i, des de que l’havia coneguda, que no veia cap dona que li fos tan atractiva com ella, que li despertés cap interès més enllà d’unes hores de sexe i, fins i tot això, cada cop menys. En ella ho veia tot: la companya, l’amiga, l’amor, la passió, el futur...
Havien quedat a un cafè de París, cap a les 6, quan ella creia que hauria enllestit la feina. Ell aniria tot vestit de blanc, ella tota de negre i, un cop junts, tot quedava per escriure, tot i que tots dos tenien clar que a partir d’allà la història podia ser nova i de dos, de dos persones que finalment s’havien trobat i començarien una nova vida l’un al costat de l’altre.
Mentre seguia pensant que no podia ser que ella no s’hagués presentat, però començant a sospitar si s’havia fet enrera, i començant a aflorar-li el desànim, el cambrer se li va adreçar, després de passar per les poques taules que encara quedaven ocupades, per dir-li que hauria d’anar marxant, que havien de tancar.
Va anar cap a la sortida, va obrir la porta, va sortir i, ensorrat com se sentia, decebut, va marxar, caminant carrer a munt.
Al cap d’una estona, mentre el cambrer ja havia tancat i baixava la persiana, va passar un veí, un veí tafanerot, amb el que sempre feien la xerrada i el posava al dia de les novetats del barri, que li va explicar que aquella tarda, a dos carrers d’allà, una dona, tota vestida de negre, havia caigut en rodó a terra i que se l’havia emportada una ambulància, però que no havia pogut esbrinar què li havia passat ni si era viva o morta.
Una altra proposta de Relats conjunts.
Google
Amb seny, vam decidir-nos per un pa amb oli, sal i xocolata: tres boles de xocolata, freda, no gelada, de textura cremosa, amb una llesca prima de pa torrat clavada al damunt en una base d’oli d’oliva i sal, i maduixes amb modena i crema de iogurt.
Google
Una altra aposta –el tapaÇ24– del Carles Abellán, deixeble del Ferran Adrià, més senzilla i econòmica que el Comerç 24, que és on ell va començar a anar per lliure, ja fa uns anys, i on segueix triomfant.
Entre el lloc, el sopar i la bona companyia, una vetllada formidable.