diumenge, 29 de juny del 2008

Temps de revetlles

Imatge de google


Per Sant Joan a casa començava l’estiu. El dia de la revetlla ens traslladàvem a la casa d’estiueig i ja no tornàvem a la ciutat fins a finals de setembre. Quan jo era una nena, l’escola començava a primers d’octubre.

I el començàvem bé: amb revetlla! Al carrer de casa, amb els veïns, i ens ho passàvem molt bé. Els nens amb els petards, jo mai vaig passar de les bombetes i les bengales –sempre m’han fet por els petards–, els grans ballant, i així fins les tantes. A més, era el Sant de la mare i l’avi.

Bé, els Sants de la família, tots, queien a l’estiu, però la festa grossa de veritat, a casa, era per Sant Pere.

Era la festa major del poble i era el Sant del pare. I si per Sant Joan es feia a mitges amb els veïns, per Sant Pere no, per Sant Pere la festa la pagàvem nosaltres: sopar, coca, cava, de tot i força.

Normalment, cap a les 10 de la nit feien els focs, a la platja, els anàvem a veure, i tot tornant començava la festa. A més dels veïns venien amics dels pares, alguns familiars, bé, ens aplegàvem una bona colla. Ja era tradició que per Sant Pere a casa hi hagués festa grossa.

El pare era una bona persona, tremendament masclista, d’un origen extremadament senzill, i amb uns certs aires de grandesa i, això del Sant, li servia per demostrar que bé que vivíem a la gent, tot i que sempre vaig pensar que era a ell mateix a qui s’ho volia demostrar.

De nena l’adorava i m’adorava, d’adolescent, tot i seguir-nos estimant molt, no ens vam entendre gens, pel seu masclisme desmesurat, que jo no suportava, i perquè sense cap mala fe, però per ser la nena, m’havia tallat moltes ales, fins que vaig reaccionar, per sort molt aviat, i vaig marxar de casa.

Quan ja no vivia amb ells, encara pretenia controlar-me, aleshores ja per ser dona, no hi podia fer més, i encara vam tenir algunes topades, no entenia que sent independent ja podia fer la meva i ell ja no hi podia fer res.

Amb els anys, per sort, m’hi he reconciliat molt amb ell. Els pares no aprenen enlloc a ser pares, no hi ha manuals, i bàsicament es guien pel que han rebut a casa i ell va tenir una infantesa difícil. A la seva manera, d’això n’estic segura, ell ho va fer tan bé com va saber i poder.

Una vegada, vaig trobar unes notes seves i me les vaig guardar fins que va ser el moment de fer-les servir. Quan va morir, tal com havia demanat en aquelles notes, el vam incinerar i vam llençar les seves cendres en aquell mar –el del poble– que ell sempre s’havia estimat tant i que tants bons moments ens havia donat a la família.

Avui és Sant Pere i, llegint un post del ddriver, m’han vingut al cap el pare i el poble.


Henry Stephen - Mi Limón, mi limonero

dissabte, 28 de juny del 2008

En Bassas


Ahir al vespre, veient el TN a TV3, vaig sentir que en Bassas plegava. Van posar un fragment del seu comiat a Catalunya Ràdio i em vaig esgarrifar. Una altra víctima!

Quan m'he llevat, el primer que he fet ha estat mirar què en deia el Dessmond, sabia que reaccionaria ràpid. També he mirat l’Avui: notícia, carta del dia, dos articles d’opinió, del director, Xavier Bosch, i d’en Salvador Cot.

He anat a la Vanguardia. D’entrada, a l’”Inicio”, res. Vaig a política –o no és política això?- i tampoc, res. Finalment poso Bassas al cercador i em surt la notícia, però a “Tendencias” i d’aquelles que no pots veure si no ets subscriptor de pagament. Ja fa temps que la Vanguardia s’ha rendit, com sempre ha fet, al poder del qui mana.

Faig tota aquesta exposició dels fets perquè crec que cal. És molt greu això d’en Bassas, i no és una defensa personal, tot i que jo l’escolto, sinó una defensa a la llibertat d’expressió, com ho va ser el que va passar amb en Barbeta, cap de Política de la Vanguardia, com el que està passant a TV3 –pregunteu si hi teniu coneguts què hi passa.

Actualment tenim tota la premsa controlada pel poder i com deia l’Alfonso Guerra, “quien se mueva en la foto, no sale”. I afortunadament per a nosaltres, en Bassas es movia i em temo que massa per al gust d’ells.

Sovint es diu, diem, que els socialistes no fan res. Què ingenus que som! I tant que fan! Aparentment no que no fan res, però per sota, han anat fent callar les veus que els molesten: fa temps en Barbeta, ara en Bassas, a TV3 han donat el caramel enverinat a la Terribas, que si té dignitat, no crec que aguanti massa. Si no, allà que s’hi quedarà. No tenen pressa, van mica en mica, però van, arriben i enderroquen.

Tot això és molt greu, insisteixo, però gens sorprenent d’un partit espanyolista, però penso que encara ho és molt més que ho estiguin fent des d’un govern on un dels socis és Esquerra. No tenen vergonya, ni dignitat, ni res. Cada dia em molesta més que es posin el meu país a la boca, perquè m’estan demostrant, dia a dia, que se’ls en fot. Si no fos així, ja haurien plegat d’aquest Govern que està arrasant amb tot.

En Bassas trobarà feina, el Barbeta en té, la Terribas també, però i el país, què serà del país?

divendres, 27 de juny del 2008

Relats conjunts: Metròpolis

Fotograma de METRÒPOLIS, Fritz Lang (1927)


La Marta havia fet molta sort. S’havia casat amb un important home de negocis, divorciat, i vivia molt bé. No li faltava de res. Tots els luxes, capricis, el que volgués. La portava en safata! Però com que era joveneta i havia estat hostessa d’una companyia aèria, no havia estat molt ben rebuda per les seves amistats. Sempre se la miraven amb lupa, buscant-li algun defecte, alguna espifiada, esperant el seu fracàs.

Tenia uns quilets de més, aquell hivern no s’havia controlat massa, i estava desesperada. A primers de mes començava les vacances, anaven com sempre a navegar per la Costa Blava, a passar-se el dia en vestit de bany, i tenia por que les amigues –sempre tenien convidats– la critiquessin.

Havia deixat de treballar, però com que havia fet vols transoceànics, i tenia amigues hostesses que seguien fent-los, una li havia parlat d’un tractament nou, semblava que infal·lible, que es feia a Nova York.

Al marit ja li estava bé com estava, de fet eren pocs quilets, però la veia insegura i li va dir que se n’hi anés si així es quedava més tranquil·la. Ell només volia veure-la feliç. Va concertar les cites i va demanar l’amiga hostessa que s'ho muntés per coincidir amb ella, així aprofitarien també per fer una mica de shopping.

En arribar a la primera cita, li van fer tota una explicació exhaustiva de com funcionava el tractament: s’havia de posar un mono d’un material elàstic, que mantingués la forma perfecta del cos, i aïllant tèrmic, asseure’s en una cadira especial que produïa unes ones electromàgnètiques que feien dissoldre el greix, estar-s’hi un temps determinat, això anava en funció dels quilos a perdre, i que en 5 sessions sortiria amb una talla 40.

Li van mostrar un fotomuntatge, perquè es fes una idea del que i com era, i li van dir:

– És això. I aquests cercles blanquinosos que veus pintats, són les ones electromagnètiques treballant al voltant del cos.


Darrera proposta de Relats conjunts

dijous, 26 de juny del 2008

Estiu


Ha arribat l’estiu i amb ell la preocupació pels cossos. Aquells quilets que a l’hivern amb tanta roba no es notaven gaire, ara, amb tan poca i tan primeta, i amb la platja a la vista, s’han de treure com sigui. I, com diu la dita, que tothom se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona, ara corrents a fer dieta.


dimarts, 24 de juny del 2008

Somni



Avui he tingut un somni ben curiós. Em trucava una dona, que em deia que érem antigues companyes d’estudis. Com que no em sonava, ni el nom tampoc, li demanava d’on i em deia una escola on jo no havia estudiat mai. Així li ho feia saber, però ella insistia, i se’m posava a plorar. Aleshores em deia que s’acabava de separar, que se sentia sola i que no sabia si se’n sortiria. Tot i no conèixer-la de res, jo li deia que sí que se’n sortiria i que ja l’ajudaria. Ja no recordo res més.

En el metro, venint cap a casa, hi he pensat i he vist que aquest somni, curiosament, em definia prou bé. Crec que amb un cop de mà, amb alguna persona que t’estiri, a vegades, tot és més fàcil.

Jo ho he fet sempre que m’ha semblat veure-hi la conveniència i a mi també m’ho han fet en alguna ocasió i sempre ho he valorat i agraït, procurant, a més, no oblidar-me’n mai.

Hi ha persones que les coses no els han anat prou bé a la vida. A vegades involuntàriament i d’altres no voluntària, però si per falta de mitjans, o de força, o per un cúmul de circumstàncies. Són persones que sempre em criden l’atenció, si hi detecto un bon fons.

Sovint, només necessiten que alguna persona cregui en elles i les ho digui, això les augmenta l’autoestima, comencen a tirar endavant amb facilitat i a mi em produeix una gran satisfacció. És com allò dels regals: m’encanta que me’n facin, però sóc molt feliç fent-ne.

A vegades, però, potser per falta de costum, perquè no s’han sentit mai valorades per ningú i les sobta, aquestes persones reaccionen malament i no fan més que convertir-se en botxins de la persona que els ha donat la mà, arrossegant-la al seu desassossec, en alguna ocasió m’hi he trobat. Fa anys, vaig tenir una companya de feina, amb qui em vaig abocar molt, perquè realment ho necessitava, i em va fer això, fins arribar-me a fer mal. Ara, com que ja m’ho sé, quan m’hi trobo, si veig que les coses poden anar així i que jo encara puc rebre, discretament em retiro, tampoc es tracta de prendre mal.

Però, no he deixat de fer-ho, o d'intentar-ho si més no, i, pel que he vist al somni, tinc aquesta manera de ser ben arrelada.


dilluns, 23 de juny del 2008

La nit més curta...


i

més màgica de l'any

passeu-la molt bé

i

felicitats als Joans i

les Joanes


Sara Bareilles - Gravity

dissabte, 21 de juny del 2008

Celebració


M'he vestit per a l'ocasió...


Tenim cava, ben fresquet...




Agafeu-ne una copa...




Aquest és el post número...


dijous, 19 de juny del 2008

El sisè!!!


El gatot, des de la cuca al cau, m'ha donat un altre premi, el Pedraforca. Un premi que agraeixo especialment perquè homenatja la nostra llengua i per a mi és molt important. Escriure-la bé és la millor manera de respectar-la, de tenir-ne cura, de difondre-la i, sobretot, de fer-la estimar com jo l’estimo.

Si no escrivim bé, si no utilitzem bé el patrimoni més gran que té un país: la seva llengua, no avançarem i la millor manera que jo he trobat de demostrar el meu patriotisme és aquesta.

Gràcies, gatot, per aquest premi, que no fa més que animar-me en la meva creuada particular.

I bé, ara em toca a mi donar-lo a tres blocaires que són:



El Jordi Casanovas, perquè la seva prosa és pura poesia.


El Xexu, perquè les seves reflexions ens fan reflexionar a tots.


El ddriver, perquè en cada post sempre sap dir una realitat amb una frase genial.



Com ja he dit en altres ocasions, no voldria que ningú se sentís obligat a fer res que no li vingui de gust i per tant, que cadascú faci amb el premi el que més li plagui.

dimarts, 17 de juny del 2008

La darrera trobada


Feia temps que no es veien, ho tenien complicat, però havien trobat una data, passarien la tarda junts.

Quan es van veure, van tenir feina per no engrescar-se del tot, quin desfici! Les boques, les mans, els cossos, semblaven imants... Van fer un mos i de seguida van anar allà on havien de passar la tarda.

Feia tant que no es veien que tenien pressa, molta pressa, i tot van ser corredisses, no es van entretenir gaire en jocs, ni en preliminars, no podien perdre temps: els cossos tornaven a semblar imantats i de seguida es van encaixar, mai millor dit, com un cargol a una femella.

En tenien ganes, moltes ganes, feia molt que no havien pogut estar junts, i els cossos ja no podien estar més l’un sense l’altre.

Un cop calmades les primeres emocions, es van deixar caure i es van endormiscar, tapats, perquè ell sempre tenia fred als peus.

Sempre era així, després hi tornaven, apagats els primers focs, amb més tranquil·litat i les mateixes ganes, amb jocs, amb carícies, amb fantasies, i tornaven a gaudir dels plaers del sexe i de la comunió dels cossos.

Però aquell dia va ser diferent. Ell tenia pressa, es va vestir i va marxar. Ella, també en tenia, es va donar una dutxa, es va vestir de nou i va marxar: havia quedat.

diumenge, 15 de juny del 2008

Com un puny


Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.


Raimon

dissabte, 14 de juny del 2008

Meme dedicat (2)



Feia molt que no ho feia, força temps, i, coses de la vida, en els darrers 10 dies, dues vegades.

En els dos casos, no sabia massa què hi trobaria, però reconec que van estar bé, tot i que la segona vegada, ahir, m’ho vaig passar molt millor que la primera, que, sense tenir-ne cap queixa, va ser més dura a l’hora que interessant també.

Han estat dos nits molt agradables, ahir, al ser divendres i no haver de matinar avui, amb sopar posterior al Bar Raval. Un lloc que fa molts anys que conec i que trobo molt adient en nits així. Un bar de copes, on també s’hi pot sopar, sense grans pretensions, però amb una carta prou original.

Amb Ibsen de rerafons, ja se sap. Sempre et fa sentir, viure emocions, però fent-te qüestionar moltes coses i per tant, fent-te pensar.

Ahir, tot va ser més planer, vam riure molt, i rient les coses sempre són més fàcils, per més que també et puguin fer pensar. De l’Schmitt no sabia què en podia esperar, i va ser sorprenentment positiu i agradable.

M’agrada el teatre, però sovint em fa més mandra anar-hi que al cinema, però una sèrie de circumstàncies m’hi ha fet anar dos cops en pocs dies.


Espectres, de Henrik Ibsen, autor que sempre planteja conflictes dels éssers humans i que acostuma a sacsejar-nos. Un cop més aquí ens fa pensar en la doble moral, en la cerca de la veritat personal en contraposició a l’ésser domesticat. Però tampoc dona solucions, potser perquè no hi són. Només ens mostra el que hi ha i, sobretot, que res és el millor.

L’Emma Vilarasau, una mica sobreactuada per al meu gust, el Jordi Boixaderes, esplèndid, el Ramon Pujol, un desconegut per a mi, que em va agradar molt, i el Mingo Ràfols, perfecte en el seu paper. La Queralt Casasayas, desconeguda també, diguem-ne que balla prou bé.

“Viure i lluitar contra els fantasmes
que assetgen el nostre cervell i el nostre cor,
ser lliures i erigir-nos
en l’alt tribunal de nosaltres mateixos”
(H. Ibsen)



El llibertí, d’Éric-Emmanuel Schmitt, de qui només coneixia l’adaptació cinematogràfica del Sr. Ibrahim i les flors de l’Alcorà, una comèdia –fa riure molt, des del començament–, però fent reflexionar sobre la moral. De fet la moral és la protagonista de l’obra i, un cop més, queda clar que pot definir-se de moltes maneres i sempre a conveniència del consumidor.

En Ramon Madaula, esplèndid, la Montse Guallar, correcte –suposo que m’hagués agradat més la Laura Conejero–, el Jofre Borràs, molt bé, la Rosa Renom, també molt bé, i les joves Paula Vives i Nausica Bonnín, prou bé.

Les dones estan per damunt dels homes, són misterioses, menys animals. Tenen un cos preparat per l’enigma.
(Mme. Therbouche)

Mentre començava aquest post, i després de la primera frase, m’ha vingut al cap un blocaire que m’encanta: simpàtic, rialler, papi xulo, rondinaire, que estima el país, bebedor de Guinness, copdemallador, que és el meu mimat, que em té el cor robat, que darrerament només fa que treure’m totes les frases de context i bé, m’ha vingut de gust posar-li-ho ben fàcil, jugant amb les meves frases i dedicant-li aquest meme, un invent del veí de dalt, que li vaig copiar i que generosament em deixa, adaptat a la meva manera.

Clint, guapíssim, per tu!



The Cure - Friday I'm in Love

divendres, 13 de juny del 2008

Llocs


Quan llegeixo un llibre que m’agrada molt, que em té enganxada, no en tinc prou amb els trajectes del metro. Durant el dia, també tinc ganes d’agafar-lo i busco llocs propers a la feina on poder-ho fer.

A vegades, quan dino sola i ràpid, o a l’hora de l’esmorzar, enlloc de fer-ho, me’n vaig aquí, m’hi sec i aprofito per llegir una mica.

dijous, 12 de juny del 2008

Autisme


Era un matrimoni amb una nena, que en va tenir una altra. Tot anava bé fins que, veient que tot allò que ha de passar en els primers mesos de vida no passava, van anar al metge, d’això fa uns 40 anys, i van haver de voltar-ne uns quants fins que van trobar un diagnòstic: la nena era autista.

Se’ls va caure el món a sobre, es van ensorrar, però, un cop passat el dol, i tenint en compte que en aquella època no existien pràcticament tractaments, ni centres, ni escoles especialitzades, i que la única solució que els donaven era tractar-la com a un síndrome de down, i a la llarga tancar-la, com es feia abans amb totes les deficiències mentals, van saber reaccionar.

Van posar-se en contacte amb altres pares afectats i emprenedors com ells i van començar a dedicar tots els seus esforços i recursos en localitzar metges, tractaments, engrescar persones i crear el que no existia en aquells moments al país: un centre especialitzat.

Una de les preocupacions d’aquests pares sempre va ser que per a l’altra filla, la gran, la petita no li representés mai cap càrrega, malgrat que sempre hi ha estat absolutament implicada, potser precisament perquè mai ho ha viscut com una càrrega, sinó amb tota normalitat i així ho ha transmès a la seva parella i als seus amics i amigues.

Un cop organitzada i enllestida la primera fase: l’escola, es van plantejar que havien de resoldre el futur de la filla petita i de la resta de nens, per tal que de grans, i davant l’absència dels pares, hi haguessin centres on poguessin viure, però sense deixar d’aprendre i seguir un ritme de treball així com prou recursos per poder-ho tirar endavant, tot creant una Fundació.

Actualment tenen escola, tallers, centre residencial i recursos, tot i que mai n’hi ha prou, per tal que aquests nanos, un cop adults, pugin tenir una vida més o menys organitzada independentment dels pares, quan toqui.

La mare excepcionalment alegre, simpàtica, emprenedora, positiva, va morir aviat farà un any, però el pare segueix amb la bona feina que fins aleshores havien portat tots dos, sempre junts.

Aquest matí, he sentit una història a Catalunya Ràdio que m’hi ha fet pensar: un avi d’un nen autista va pensar que potser internet atrauria el seu nét, però els colors i les imatges van resultar excessius i contraproduents i aleshores va decidir que faria ell un web, sense tan impacte visual i sembla que ha resultat molt positiu.

He fet un correu a la filla gran, amiga meva de fa molts anys, per fer-li-ho saber de seguida. D’una manera o altra, les persones del seu entorn també hi estem implicades.

dimecres, 11 de juny del 2008

Carretero


No sóc militant d’Esquerra i, per tant, tampoc no hagués pogut votar dissabte passat, però, d’haver-ne estat, hagués votat en Carretero. No conec en Joan Carretero, però, pel que he pogut veure fins ara d’ell i dels Srs. Carod-Rovira i Puigcercós, em mereixia més confiança inicialment.

Confesso que creia que se’n sortiria, encara que fos per poca diferència, però sembla que el poder és el poder i qui l’ostenta, suposo que és fàcil d’imaginar, fa mans i mànigues per no perdre’l.

Diumenge al vespre, però, em va alarmar l’anunci d’encetar converses, per part d’en Puigcercós. La possibilitat de fer-los “regalets” i posar-los a l’executiva, crec que en diuen així –val a dir que no domino el vocabulari–, em va fer pensar que normalment aquests tipus d’ofertes solien ser prou temptadores com per fer claudicar el més valent, això sí, embolcallades amb un nou discurs d’unitat, d’acceptació de condicions per part dels altres, etc.

La meva opinió és que si Carretero, juntament amb la Ruth Carandell, ha arribat fins on ha arribat, i amb prou bon resultat, encara que no guanyador, ara, precisament ara, ha de seguir demostrant les seves conviccions i no afluixar gens ni mica. Deixar passar el temps, seguir treballant, insistir en les seves idees i esperar la seva oportunitat, que de ben segur arribarà.

De moment, estic més tranquil·la, ara com ara, sembla que no té cap intenció d’acceptar la proposta de formar part de l’equip directiu d’Esquerra i espero que no canviï perquè tinc el ple convenciment que en Puigcercós no ho farà pas.

dimarts, 10 de juny del 2008

Plorar


Dejando de lado los motivos, atengámonos a la manera correcta de llorar, entendiendo por esto un llanto que no ingrese en el escándalo, ni que insulte a la sonrisa con su paralela y torpe semejanza. El llanto medio u ordinario consiste en una contracción general del rostro y un sonido espasmódico acompañado de lágrimas y mocos, estos últimos al final, pues el llanto se acaba en el momento en que uno se suena enérgicamente. Para llorar, dirija la imaginación hacia usted mismo, y si esto le resulta imposible por haber contraído el hábito de creer en el mundo exterior, piense en un pato cubierto de hormigas o en esos golfos del estrecho de Magallanes en los que no entra nadie, nunca. Llegado el llanto, se tapará con decoro el rostro usando ambas manos con la palma hacia adentro. Los niños llorarán con la manga del saco contra la cara, y de preferencia en un rincón del cuarto. Duración media del llanto, tres minutos. ("Instrucciones para llorar", Historias de Cronopios y Famas). Julio Cortázar

Tant de bo arribi el dia en que haguem de consultar les instruccions per poder plorar.


diumenge, 8 de juny del 2008

Testimoni de càrrec


Sóc una persona de grans i llargues fidelitats. Quan m’agrada un metge, un perruquer, una manicura,... sempre vaig als mateixos. M’agrada sentir que ja em coneixen i no haver de donar massa explicacions de com m’agrada que m’ho facin. Fa poc, un metge al que he anat només 3 vegades, però la primera va ser fa 15 anys, va fer esment a la meva antiguitat com a pacient i li vaig dir que quan m’hi trobava bé amb un metge, jo era molt fidel i, somrient, em va contestar tot preguntant-me, només als metges?

Per aquesta raó, la perruqueria on vaig normalment és al centre comercial Diagonal Mar, és una llarga història de fidelitats a persones que havien estat en una altra i les he anades seguint. A més, coses de la vida, ara no hi visc lluny.

Divendres tenia hora a la perruqueria i em van demanar si podia anar a fer un cafè i tornar mitja hora més tard, que anaven amb molt de retard, i vaig aprofitar per fer un volt per l’Fnac. No m’agrada gaire comprar llibres a l’Fnac, com tampoc al Corte Inglés, com ja vaig explicar en una altra ocasió, però sí que m’agrada passejar-m’hi de tant en tant perquè sempre hi trobo algun CD interessant i bé de preu o pel·lícula que m’ha agradat molt i que m’agradaria tenir. Normalment, tenen unes piles d’ofertes que si mires bé sempre hi pots trobar alguna joia.

Ves per on, i seguint la bona ratxa, divendres vaig trobar un regal de pel·lícula: Testimoni de càrrec. És antiga, de l’any 1957, l’he vista moltes vegades, però em ve molt de gust tenir-la. Sempre l’he considerada una de les millors que he vist mai. Pel guió, per la interpretació, per l’emoció que manté fins al final.

Basada en una obra de l’Agatha Christie, dirigida pel brillant, Willy Wilder, i magníficament interpretada per Charles Laughton, Marlene Dietrich i Tyrone Power, és la història d’un acusat d’assassinat d’una senyora rica, amb qui tenia una relació d’amistat, on tot sembla indicar que ho ha fet per l’herència, i d’un prestigiós advocat, que accepta la seva defensa, perquè creu en la seva innocència.

“Una de les millors pel·lícules de Hitchcock, només que la va dirigir Wilder”, diu Hellmuth Karasek, al començament del capítol sobre Testimoni de càrrec en el llibre homenatge a Billy Wilder, titulat Nadie es perfecto.

Una història d’amor. Un amor important, fort, intens, d’aquells pels que es faria qualsevol cosa, i, com totes les bones històries d’amor, amb final tràgic. És precisament al final on hi ha el cop, un cop que et fa sentir tota la comprensió del món vers aquella persona que estima tant i que ha estat traïda d’aquella manera tan brutal.


Escena - Testimoni de càrrec

dijous, 5 de juny del 2008

Post a quatre mans

Antonio Mas Morales


Quin gust té un petó?


Quina olor?


Quina textura?


Quina temperatura?




Quina intenció?


Quin sentiment?


Quina sensació?




N’hi ha que volen per l'aire...buscant uns llavis... o una mirada


N’hi ha que es donen amb els ulls




N’hi ha d’innocents


N’hi ha d’intencionats


N’hi ha de seductors


N’hi ha que obren portes


N’hi ha de compromesos


N’hi ha de luxuriosos


N’hi ha d’insolents


N’hi ha que fan sentir vertigen


N’hi ha...




Fins on arriba un peto?


I els que no es donen.. on van?





dimecres, 4 de juny del 2008

Les meves combinacions

Fa poc, en clint explicava quina era la seva i demanava "quina combinació és la teva?"


Les meves tres...


Una coca-cola zero, de llauna, mooooolt freda i amb canyeta...




Un gin tonic de Bombai Saphire i tònica, en la seva mesura...




Un got baix i ampla, ple de glaçons, més aviat petits, fins dalt, i Frangelico fred fins la meitat ben bé. Quan me l'acabo, començo a menjar-me els glaçons, que ja s'han fet més petits encara, d'un en un. M'encanta mastegar gel!




Cadascuna té el seu moment...

dilluns, 2 de juny del 2008

I un altre...

Fa relativament poc temps que formo part de la blogosfera i qualsevol cosa que passi al bloc em fa molta il·lusió. Un comentari, una primera visita d’alguna persona que admiro, les reiterades visites d’altres, un premi,... tot em posa molt contenta.

Dilluns passat l’estripanits em va concedir un premi. No, no me n’havia oblidat, però cada cop que volia fer el post d’agraïment sorgia alguna cosa, però ja no vull deixar passar més dies. Moltes gràcies estripanits!





I bé, ara em toca a mi donar-lo i ho faré a:


L’helena

El josep lluís

L’emily

L’MK

El deric

Felicitats als guardonats i a les guardonades!

diumenge, 1 de juny del 2008

84, Charing Cross Road


Fa força anys, i per casualitat, vaig trobar una pel·lícula a TV2, acabada de començar que em va enganxar de seguida.

Una dona americana, de més de 40 anys, escrivia a una llibreria de vell londinenca demanant si disposaven llibres d’una llista que adjuntava, després de veure un anunci en una revista especialitzada americana.

La vaig trobar deliciosa i fins que no va acabar no en vaig saber el títol, però em va quedar gravat.

Al cap d’anys, un dia, a la llibreria Catalonia, buscant una altra cosa, em vaig trobar davant d’un llibre que, en veure-li el títol, em va fer venir al cap aquella pel·lícula i el vaig comprar. Llegir-lo va ser d’una emoció indescriptible. Com es poden crear relacions tan i tan intenses, entre dues persones de dos continents i per carta!

Després d’un temps, es va estrenar l’obra de teatre, interpretada per la Carme Elies i el Josep Minguell, al Romea. Em va sorprendre molt positivament la posada en escena: no era fàcil, sobretot després d’haver vist la pel·lícula, però la direcció de la Isabel Coixet va ser perfecta, li va donar un toc molt especial. En algun moment em va emocionar tant que em van arribar a caure les llàgrimes i tot.

Aquests dies, l’he rellegit i m’ha vingut de gust parlar-ne. Si us agrada la lectura, si estimeu els llibres –és un llibre de llibres–, si us agraden les relacions humanes, us agradarà de ben segur.

No goso fer-ne la crítica literària, com fan tan bé el veí de dalt o la joana, jo no en sé tant, m’estimo més donar-vos les dades, posar-vos el caramelet a la boca i, en tot cas, esperar les vostres opinions.


84, Charing Cross Road - Trailer