Records d'aigua

Vaig passar els estius en un poble de la costa, proper a Barcelona, des de petita fins que em vaig independitzar, que m’hi vaig quedar a viure. Teníem una caseta, no molt gran, però confortable, de dues plantes i enganxada a dues més d’iguals. El que ara en diuen “apareadas”, però en aquella època aquesta paraula no es feia servir. Era un carrer sense sortida, teníem molt bona relació amb els veïns i ho celebràvem tot i al carrer.

Hi havia dies que quan em llevava em trobava la mare que ja havia escombrat i regat. Quan es despertava molt d’hora, deia, però era sovint. Aquell carrer era petit i de terra. Sempre deia que, si el regava, tot semblava més fresquet quan, més tard, començava a apretar el sol. Esmorzàvem, ella anava a comprar i, després, cap a la platja.

La platja era davant mateix de casa, petita, però molt agradable, i només hi anàvem els veïns de la zona. Ara no existeix, és una part del port esportiu. Érem poquets i tots coneguts. Fins i tot, algun veí havia pintat en una roca: “playa los vecinos”. Tot i ser davant mateix de casa, ens ho passàvem tan bé que a vegades, ja ens posàvem d’acord amb la resta el dia abans, ens hi dúiem el dinar i hi passàvem el dia. La mare, que ens cuidava molt, fins i tot portava ampolletes petites, amb oli i vinagre, i feia l’amanida allà mateix, perquè fos acabada de fer i no estigués enxubada. I cafè, i conyac, en una altra ampolleta, per al carajillo del pare i dels altres pares, que sempre s’hi apuntaven.

Recordo especialment els préssecs. Què bons que eren, grocs, grossos, amb pell, només rentats, ens assèiem al trencant de les ones a menjar-los, perquè deien els pares que si ens estàvem mullant mentre menjàvem no hauríem d’esperar les 2 hores que feien esperar tothom. Així, tal com ens els acabàvem, ja tornàvem a l’aigua. Certament, no ens va passar mai res a ningú. Ara, ho segueixo fent a l’Illa Roja, menjar-me la fruita arranet de mar.

Als vespres, sopàvem al jardi i com que la casa feia cantonada amb un carrer on la gent de la zona hi aparcava els cotxes, sempre queia algun convidat. Algun solter que vivia sol, aparcava i la mare li deia, sopes amb nosaltres? Quan ja havíem acabat, hi havia qui passejava el gos, i s’apuntava a fer el cafè. Hi havia un noi, guapíssim, que venia a acompanyar la parella a casa seva, i quan tornava a recollir el cotxe per marxar, sempre s’engrescava i es quedava. A mi m’encantava! Al final, ella deia, em sembla que cada dia em porta més d’hora a casa, per poder venir a fer la tertúlia amb vosaltres. Jo, en secret, gairebé que l’esperava. Era molt guapo i sempre em deia coses.

Els veïns sempre deien que la casa que primer és llevava era la nostra, però també érem els darrers en anar a dormir. Suposo que d’això m’ha quedat que m’agradi tant la nit. Quan acabàvem, el pare regava: plantes, pati, carrer, tot... I encara sortien tots dos, sols, a caminar, una bona estona. L’endemà ens explicaven per on havien anat i les novetats que havien trobat.

Hi pensava ahir al matí, escoltant la ràdio, amb tot això de l’aigua. Com s’ho farien ara els pares si començaven i acabaven el dia regant? Potser per això, fa temps que ja no hi són. La naturalesa és prou sàvia.

clair - gilbert o'sullivan