diumenge, 27 d’abril de 2008

Records d'aigua


Vaig passar els estius en un poble de la costa, proper a Barcelona, des de petita fins que em vaig independitzar, que m’hi vaig quedar a viure. Teníem una caseta, no molt gran, però confortable, de dues plantes i enganxada a dues més d’iguals. El que ara en diuen “apareadas”, però en aquella època aquesta paraula no es feia servir. Era un carrer sense sortida, teníem molt bona relació amb els veïns i ho celebràvem tot i al carrer.

Hi havia dies que quan em llevava em trobava la mare que ja havia escombrat i regat. Quan es despertava molt d’hora, deia, però era sovint. Aquell carrer era petit i de terra. Sempre deia que, si el regava, tot semblava més fresquet quan, més tard, començava a apretar el sol. Esmorzàvem, ella anava a comprar i, després, cap a la platja.

La platja era davant mateix de casa, petita, però molt agradable, i només hi anàvem els veïns de la zona. Ara no existeix, és una part del port esportiu. Érem poquets i tots coneguts. Fins i tot, algun veí havia pintat en una roca: “playa los vecinos”. Tot i ser davant mateix de casa, ens ho passàvem tan bé que a vegades, ja ens posàvem d’acord amb la resta el dia abans, ens hi dúiem el dinar i hi passàvem el dia. La mare, que ens cuidava molt, fins i tot portava ampolletes petites, amb oli i vinagre, i feia l’amanida allà mateix, perquè fos acabada de fer i no estigués enxubada. I cafè, i conyac, en una altra ampolleta, per al carajillo del pare i dels altres pares, que sempre s’hi apuntaven.

Recordo especialment els préssecs. Què bons que eren, grocs, grossos, amb pell, només rentats, ens assèiem al trencant de les ones a menjar-los, perquè deien els pares que si ens estàvem mullant mentre menjàvem no hauríem d’esperar les 2 hores que feien esperar tothom. Així, tal com ens els acabàvem, ja tornàvem a l’aigua. Certament, no ens va passar mai res a ningú. Ara, ho segueixo fent a l’Illa Roja, menjar-me la fruita arranet de mar.

Als vespres, sopàvem al jardi i com que la casa feia cantonada amb un carrer on la gent de la zona hi aparcava els cotxes, sempre queia algun convidat. Algun solter que vivia sol, aparcava i la mare li deia, sopes amb nosaltres? Quan ja havíem acabat, hi havia qui passejava el gos, i s’apuntava a fer el cafè. Hi havia un noi, guapíssim, que venia a acompanyar la parella a casa seva, i quan tornava a recollir el cotxe per marxar, sempre s’engrescava i es quedava. A mi m’encantava! Al final, ella deia, em sembla que cada dia em porta més d’hora a casa, per poder venir a fer la tertúlia amb vosaltres. Jo, en secret, gairebé que l’esperava. Era molt guapo i sempre em deia coses.

Els veïns sempre deien que la casa que primer és llevava era la nostra, però també érem els darrers en anar a dormir. Suposo que d’això m’ha quedat que m’agradi tant la nit. Quan acabàvem, el pare regava: plantes, pati, carrer, tot... I encara sortien tots dos, sols, a caminar, una bona estona. L’endemà ens explicaven per on havien anat i les novetats que havien trobat.

Hi pensava ahir al matí, escoltant la ràdio, amb tot això de l’aigua. Com s’ho farien ara els pares si començaven i acabaven el dia regant? Potser per això, fa temps que ja no hi són. La naturalesa és prou sàvia.



clair - gilbert o'sullivan

19 comentaris:

el paseante ha dit...

M'has fet veure i viure un raconet del teu passat. M'ha agradat molt. No sóc guapo, però hauria celebrat fer una copeta amb vosaltres, en aquell temps. I l'endemà trobar les plantes regades. Quin post més entranyable.

Rita ha dit...

També haguessis estat ben rebut, paseante, ja saps allò que es diu, de la bellesa de dintre. No sé com ets per fora, però per dintre, ets encantador. :)
Saps, mentre feia aquest post he pensat en tu, perquè és dels que dius que t'agraden.
Bona matinada i bon diumenge!

barbollaire ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
barbollaire ha dit...

Nina...
Hi ha tanta dolcesa a les teves paraules...
Els narius s'han omplert amb l'olor de la terra molla. Segur que hi havien geranis i clavells! Aquella flaire tant peculiar que deixen anar un cop regats.
L'aroma dels matins d'estiu, a primera hora...

Els préssecs de vinya, amb aquella pell feta per fer pessigolles a la boca...

Rita carinyo... Pura poesia...
Gràcies per totes aquestes imatges...
Un petonet dolç :¬)***

barbollaire ha dit...

Perdó, perdó... t'ha arribat dues vegades el comentari i he "reciclat" un...
;¬)*

Striper ha dit...

Un post mol dolç, jo habia viscut a un carrer semblant i amb les mateixes costums.

Joana ha dit...

bgwkcjM'has fet sentir l'olor dels lilàs.A la casa de la meva infantesa, del poble, que encara tinc hi ha un lilà florit, un llimoner i un munt de flors... L'hortet , ara mateix ningú el cuida, està plè d'herba...
Sort en tenim dels records i de la gent que vam conèixer. És una part e nosaltres i...potser som com som gràcies a tot el que hem viscut. Segur que és així!
Bon diumenge rita!

Arare ha dit...

M'ha encantat, aquest post, Rita. Gràcies per deixar-me compartir aquesta mica de la teva vida.

Jo també recordo el pare regant les plantes del jardí... i els préssecs grocs i cruixents... hmmmm

Bon cap de setmana, maca!

Jo Mateixa ha dit...

Es molt bonic el que comentes i com ho detalles, m'has fet recordar una part de la eva infantesa que tenia un xic oblidada, saps, en faré un post.

M'anirà be, per dispar segons quins fantasmes, gràcies bonica!!!!

Un petonas ben gran!!!!

Josep Lluís ha dit...

Després de viatjar en el teu temps passat, ho he fet en el meu. Molts paral•lelismes, sobretot pel que fa a un poble que ha canviat i que, res te a veure amb aquells on la gent vivia, amb moltes mancances si, però vivia i gaudia…

Un bon remember, gràcies.

Rita ha dit...

Barbollaire, tu sí que ets dolç, amb les coses que dius. Això dels préssecs... "amb aquella pell feta per fer pessigolles a la boca..."
Gràcies a tu, maco, per passar i dir coses tan boniques... M'hi acostumaré i veuràs: t'obligaré a passar sempre... ;)
Petons, dolços com tu!

Striper, així m'hauràs entès. Quina diferència amb ara, oi?
Petons, maco!

Joana, gràcies, maca! Penso que gran part del que som és el que hem rebut.
Petons!

Arare, gràcies! Veig que tots tenim coses a recordar. A veure si les anem treient, això també és història...
Petons!

Jo mateixa, ja t'he llegit! Records bonics, d'anys enrera.
Petons!

Josep lluís, tens molta raó. Segurament en gaudíem molt més i tot.
Petons!

helena ha dit...

M'has fet tornar els records d'infantesa. Les vacances al poble jugant tot el dia al carrer, les olors de casa i el gust del pa acabat de fer....

Aaiiiinnnnssss... quins dies

Rita ha dit...

Helena, cert. És bonic recordar aquestes coses i ves a saber si fem teràpia i tot. :)

Jesús M. Tibau ha dit...

en aquest porxo de la foto m'hi asseuria a llegir, o a escriure, i seria molt feliç

Rita ha dit...

Jesús Ma. tibau, jo també!!! ;)

el paseante ha dit...

Gràcies Rita. També et veig així (no és per tornar la floreta, eh?). Ara llegiré els nous, a veure si m'agraden :-)

Rita ha dit...

Gràcies, paseante, guapo! :) Espero que els altres també t'agradin i que no deixis de passar. Ja saps que les teves visites m'encanten i sempre són esperades.
Petonet

Violette ha dit...

Vinc aquí avui des del post més recent... i vull dir-te que m'ha encantat el teu record tan fresc, tan viu i tan nostre.
Gràcies, bonica!!

Rita ha dit...

Gràcies a tu, violette, bonica! :)