A punt de ploure

Avui, quan m’he llevat, m’he estat rumiant una estona si anava a un lloc on havia d’anar, perquè no en tenia ganes. Per la ràdio deien que plovia a Barcelona i jo encara no veia ploure, però sí que faltava molt poc i, tot i que ara el concepte de bon temps ha canviat, i només feien que dir que avui plovia, tots ben contents, jo segueixo associant els dies de pluja amb grisor, tristor, i per això no em veia amb cor de fer moltes coses, tret d’anar a treballar, que això no es pot triar.

Feia uns dies que tenia una sensació estranya amb uns amics, pensava que potser s’havien enfadat per alguna cosa, tot i que no encertava a saber per què, i em preocupava perquè no en sabia res. Però, avui, especialment, suposo que perquè feia aquest dia, m’afectava més.

Després de donar voltes a tota la bola que m’estava començant a fer, he reaccionat, he decidit que sí, que aniria on havia d’anar i que li faria un correu a ell. Sóc amiga de tots dos, però amb ell a més, sempre ens ho hem dit tot, el que fos.

He anat on havia d'anar, sortint d'allà m’ha enganxat un bon xàfec, he dinat amb una amiga i he anat a la feina. A mitja tarda he sortit a fer un cafè, he ensopegat un altre xàfec, amb calamarsa i tot, he plegat tardíssim i he vingut cap a casa.

Quan he arribat, tenia un correu d’ell, tot està bé, tranquil·la. Després he parlat pel msn amb un amic que ha aprofitat per convidar-me a una conversa que tenia amb una amiga seva que em vol presentar i que coneixeré aviat. Ja fa dies que em diu que està segur que ens caurem bé i que li ve de gust que ens coneguem. He menjat una mica, he vist a TV1 una entrevista amb l’Echanove, a qui admiro des de que li vaig veure interpretar El cerdo, i després una amb la Coixet, parlant de la seva darrera pel·lícula, que no em perdré, com cap de les que ha dirigit.

Ja fa hores que no plou...