dissabte, 28 de novembre del 2009

Caminada: El Montcau i la Mola

Fer un cim, petit –només n’he fet de petits–, és una experiència que costa d’explicar. Transmetre totes les sensacions que experimentes, es fa difícil. Veure’t allà dalt, mirar aquell paisatge, observar la natura, respirar aquell aire, et fa sentir petita per la immensitat que veus als teus peus, però també et fa sentir una gran satisfacció, una sensació de llibertat, una plenitud, que et dona molta vida.

Feia temps que no fèiem cap caminada. Durant un temps, n’havíem fet una al mes, però per mil coses ho havíem anat ajornant fins que finalment vam trobar una data, 28 de novembre, i un lloc, la Mola. Em feia il·lusió pujar a la Mola, no hi havia estat mai.

Pel camí ens hem topat amb el Montcau –que m’ha encantat– i també hi hem pujat. Un dia especialment agradable. De tornada, la lluna ens ha acompanyat fins als cotxes.



Pujant al Montcau



Ja al cim, l'ombra meva fotografiant la taula d'orientació



No és molt bona aquesta fotografia, però és feta des del cim del Montcau i la ratlla blanca que hi ha al fons, al mig, és el mar!!!



Arribant a Sant Llorenç, la Mola



El Monestir


El Montcau des de la Mola



Baixant, apareix la gran dama, la lluna



Al fons, al cim, Sant Llorenç, la Mola



Sota el núvol, a la dreta, Montserrat



La gran dama ens acomiada abans d'entrar al cotxe

dijous, 26 de novembre del 2009

Una troballa

Google



Tenia un dinar, volia que fos en un lloc especial, que el tinc, a la Barceloneta, però quan vaig trucar per fer la reserva, era ple.

Havia d’improvisar, no disposava de massa temps, però no m’agraden segons quins llocs, digueu-me rareta, i em va venir al cap una ressenya del Què fem? de La Vanguardia de feia una setmana, d’un restaurant també de la Barceloneta. El drama era que no en recordava el nom, però vaig navegar una mica per la xarxa, fins que el vaig trobar.

Era un lloc nou per a tots dos, però vaig decidir arriscar-me i la vam ben encertar. La primera grata sorpresa va ser un pa amb tomàquet de debò: molt ben sucat i amb un oli espès, verdós i amb gust, boníssim. Això ja em va fer molt bona impressió i la resta va ser millor encara.

Carxofes amb encenalls de foie d’ànec, cors de carxofa tallats molt primets i arrebossats, però amb una capa molt fina, i els encenalls pel damunt, que amb l’escalforeta de les carxofes acabades de fer es desfan una mica, i unes patates braves molt bones, que, amb el pa amb tomàquet, ens van fer de primer plat.

De segon, un arròs amb espardenyes i cloïsses, exquisit, ni sec ni caldós, sense entrebancs, cap closca, es podia menjar tot i amb unes racions ben completes.

Vam quedar tan bé que ja no vam poder amb les postres, que també feien molt bona pinta.

Pel que vaig veure a la carta, tenen moltes tapes, però també alguns plats. Tot em cridava l’atenció i la relació qualitat preu, molt bona, que també s’ha de mirar avui en dia.

Hi penso tornar perquè hi ha moltes altres coses que tinc ganes de tastar.

Aquesta troballa es diu Segons mercat, havia estat una peixateria, és en un carrer que no hi passes, hi has d’anar expressament i, per tant, no hi vaig veure cap guiri. A l’entrada hi ha una barra que vol semblar un taulell amb el peix del dia, perquè te’l puguis triar si et ve de gust. La decoració és moderna, però amb uns tocs casolans que el fan un lloc molt agradable. Ah, i per als fumadors, ideal, perquè hi ha zona de fumadors també.

Un dinar fantàstic, amb molt bona companyia i en un lloc molt recomanable.



SEGONS MERCAT
Balboa, 16
Tel. 93 310 78 80
www.segonsmercat.com

diumenge, 22 de novembre del 2009

Trobada blocaire



Una Fada vestida de tots colors, un Framiquel, sense hàbit, una Nimue entenedora i un Jordicine sense peli, però amb llibre a la bossa, presents, i un XeXu, absent, però molt present al pensament de tots a l’hora de les magdalenes...

Una trobada de descoberta, d’apropar-nos, de parlar de blocs, de blocaires de nosaltres, de què escrivim, de com ho fem, de perquè ho fem...

Una bonica passejada per la Geltrú, amb guia d’excepció, la Fada, que ens explica la història de Vilanova i la Geltrú, els orígens de la Geltrú i de Vilanova de Cubelles, perquè se la coneix prou bé, perquè s’estima les seves arrels i les explica amb devoció.

Passejada per la Rambla, saludant la gent, com n’és de coneguda aquesta Fada! Trobem música, sembla que l’hagi encarregada per a nosaltres...




Un dinar agradable en un lloc acollidor, descoberta de blocs, perquè en tenim de comuns, però també n’hi ha de molt valorats per nosaltres, però que els altres ni tan sols coneixen, ganes de mirar-los, de descobrir gent nova, tot i reconèixer que cada cop en tenim més per llegir i que el temps no s’estira.

Després de dinar un que marxa, però se’ns n’afegeix una, l’Eli, que ve a fer cafè i magdalenes, magdalenes que ha fet la Nimue, boníssimes! i que ens porten a parlar del XeXu, aquest xicotet que ens té el cor robat i que no ha pogut venir.

N’hi ha d’altres que també anomenem i que també ens resulten especials, el paseante, la Violette...

Haguéssim pogut seguir em sembla, ens queden coses per dir-nos, però tots hem de tornar a les nostres vides. Parlem d'una nova trobada, aquesta ens ha agradat molt.

De tornada, ja al barri, em trobo amb aquesta lluna, maca...




diumenge, 15 de novembre del 2009

Relats conjunts: Festa d'aniversari

Jordi Labanda




Finalment una celebració com Déu mana!

Aquí la gent celebra anys de bloc i no fa res o et fa treballar, a sobre, convidant-te a participar en el seu bloc...

Aquests dels relats conjunts es veu que en saben i han fet una festa de debò: en una casa amb jardí i piscina, bufet lliure, cava a dojo i glamur, molt glamur.

Per molts anys Relats conjunts!




Una nova proposta de Relats conjunts

dimarts, 10 de novembre del 2009

Properes activitats a Blogville

Violette Moulin


Aquest món de la blogosfera, o la catosfera com molt bé alguns l’han qualificat, crea afectes i molt probablement alguns desafectes també, perquè, vulguem o no, aquí ens mostrem, se suposa que tal com som, ens donem a conèixer i no tots podem agradar tothom.

Personalment, tinc poca relació amb gent d’aquest món, tret d’un parell de bons amics, tampoc m’escric amb regularitat amb ningú, només esporàdicament amb dues persones, i només vaig quedar amb la fada, tal com ja us vaig explicar en un post no fa gaire.

Hi ha gent que n’hi té moltes de relacions aquí, com n’hi ha que cap, també he sabut d’alguna història sentimental, com d’algun desamor, en fi que la blogosfera no és més que una de les moltes maneres de viure la vida, encara que viscuda, com em deia ahir un bon amic, molt de pressa.

El cas és que aquests dies, no sé si serà cosa de la tardor, la blogosfera està una mica revolucionada, diria que amb ganes d’activitat conjunta i he mirat de fer una mica d’agenda.

Per una banda, a la fada, la fada més fantàstica de Blogsville, li ha vingut de gust muntar una trobada-dinar i n’ha fet una convocatòria de la que només me’n faig ressò perquè, si hi teniu interès, us mireu els links. Com ja li vaig dir a ella per correu-e, jo no en sóc molt amant de trobades així a l’engròs, però sé que li fa il·lusió i em ve de gust de satisfer-la i acompanyar-la.

I per l’altra, el veí de dalt, el blocaire que hauria de tenir el premi Rècord Guinness per les múltiples i diverses iniciatives que sempre té per tal d’ocupar-nos el temps, se li ha acudit convocar una reunió de veïns, que no és res més que una excusa per aplegar-nos i fer-la petar una estona en un xat. Potser per als més tímids i/o ocupats, aquesta segona proposta pot anar més bé. Pot ser divertit, poder-nos saludar directament.

dilluns, 9 de novembre del 2009

dimarts, 3 de novembre del 2009

La jugada

Google



Avui fa una setmana que esclatava la notícia de les detencions a Catalunya d’una sèrie de persones, per ordre del jutge Garzón.

La meva reacció inicial va ser de consternació i tristesa, ja que fa anys vaig tenir ocasió de conèixer en Macià Alavedra i en Lluís Prenafeta i de col·laborar-hi professionalment. La relació va ser molt cordial i, per part meva, de respecte i admiració, sentiments que hores d’ara encara conservo, tot i fer molt que no sé res d’ells.

Després, però, de passar-me tota la setmana escoltant la ràdio, veient els telenotícies i televisió en general, llegint premsa digital i impresa, la consternació i la tristesa s’han convertit en ràbia, molta ràbia.

Sempre es parla de la doble moral dels americans, pel que fa als afers sentimentals, però em sembla increïble la doble moral que tenim aquí.

¿Des de quan ens ve de nou això del tràfic d’influències, de les irregularitats municipals, de les comissions i de totes aquestes qüestions?

¿Ja ningú recorda quan el President Maragall al Parlament de Catalunya li va retreure a l’Artur Mas allò del 3% i com tothom es va posar a xiular i a mirar cap a un altre cantó? Quan fins i tot al carrer es deia que era més del 3% i que no només havia passat i passava a la Generalitat sinó que a tots els Ajuntaments també...

¿Com s’ha justificat, i entès de seguida, el dèficit dels Ajuntaments amb la baixada de la construcció, perquè de tothom és sabut que els Municipis obtenen la major part d’ingressos –en blanc, negre o a canvi de– de la construcció?

¿Com es pot entendre que la Sindicatura de Comptes digui que ja havia avisat al Parlament de Catalunya –on hi són representats tots els partits polítics catalans, grans i petits, al Govern i a l’oposició– d’irregularitats a Santa Coloma i no se’n prengués cap de mesura?

Si fins i tot fa poc el propi President Pujol ho va dir ben clar a l’Àgora, que ell podia dir qui havia donat què a qui i que era millor no començar perquè tots podien prendre mal!

Diguem les coses clares d’una vegada i deixem de dedicar-nos a passar-nos la pilota els uns als altres amb l'"i tu més"! El finançament dels partits polítics se sustenta en les comissions, el tràfic d’influències i els tractes de favor. I el partit que digui que té les mans netes és perquè no ha ostentat mai el poder i si Esquerra i Iniciativa les hi tenen, si és que realment és així, és perquè encara que hi siguin (al poder) no en tenen (de poder) i per això s’han de dedicar a encarregar informes.

Com poden tenir la barra els senyors Zaragoza, Iceta i Puig de dir aquests dies que prendran mesures, que miraran de crear òrgans de control, etc etc etc I fins i tot el President Benach que també ha dit la seva dient que controlaran més... Si la Sindicatura de Comptes informa d’irregularitats i no en fan cas!

Naturalment que no hi estic d’acord amb tot això, però és la realitat i no es pot obviar i, si de debò es vol resoldre bé i de veritat, el primer que s’ha de fer és la Llei de finançament dels partits polítics que en una trentena d’anys de democràcia no s’ha fet encara i no crec que sigui perquè no hagin tingut temps precisament.

Em molesta molt que em prenguin per tonta, però també veure que hi ha molta gent que es queda amb la superfície de la notícia.

Tenint en compte que dono per sabut que res és nou, que el que passa passava i passarà, a Sant de què ara, en aquest moment en concret, el senyor Garzón –com si aquí no hi hagués jutges– decideix emprendre una acció a Catalunya, amb la Guàrdia Civil –com si no se sabés que també tenim Policia– i comença a fer anar el ventilador?

Crec que hauríem de rumiar-hi una mica més i no confondre’ns d’enemic, cosa que sovint tendim a fer.

Si un referèndum va esverar els espanyols, al Govern Central i als seus socis d’aquí, no poden estar gaire tranquils sabent que se n’estan organitzant uns quants més i arreu del territori. D’altra banda, i segons les enquestes, els socialistes tenen molt difícil la formació d’un tercer tripartit i no oblidem que el seu enemic és CiU.

A més, l’Estatut segueix al Constitucional i tots sabem que no sortirà sense que el toquin i saben que això generarà més crispació.

Quina millor manera de fer-nos callar, tapar-nos la boca, fer-nos abaixar el cap i deixar-nos en ridícul que posar a la presó persones significatives, encara que sense cap càrrec polític de Convergència?

Pel que he sentit aquests dies, l’alcalde de Santa Coloma no era Sant de la devoció del President Montilla. Sembla ser que de fet a ell li tocava ser el President de la Diputació de Barcelona, però el partit i, sobretot, el President Montilla no l’hi volien i que per això el van fer vicepresident.

Afegim-hi a això que com a conseqüència d’això van fer President de la Diputació al marit de la Manuela de Madre i que ara el més probable és que també el facin alcalde de Santa Coloma...

A mi tot això em sona més a jugada que a altra cosa.

Suposant que tot estigués fet innocentment i només a fi de bé, Per què en Garzón? No tenim jutges aquí? I si parlem de lladres –recordem la presumpció d’innocència– no en tenim un (en Millet), que a més ha confessat i ja ha declarat i es passeja tranquil·lament pel carrer?

No tenim tots els afectats, no sé si imputats, del cas Gürtel al carrer?

És molt lamentable que mentre nosaltres ens barallem entre nosaltres (els catalans, nacionalistes i independentistes), havent picat l’esquer que ens han posat, al Congrés ja hagin passat coses i molt importants que ens han passat per alt tret, pel que sembla, d’alguna persona com el Francesc Marc-Àlvaro que deia ahir a La Vanguardia en un article: El Estatut fue asesinado en el Congreso el pasado jueves.

Ho sento, però no tinc més remei que estar molt enrabiada i molt enfadada perquè sembla que no coneguem les males arts que alguns utilitzen –no és la primera vegada, ni serà la última–, ens quedem en la superficialitat de la notícia i, mentre nosaltres ens barallem i linxem l’Alavedra i en Prenafeta, ells, com sempre estiguin encantats, un cop més de la seva jugada.

Ja sé que aquest apunt és massa llarg, que segurament no agradarà a tothom, el més probable és que creï debat, que això ja m’està bé, però sento que l’haig de fer. Si no el fes, no crec que pogués tornar a escriure perquè em quedaria un nus a dintre que no m’ho permetria. Espero no ofendre a ningú, però si així fos, presento les meves excuses, però és el meu punt de vista i necessitava expressar-lo.