dijous, 24 d’abril de 2008

Poema per a un fris



Era un dibuix en un paper tan fi


que se l'endugué el vent. De la finestra


més alta fins ben lluny, carrers, la mar:


el temps que mai no recuperaré.


L'he buscat per les platges a l'hivern,


quan fa més llàstima un dibuix perdut.


He seguit els camins de tots els vents.


Era el dibuix a llapis d'una noia.


Com l'he buscat, Senyor.


Joan Margarit


8 comentaris:

Striper ha dit...

Ja ho te aixo el vent s'endu les noies i las ilusions.

Albert de la Hoz ha dit...

Voldria pensar que el vent no s'ho dur tot.
Voldria pensar que tot és possible.
Voldria pensar que el dibuix al final ha tornat
Potser com totes les coses que han fugit quan tornen han perdut quelcom, però... qui no?

Carquinyol ha dit...

aps... era teu ??

Crec que se l'ha emportat un senyor de Múrcia...

Clint ha dit...

doncs es truca la noia i se'n fa un altre! és que com ens compliquem la vida a voltes!

Emily ha dit...

És xulo el poema, és divertit. Un dibuix mai és pot repetir, sempre serà diferent...

Jodesh ha dit...

Eren els meus dibuixos i me'ls van prendre. I després vaig anar a buscar-los pels carrers on vivien els lladres i eren pels contenidors, llençats a terra, esmicolats... ni un bocí en vaig poder aprofitar. I ara només són al meu cap, mai més no es podran repetir. I ja no sé si sé dibuixar.

Joana ha dit...

Bonic poema i bonica cançó! Espero que ahir fos una Diada preciosa!

Rita ha dit...

També neteja el cel, striper... :)

A mi també m'agradaria que tornés albert de la hoz...

De Múrcia precisament, carquinyol? ;)

Veus com sempre portes bon rotllo clint! ;)

Certament, emily, mai res es pot repetir...

Segur que sí, jodesh... Torna-hi!

A mi m'agraden molt, joana. Sí, vas ser un dia molt maco. De fet, Sant Jordi és el dia de l'any que més m'agrada, des de sempre!