dilluns, 14 d’abril de 2008

Meme dedicat (1)


La mare era una perfecta i impecable esposa, mare, filla i jove i abnegada mestressa de casa. Dic abnegada, perquè sempre va fer servir mètodes habituals per a les tasques de la llar. Cuinava amb cassoles, d’alumini i de terrissa –amb el temps de cocció corresponents–, sense olla a pressió, feia els canelons pas per pas, des del rostit fins al final, escombrava –sense aspiradora–, i, que jo recordi, tret de la rentadora –que encara no sé com va ser que la va voler– no feia servir res més per millorar o alleugerir les feines de casa.

Normalment, les filles tendim a fer el que hem vist fer les mares, per més que quan hi convivim no ens agradi tot el que fan ni com, i com que jo sóc més pràctica, enlloc de cuinar com ella o de tenir olla a pressió, vaig optar per cuinar poc i molt lleuger –no m’agrada massa cuinar i m’ho he muntat així–, per sort, una amiga em va convèncer de comprar-me l’aspiradora ja fa força anys, i en això vaig modificar comportaments, però el que no havia tingut mai, com la mare tampoc, era rentavaixelles. Entre que no l’havia vist mai a casa, que cuino de manera molt senzilla i que visc sola, no n’havia vist mai la necessitat de tenir-ne.

Aviat farà un any que sóc en un pis nou i aquest venia amb els electrodomèstics nous, un d’ells era el rentavaixelles. D’entrada, i com si fos qui sap què, no el vaig ni tocar, una certa mandra-por-distància em separava d’ell. No trobava el moment de llegir les instruccions, comprar tot el que necessitava, que si sal, que si abrillantador, que si... Se’m feia feixuc i com que no n’estava acostumada, no el trobava a faltar.

Fa un parell o tres de mesos, vaig pensar que potser que el provés, no fos cas que no funcionés bé –la rentadora de nou en nou em va petar i me la van haver de canviar– i que em diguessin que l’havia espatllat jo, i, per tant, em vaig disposar a llegir les instruccions, a comprar tot el necessari i a fer l’experiment, que per a mi ho era, certament.

Semblava el dia que la mare va tenir la primera rentadora a casa, jo era adolescent, i tots tres, ella el meu germà i jo, mirant-la tota l’estona com anava funcionant, entrant i sortint l’aigua, rodant el selector de programes tot sol! I comprovant, un cop acabat el procés, com sortia la roba de neta! Als més joves suposo que us farà gràcia, perquè ja hi heu nascut amb tot això, però els que tenim una edat, hem vist néixer coses que ara són normals, quotidianes i imprescindibles.

Bé, que us haig de dir que la majoria no sapigueu! És un plaer això del rentavaixelles. La veritat és que com que sóc poc per casa, he optat per fer-lo servir només els caps de setmana, ja que tampoc em fa gràcia tenir plats tota una setmana allà dintre –que seria la única manera d’omplir-lo, per tal de donant-li un us ecològic–, però els divendres al vespre ja començo a posar-hi els estris del sopar, la resta del cap de setmana tot el que vaig fent servir i diumenge al vespre el poso en marxa.

Dissabte al matí, després d’esmorzar i posar-ho tot allà dintre em vaig sentir com una reina. Havia de sortir a fer uns encàrrecs, tenia una certa pressa, i em va semblar fantàstic poder fer aquesta l'acció d'omplir el rentavaixelles i deixar la cuina recollida en un moment. I tot de sobte em va venir al cap un blocaire, a qui admiro, que, a més de les múltiples activitats intel·lectuals –que ens explica– i de les altres –que no ho fa, però que se li suposen– que té, el pobre, sempre es queixa de la feinada que té a rentar plats. A més, em sembla que són més colla i per tant més plats.

Aquest blocaire té el costum, i a més hi té la mà trencada, de fer memes dedicats, i quins memes! Preciosos, sensuals i eròtics la majoria, i em va venir de gust de dedicar-li el meu primer meme dedicat –et copio el nom, espero que no et sàpiga greu–, però tenint en compte que a mi això de l’erotisme, escrit, no se’m dona gaire bé i abans de fer riure enlloc de despertar els sentits com fa ell, tenint en compte que cadascú ha de reconèixer les seves limitacions i acceptar-les, prefereixo fer-li aquesta dedicatòria més casolana, però sentida.

Per tu, veí!

Ser mestre d’amor
qui no pagaria,
ara que en sóc jo
l’aprenenta em tira.

De dir la lliçó
tota Ella s’afina–
ja sap tan el cor
que no li cal guia;
amb un sol petó
la lliçó es sabia.

Qui és mestre d’amor
del guany ja pot viure.

Joan Salvat-Papasseit

Del llibre El poema de la rosa als llavis (1923)
Extret del llibre flors, Poesies completes de Joan Salvat-Papasseit, fotografíes de Kim Castells i editat per la Diputació de Barcelona (2001)

11 comentaris:

Striper ha dit...

Els records la realidat actual sempre es un motiu per enbadalirse pensant.

fada ha dit...

Quant al rentaplats, absolutament imprescindible! A casa som cinc i hi fem tots tots els àpats. Si s'espatlla és l'hecatombe, per sort es porta molt bé. I pel que fa al poema de Salvat-Papasseit, també imprescindible. El poema de la rosa als llavis és el recull poètic més bonic, més tendre, més sensual que s'hagi escrit mai. Un dels millors moments del curs és quan toca explicar les avantguardes i el puc llegir a classe. Un petó, bonica.

Joana ha dit...

Ohhhh...Rita amb lo sexy que deu estar el Veí rentant plats amb el davantal!....
Imprescindible, el millor electrodomèstic de casa!

El veí de dalt ha dit...

Cara, caram...I ara què dic, jo? Que me'n vagi a pastar...plats? ;-) Doncs recorda'm el proper dia que tingui convidats a casa, que et baixi la vaixella al teu piset! Juàs!
M'ha fet molta molta ilu el meme dedicat (i pots copiar el que vulguis).
Per cert, molt bonic el poema. En Papasseit era un gran trobador de l'amor. Records!

Anònim ha dit...

Rita quant et posis a escriure del erotismes que et supura per la pell serà mes fàcil que l’ experiència amb el rentaplats .

mossèn ha dit...

rentaplats ??? ... curiós aparell ... salut

Deric ha dit...

jo també el faig servir poc, el rentavaixelles i moltes vegades amb l'opció de mitja càrrega.
Quan tingui un moment més tranquil, t'he d'enllaçar al meu blog!

estrip ha dit...

bon invent el rentavaixelles. Ara cal que es posin les piles els inventors i inventin el renta-amors. Perquè si no s'és un mestre com Salvat-Papasseit...

Rita ha dit...

Sí, striper, ja veus tot el que em va venir al cap, per culpa d'un rentaplats... :)

Ja m'agradia assistir a una de les teves classes fada, segur que ha de ser deliciosa! :)

Aisss... joana, vols dir que no ho estava més tot enxocolatat? ;)

Veí! Ja veus quines associacions d'idees més estanyes que tinc :P El poema és preciós i va ser un dels primers que vaig conèixer d'en Papasseit.

Ai, anònim, potser m'agrada més guardar-me'l per a altres moments... :)

Hahahaha mossèn! Sempre tan auster en paraules tu! ;)

Doncs farem torns per deixar-l'hi al veí quan faci festetes, deric! hehehe

Ui, estrip, un invent així faria desaparèixer massa poetes. I no deu ser fàcil tampoc, si no ja existiria...
Petonets, maco

el paseante ha dit...

M'agrada quan ens expliques aquestes històries quotidianes.

Deu fer tres o quatre anys que la meva mare té rentavaixelles; però només el fa servir un parell de vegades al mes, quan hi anem tota la troupe. La resta de dies renta a mà a una velocitat molt superior a la de l'estri aquell.

Rita ha dit...

Gràcies, paseante! Però tu n'ets l'especialista d'explicar històries quotidianes.
Gaudeix d'aquestes trobades amb la troupe, quan s'acaben, s'enyoren.