dissabte, 14 de juny del 2008

Meme dedicat (2)



Feia molt que no ho feia, força temps, i, coses de la vida, en els darrers 10 dies, dues vegades.

En els dos casos, no sabia massa què hi trobaria, però reconec que van estar bé, tot i que la segona vegada, ahir, m’ho vaig passar molt millor que la primera, que, sense tenir-ne cap queixa, va ser més dura a l’hora que interessant també.

Han estat dos nits molt agradables, ahir, al ser divendres i no haver de matinar avui, amb sopar posterior al Bar Raval. Un lloc que fa molts anys que conec i que trobo molt adient en nits així. Un bar de copes, on també s’hi pot sopar, sense grans pretensions, però amb una carta prou original.

Amb Ibsen de rerafons, ja se sap. Sempre et fa sentir, viure emocions, però fent-te qüestionar moltes coses i per tant, fent-te pensar.

Ahir, tot va ser més planer, vam riure molt, i rient les coses sempre són més fàcils, per més que també et puguin fer pensar. De l’Schmitt no sabia què en podia esperar, i va ser sorprenentment positiu i agradable.

M’agrada el teatre, però sovint em fa més mandra anar-hi que al cinema, però una sèrie de circumstàncies m’hi ha fet anar dos cops en pocs dies.


Espectres, de Henrik Ibsen, autor que sempre planteja conflictes dels éssers humans i que acostuma a sacsejar-nos. Un cop més aquí ens fa pensar en la doble moral, en la cerca de la veritat personal en contraposició a l’ésser domesticat. Però tampoc dona solucions, potser perquè no hi són. Només ens mostra el que hi ha i, sobretot, que res és el millor.

L’Emma Vilarasau, una mica sobreactuada per al meu gust, el Jordi Boixaderes, esplèndid, el Ramon Pujol, un desconegut per a mi, que em va agradar molt, i el Mingo Ràfols, perfecte en el seu paper. La Queralt Casasayas, desconeguda també, diguem-ne que balla prou bé.

“Viure i lluitar contra els fantasmes
que assetgen el nostre cervell i el nostre cor,
ser lliures i erigir-nos
en l’alt tribunal de nosaltres mateixos”
(H. Ibsen)



El llibertí, d’Éric-Emmanuel Schmitt, de qui només coneixia l’adaptació cinematogràfica del Sr. Ibrahim i les flors de l’Alcorà, una comèdia –fa riure molt, des del començament–, però fent reflexionar sobre la moral. De fet la moral és la protagonista de l’obra i, un cop més, queda clar que pot definir-se de moltes maneres i sempre a conveniència del consumidor.

En Ramon Madaula, esplèndid, la Montse Guallar, correcte –suposo que m’hagués agradat més la Laura Conejero–, el Jofre Borràs, molt bé, la Rosa Renom, també molt bé, i les joves Paula Vives i Nausica Bonnín, prou bé.

Les dones estan per damunt dels homes, són misterioses, menys animals. Tenen un cos preparat per l’enigma.
(Mme. Therbouche)

Mentre començava aquest post, i després de la primera frase, m’ha vingut al cap un blocaire que m’encanta: simpàtic, rialler, papi xulo, rondinaire, que estima el país, bebedor de Guinness, copdemallador, que és el meu mimat, que em té el cor robat, que darrerament només fa que treure’m totes les frases de context i bé, m’ha vingut de gust posar-li-ho ben fàcil, jugant amb les meves frases i dedicant-li aquest meme, un invent del veí de dalt, que li vaig copiar i que generosament em deixa, adaptat a la meva manera.

Clint, guapíssim, per tu!



The Cure - Friday I'm in Love

18 comentaris:

Jo Mateixa ha dit...

Caram noi quin detallasu l'hi tens al Clint, vols dir que ja s'ho ha guanyat??? :-P

Petonassos bonica!!!!

Rita ha dit...

És una debilitat que tinc, jo mateixa... ;)
Petons i bon capde, maca!!!!

gatot ha dit...

em sembla que en clint ja pot començar a triar quina serà la comèdia a la que t'haurà d'acompanyar, rita! :P
ai... com sou, les dones!!!!

petons i llepades teatreres!

Striper ha dit...

Bona cronica de las obras i el Clint estara content i es clar que s'ho mereix.

El veí de dalt ha dit...

Nena, copia'm el que vulguis, carinyo. MIra que no volarà alt ara el Clint aquest!

Rita ha dit...

Gatot, no enredis la troca tu ara... ;)

Striper, I és clar que sí... :)

Veí, gràcies! Ei, que el primer meme dedicat va ser per tu eh... ;)

Petons als tres!!!

Joana ha dit...

Ooooh! Quina setmana! He d'0escapar-me a veure El Llibertí que em sembla que s'acaba al Poliorama aviat!
Gràcies per la crònica.
Bon cap de setmana!Wapa

Rita ha dit...

Demà, joana, s'acaba demà!

Joana ha dit...

:(

Clint ha dit...

Sort que m'ha agafat assegut al sofà..que si no caic de cul! moltíssimes gràcies, i sí, ara mateix estic molt cofoi!

Però toquem de peus a terra, després de llegir la primera frase he estat a punt de no continuar i venir a comentar directament...he seguit per que he pensat, massa fàcil! ;-)

I no se del cert com ho fa la Guallar, però la Conejero ho feia perfecte! i el Madaula (que jo no suportava) fa una feinada que tela marinera!. El pitjor que li vaig trobar al Lliberti era que el teatre esta molt atrotinat, però riure rius una estona.

I vinga va, que un parell a la setmana esta per damunt de la mitja!

Molts petons guapíssima!

Jordi Casanovas ha dit...

i si a més hi poses el friday, una cançó que sempre m'ha posat de bon humor. Bona nit.

ddriver ha dit...

ai no entenc res ara

mossèn ha dit...

bo, molt bo, boníssim ... salut

Rita ha dit...

Clint, petons, maco!
Certament, en Madaula sorprent i molt positivament. El teatre atrotinat? No m'hi vaig fixar, la veritat. :p

Jordi Casanovas, és que és una de les seves cançons preferides... :)

Hahahahaha ddriver! Quan vulguis, t'ho explico... :)

Mossèn... quantes paraules avui! ;)

el paseante ha dit...

Quina crítica teatral estàs feta noia. Com era aquella frase tan bona del Llibertí? Allò del dit petit i l'orella...

Rita ha dit...

Gràcies, paseante! ;)

Diderot:
Dieu-me, madame. Quan un home i una dona fan l'amor, qui sent més plaer: l'home o la dona?

(Silenci)

Madame Therbouche:
Monsieur Diderot. Quan us grateu l'orella amb el dit petit... qui sent més plaer: l' orella, o el dit petit?

Diderot:
L’orella, és clar.

Madame Therbouche:
Doncs ja teniu la resposta.

atikus ha dit...

Me encantan los Cure, y me encantaría seguir teniendo kla inocencia de los niños, aunque muchas veces la sigo teniendo-no te creas- para aceptar las cosas como son, por ejemplo para ver una obra de teatro en un idioma que no conozco como el Catalan sin importarme,. El año pasado lleve a mi ahijada y su hermano a ver a los payasos a verles , pero hablaban en vasco y se quedaron la hora y pico allí riendose, con los demás niños, podría ser absurdo, pero igual de absurdo es ir a ver a los Rolling que hablan en ingles i la mayoría tiene 50 años y no se sabe las letras., así que porque no ver una obra de teatro en catalan por ejenplo de una peli que ya he visto?...creo que la gente tenemos muchos miedos...en fin menos mal que como soy un poco niño se me olvida y vere la obra si la ponen por aqui

Viva el cine subtitulado!!

petons

Rita ha dit...

Sería genial, atikus, que la gente fuera como tu. Pero creo que es pedir demasiado. Me alegra que seas así, aunque leyéndote, algo imaginaba.
Un beso!