Meme dedicat (2)

Feia molt que no ho feia, força temps, i, coses de la vida, en els darrers 10 dies, dues vegades.

En els dos casos, no sabia massa què hi trobaria, però reconec que van estar bé, tot i que la segona vegada, ahir, m’ho vaig passar molt millor que la primera, que, sense tenir-ne cap queixa, va ser més dura a l’hora que interessant també.

Han estat dos nits molt agradables, ahir, al ser divendres i no haver de matinar avui, amb sopar posterior al Bar Raval. Un lloc que fa molts anys que conec i que trobo molt adient en nits així. Un bar de copes, on també s’hi pot sopar, sense grans pretensions, però amb una carta prou original.

Amb Ibsen de rerafons, ja se sap. Sempre et fa sentir, viure emocions, però fent-te qüestionar moltes coses i per tant, fent-te pensar.

Ahir, tot va ser més planer, vam riure molt, i rient les coses sempre són més fàcils, per més que també et puguin fer pensar. De l’Schmitt no sabia què en podia esperar, i va ser sorprenentment positiu i agradable.

M’agrada el teatre, però sovint em fa més mandra anar-hi que al cinema, però una sèrie de circumstàncies m’hi ha fet anar dos cops en pocs dies.

Espectres, de Henrik Ibsen, autor que sempre planteja conflictes dels éssers humans i que acostuma a sacsejar-nos. Un cop més aquí ens fa pensar en la doble moral, en la cerca de la veritat personal en contraposició a l’ésser domesticat. Però tampoc dona solucions, potser perquè no hi són. Només ens mostra el que hi ha i, sobretot, que res és el millor.

L’Emma Vilarasau, una mica sobreactuada per al meu gust, el Jordi Boixaderes, esplèndid, el Ramon Pujol, un desconegut per a mi, que em va agradar molt, i el Mingo Ràfols, perfecte en el seu paper. La Queralt Casasayas, desconeguda també, diguem-ne que balla prou bé.

“Viure i lluitar contra els fantasmes
que assetgen el nostre cervell i el nostre cor,
ser lliures i erigir-nos
en l’alt tribunal de nosaltres mateixos”
(H. Ibsen)

El llibertí, d’Éric-Emmanuel Schmitt, de qui només coneixia l’adaptació cinematogràfica del Sr. Ibrahim i les flors de l’Alcorà, una comèdia –fa riure molt, des del començament–, però fent reflexionar sobre la moral. De fet la moral és la protagonista de l’obra i, un cop més, queda clar que pot definir-se de moltes maneres i sempre a conveniència del consumidor.

En Ramon Madaula, esplèndid, la Montse Guallar, correcte –suposo que m’hagués agradat més la Laura Conejero–, el Jofre Borràs, molt bé, la Rosa Renom, també molt bé, i les joves Paula Vives i Nausica Bonnín, prou bé.

Les dones estan per damunt dels homes, són misterioses, menys animals. Tenen un cos preparat per l’enigma.
(Mme. Therbouche)

Mentre començava aquest post, i després de la primera frase, m’ha vingut al cap un blocaire que m’encanta: simpàtic, rialler, papi xulo, rondinaire, que estima el país, bebedor de Guinness, copdemallador, que és el meu mimat, que em té el cor robat, que darrerament només fa que treure’m totes les frases de context i bé, m’ha vingut de gust posar-li-ho ben fàcil, jugant amb les meves frases i dedicant-li aquest meme, un invent del veí de dalt, que li vaig copiar i que generosament em deixa, adaptat a la meva manera.

Clint, guapíssim, per tu!

The Cure - Friday I'm in Love