divendres, 16 de maig de 2008

L'estació de la vida




La vida és com una estació i els trens, les coses que ens passen.

Ni ha de molts tipus, de llarg recorregut, de rodalies, ràpids, directes, semidirectes, però, afortunadament sempre en passen.

A vegades se’ns en pot escapar un, però el que ve darrera és directe, o va més buit i hi podem anar asseguts, o més nou...

A vegades ve amb retard, però sempre acaba arribant.

Només cal ser-hi, no posar-se nerviós i esperar que arribi el nostre. Tots tenim un tren per a cada etapa de la nostra vida. I només cal no agafar l’equivocat, però si ho fem és fàcil: es baixa a la primera estació i se n’agafa un altre.



Morcheeba - Rome Wasn't Built In A Day

26 comentaris:

Striper ha dit...

Jo crec que hi han trens que es poden espatllar un cop els hem agafat, pero aixo vol dir que ens em equivocat?

Carquinyol ha dit...

si em permets, afinaria una mica més... la vida és com una estació de trens en quant que no saps a on o com aniràs a parar... però com un tren perquè no saps amb qui et tocarà compartir vagó i seient !!

helena ha dit...

Doncs la meva vida deu ser com la Renfe snif...

És divendres al matí i estic sense café aviam si a la nit puc fer un comentari una mica més treballat jejejejejeje

ddriver ha dit...

fa 20 anys vaig comprar un billet a la rosa dels vents que et permetia viatjar per tota europa,podies baixar i pujar on volguesis durant un mes,sempre hi habia un tren disponible,pero no sempre et duia on volies,com els trens de la vida

Aguarelix ha dit...

Miro sempre de no mirar un tren que vagi cap enrere... Tot i que, arribat el cas, espero poder baixar igualment a l'estació següent i tornar-ho a intentar, en el bon sentit.

Aguarelix ha dit...

hahaha, volia dir "Miro sempre de no agafar"... ;)

Gatot ha dit...

fa algun temps, una bona amiga em va enviar un fitxer power point...
no acostumo a mirar aquests arxius excepte si la persona que l'envia em mereix molta confiança...

l'arxiu... feia una reflexió semblant a la teva, rita.

em vaig quedar amb algunes frases... una d'elles... "els trens que agafem no tenen camí de tornada..."

però estic segur, totalment, fis i tot quan estic en les valls més fosques... que durant el viatge sempre ens queden coses bones...

espero que el teu trajecte sigui molt llarg, bonica, i que trobis bons companys i companyes de viatge.

jo... des del vagó dels animalons, també hi seré...

petons i llepades viatgeres!

XeXu ha dit...

M'agrada la metàfora. Podem dir, doncs, que igual que les estacions, les vides, les de persones diferents, de vegades no disposen d'equipaments, i no hi paren tots els trens. No tots tenim les mateixes oportunitats, però sempre passa algun tren, oi?

Rita ha dit...

No ho sé striper. A vegades potser és millor equivocar-se que no pas deixar de fer el que pensem que és el millor, no et sembla... :)

Gràcies carquinyol! M'agrada molt quan m'arrodoniu el post. Per això són els comentaris no? :)

Hahahaha helena. Esperarem al vespre doncs... ;)

Segurament, ddriver, però probablement algun lloc dels que inicialment no volies visitar et va sorprendre positivament... :)

És allò que diuen "...para atrás ni para coger carrerilla", aguarelix... oi? :)

Gràcies, gatot! Jo també t'hi vull al meu trajecte... :)

Gràcies, xexu! Es podria dir que l'has acabat d'arrodonir, juntament amb el carquinyol... :)

Josep Lluís ha dit...

Ens queixem de perdre el trens però, crec que en moltes ocasions hem de ser capaços de deixar-los passar...

el paseante ha dit...

M'agrada agafar trens. Però el meu sistema de transport preferit són les cames. Em porten on vull, quan vull, a la velocitat que demano. Sempre hi són, i no arriben mai amb retard. A més, és un sistema de transport individual. I no contaminen.

Albert, l'Herald ha dit...

El meu poeta és T.S. Eliot i ell no està d'acord amb tu perquè tu dius que nosaltres som a l'estació, mentre ell diu que nosaltes com viatgers.

Heus ací

I sometimes wonder if that is what Krishna meant—
Among other things—or one way of putting the same thing:
That the future is a faded song, a Royal Rose or a lavender spray
Of wistful regret for those who are not yet here to regret,
Pressed between yellow leaves of a book that has never been opened.
And the way up is the way down, the way forward is the way back.
You cannot face it steadily, but this thing is sure,
That time is no healer: the patient is no longer here.
When the train starts, and the passengers are settled
To fruit, periodicals and business letters
(And those who saw them off have left the platform)
Their faces relax from grief into relief,
To the sleepy rhythm of a hundred hours.
Fare forward, travellers! not escaping from the past
Into different lives, or into any future;
You are not the same people who left that station
Or who will arrive at any terminus,
While the narrowing rails slide together behind you;
And on the deck of the drumming liner
Watching the furrow that widens behind you,
You shall not think 'the past is finished'
Or 'the future is before us'.
At nightfall, in the rigging and the aerial,
Is a voice descanting (though not to the ear,
The murmuring shell of time, and not in any language)
'Fare forward, you who think that you are voyaging;
You are not those who saw the harbour
Receding, or those who will disembark.
Here between the hither and the farther shore
While time is withdrawn, consider the future
And the past with an equal mind.
At the moment which is not of action or inaction
You can receive this: "on whatever sphere of being
The mind of a man may be intent
At the time of death"—that is the one action
(And the time of death is every moment)
Which shall fructify in the lives of others:
And do not think of the fruit of action.
Fare forward.
O voyagers, O seamen,
You who came to port, and you whose bodies
Will suffer the trial and judgement of the sea,
Or whatever event, this is your real destination.'
So Krishna, as when he admonished Arjuna
On the field of battle.
Not fare well,
But fare forward, voyagers.

Rita ha dit...

Suposo que tens raó, josep lluís, però és difícil a vegades deixar passar coses que sabem que no són bones si ens atrauen...

A mi m'agraden els trens, paseante, sempre dic que és un lloc ideal per badar i pensar. Demà n'agafaré un i segur que a més de llegir una mica ho faré. També, però, m'agrada molt caminar. Caminar per Barcelona m'agrada molt si no tinc pressa.
Bona nit i bon capde!

Doncs no penso discutir gens amb una autoritat com en T.S. Eliot, albert! ;)

fada ha dit...

Una de les coses més interessants d'aquests trens vitals és la gent: gent amb qui comparteixes el mateix recorregut durant molts anys, gent amb qui coincideixes una temporada, gent que coneixes un dia i no tornes a veure mai més... Però de tots i cadascun d'ells aprens alguna cosa. Bon cap de setmana, guapa.

Luluji ha dit...

si noia, la vida és aixi, la musica genial, m'ha encantat.
Respecte a aquest post, tinc enllaçat un bloc de contes, fes una ullada, t'agradara, és diu: hoy quiero contarte un cuento.
Petons i molt bon cap de setmana maca.

Jordi Casanovas ha dit...

el problema és que el sistema d'informació va fatal i acabes anant de Montgat a Mataró passant per Vielha.

Arare ha dit...

I encara més: si no ets a l'estació quan passa el tren... llavors no hi ha res a fer!
Cal ser-hi sempre!

Petons per al trajecte.

menta fresca ha dit...

bé, quan jo arrivo ja t'ho han dit tot la colla. Jo afegeixo, que passa quan estàs ja tant cansada que ja no pots agafar-ne cap més de tren? que passa si per agafarne un altre necesites ajudes i ningú et dona la mà? ni tant sols et volen veure?.Dons que ja se t'escapen tots els trens, però segons com, mirar des de l'andana tampoc deu d'estar tant malament, ja t'ho diré d'aqui a un temps.

estrip ha dit...

si el bitllet no és molt car...

Joana ha dit...

I el que cal ,potser, és no deixar passar el tren de la vida en va!
Bona setmana Rita!

EBP ha dit...

Els trens bons nomes pasen una vegada a la vida, si creus que el teu encara no ha passat buscan's!!!!

Rita ha dit...

Tens molta raó, fada, la gent amb qui comparteixes el tren és el més important de tot. Sigui la que sigui la durada de l'estada.
Bona setmana, maca!

Hi faré una mirada, luluji. Gràcies i que tinguis una bona setmana!

Hahahaha jordi, esperem que no sigui sempre així... ;)

Ben cert, arare, si no trobem el tren adequat, cap a l'estació corrents! ;)
Bona setmana, maca i petons per a tu també!

Ves a l'estació, menta fresca, i mira d'agafar-ne un, si no funciona, baixes i en proves un altre. No esperis la gent, tu ves-hi. La gent la trobaràs al tren segurament... :)
Sort, maca!

Hahahaha, strip, en això no hi havia pensat... ;)

Cap, joana, el de la vida i la resta, tots fan el seu paper... Bona setmana, maca!

Gràcies ebp!

MK ha dit...

Ho expliques d´una manera tant senzilla i planera que ara penso amb les enrabiades que m´he agafat a la vida quan he arribat tard a l´estació i he perdut un tren , i per això m´he endarrerit a arribar on volia arribar.
O quan m´he equivocat i he acabat a l´estació de França , quan havia de ser a la del Nord...
Em fas pensar que finalment ..potser m´havia d´equivocar o m´havia de fer tard...Inútil preguntar-se que hagués estat si...la vida no te assajos .
Peró sí senyor...que segueixin passant trens!!

Ulisses ha dit...

M'agrada, m'agrada molt aquest post.
És una bonica metafora ;)
Trens...

Salut!

atikus ha dit...

He parat en l'estació aquest matí, per prendre una mica de pa amb tomàquet i saludar-te.

Disculpas por mi mal Catalan ;(

Me encantan los trenes, y las pelis de trenes, ...Un tranvía llamado deseo, El maquinista de la General, Los Hnos Max en el Oeste..lo dejo que te aburro...tuuu,tuuuu!!!!

Rita ha dit...

Explicar-ho és senzill, sí, mk, fer-ho potser costa una miqueta més, però per això ho escric, per veure si em queda ben clar... ;)

Quina il·lusió ulisses! Veure't per l'illa m'agrada molt! Ja saps, oi, que ets un dels meus blocaires preferits? hehehehe
M'agrada que t'hagi agradat el post.
Un petonet

!Que contenta estoy, atikus, de que hayas pasado por aquí! Ahora estoy en deuda contigo. Esta noche me paso y espero que tengas unas porras preparadas para mi... jejejeje
No tengo que disculparte, al contrario, agradecerte tu esfuerzo y tus ganas. Si todo el mundo fuera como tu, todo seria mucho más fácil.
Como verás, mi castellano es un poco de pueblo, pero de Catalunya! jejejeje
Si te parece podemos practicar: tu catalán y yo castellano contigo.
Que sepas que hablar de cine no me aburre en absoluto y mucho menos del tipo de cine que mencionas. He echo un vistazo a tu bloc y creo que promete, pere estoy trabajando y creo que merece mas atención y dedicación.
Unos besos catalanes! (Para que luego digan que somos agarraos!) :)