Declaració de principis

Las perlas – Claudia García Moritán

Tot i ser força nova en aquest món de la blogosfera, i no saber encara molt bé com aniré evolucionant, una cosa que inicialment pretenia era no explicar coses massa personals. Malgrat aquest propòsit, fins ara només he fet que parlar de coses personals i, per tant, suposo que per ara només he aconseguit no entrar en els detalls que crec que no calen: els íntims o massa íntims, que també volia evitar.

Una altra cosa que tampoc m’agradaria és donar la imatge de ser la persona perfecte, perquè ningú no ho és i, quan es parla d’un mateix, és fàcil caure-hi. Llegeixo posts a vegades que semblen escrits per "persones 10" i, francament, no crec que existeixi la persona ideal en cap sentit i menys encara en tots.

També tenia la intenció, i fins ara pràcticament l'he mantingutda –se me’n va escapar un, però no podia escriure res més en aquell moment, em sentia com bloquejada, com si no pogués escriure res més mai més–, de no explicar els dies dolents o negatius, no perquè no en tingui, suposo que, com tothom, en tinc, sinó més aviat perquè pel que he observat, els blocaires tenen tendència a preocupar-se dels companys i em sabria greu i perquè segurament tampoc ningú m’ho podria resoldre.

Per la meva manera de ser, tinc tendència a escoltar i mirar d’ajudar les persones en general, i encara més les properes, no tant com m’agradaria, però sempre tant com puc, però de la mateixa manera, quan sóc jo la que tinc problemes, del tipus que siguin, prefereixo tancar-me, no explicar-los i passar-m’ho sola. Només tinc dues amigues, d’aquelles de tota la vida, i el meu rei, que, des de que hi és, hi és sempre, que en algun moment ho arriben a saber, però la resta, o no ho saben mai o quan ja fa temps que ha passat.

Sóc una persona molt normal, amb qualitats –suposo– i defectes –molts– i sí, encara que no ho expliqui, ni al bloc ni als amics més propers, tinc problemes, més d’un, imagino que com molta altra gent, però com he fet sempre, me’n vaig sortint. Amb més temps o menys, amb més llàgrimes o menys, però sempre remuntant, buidant el sac.

Malgrat tot, sóc feliç, perquè en vull ser, perquè fa molt temps que em vaig proposar ser-ne, perquè també em passen coses bones, i perquè crec que viure és això: gaudir al màxim del bo que ens passa i superar els obstacles que ens van sortint.