Normalment quan ens enfadem –jo la primera– tenim tendència a dir coses que, després, algunes vegades, ens penedim d’haver-les dites, o de la manera en que ho hem fet, perquè el fet d’estar enfadats o esverats fa que no mesurem prou bé les paraules. Això no està bé, però es pot arribar a entendre, atès el grau d’excitació. En el meu cas, quan m‘ha passat, després he mirat d’arreglar-ho, demanant disculpes, si he cregut que m’havia excedit.
En el cas d’una conversa normal, no mesurar les paraules, és més greu, ja que no s’hi dona l’excitació. Si es tracta d’una entrevista, encara ho és més, perquè se suposa que no és amb una persona de la teva confiança o del teu entorn més proper. I si tenim en compte que les entrevistes es fan a persones conegudes o públiques aquestes persones han de tenir més cura en les formes i en el que diuen. Si a sobre hi afegim que aquesta persona no és coneguda per ella mateixa, sinó per ser la dona d’una personalitat política, gairebé que ja no té perdó, perquè les seves declaracions poden tenir conseqüències en el seu marit o en el partit que representa.
Abans de seguir vull deixar clar que a mi tampoc m’agrada que el senyor Montilla sigui el president de Catalunya, però penso que la senyora Ferrusola no ho pot dir. Sobretot, si a sobre aquestes declaracions són fetes a una revista en castellà, que lidera un personatge com el Justo Molinero, que només ha fet que arrambar-se a tots els partits que han governat, per tal d’aconseguir les emissores de ràdio que ha volgut i un canal de TV que no es caracteritzen precisament per la seva catalanitat. No ho veig gens coherent.
A més, amb aquestes declaracions, que d’altra banda crec que no li calien, perquè qui més qui menys podia tenir clar que ho pensava, no ha fet més que provocar que el President Pujol, de molta més classe i categoria, hagi hagut de sortir corrents a intentar solucionar-ho, com ha pogut.
La senyora Ferrusola de tant en tant es caracteritza per les seves declaracions poc afortunades: fa un temps amb el tema dels immigrants i en fa força més contra els homosexuals.
Si vol fer política, que es presenti a les eleccions, com la Hillary Clinton, i que digui tot el que pensa, però si no és així, crec que és molt millor que no en faci de declaracions.
En el cas d’una conversa normal, no mesurar les paraules, és més greu, ja que no s’hi dona l’excitació. Si es tracta d’una entrevista, encara ho és més, perquè se suposa que no és amb una persona de la teva confiança o del teu entorn més proper. I si tenim en compte que les entrevistes es fan a persones conegudes o públiques aquestes persones han de tenir més cura en les formes i en el que diuen. Si a sobre hi afegim que aquesta persona no és coneguda per ella mateixa, sinó per ser la dona d’una personalitat política, gairebé que ja no té perdó, perquè les seves declaracions poden tenir conseqüències en el seu marit o en el partit que representa.
Abans de seguir vull deixar clar que a mi tampoc m’agrada que el senyor Montilla sigui el president de Catalunya, però penso que la senyora Ferrusola no ho pot dir. Sobretot, si a sobre aquestes declaracions són fetes a una revista en castellà, que lidera un personatge com el Justo Molinero, que només ha fet que arrambar-se a tots els partits que han governat, per tal d’aconseguir les emissores de ràdio que ha volgut i un canal de TV que no es caracteritzen precisament per la seva catalanitat. No ho veig gens coherent.
A més, amb aquestes declaracions, que d’altra banda crec que no li calien, perquè qui més qui menys podia tenir clar que ho pensava, no ha fet més que provocar que el President Pujol, de molta més classe i categoria, hagi hagut de sortir corrents a intentar solucionar-ho, com ha pogut.
La senyora Ferrusola de tant en tant es caracteritza per les seves declaracions poc afortunades: fa un temps amb el tema dels immigrants i en fa força més contra els homosexuals.
Si vol fer política, que es presenti a les eleccions, com la Hillary Clinton, i que digui tot el que pensa, però si no és així, crec que és molt millor que no en faci de declaracions.
9 comentaris:
Em sembla que si es presentés a les eleccions hauria de contenir-se molt més, perquè si diu segons quines coses, em sembla que la seva carrera política seria ben curta. Aquesta dona es posa en camisa d'onze vares, ja ho veig.
Jo no crec que el que cal es que evidement sense falta al respecte a ningu nimenyscabar el seus derets politics sincer que poguem sapuiger que pensan que no amagats darrera un discurs fals i hipocrita.
Abans de dir segons quines coses, s'han de pensar molt bé
Que el Montilla sigui president a mi em regira l'estómac. Però jo no sóc la dona de l'anterior president i puc dir-ho. Ella, no. Amb els anys d'estar casada amb en Pujol ja hauria pogut aprendre una mica de la seva prudència...
aixo no toca
enfadar-se ??? ... tot un art !!! ... salut
Cert, xexu. Sovint, la vessa.
A vegades no cal ser hipòcrita, striper, però tots som esclaus de les nostres paraules i amos dels nostres silencis.
Exacte, deric, per això diferencío el que és pot dir "en calent" del que és una entrevista, suposo que ja s'hi deu anar més o menys preparat mentalment, a anar amb cura. A mi no me n'han fet mai cap ;) Benvingut!
Tens tota la raó, fada!
No tocava, no, ddriver.
Tant de bo en sabéssim d'enfadar-nos mossèn... Benvingut per aquí :)
Estic d'acord amb la Ferrussola. Potser no calia dir-ho. Però ja n'hi ha prou de ser políticament correcte. Hem de dir el que pensem coi. És que si no sempre ens deixarem trepitjar.
A mi el Montilla em cau bé com a persona. És discret, sembla treballador, racional... Però a Extremadura acceptarien un Josep Puig amb accent català com a president?
El meu primer cognom és castellà.
Paseante, estic d'acord en que pensi així la Sra. Ferrusola, jo també, però no en que ho digui, perquè crec que ella sí que ha de ser políticament correcte. Els ciutadans sí que hem de dir el que pensem i no ens hauríem de deixar trepitjar.
La manera discreta de ser del Sr. Montilla, també m'agrada, però no per a president de Catalunya, perquè penso que ha de tenir més qualitats i sobretot un sentir de país que li surti de dintre i ell no crec que el tingui.
Ja vas veure amb l'Operació Reformista com va anar i em sembla que només es van plantejar que en Roca era català, poca cosa més.
El meu primer cognom també és castellà i el meu pare era del sud, però també va ser un clar exemple d'integració. Sempre va pensar, sentir i parlar en català, per això també sé que si es vol, es pot. I mai va renunciar als seus orígens.
Gràcies per passar :)
Publica un comentari a l'entrada