dissabte, 15 de març de 2008

Alzheimer


Fa pocs dies, em va aturar pel carrer una senyora força gran, amb bastó, amb els cabells blancs i amb els llavis pintats, ben vermells, i em diu, “perdoni, em pot dir quin dia és avui? No n’estic segura..”, li vaig dir que era dijous i em diu, “però és dia 7, avui?”, “no senyora”, li vaig dir, “avui és 6, demà és dia 7, divendres”. “És que haig d’anar per la pensió, i és el dia 7 i com que m’oblido de les coses... Visc sola i m’oblido de moltes coses, sap?”.

Me la vaig mirar, i efectivament, feia aquella mirada, una mirada que conec i reconec prou bé: la mirada de l’Alzheimer. És una mirada entre innocent i neta, dolça, com de criatura, però perduda. Sembla que t’estigui dient “què em passa? No ho entenc... “.

No puc amb aquesta mirada, em trasbalsa, em porta uns records dolorosos, i lamentablement, cada dia n’identifico més pel carrer. Si mai heu tingut a prop alguna persona afectada per aquesta malaltia segurament sabeu de què parlo.

Diuen que ells no se n’adonen, però penso que sí, que s’adonen de que alguna cosa no va i això els neguiteja, però, mentre poden, ho dissimulen. Fa anys, vaig llegir un llibre, Vivir en el laberinto, escrit per una dona que patia la malaltia i va anar escrivint què sentia, com anava resolent-ho, quan podia, i tot el seu procés.

Quan l'hi van diagnosticar a una persona molt propera meva, i força jove per a tenir aquesta malaltia, fa 20 anys, només es coneixia el cas de la Rita Hayworth i poc més. Va ser dur, pel desconeixement que hi havia en aquell moment, i dolorós, a mesura que va anar passant tot el que ens havien anunciat que passaria. Curiosament, va deixar de fer-ho tot, tal com ens havien dit, però sempre, quan li acostaves la cara et feia un petó. Dolça, com sempre havia estat, fins la seva mort.

Demà, a TV3, a les 21:45, fan el documental que el fill del Jordi Solé Tura, l’Albert, ha fet en memòria del seu pare, afectat per la malaltia d’Alzheimer, Bucarest, la memòria perduda.

12 comentaris:

Jodesh ha dit...

Touchée.
Les teves paraules m'han emocionat; i la memòria és un tema que m'obsessiona.
També ho he tingut i encara ho tinc molt a prop.

Striper ha dit...

A mi em resulta xocant que nomes es dongui mes rebonvori del tema quant no es gent publica.

Rita ha dit...

Ànims, doncs, jodesh, és dur, molt dur, però cuida't molt tu. Aquestes persones, lamentablement, ja no tenen solució i a vegades arrosseguen a qui tenen a prop i això si que s'ha de vigilar. Obsessiona, sí. A mi, si em deixo anar, també em preocupa això de la memòria.

No t'entenc massa bé, striper, en tot cas, però, tot rebombori és poc. Cada dia hi ha més afectats i encara s'hi dedica poc a la investigació. Em deia un dia un metge que, com que habitualment són persones grans, les que pateixen aquest mal, no s'hi dedica prou recursos, perquè es considera que ja no cal.

ddriver ha dit...

jo he patit varios casos dins el taxi,ja fare un post m´has donat una idea,es una pena molt gran

fada ha dit...

No vaig ser a temps de comentar-te el post anterior,però trobo que te'n puc parlar també ara. I tant si és un regal, un tresor, tenir un amic. Tant de bo les persones amb Alzheimer tinguin aquests bons amics. Encara que oblidin coses del dia a dia i l'espai en blanc vagi ocupant lloc a la seva memòria esborrant molts records, segur que el sentiment d'estimació i d'agraïment per l'amistat fidel es manté inalterable en el seu interior. Per això el gest del petó no el va oblidar. Gràcies per aquest post tan punyent i tan tendre alhora.

Jordi Casanovas ha dit...

Acabo de veure el documental... la frase final de l'Eulàlia, la seva dona, ha estat duríssima.

Rita ha dit...

Ddriver, en el teu cas, és bo que els reconegueis. Estaria bé que en parlessis un dia. Quan més se sàpiga, més se'ls pots ajudar quan es desorienten i perden.

Fada, tenir bons amics sempre és bo. Lamentablement, a vegades, davant d'aquesta malaltia, s'evaporen...

Jordi casanovas, també l'he vist. Molt colpidor.

Clint ha dit...

Vaig veure el documental ahir al vespre, gairebé tot i deu ni do! personalment no ho he viscut però ha de ser molt dur i difícil de portar.

espiadimonis ha dit...

No he tingut la dissort de veure aquesta malaltia al meu voltant, però imagino com n'ha de ser de dur, veure com l'ànima d'una persona que estimes es va diluint i només et queda la còrpora...

Rita ha dit...

Clint, et desitjo de tot cor que mai ho hagis de veure.
Petons,

Espieta, és exactament així, hi és, però és com si ja no hi fos, i així fins que deixa de ser-hi realment.
Petons,

el paseante ha dit...

Tinc una tieta amb aquesta malaltia. I, quan la veig, tinc una mena de sensació de tristesa davant la seva mirada tendra, confosa. M'ha agradat molt aquest post.

Rita ha dit...

Gràcies, paseante! Si pots, dona-li carinyo a la teva tieta, sempre he pensat que això els arriba.