Blocaires

Sóc nocturna de mena, des de sempre. Tot el que puc ho faig de nit. Fins i tot les coses de casa. Si és un dissabte o festiu, encara que em passi el dia a casa, fins les 7 o 8 de la tarda no m’inspiro, perquè en cal molta d’inspiració per posar-se a fer coses de casa, i és clar sovint se’m fa tardíssim quan acabo. Però sóc així, no hi puc fer més.

Sempre m’ha agradat la nit, em poso música i és quan em sento més bé, lliure, sense telèfon, sense sorolls, per llegir, escriure... Darrerament, des de que tinc el bloc, és quan aprofito per fer posts o buscar música o fotos. A vegades, em trobo al davant de la pantalla, fent un post, o llegint blocs i tot de sobte se m’obre la finestreta d’avis de correu i veig el remitent i no puc negar que em poso contenta. Un blocaire tan o més nocturn que jo, que em deixa un comentari. M’agrada molt com escriu, m’agrada que em visiti, i em fa il·lusió “veure’l”.

M’ha passat altres vegades, a més, passa de tant en tant, i a vegades en deixa més d’un i gairebé que ja em quedo mirant, esperant, a veure si n’entrarà un altre i un altre... Aquesta estona, mentre dura, és molt agradable sento una mena de complicitat, estranya, sé que és allà, on sigui, però el sento aquí, proper.

Avui m’ha passat i m’ha fet pensar. Com pot ser que aquest món creï aquests vincles tan curiosos amb les persones. Com pot ser que hi hagi blocs que t’encantin i per tant, qui hi ha al darrera també, i d’altres que no pots amb ells. Alguns et fan pensar que qui hi ha al darrera deu ser així o aixà i et cau bé, d’altres, i sense saber perquè, et fan pensar que no t’agradarien. Alguns, els agafes afecte, d’altres et desperten tendresa, algun, penses –com ja vaig dir en un post recent–, què masclista!, d’altres quina sensualitat que desprèn, o quin erotisme, n'hi ha que els trobo ben simpàtics, n'hi ha de cultes, n'hi ha d'espontanis, naturals... Tot un món, aquest dels blocaires, ben apassionant.