Viure la vida

Tamara de Lempicka

“El menys freqüent en aquest món és viure. La majoria de gent existeix, això és tot”.

Oscar Wilde - Dublín 1854 - París 1900
Dramaturg, novel·lista, poeta i assagista irlandès en llengua anglesa.



Des de fa temps, un amic ens envia, cada dia, un correu amb la paraula corol·lari a l’assumpte, amb un parell de frases de personatges del món intel·lectual, polític, econòmic,... Sempre van bé de llegir, sovint fan reflexionar i, en alguna ocasió, fins i tot, s’ha creat un cert debat entre el grup. En el corol·lari d’avui hi havia aquesta que encapçala el post.

És curiós com l’ha encertada amb mi. D’aquí pocs dies faré anys, xifra rodona, amb una certa consistència ja, per dir-ho d’alguna manera, i sense pretendre-ho o sense ser-ne molt conscient, fa dies que tot sovint em sorprenc donant voltes a la meva vida, com si en fes balanç.

Un d’aquests dies, així, a corre-cuita, vaig pensar que gairebé podria dir-se que ho tenia tot per fer encara, entre d’altres coses perquè no he escrit cap llibre, no he plantat cap arbre i no he tingut cap fill, però també, si m’aturo una mica més, i faig repassada, veig que he viscut força, he conegut molta gent, he tingut força experiències, m’han passat prou coses, bones i dolentes, han entrat i sortit persones de la meva vida, algunes amb dolor, però moltes de molt gratificants, i que tampoc es pot dir que no hagi fet res. No dic si res de bo, perquè com sabem si ha estat bo, si no sabem què hagués passat de no fer-ho...

Al llegir el corol·lari, i reflexionar, ara ja intencionadament i més detinguda, crec que puc afirmar que la visc jo la vida. Sóc sensible, temperamental, impulsiva i això em fa viure-ho tot molt intensament, per bé i per mal, és clar, algunes vegades fent coses sense pensar-me-les massa, però sempre amb unes garanties mínimes –tampoc sóc de tirar-me a la piscina sense saber si hi ha aigua o no, però podríem dir-ne que amb poqueta ja faig el fet– i això sempre m’ha portat més coses bones que no pas dolentes. Potser perquè sóc intuïtiva o perquè he tingut sort, no ho sé, però el cas és que en alguna ocasió que potser m’he arriscat, que he fet alguna cosa que potser semblava agosarada, m’ha sortir prou bé.

El millor de tot, i és amb això amb el que vull quedar-me, és que no em penedeixo de gairebé res del que he fet –sempre hi ha alguna cosa que hagués pogut no fer o fer millor, però que assumeixo, com a ésser humà que sóc– ni tampoc del que no he fet.

Per tant, i tenint en compte que a aquestes alçades no crec que canviï, penso seguir vivint la vida fins que pugui.