diumenge, 16 d’agost de 2009

Els ponts de Madison County

Ahir només vaig plorar gairebé al final: quan ell, en el seu cotxe, és davant d’ells, ella i el seu marit, en el seu. Quan ell penja la creu que ella li havia donat al retrovisor i ella, veient-ho, es trenca tota per dintre. Quan ell no arrenca, perquè encara li està donant una darrera oportunitat, quan ella prem la maneta del cotxe, com si encara s’hi repensés, i la mou, però a l’hora s’hi agafa fort, i quan el marit toca la botzina, perquè, aliè a tot, no entén que aquell cotxe trigui tant a arrencar.

Porto uns dies estranys: m’he allunyat de persones amb les que creia que hi havia coses en comú, camí per fer, arrossego un refredat fort que em molesta molt i que m’impedeix fer coses que tenia previstes per a aquests dies i, a sobre, ahir vaig acabar el tercer Milenium –que, com bé m’havien dit, et deixa una mica buida i enyorada.



Quan la van estrenar vaig plorar des del començament, amb les primeres lletres i la música.

Havia llegit el llibre coincidint amb un moment de desamor en la meva vida i em va agradar molt, però em va trinxar per dintre. Val a dir que no era difícil, jo ja no estava sencera, m’acabaven de fet trossets.



Anys més tard, l’havia vista per televisió i ja havia estat més fàcil: només plors en els moments més emotius.

Com era d’esperar, aquella història estava tancada i jo sencera de nou, malgrat algunes cicatrius, que amb el temps, però, es van barrejant amb altres marques del pas del temps i queden tan confoses que ja no es veuen i encara menys se senten.



Veure la pel·lícula, ahir, novament després de molt temps, i en les circumstàncies actuals –vaig decidir que mai més llegiria el llibre– era com un test, una prova, una avaluació i n’estic contenta: prova superada!



El so no és molt bo, però el que realment compta aquí són les imatges.

28 comentaris:

Spock ha dit...

Hi ha pel·lícules o llibres que hem vist o llegit en u moment especialment emotiu de la nostra vida i que sempre ens provocaran sentiments potents. Segurament, superada la prova, i amb el pas dels anys, si un dia et decideixes a rellegir el llibre, et provocarà una melangia que et farà somriure amb tristesa però també amb un puntet d'enyorança.

Una abraçada!

fada ha dit...

Quins records! Una història que em va encantar ja no recordo en quin moment. Suposo que no deuria estar feta miques com tu, ni em deuria pasar res especialment remarcable en aquell moment. El que sí que sé és que no vaig voler veure la pel·lícula perquè la volia tal i com jo l'havia imaginada, sense intermediaris. Petons.

kika ha dit...

amb el llibre jo vaig plorar moltíssim... i amb la peli també bastant.
però en el fons m'agrada la idea de uqe un llibre o una peli em facin plorar.
diuen que plorar es bo perque et neteja els ulls, i jo crec que és bo sobretot perquè et desembussa per dins :-)

Gatot ha dit...

no he llegit el llibre ni he vist la pel·lícula... he pensat, però, que les llàgrimes d'ahir van tenir un altre sabor;

bonica... a la vida, res és tant definitiu com a les històries... potser per això la vida és més bonica i les històries més romàntiques...

:)

petons bonics!

Montse/Arare ha dit...

Un bon llibre... la pel·li també, malgrat que per mi la meryl Streep no dóna per la protagonista 8no me l'havia imaginada així, jo) però això sempre passa...

Una abraçada forta, maca!

òscar ha dit...

quan vaig llegir el llibre em va deixar impactadíssim i deshidratant-me una mala cosa. la peli, potser perquè ja estava immunitzat, no va provocar-me el mateix.

Deric ha dit...

quina sort...

Emily ha dit...

Què tonta ella! Era el moment de baixar del cotxe i començar una nova vida. Jo hagués deixat el marit i els fills i a córrer! M'hagués fet ajudant de fotògraf i a veure món amb ell. No m'agraden les nostalgies, quan és el moment és el moment, emily dixit.
Ara et parla l'emily psicòloga: tens uns dies d'instropecció. Jo també en pateixo, ja passarà ;)Saps que no entenc lo dels refredats a l'estiu? Massa aire condicionat...

Duschgel ha dit...

Jo no he vist la peli ni llegit el llibre. No val la pena sacrificar-se per un home a qui ja no estimes, no té sentit. Però quan hi ha fills pel mig, la història canvia molt i les decisions crítiques es fan terriblement difícils.

Suposo que tots anem ensopegant per la vida, un cop aquí, una esgarrinxada allà, i ens anem omplint de ferides que, segons la gravetat i el moment de la vida, triguen més o menys a mig curar-se. Quan s'arriba a un grau de curació com el teu, doncs sí, un ja es pot sentir satisfet.

Una abraçada i que et milloris!!

XeXu ha dit...

No he vist aquesta pel·lícula, per estrany que sembli, i l'he sentit anomenar un munt de vegades. L'escena que has posat és realment colpidora, donaria per un intens debat sobre què faria la gent si es trobés en una situació semblant. Jo, com que no l'he vista, no puc triar encara, però tal i com es miren... potser hauria obert la maneta del cotxe...

Celebro que no t'hagi fet mal tornar-la a veure, és un bon senyal.

khalina ha dit...

Espero que et milloris. No he vist ni el llibre ni la peli, però sóc tan bleda que segur que ploraria com una boja.

Estic a la meitat del tercer Milenium... Es cert, quan acabi, no n'hi haurà més

Joana ha dit...

Em quedo amb el llibre tot i que en el seu dia vaig anar a veure la peli...
I de les escenes em quedo amb en Clint quan baixa de dutxar-se , a la cuina, amb la camisa neta i aquella olor que traspassa els fulls del llibre i la pantalla del cinema...
Ho confesoos jo també vaig plorar am el llibre i molt!
Cuida't wapa!

Deric ha dit...

la peli no em va emocionar tant, ja no hi havia l'efecte sorpresa, pero amb el llibre vaig plorar molt

Ferran ha dit...

Apenes recordo la pel·lícula, però sí em vénen al cap algunes imatges i alguns sons... i records d'un film que sé que em va fer sentir coses. Ets la segona persona en pocs dies que (em) parla dels ponts de Madison; l'hauré de reveure.

Pel que fa a tu, Rita, millora't aviat, eh? Petons.

Carme ha dit...

jo primer havia llegit el llibre i em va agradar i després qua vaig veure la peli, també. M'imaginava un fotògraf tipus Clint Eastwood també em va emocionar molt... no és gens senzill de prendre aquest tipus de decisions. Jo també ploro sovintencara que l'altre dia no ho vaig fer, la vaig tornar a veure, però després del llibre i haver-la vist ja un cop, no em van venir les llagrimes, però sí les emocions. La veritat és que m'encanta plorar veient pelis!

Ma-Poc ha dit...

A mi la pel·li em va emocionar però fa temps que no la veig.

horabaixa ha dit...

Hola Rita,

Una mica millor?

La vida, com a les pel.licules va passant, però hi ha coses que s'encallen.

Tinc un record una mica borrós d'aquesta peli. No he fet res per aclarir-lo.

Per cert, el passat dijous vaig estar a l'illa roja, feia pocs anys que no hi anava. Em van tornar molts records.

Una abraçada

FLANDERS ha dit...

Al final , fa allò que més li convé, com la Ilsa de Casablanca

troyana ha dit...

Ai Rita! la vaig vore una vegada més l´altre dia a la tele i justament vaig pensar: esta peli es mereix una entrada,té igual siga o no actual.
No em trobe amb forçes de jutjar-la en eixe moment del cotxe,de la plutja,era una decisió dificil,crucial....i potser era l´ultima oportunitat de sentir i vivir un amor així,però el sentit de la responsabilitat o la culpa pogueren més...
al menys,ella va tindre l´oportunitat de coneixer un amor així...la vida dona les oportunitats quan les dona,no sempre al moment ni de la manera més convenient...
bss

rits ha dit...

no he vist la pel·lícula, xò si vaig llegir el llibre, fa molt de temps.
però crec que ara mateix no seria un moment massa bo per mi per veure-la.

una abraçada

el paseante ha dit...

Com altra gent que t'ha comentat, no conec ni la novel.la ni la pel.lícula. A tu el que et passa és que has estat massa dies allunyada de Blogville i per això ara estàs toveta, t'has refredat, t'has allunyat de persones... A les properes vacances t'emportes l'ordinador :-)

Espero que et milloris del refredat.

Lula ha dit...

Uff
Jo no he vist la peli, el llibre sí que el vaig llegir, i tot i que em va tocar molt, si el llegís ara mateix, pel fet de ser més gran, haver viscut més, i lògicament, per les circumstàncies que em toquen ara per ara, segur que em destrossaria tb....
Uff

Besotes wapa

kweilan ha dit...

Jo en el seu moment no vaig entendre perquè no se n'havia anat amb ell i em va fer ràbia que es quedés a casa i el deixés marxar.
Millora't d'aquest refredat i una abraçada!!!

Anònim ha dit...

Havent llegit el llibre, el qual em va semblar emotiu, però literàriament anar fent, em sembla que la pel.lícula és més bona que el llibre. Bones interpretacions.
Imma

fra miquel ha dit...

Pot ser que hi hagi una altra versió de la peli? Recordo que no la vaig veure sencera però el final, quan es separen si, i era diferent. O potser l'escena que has posat ve després i jo no la vaig veure?
Hauré de llegir el llibre o tornar a veure la peli.

S'ha de vigilar amb els aires condicionats!
Que milloris
B7s

mirambella ha dit...

jo també vaig veure la pel.lícula el mateix dia. I com tu em vaig fer un tip de plorar, i això que també no era la primera vegada que la veia. Transmet tan amor, per mi ès de les millors. I sempre em remou, ha de ser bonic que t'estimin així de debó i que no s'esvaeixi amb el temps.
M'agrada el teu blog. Jo fa poc que m'hi he posat. Et seguiré si m'ho permets.

El veí de dalt ha dit...

Només faltava dir que a la peli plovia a bots i a barrals! Espero que no fossin les teves llàgrimes!

Rita ha dit...

Spock,
Potser sí, però ja seria una altra història i prefereixo conservar el record d'aquella. A més, tinc tant de nou per llegir... :-)

fada,
La veritat és que sí que a vegades sobta veure una peli d'una història que tu t'has muntat. Pero, va estar prou bé... :-)

kika,
Poder plorar ha estat sempre la sort de la meva vida... A més, diuen que fa els ulls brillants! :-)

Gatot,
Quanta saviesa en les teves paraules... :-)

Arare,
Una abraçada, preciosa!

òscar,
Sí, amb el llibre jo també vaig plorar més... Saps, m'agraden els homes que ploren i que són capaços de dir-ho... :-)

Deric,
:-)
Petons!

Emily,
Doncs saps, jo sóc de les que penso que les bones històries d'amor ho són perquè duren poc. Coses meves... :P

Duschgel,
Ho has explicat tan bé... :-)

XeXu,
Ha de ser molt difícil prendre una decisió així. Sincerament, és fa difícil opinar...
Gràcies, maco!

khalina,
Suposo que hores d'ara ja has acabat el 3r Milenium i ja deus notar el mono... ;-)

Joana,
Pel que veig, no se'n va escapar ningú d'això de plorar eh... ;-)

Deric,
Un altre home ploraner! M'encanteu! :-)

Ferran,
Crec que també ploraries... :P
Gràcies!

Carme,
Aisss... A mi també m'agrada plorar! :P

Ma-Poc,
Que bé, quins homes més especials que tenim per la blogosfera! :-)

horabaixa,
Segur que la vas trobar preciosa l'Illa! Desitjo que els records fossin ben bons.
Petons!

FLANDERS,
No gosaria dir que fa el que més li convé, la veritat. Crec que fa el que creu que és millor i menys traumàtic per als seus...

troyana,
Coincideixo plenament amb tu. I sí, ella, si més no, va tenir l'oportunitat de conèixer l'AMOR...
Petons!

rits,
Doncs ja trobaràs el moment, cuida't, maca!

paseante,
O veniu tots a l'Illa, és petita, però hi cabríeu eh! ;-)

Lula,
Cuida't molt, maca!

kweilan,
És que d'entrada és el que sembla que hauria de fer, però després...
Petons!

Imma,
La peli està molt bé, ben interpretada també i amb molt bona música.

fra miquel,
Diria que només hi ha aquesta de peli...
Petons!

mirambella,
Gràcies per passar per l'Illa, considera't a casa teva. Ja et vaig visitar i vaig quedar gratament impressionada pel teu bloc. Et felicito, és molt bo!

veí,
Doncs no et sorprengui, jo quan m'hi poso, m'hi poso. Faci el que faci! ;-)