Relats conjunts: Els corbs han tornat

Els corbs han tornat, Alekséi Savrásov (1871)

Aquella imatge l’havia trasbalsat molt. Havia anat a veure l’exposició, Pintors russos del segle XIX, després tenia previst baixar caminant fins al mar i fer-hi un dinar en un restaurantet molt agradable que coneixia, amb molt bona cuina, que hi havia al davant mateix –començava a fer bo i ja venia de gust– i després al cinema, a la primera sessió, com feia molts diumenges, però havia quedat tan tocat que havia decidit anar cap a casa i estirar-se a veure si amb una mica de sort s’adormia. Sempre ho feia quan tenia dies baixos, si no eren laborables i no es podia distreure amb la feina.

Mentre intentava adormir-se només feia que pensar en el Pau, en el mal que havia fet a la família, en com sempre se l’havia cregut tothom i en com només ell havia tingut clar quin tipus de persona era, des de ben jovenet.

El seu germà petit era simpàtic, atractiu, enginyós, però també egoista, gandul i vividor. Les havia fetes de tots colors. Ell ho havia tingut clar sempre, però ningú se’l va creure mai, li deien que era gelosia i de fet ho podia semblar. En Pau sabia enlluernar tothom: sabia com seduir les dones i fer-se amic dels homes, sempre amb les paraules adequades en cada moment i per a cada persona. Però era un posat, una actitud només, que li permetia treure’n profit, de tot i de tothom. Mentre que ell havia estat seriós, responsable, havia estudiat el que el pare havia volgut i s’havia posat a treballar amb ell a l’empresa familiar.

En Pau, va intentar fer 4 carreres, passava de l’una a l’altre, sempre dient que aquella no li agradava, però que l’altre sí que li venia de gust, però a mig curs ja volia plegar i canviar, i en realitat el que feia era passar-se la vida al bar de les diferents Universitats. Va sortir amb moltes noies, però acabava trencant amb totes –algunes el deixaven quan no veien futur i a altres les deixava ell quan se’n cansava– i tampoc no hi havia hagut manera d’encarrilar-lo en el negoci familiar. Sempre explicava que tenia negocis entre mans, negocis que emprenia tot dient que serien brillants a la llarga, però que mai donaven cap fruit i sempre amb diners de la família.

Ell que ho veia ho deia als pares, intentava evitar-ho, advertir-los, però els pares, sempre pensaven que potser aquell li funcionaria i que alguna cosa havia de fer. El Pau els deia que no tenia sort i ells s’ho creien i pensaven que calia ajudar-lo perquè tingués un futur i estabilitat.

Tot això va anar a més, cada cop més, fins que els pares, tot i ser una família benestant, amb una economia més que sanejada, entre que el Pau no parava de treure’ls diners i que començava a aflorar la crisi en el tèxtil, van patir una sotragada important. Tot i així, el Pau els va anar xuclant, com sempre havia fet, ells van anar cedint i donant-li tot el que demanava fins que gairebé es van arruïnar.

Un dia se les van tenir els dos germans i ell li va dir que era com un corb. En Pau, segurament perquè veia que amb ell no podia, que era l’única persona amb la que no se n’havia sortit mai, que no l’havia pogut enredar ni vendre-li les seves pel·lícules, i pensant en que poc podia treure ja de la família, es va desemmascarar del tot i li va dir que encara no ho havia vist tot i el va deixar amb un cop de porta i la paraula a la boca.

Aquell matí, veient aquell quadre, Els corbs han tornat d’Alekséi Kondrátievich Savrásov, li va venir al cap tot això i no va poder evitar-ho: es va ensorrar pensant en la Marta, la seva dona, la dona que tant havia estimat, i que en Pau, sabent que era filla única i d’una família burgesa molt coneguda, que algun dia heretaria una gran fortuna, l’hi va prendre.

Ell la va avisar, la va prevenir del seu germà, li va suplicar fins i tot que no el deixés, i ella, com totes les dones amb les que havia anat abans, enlluernada per les seves maneres, perquè era més jove, perquè es mostrava enamoradíssim, perquè era més divertit que el seu marit, perquè la duria de viatge, de caps de setmana, a festes,... el va deixar.

Ell els va dir que si marxaven junts, no els voldria veure mai més, a cap dels dos, ni junts ni separats, que per ell s’haurien mort tots dos. Però ells no van fer cap cas i van marxar a viure junts: ell endut pel seu egoisme i ella pels falsos encants d’ell.

Als pocs mesos ella el va anar a trobar i ell no la va voler ni veure. Va saber per amics comuns que ja no estaven junts, que havien durat poc i acabat molt malament, però ell, tal com els havia dit, no va voler saber res més de cap dels dos, per més que seguia bojament enamorat d’ella.


Una altra proposta de Relats conjunts