Marxo

Ara sí. Després de ser a la manifestació, una jornada inoblidable pel que crec que representa per a la història d’aquest país, petit, malmès i menystingut, però amb una gent amb una força i una il•lusió extraordinàries, me’n vaig de vacances, contenta, satisfeta i convençuda de que han de passar coses.




Ja poden dir que érem 4 gats, i obviar que la manifestació a més de transcórrer pel Pg. de Gràcia, també ho ha fet per la Rambla de Catalunya i per Pau Claris, perquè el Pg. de Gràcia estava col•lapsat, que a les 9 del vespre encara arribava gent a la Gran Via, procedent de la Rambla de Catalunya i del Pg. de Gràcia, que no hi ha hagut ni un sol incident, que hi havia criatures, gent amb cadira de rodes, que cridàvem i cantàvem, malgrat la calor.




Que diguin el que vulguin, nosaltres, els que hi érem, sabem com ha estat i què ha passat: només hem demanat el que ens correspon, per dret, malgrat els partits, els polítics, el TC, la Constitució, i trigarem més o menys, però ho aconseguirem. Sé que moriré en una Catalunya independent. Digueu-me romàntica, però n’estic segura.

Marxo uns dies a descansar i també d’ordinador.