Meduses

Un dia, arribant a la platja, els nens ens van venir a trobar, esverats, emocionats, cridant –hi ha meduses! Ja n’havien tret 8 i portaven una galledeta, de les de jugar, amb les vuit meduses dintre amb aigua de mar. Cap al migdia ja en portàvem gairebé una vintena.

Mai les havia pogudes observar tan bé i tan tranquil•lament i les vaig trobar maques, d’una textura semitransparent de color entre rosat i salmonat i bellugant-se amb elegància.

Però a mi, que el mar m’encanta, les bestioles que hi viuen em fan por, fins i tot les que no fan res, com els peixets, i tan bon punt vaig saber que estàvem tan ben acompanyats, se’m van passar les ganes de nedar. Em vaig anar remullant com una iaiona i poca cosa més.

Les meduses les va anar traient un xicot molt amable, amb una mena de pala de tractor que els nens duien per jugar, i que es miraven amb admiració, era com el seu heroi!

Cap a primera hora de la tarda, quan els nens ja no hi eren, ni tampoc el xicot amable, mirant-me l’aigua vaig veure’n una tota quietona al fons a tocar d’una noia que es banyava amb un nen molt menut a coll i em vaig espantar pensant que si picava a la noia, amb l’esglai, podia deixar anar el nen de mala manera, cosa que segurament hagués fet jo de trobar-me en el seu lloc. M’hi vaig acostar, preparada per agafar el nen si calia, i li vaig dir que s’hauria de moure d’allà perquè tenia una medusa a tocar.

Va sortir de l’aigua, sense demostrar cap espant i jo, morta de por, però fent-me la valenta –que no en sóc gens– i amb una tupper en la que hi portem la fruita –que ja m’havia menjat– la vaig treure. Per sort, només va ser aquell dia que n’hi havia, la resta ja no se’n van veure més.