Relats conjunts: Torre Eiffel

Torre Eiffel, Robert Delaunay (1911)

No feia molt que es coneixien, quan van anar a passar uns dies a París i allà aquell amor es va consolidar. Estaven fets l’un per l’altre, s’estimaven, s’entenien, es compenetraven, compartien,... Un amor d’aquells que només es troben un cop a la vida, l’amor únic i de veritat.

Van passar els anys i aquell amor va anar canviant, però sempre per créixer, eren molt feliços, fins que un dia la mort va gosar aparèixer, sense demanar permís, i, sense concessions, va emportar-se’n un dels dos.

París sempre va ser un referent per a tots dos, el testimoni d’aquell amor tan gran. París els va acollir i els va acompanyar durant aquell camí tan planer, fet de complicitat i d’estimació.

La vida en solitud es feia dura, difícil, però s’hi anava adaptant, el seu record l’acompanyava i li donava força per tirar endavant. Se n’estava sortint, prou bé es podia arribar a dir. Tornava a somriure, a viure. Novament sentia pau interior i la felicitat, malgrat que sabia que seria diferent, començava a aparèixer a estones i només esperava que amb el temps anés en augment.

Hi havia, però, una cosa que no canviava. Des de l’endemà mateix de la visita de la mort i del robatori que li havia fet, tenia un somni: un somni que sempre era el mateix, es reproduïa una nit darrera l’altre, sempre igual, ja s’hi estava acostumant, fins i tot ja li estava deixant de fer por. Una imatge, sempre la mateixa, una Torre Eiffel desfent-se, destruint-se, una destrucció que interpretava com la de la seva felicitat plena.

Una nova proposta de Relats conjunts