dissabte, 16 de maig de 2009

Relats conjunts: Torre Eiffel

Torre Eiffel, Robert Delaunay (1911)


No feia molt que es coneixien, quan van anar a passar uns dies a París i allà aquell amor es va consolidar. Estaven fets l’un per l’altre, s’estimaven, s’entenien, es compenetraven, compartien,... Un amor d’aquells que només es troben un cop a la vida, l’amor únic i de veritat.

Van passar els anys i aquell amor va anar canviant, però sempre per créixer, eren molt feliços, fins que un dia la mort va gosar aparèixer, sense demanar permís, i, sense concessions, va emportar-se’n un dels dos.

París sempre va ser un referent per a tots dos, el testimoni d’aquell amor tan gran. París els va acollir i els va acompanyar durant aquell camí tan planer, fet de complicitat i d’estimació.

La vida en solitud es feia dura, difícil, però s’hi anava adaptant, el seu record l’acompanyava i li donava força per tirar endavant. Se n’estava sortint, prou bé es podia arribar a dir. Tornava a somriure, a viure. Novament sentia pau interior i la felicitat, malgrat que sabia que seria diferent, començava a aparèixer a estones i només esperava que amb el temps anés en augment.

Hi havia, però, una cosa que no canviava. Des de l’endemà mateix de la visita de la mort i del robatori que li havia fet, tenia un somni: un somni que sempre era el mateix, es reproduïa una nit darrera l’altre, sempre igual, ja s’hi estava acostumant, fins i tot ja li estava deixant de fer por. Una imatge, sempre la mateixa, una Torre Eiffel desfent-se, destruint-se, una destrucció que interpretava com la de la seva felicitat plena.



Una nova proposta de Relats conjunts

18 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

que trist!

XeXu ha dit...

Dos records tan lligats és normal que es manifestin junts, tot i que generin una gran tristesa, però són indivisibles. Molt bon relat, m'ha agradat això de que no expliquis qui se'n va i qui es queda. Trist, però molt bo.

kweilan ha dit...

Molt trist però molt bonic a la vegada.`M'ha agradat...Com diu el Xexu crida l'atenció no saber qui es queda...és indiferent qualsevol dels dos pateix l'absència com si fos l'altre. Molt bé, Rita!

novesflors ha dit...

Un contrapunt de tristesa amb el post anterior ple de flors exultants.

fanal blau ha dit...

És que, de vegades, quan se't trenca alguna cosa tan important, se't desballesta tot. Sort que sempre es pot reconstruir...
Bon relat, Rita!
...i molt bon cap de setmana!

Luluji ha dit...

em costa comentar aquest relat, sense paraules...un petonas maca.

Striper ha dit...

ALa tristessa esta a la vida i a vegades ens arriba.

Gatot ha dit...

un relat molt clar, Rita; sort que hi ha moltes torres encara per descobrir!
petons i llepades nouniques i de veritat!

Nymnia ha dit...

Ostres, quin relat més intens i més trist. La visita de la mort sempre crea moltes tristeses, sempre s'endu una part de nosaltres, però com diu en Gatot, hi ha moltissimes torres en el món, i a vegades que una caigui dona pas a noves coses... mai hem d'estar tancats a això, per molt difícil que pugui semblar i ser! Un petó i bon relat, trist i maco a la vegada!

Carme ha dit...

Sí, és trist però a mi m'ha agradat molt.

Josep Lluís ha dit...

Noia, quin contrapunt més bonic. M'ha agradat.

Pd40 ha dit...

Sí que és trist, estaria bé que podés passar pàgina, s'ha de tirar endavant.

Ferran ha dit...

M'apunto al carro dels que l'han trobat un relat molt bonic, malgrat el que té d'amarg. Maca m'ha semblat també la interpretació de la Torre de Delaunay, que no crec haver vist mai fins ara.

Albanta ha dit...

Ja ho han dit tots..un relat molt bonic, malgrat que fa sortir les llàgrimes.

A per una altra torre, sempre hi han més!!

Una abraçada maca

Rita ha dit...

Jordi Casanovas,
M'ha sortit així... :-)

XeXu,
Gràcies! La veritat és que no va ser premeditat el fet de no posar qui, ni sexes, però va sortir així i quan me'n vaig adonar em va venir de gust seguir de la mateixa manera. Insconscientment, ves a saber si era un homenatge al dia d'avui. Potser eren 1 home i una dona, o 2 homes o 2 dones...

kweilan,
Gràcies! Com dic al XeXu d'entrada no me'n vaig adonar i després em va venir de gust seguir...

novesflors,
Com la mateixa vida, no? :-)

fanal blau,
Gràcies! Cert, sempre es pot reconstruir...
Bona setmana!

luluji,
Amb la teva visita en tinc ben bé prou!
Petons!

Striper,
Quanta raó que tens...

Gatot,
Sort del que està per de venir, sí... Diuen que és el millor... ;-)
Petons, maco!

Nymnia,
Gràcies, maca!

Carme,
Gràcies a tu també! Això dels relats, inventar, és el que més em costa de fer i que us agradi em reconforta molt.

Josep Lluís,
Gràcies!

Pd40,
És el relat eh, jo no n'estic gens de trista...

Ferran,
Gràcies! A mi em sonava aquest quadre, però no sabia de qui era, la veritat.

Albanta,
Segur que sí, a per la propera torre...
Petons, maca!

Ma-Poc ha dit...

Hola, m'ha agradat molt el teu relat! He passat per aquí gràcies a les fotos del bloc Un altre invent!

Mireia ha dit...

Un realt molt trist però molt real alhora. Sempre associem llocs o coses a persones. M'ha agrada molt

Rita ha dit...

Ma-Poc,
Gràcies! Benvingut a l'Illa, considera't a casa teva!

Mireia,
Gràcies!