Sant Josep

Google

Dijous va ser Sant Josep i a l’hora de les postres vaig demanar crema. Em van portar una cassoleta de terrissa, d’aquelles individuals, cremada pel damunt, tenia molt bon aspecte, però quan vaig començar-me-la a menjar vaig veure que me la podia haver estalviat, que no tenia res a veure amb la que feia la iaia.

La mare era molt bona cuinera, molt més bona que la iaia, però a casa hi havia dues coses que sempre feia la iaia, perquè la mare sempre deia que les feia més bones que ella: l’escudella de Nadal i la crema de Sant Josep.

A casa se seguien totes les tradicions i normalment les tradicions tenen una correspondència a la cuina, que la mare seguia fil per randa, i, per Sant Josep, la iaia feia la crema. Com que era festa, i no anava a escola, recordo veure-la a la cuina, cap a mig matí, per no fer nosa a la mare després mentre fes el dinar, tota seriosa, amb la pressió de que ella la feia més bona que la mare i per tant havia de sortir-li perfecte. I sempre l’hi sortia, però ella sempre s’hi concentrava, com si fos la primera vegada que la feia.

La recordo davant d’un pot gran, d’alumini, remenant i remenant, quan l’abocava a un bol gran, on hi quedava mig a la vista un tros de la pela de llimona i la branqueta de canyella –que després, quan ens la menjàvem, la mare llepava, gairebé com si escurés un os–. Com hi tirava el sucre pel damunt, que després cremava, amb una planxa que l’avi havia fet fer al ferrer expressament, amb un pal força llarg de ferro i un mànec de fusta, i que prèviament havien posat al damunt del foc fins que era ben calenta.

A aquesta operació d’escalfament de la planxa hi col·laborava l’avi i a cremar el sucre ens hi volíem apuntar tots, perquè era fascinant veure com, en posar-la al damunt de sucre, començava a sortir fum, el sucre es tornava de color marró fosc i ràpidament començava a sentir-se aquella oloreta del sucre cremat. Aquesta operació és feia molt ràpid, per això no sempre em deixaven fer-ho, perquè la planxa, malgrat seguir cremant una bona estona, a mesura d’anar cremant la crema anava perdent força i mica en mica anava fent el color marró més claret i per això no valia a badar.

Escrivint això ara, m’adono que era impossible que dijous, la crema, en un restaurant de menú, fos com la de la iaia. Innocent!