3 exposicions

Tinc un amic, que viu fora de Barcelona, que pot venir-hi poc, i, quan ho fa, a més de veure’ns, aprofitem per anar a veure alguna exposició. Ens agrada molt anar al Caixa Forum, l’antiga Casaramona, un lloc que recomano a tothom.

M’agrada l’espai –antiga fàbrica tèxtil, modernista, de Josep Puig i Cadafalch, i molt ben rehabilitada–, només per ell mateix ja val la pena anar-hi, però a més té unes terrassetes on s’hi està molt bé quan fa bo, un restaurant, amb un menú molt correcte, que no arriba als 20 € i, per descomptat, sempre hi ha exposicions interessants. També ens agrada anar a la Pedrera, on sovint hi ha bones exposicions.

Fa poc, havíem quedat que vindria i, precisament, havia sentit parlar que hi havia una exposició d’en Sorolla al MNAC, oferta prou atractiva, però no vaig poder resistir-me a mirar què hi havia al Caixa Forum i a la Pedrera.

Se’ns posava difícil: Sorolla al MNAC, per una banda, l’antològica (1873 – 1940) de Joaquim Mir al Caixa Forum, i Mompou a la Pedrera.


No vam triar i vam decidir començar pel MNAC: Sorolla. Visió d’Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America (fins al 3 de maig)

Google

A destacar la llum, molt ben plasmada en totes, tot i les magnífiques dimensions.

El mecenes i erudit Archer Milton Huntington (1870-1955), que va fundar la Hispanic Society of America el 1904 on va aplegar la seva important col·lecció d’art espanyol, va encarregar aquesta decoració a Sorolla l’any 1911. L’any següent, el pintor va recórrer Espanya aplegant imatges dels diferents tipus de la geografia espanyola. L’any 1912, però, va començar a pintar els immensos panells directament del natural, empresa que no finalitzaria fins el 1919 i que li va suposar un esforç considerable.

Seguir per Caixa Forum: Joaquim Mir. Antològica (1873-1940) (fins al 26 d’abril)

Google

A destacar, per descomptat a més de l’obra, l’audiovisual que ens presenta una visió del pintor molt interessant.

L’exposició comprèn des dels orígens del pintor català, quan formava part —amb Nonell, Vallmitjana, Canals i Pitxot— de l’anomenada Colla del Safrà, fins a l’última època, a partir de 1921, quan es va instal·lar a viure a Vilanova i la Geltrú.

Entre aquestes dues etapes es podran revisitar les campanyes pictòriques a Andorra, a començament dels anys trenta, i també les obres pintades al Camp de Tarragona, Reus, Maspujols i l’Aleixar que han estat objecte de monografies i exposicions. La mostra dedica una atenció especial a les obres que va pintar a Mallorca, a l'entorn de les quals s’ha creat un mite: l’artista que es fon amb la natura, s’aboca als penya-segats i acaba enfollit en un deliri de llum i color.

L’exposició, fruit d’un intens treball de recerca dut a terme pel crític i historiador Francesc Miralles i el seu equip, mostrarà una selecció de 80 obres —entre olis, pastels i dibuixos—, entre les quals hi ha les peces més madures i reflexives de l’artista, i també algunes obres inèdites per al gran públic.

I després d’un dinar, agradable, de conversa llarga, d’intercanvi de visions i opinions, de complicitats, d’amistat, en definitiva...


La Pedrera: Josep Mompou (fins al 14 de juny)

Google

Josep Mompou (Barcelona 1888 – Vic 1968), qui forma part d’aquella generació d’artistes que, tot i representar una etapa important i significativa de la pintura catalana dels anys vint i trenta, resulten encara força desconeguts per bona part del gran públic.

Membre de l’anomenada “generació del 17”, Josep Mompou encarna l’evolució de la pintura noucentista cap a un figurativisme depurat, hereu del fauvisme, com aquell que s’imposà a tot Europa a finals del primer terç del segle XX.

Mompou desenvolupà una sòlida carrera que obtingué un ampli ressò de la crítica i l’acceptació dels grans col•leccionistes del país, com Lluís Plandiura i Josep Sala, així com també un reconeixement internacional, a França i als Estats Units, a la dècada dels trenta. L’influent crític de l’època Waldemar-George, presentador de la seva segona exposició individual a París l’any 1931, el definí com "un pintor català de formació francesa o, més exactament, un pintor europeu. Un pintor que expressa les seves sensacions visuals en una llengua despullada d'ornaments inútils."

Aquesta brillant carrera artística es truncà malauradament l’any 1934, quan una tuberculosi pulmonar l’obligà a aturar la seva activitat creativa. El retorn a la normalitat, que no es produí fins ben entrats els anys quaranta, coincidí històricament amb un canvi radical d’hegemonia artística al món, que deixà Mompou en una posició desvinculada dels nous corrents imperants, tot i mantenir el respecte de les noves generacions de pintors.

Unes visites molt recomanables i a més gratuïtes totes tres, que en temps de crisi, sempre és d’agrair.