Relats conjunts: El pelele

El pelele, Goya (1791-1792)

Miri, a mi em van educar entre dones, el pare va morir quan jo era molt petit, i a casa érem la mare, la meva germana, els avis i una germana soltera de la meva mare, la tieta. Quan el pare ens va deixar, la mare es va haver de posar a treballar i va tornar a viure a casa dels seus pares, per qüestions econòmiques, però també perquè tota sola, amb dos fills –jo petit– i treballant, no ho tenia fàcil. Per tant, vaig tenir una figura masculina, l’avi, però moltes més de femenines. Suposo que per això, sempre m’hi vaig trobar tan bé entre dones, em van mimar i jo també a elles.

Quan em vaig casar vaig seguir amb el meu comportament afectuós i atent cap a la meva dona. A mi m’agradava ser així i, a més, hi estava acostumat, però de seguida em vaig donar compte que la meva dona no em mimava com jo a ella. Però, com que aquestes coses no es poden demanar ni forçar, si no surten d’un mateix, no podia fer res més que intentar que n’aprengués de veure-m’ho a mi.

Passava el temps, però, i les coses no canviaven, sempre anant a la seva, prescindint del meu parer, sense cap detall, però jo no perdia l’esperança. Vam tenir la primera filla i estava tan contenta que vaig pensar que això la faria canviar, que milloraria, i efectivament va canviar, però a pitjor. Érem com dos móns: ella i la nena en tenien un i jo l’altre. Jo em delia per la nena, però aviat vaig veure que s’assemblava més a la seva mare que a mi. Amb mi era més aviat esquerpa. No es pot imaginar quin greu que em sabia! Jo que estava tan disposat a mimar-la també a ella...

En poc temps vam tenir dues nenes més. Jo només feia que dir –tot content– que venia d’un món de dones i que tornava a trobar-m’hi, era al que estava acostumat, però no era el mateix que el món en el que jo havia crescut. A casa dels avis, l’avi i jo érem els reis i nosaltres érem generosos i les fèiem sentir com a reines a elles. A casa meva, en canvi, jo intentava fer-les sentir com a reines i no només ho rebutjaven sinó que fins i tot se’n reien a vegades i, és clar, a mi no em corresponien amb res.

Mica em mica em vaig anar entristint, consumint, i elles, això que en diu el jovent ara, passant de mi. Cap atenció, cap respecte, cap mirament, no em tenien en compte per res, mentre que jo mirava de tenir detalls, de recordar totes les dates, sants i aniversaris, fent-les bons regals, però res, ni així. Fins i tot van començar a marxar de vacances juntes, amb l’excusa que a les feines de les filles no els donaven vacances el mateix mes que a mi, i així podien anar totes quatre soles, sense mi.

I bé, aquesta més o menys és la meva història, doctor, crec que tinc una gran depressió i per això m’he decidit a buscar ajut professional.

–L’entenc –va dir el psiquiatre–.

–A veure, digui’m, si s’hagués de dibuixar amb a elles, com ho faria? –va demanar-li l’especialista–.

Sap aquell quadre del Goya que hi ha al Museu del Prado que es diu el Pelele? Doncs jo m’hi sento plenament identificat.

Una nova proposta de Relats conjunts