dijous, 19 de març del 2009

Relats conjunts: El pelele

El pelele, Goya (1791-1792)



Miri, a mi em van educar entre dones, el pare va morir quan jo era molt petit, i a casa érem la mare, la meva germana, els avis i una germana soltera de la meva mare, la tieta. Quan el pare ens va deixar, la mare es va haver de posar a treballar i va tornar a viure a casa dels seus pares, per qüestions econòmiques, però també perquè tota sola, amb dos fills –jo petit– i treballant, no ho tenia fàcil. Per tant, vaig tenir una figura masculina, l’avi, però moltes més de femenines. Suposo que per això, sempre m’hi vaig trobar tan bé entre dones, em van mimar i jo també a elles.

Quan em vaig casar vaig seguir amb el meu comportament afectuós i atent cap a la meva dona. A mi m’agradava ser així i, a més, hi estava acostumat, però de seguida em vaig donar compte que la meva dona no em mimava com jo a ella. Però, com que aquestes coses no es poden demanar ni forçar, si no surten d’un mateix, no podia fer res més que intentar que n’aprengués de veure-m’ho a mi.

Passava el temps, però, i les coses no canviaven, sempre anant a la seva, prescindint del meu parer, sense cap detall, però jo no perdia l’esperança. Vam tenir la primera filla i estava tan contenta que vaig pensar que això la faria canviar, que milloraria, i efectivament va canviar, però a pitjor. Érem com dos móns: ella i la nena en tenien un i jo l’altre. Jo em delia per la nena, però aviat vaig veure que s’assemblava més a la seva mare que a mi. Amb mi era més aviat esquerpa. No es pot imaginar quin greu que em sabia! Jo que estava tan disposat a mimar-la també a ella...

En poc temps vam tenir dues nenes més. Jo només feia que dir –tot content– que venia d’un món de dones i que tornava a trobar-m’hi, era al que estava acostumat, però no era el mateix que el món en el que jo havia crescut. A casa dels avis, l’avi i jo érem els reis i nosaltres érem generosos i les fèiem sentir com a reines a elles. A casa meva, en canvi, jo intentava fer-les sentir com a reines i no només ho rebutjaven sinó que fins i tot se’n reien a vegades i, és clar, a mi no em corresponien amb res.

Mica em mica em vaig anar entristint, consumint, i elles, això que en diu el jovent ara, passant de mi. Cap atenció, cap respecte, cap mirament, no em tenien en compte per res, mentre que jo mirava de tenir detalls, de recordar totes les dates, sants i aniversaris, fent-les bons regals, però res, ni així. Fins i tot van començar a marxar de vacances juntes, amb l’excusa que a les feines de les filles no els donaven vacances el mateix mes que a mi, i així podien anar totes quatre soles, sense mi.

I bé, aquesta més o menys és la meva història, doctor, crec que tinc una gran depressió i per això m’he decidit a buscar ajut professional.

–L’entenc –va dir el psiquiatre–.

–A veure, digui’m, si s’hagués de dibuixar amb a elles, com ho faria? –va demanar-li l’especialista–.

Sap aquell quadre del Goya que hi ha al Museu del Prado que es diu el Pelele? Doncs jo m’hi sento plenament identificat.

Una nova proposta de Relats conjunts

20 comentaris:

zel ha dit...

ostres, ben trobat!!!!

Carme Rosanas ha dit...

Sí, maca, molt ben trobat!

Striper ha dit...

Molt be, original m'agradat.

Sergi ha dit...

Pobre home. Molt bon relat, molt ben exposat. Fa llàstima pel pobre aquest, però el relat m'ha agradat molt.

el paseante ha dit...

Bon relat. De veritat que hi ha "peleles" avui en dia?

Abril ha dit...

Pobret! M'ha fet molta pena aquest ;-)

Josep Lluís ha dit...

Pobre home...

Jordi Casanovas ha dit...

tres filles i una mare, pobre pare. Em penso que havia vist una rajola amb aquesta dita.

kweilan ha dit...

M'ha agradat molt. Boníssim, Rita!!

khalina ha dit...

m'ha agradat molt, pobret! per què hi ha gent que ho passa tan malament degut als que estima?

atikus ha dit...

Sin duda la figura del hombre ha cambiado en la vida social como la de la mujer, hoy estaba escuchando en la radio que querían equiparar la baja por maternidad en ambos sexos, algo impensable hace nada, sin duda la imágn de un señor dando el biberón a un bebé no es la de un pelele sino la de un padre.

Petons

Anònim ha dit...

Tal com ho expliques aquest pobre home fa molta pena. Bon relat, Rita :)

Mireia ha dit...

rita, haurem d'anar pensant de fer ressenyes dels teus relats, molt i molt bo!

Emily ha dit...

Pobret! Al psiquiatra hauria d'anar la dona!
El relat molt bó, Rita.És una pena no ser carinyós, però de vegades les coses es demostren en fets? No sé.

assumpta ha dit...

Osti Rita, és genial !!!
D'aquells que enganxa des del primer moment.
Molt i molt bo, felicitatssss!
;)

Rita ha dit...

zel i Carme,
Gràcies, precioses!
Petons!

Striper,
Gràcies, maco!

XeXu,
Gràcies, maco! A mi, imaginant-me'l, també me'n feia de pena... :P

nadador,
Gràcies! Suposo que com sempre deu haver de tot a tot arreu, no?

Abril,
Bé, és un pelele... :-)

Josep Lluís,
Aiss... Al final em fareu sentir dolenta... hahahahaha

Jordi Casanovas,
Al quadre surten 4 dones i m'havia de coincidir... Bona dita! hehehehe

kweilan,
Gràcies, maca!

khalina,
Gràcies! Estimar, moltes vegades, fa patir...

atikus,
Y es bueno que pase. Però, crees que habrá muchos hombres que se acojan?
Besitos!

Pd40,
Gràcies! És el que pretenia, però no sé si m'he passat... :P

Mireia,
Gràcies, ets molt amable! Al proper espero que t'hi estrenis eh! O amb aquest mateix...

Emily,
Hahahaha la dona i les filles! Sí que és trist sí... Bé, el carinyo es pot donar, demostrar, regalar, mentre n'hi hagi rai!

- assumpta -,
Gràcies, guapa! Em mires amb bons ulls... :P

Anònim ha dit...

M'agrada que em sorprenguin i tu ho has fet, en saps eh!

Mireia ha dit...

Pobre senyor, una mica trist no? Un gran relat

Nymnia ha dit...

Si que està ben trobat, si! Ara que pobre home, jo també l'entenc, com diu el psiquiatra. En fi, la vida pot donar moltes voltes, sigui com sigui, felicitats pel bon relat!

Rita ha dit...

Cesc, Mireia i Nymnia,
Moltes gràcies!