Google En una parada d’autobús, cap a les nou del matí aproximadament, arriben un home i una dona. Per l’actitud que tenen l’un amb l’altre, semblen parella. Ell passa dels 50 tranquil·lament i ella sembla no arribar als 30. Es fan uns petons i ella agafa un autobús. Ell segueix a la parada fins que en uns minuts n’arriba un altre, el 59, i hi puja.
Un cop assegut treu un telèfon mòbil i fa una trucada en la que més o menys diu:
Hola, Pepe. Ha ido todo muy bien. Gracias! Lo hemos dejado todo tal como estaba. Por cierto, no había agua caliente, lo tendrás que hacer mirar. No, no salía nada de agua caliente. Venga, ya hablaremos. Gracias!
Aquesta parada d’autobús era davant de casa del Pepe Rubianes, amb qui vaig compartir barri i super durant un temps, la noia m’era desconeguda, però l’home no, ell era un conegut home del món del teatre.
Mentre sentia la conversa a l’autobús, perquè se’l sentia prou bé, no vaig poder evitar fer-me la pel·lícula i somriure.
Ahir el vaig veure al TN, parlant de la seva mort, i hi vaig pensar...
23 comentaris:
Més que una anècdota, és una gran història… amb un punt de tendresa. M'has fet somriure.
:)
Les pel·lícules que ens arribem a muntar veient una escena senzilla. Llàstima que no es pugui comprovar si són certes o no.
Entenc que l'anècdota era antiga, oi? I per què no? Com diu en Jordi, no podem comprovar si és veritat, per això pots seguir pensant que el que et va passar pel cap era cert. Té la seva gràcia, eh?
Ha sido una lastima perder al gran Pepe Rubianes tan pronto. Me gustaba oírlo por la radio y ver sus apariciones por la Tv... Siempre tengo el buen recuerdo de una buena tarde en el teatro y las risas que me pegue... Como siempre, me quedo con el recuerdo....
Un saludo
La veritat és que, una vegada més, en Pepe també m'hagués arrencat un altre somriure!
Bon dia!
Quins detalls et regala la vida de tant en tant companya !!
Que s'hagi mort en Rubianes, no us sembla irreal? Pensava que no moriria mai :-(
Que gran en Rubianes, un d'aquells que et feia arrencar un somriure fins i tot quan no en tenies ganes.
Una pena la mort d'una persona que malgrat que no coneixia sempre semblava molt propera.
I quantes pelis es poden fer de la imatge que vas veure!!
una història tendríssima. un paio que no sols feia bandera d'una simpàtica incontinència verbal, també en feia de la coherència.
Gràcies per regalar-nos un somriure a l'ombra sempre agradable de Pepe Rubianes i també una història que cadascú pot imaginar a la seva manera.
Marro, marro...
Un home lliure fins al final, en Rubianes, i una història que de ben segur que a ell també li faria somriure.
Imaginar les històries que poden sorgir d'una simple anècdota.. milers.
Recordar Rubianes amb un somriure.El millor record.
oichs, com pot ser que el meu comentari no hagi sortit? :(
deia que en Rubianes m'agradava molt... o potser ho he dit al post anterior? aix, vaig a mirar...no,no,no... ha estat en aquest: l'anècdota!
en fi, coses de l'inernete...
bona nit, maca (acabo de veure Rubianes solamente i m'he pixat de riure, com altres vegades)
Coi, també podries posar més detalls. Quin barri és? On para aquest súper? Qui és l'home de teatre? Ara ens faràs ballar el cap imaginant tot això :-)
sempre tindràs un bon record, amb anècdotes com aquesta.
Uix, no sé si és una història per un bon record...aquesta trucada... o potser no ho entenc?
El què són les coses oi... recorda-ho sempre :)
miq,
Sí, tot plegat, ben tendre...
Jordi Casanovas,
Suposo que a vegades hi hauria sorpreses i tot, sí...
XeXu,
D'això deu fer 3-4 anys aprox. Bé, jo hi hagués posat la mà al foc, però ves a saber si m'hagués cremat... o no... ;-)
Albert Muñoz,
Una gran pérdida, si...
fanal blau,
Probablement...
carquinyol,
Ja ho pots ben dir, ja...
Ferran,
Veure dimarts l'especial que van fer al vespre a TV3, amb un dels seus darrers espectacles, realment feia estremir, tot i fer riure, és clar...
Mireia,
Certament, Molt gran, sí...
Robertinhos,
Sí, una pena i una gran pèrdua. Diria que la peli que jo em vaig fer, guanyaria eh... ;-)
òscar,
Tu ho has dit molt bé. La seva coherència va ser de debò.
Carme,
Gràcies a tu, per passar i deixar petjada. :-)
veí,
Oi? ;-)
Spock,
Lliure i independent, sí. Segur que n'hagués dit alguna, d'haver sentit la conversa, i encara l'hagués fet sortir a l'escenari...
rits,
Cert, sí, recordar-lo rient, amb ell, amb aquella cara que feia quan reia tan picarona, oi?
Montse,
A mi també m'agradava molt. També vaig veure Rubianes solamente dimarts i va ser emocionant, a estones reia i a estones em venien ganes de plorar... Quina paio més especial!
nadador,
Al teu cole no es deia això de... "se dice el pecado pero no el pecador"? ;-)
estrip,
I curiós, per la situació, i entranyable per en Rubianes...
zel,
A mi em va fer pensar que venia de casa d'en Rubianes i que en Rubianes no hi era... ;-)
Cesc,
A ell segur! L'anècdota, imagino que també. :-)
Uuuuuurrrfffff
Gallina de piel
Això demostra que el món és un mocador, que les coincidències existeixen, i que mai saps qui seu al teu costat mentre parles per telèfon... Aquest home, poc es deu pensar que la conversa amb el seu amic (que suposadament li va deixar el pis...) es penjaria en un blog quatre anys més tard...
Un record curiós.
Lula,
Sí...
khalina,
Ja ho pots ben dir. Poc s'ho deu pensar ell...
Publica un comentari a l'entrada