dissabte, 4 de juliol de 2009

Llibres: Ulls verds

Google


Una llibre molt ben escrit, un tractament lingüístic exquisit, una història que atrapa, però que al final trontolla.


Amb 21 anys d’edat, en Maties i l’Esperança, casats fa un any, fugen de la seva vila cap a la incertesa de l’exili a la ciutat mexicana de Veracruz el 1939. Malgrat que ell hi aconsegueix aviat una feina i una casa, és molt conscient de l’alè vital que rep de la seva dona des de la seva adolescència: “Aquests set anys d’estima sincera i de tendresa infinita havien estat suficients perquè el meu món se sustentara gràcies a la seua fermesa, que jo percebia en la intensa mirada dels seus ulls verds”.

Nascuda a Mèxic, la seva filla Júlia viatja a la vila dels seus pares quan la invita la germana d’en Maties, casada amb l’alcalde imposat per la dictadura. Aleshores, l’ombra d’un presagi marca el viu esguard de l’Esperança.

El debut novel·lístic de Marc Pallarès conté la punyent veu d’un personatge que demostra que, per als temperaments insegurs que gairebé no posseeixen res, l’amor és el nord de la seva vida.

Marc Pallarès, (Barcelona, 1977), llicenciat en Filologia Catalana i acabant Comunicació Audiovisual, ha treballat en l’ensenyament secundari, com a docent, i de professor associat a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana i, actualment, imparteix cursos de català a l’Escola Oficial d’Idiomes. Ha debutat com a novel·lista amb Ulls verds, que va rebre el Premi Fiter i Rossell el 2008.


En el decurs de la història, l’autor, a través del seu protagonista i narrador, en Maties, va creant uns misteris, alguna cosa grossa, important, que motiva l’exili, el canvi d’actitud de la germana, amb qui havia hagut tanta complicitat, però que no les diu i només quan ell torna a la vila esperes que esclati tot, que es descobreixi, que se sàpiga. I la única cosa que descobreix, no respon en absolut a les expectatives creades.

Sembla que l’hagi hagut d’acabar cuita-corrents. Enllesteix la història en molt poques planes i sense aprofundir gens en la nova vida.

S’entreté molt en molts detalls, en descripcions de posats, de mirades, de pensaments, però en canvi fluixegen alguns detalls: quan torna a la vila, va a un asil i resulta estrany que allà no hi trobi cap conegut. Tampoc es retroba amb ningú del poble, quan ell hi havia viscut 21 anys...

Pel que fa a la història d’amor, que ressalta el subtítol, tot i ser-hi, tampoc destaca especialment. S’hi veu una història d’amor serena, tranquil·la, sense sorpreses, no sabem si hi ha passió, perquè no ens en parla, en canvi si que hi ha companyerisme, amistat, suport mutu, que no vull dir que no estigui bé, ni que l’amor no sigui això, però tampoc trobo que sobresurti en cap moment com a gran història d’amor.

Una novel·la amb tres parts: el camí a l’exili, Veracruz i el retorn a la vila, on la primera i la segona estan molt bé, atrapen, però la tercera, sota el meu punt de vista, no queda gaire ben resolta, l’enllesteix massa de pressa. Una llàstima, perquè tal com anava llegint, m’anava enganxant i molt i quan esperava que tot s’aclarís, ja l’havia acabada.

15 comentaris:

Francesca ha dit...

Hola Rita, gràcies per la no-recomanació ;D... és ben cert que déu ser molt difícil "tancar" les històries, perquè molts llibres tenen aquest mateix problema.
Dels que vas dir que t'emportaves, jo he llegit "la soletat..." i "l'estepa..." i juraria que el darrer serà el que més t'agradarà... ja ens explicaràs!
Bones vacances!

el paseante ha dit...

No m'has fet venir massa ganes de llegir-la, la veritat. A vegades hi ha novel.les que van guanyant força a mida que passes pàgines, i altres es van apagant com una espelma.

Rita ha dit...

Francesca,
Gràcies!

Ja l'he començat, L'estepa infinita, i de moment promet.


paseante,
Cert. A mesura d'anar llegint, cada cop m'atrapava més, però quan me'n vaig adonar, era al final amb piles de preguntes sense respondre. Llàstima, està molt ben escrit..

Ma-Poc ha dit...

Jo vaig comprar el llibre fa un cert temps ja que havia llegit en alguns blocs que estava força bé. Però encara no li ha tocat el torn (massa llibres a la pila dels pendents...). ja et diré què em sembla el final. ;)

Carme ha dit...

Jo també el tinc per llegir i també "La solitud dels nombres primers" ja m'explicaràs.

Bones vacances lectores.

L'Espolsada llibres ha dit...

A mi, contràriament a l'opinió extesa per diferents blogs, em va decebre molt... ni fred ni calor.

El veí de dalt ha dit...

Coincidim en l'anàlisi. Ja ho vaig dir fa dies al blog. "Les set aromes", també el tinc ressenyat. Ia ra toca "La solitud dels nombres primers". Coincidències? :-)

Ferran ha dit...

Ep!, "L'estepa ..." us el vaig recomanar molt a l'In varietate. Excel·lent història!

Pel que fa a la teva crítica, Rita, te l'agraeixo moltíssim! Porto taaantes setmanes llegint crítiques bones de llibres, en els meus "blogs habituals", que m'estressava de veure la llista de pendents creixent i creixent... Moltes gràcies per NO recomanar-nos aquest llibre!! :-)

Rita ha dit...

Ma-Poc,
A veure què n'opines tu doncs... ;-)


Carme,
Gràcies!
Doncs ja ens diràs...


L'Espolsada llibres,
Doncs una mica com a mi...


Veí,
Vaig llegir la teva ressenya i, efectivament, coincidim. També vaig llegir les altres, fins i tot vaig linkar la teva sobre Les set aromes del món al meu post anterior. Jo he començat ja amb L'estepa infinita, La solitud dels nombres primers anirà després...

Tenim altres coincidències, d'una de les quals, per cert, no n'has fet ressenya... ;-)


Ferran,
Em sap greu, potser a tu t'agradaria...


L'estepa infinita ja l'he començat i m'està agradant... Per cert que vaig linkar el teu post en el meu anterior... :-)

Joana ha dit...

Aquest no l'he llegit...i de moment sembla que pot esperar. Estic encallada amb "les 7 aromes del món"...a veure si l'acabo.
Bones vacances literàries ( de fet no sé si llegiré molt) :)
Una abraçada!

atikus ha dit...

Vaya, pues es una pena que el final sea un poco flojo eso te deja un cierto mal sabor de boca, es justo donde se debe concentrar el artísta siempre, es con la parte que la gente mas memoriza, lo mismo pasa en una obra literaria, en una canción o en un cuadro, las últimas pinceladas dan el toque definitivo.

Bueno es de suponer que se irá puliendo.

Por cierto la historia y la localización en cualquier caso parecen muy interesantes,

petons

khalina ha dit...

doncs de moment no el llegirem

Luisa ha dit...

Como en principio tampoco has dicho que no te guste (has comentado que te ha "enganchado" hasta casi el final, pero que éste no te convence) quizás lo lea.
Estoy leyendo mucho en catalán para ver si, de una vez por todas, me animo a escribirlo que ya llevo tres años en Catalunya.
Una pregunta cuando dices que está BIEN ESCRITO ¿a què te refieres? ¿A la manera de narrarte los hechos o al dominio del lenguaje?

mar ha dit...

me'n refio totalment i, de moment, tampoc el posaré a la llista...

Rita ha dit...

Joana,
He començat L'estepa infinita jo, que de moment pinta molt bé, i pel que dius, em deixaré Les set aromes del món per al final...

Que tinguis molt bones vacances, literàries o no!
Petons, maca!


atikus,
Sí, és interesante y, mientras vas leyendo te gusta, solo que al final...
Besos!


khalina,
No sé, és el meu punt de vista només... :P


Luisa,
Et contesto en català, atès que vius aquí i estàs interessada en aprendre'l.

Et felicito per aquest interès, no és el més comú, tot i que hauria de ser el més lògic, i per això s'ha de valorar també.

El pots llegir, però potser en tens d'altres, més senzills de vocabulari. Aquest, té un llenguatge en molts moments excessivament acadèmic.

Tinc una ressenya pendent, que faré aquesta setmana, perquè ja marxo de vacances, però t'avanço que t'agradaria segurament i fa de molt bon llegir: La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey. És un llibre molt agradable, amè i de lectura fàcil.

Si necessites res més, ja m'ho diràs.

Ah, i benvinguda a l'Illa! :-)


Mar,
Bé, és la meva opinió personal...

Pel que he llegit, hi ha diversitat d'opinions al voltant d'aquest llibre...