L'F

Del bloc d'en Ferran

Ens vam conèixer, fa 8 anys, a la feina. Des del primer dia ens vam entendre, i sobretot em va tractar molt bé: amb confiança, amb franquesa. Jo sortia d’un altre departament, una mica cremada i molt desencantada de les persones. Amb la seva actitud, de seguida, em va fer recuperar la confiança en elles novament.

Al poc temps, li van donar responsabilitats i no va canviar gens, tot al contrari, encara ara, la senzillesa és la seva característica principal, juntament amb la seva extraordinària qualitat humana, tot i que és molt treballador i molt exigent.

Fa poc li vaig dir que una de les millors coses que m’havien passat durant aquests 8 anys era que ens haguéssim conegut i haver anat configurant aquesta amistat que ara ens uneix. Conèixer una persona tan valuosa i poder-la incorporar al teu cercle d’amistats és un regal i dels bons! Té 11 anys menys que jo i algunes vegades m’ha dit que ha après moltes coses de mi. Res, però, comparat amb tot el que jo he après de la seva manera de fer: davant la vida, amb la feina, amb la família, amb els amics,...

Durant aquest temps -després d’una època en que li van fer tastar galeres, i on va demostrar més que mai la seva grandesa: no va tirar mai la tovallola, al contrari, va seguir treballant amb aquella il·lusió que sempre posa en tot i ganes-, hem seguit a prop tot i que fa dos anys, per altres interessos meus vaig canviar novament de departament.

Val a dir, en honor seu, que al poc temps es van adonar de la seva vàlua i, no només li va arribar la restitució sinó que li van donar un càrrec encara més alt, força important, per més que segueixi fent aquella cara d’adolescent i quan es troba amb els amics i els seus segueix sent la senzillesa en persona. Professionalment, però, les seves relacions són de molt alt nivell.

Res no ha canviat entre nosaltres, l’amistat, la franquesa, l’estima, segueixen sent-hi, ampliada a la família, que m’ha acollit amb el seu mateix tarannà.

És una persona activa, vital, que estima la vida i els seus, però gairebé igual estima el seu País i hi creu així com el Barça. Els seus amors van per aquest ordre: família, amics, País i Barça.

Un dia, parlant, es va sorprendre que no anés al Fossar de les Moreres el 10 de setembre a la nit i em va dir que no podia ser i que ja m’hi duria.

Ahir, com ja és habitual els darrers anys per a mi, hi vam ser.

Té un defecte, canta fatal i a l’hora de cantar els Segadors, ho fa fluixet perquè ja sap que desentona, però quan al final del cant es crida visca Catalunya... el seu LLIURE!!!!!! estremeix.

Final de festa

Google

Demà tot tornarà a ser com era: el despertador, els horaris, les presses, el metro, la fitxa, la rutina...

Em queden els bons records dels dies passats: el sol, la platja, les sortides, els sopars, les passejades, les persones –les de sempre i les noves–, els bons moments, les converses relaxades, les fotografies,...

Ara, el futur: Projectes, plans, il·lusions, nous somnis en definitiva.

És com un final de festa, de Festa Major, però sabent que tornarà, l’any que bé!

Avui s’acaben les vacances... Demà torno a la feina.

L'arracada

Avui dinava amb uns companys de feina i tot d’una he notat com una cosa em passava per dintre la camisa, per l’escot, i anava cap a vall. M’he tocat el penjoll que portava, pensant que potser s’havia trencat la cadena, però no, hi era. M’he tocat l’orella i he vist que no duia l’arracada. M’he aixecat, he mirat per terra, i res. Finalment, un company ha trobat a terra la part de darrera, són d’aquestes que tenen una coseta petita amb un forat per on passa la peça que es posa per dintre del forat de l’orella. Havia perdut l’arracada i curiosament m’havia quedat la peça aquesta no sé pas on. M’ha sabut greu, perquè m’agraden molt i les porto sempre, tot i que abans me les anava canviant, perquè trobo que són unes arracades que m’afavoreixen.

Sovint quan una cosa no funciona sembla que totes les altres es posin d’acord per a no funcionar tampoc, però quan una comença a anar bé sembla que totes les altres també es posin d’acord per començar a rutllar.

Després d’un temps de no estar prou bé a la feina, i decidir que havia de canviar, he estat afortunada i dilluns vaig començar en un altre departament, dintre de la mateixa organització, malgrat haver hagut de sacrificar una cosa que feia per hobby, però a la feina hi passem moltes hores i és important estar-hi bé.

Tot va ser saber que això se’m solucionava, que van començar a passar-me coses bones: un nou amic, una visita desitjada, un cap de setmana molt gratificant, una retrobada amb un company de feina que ens havíem dut molt bé, ara tornem a ser a prop, i la guinda avui, amb l’arracada.

Tornant de dinar, he anat pel carrer mirant per terra, però res, per les escales d’accés al despatx, i tampoc. Però, així que he entrat, em trobo la senyora de la neteja que em diu: “no has perdut pas una arracada?” amb la meva arracada a la mà...

Núvol

Avui quan m’he llevat feia sol, però semblava una mica espantat, i ara mateix ja no en fa gens, torna a ser núvol i suposo que no trigarà gaire en tornar a ploure.

No sé si és per això –ja sabeu que els dies de pluja em posen trista– o perquè ara em surt tota la tensió de la setmana, que em sento en baixa forma, tot i que només tinc motius per estar contenta.

He tingut mostres d’afecte, d’estima i, també, de respecte i valoració professional, prou important i necessari per sentir-nos bé, ja que la feina, ens agradi o no, ens afecta per les hores que hi dediquem diàriament. Vaig rebre una trucada d’una bona amiga que feia dies que no en sabia res i em va fer molta il·lusió, l’amiga, un cop més, ha estat a prop meu, i una persona que prometia, coneguda de més a prop, m’ha demostrat que no m’equivocava, m’ha agradat.

Deu ser cosa del temps doncs...

Amy Winehouse - Love is a Losing Game