dissabte, 27 de març del 2010

Coses que em fan feliç

Google



Quedar amb una amiga que fa molt temps que no veus, posar-te i posar-la al dia de les teves i seves coses, notar que aquella complicitat, confiança, estima, que sempre hi ha hagut segueix sent la mateixa...

Trobar-te per casualitat amb una persona que fa molt que no veus, que ni sabies que ja no viu a la ciutat, i abraçar-la i sentir la seva abraçada forta, intensa i sentir com tu també apretes...

Anar a la biblioteca i trobar un llibre que a la teva llibreria t’han dit que l’editorial diu que està exhaurit...

Rebre un correu del capità, que ja torna a ser a alta mar, dient-te que pensa en tu...

Acabar la lectura d’un llibre que t’ha agradat molt i anar-lo recordant per anar-te’n allunyant mica en mica...

Haver de matinar, tot i que no m’agradi gaire fer-ho en cap de setmana, per anar a comprar un vestidet, perquè vas a veure la Jael, que porta 5 dies en aquest món, i és filla de la filla d’una amiga...


Totes aquestes coses a mi em fan feliç, perquè la felicitat crec que és en moltes coses, que potser per petites moltes vegades no s’hi para prou atenció, però que amb els anys t’adones que acaben sent vitals.

dissabte, 20 de març del 2010

Expressions intolerables

Google



Aquesta setmana hem viscut un episodi molt desagradable, en la meva opinió, com a conseqüència de l’entrevista que li va fer la periodista i directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, al president de la Generalitat.

Vaig tenir ocasió de veure-la i seguir-la amb atenció i crec que ella va estar molt bé, com sempre ha estat i amb tothom. Ella fa entrevistes, que es prepara i documenta, i l’èxit de les mateixes depèn de si l’entrevistat sap estar a l’alçada o no.

Si alguna cosa ha caracteritzat sempre la periodista és el seu estil punyent vers l’entrevistat, sigui del color que sigui, a fi de que contesti el que en definitiva interessa als ciutadans. És cert que sovint és incisiva, però és que d’alguna manera intenta evitar que l’entrevistat entri en circumloquis i acabi sense contestar allò que se li ha demanat.

El cas és que els socialistes, acostumats com estan a controlar tota la premsa catalana, segurament no s’esperaven que ella actués com la bona professional que és –com enyoro La nit al dia!– i van posar el crit al cel, esgarrifats pel tracte dispensat –així ho veuen ells– al president. Quan més aviat el que hauria d’esgarrifar-los és la constatació un cop més del nivell del president de Catalunya.

Malgrat aquesta introducció, però, sobre la ja famosa entrevista, que ha desencadenat un efecte contrari, també segons la meva opinió, perquè mentre la veia anava pensant que a la Terribas cada vegada li quedaven menys telediaris, però precisament després dels fets i de les terribles i grolleres crítiques ara penso que l’han ben blindada, a mi m’agradaria aprofitar aquest episodi, insisteixo que molt desagradable, per parlar d’una mena d’homes, que malauradament encara queden, i, lamentablement, penso que no són pocs, que només saben insultar les dones fent esment a qüestions sexuals i per tant atacant la dignitat de la persona.

Desconec què els porta a pensar i actuar així. Si tenen problemes de relació amb les dones o sexuals o si només és un ressentiment ocasionat com a conseqüència d’una mala experiència, però el cert és que no tenen arguments i sempre empren el mateix repertori, sigui quin sigui el conflicte, problema o motiu de desacord, quan el tenen amb una dona, que tractar-la de mal follada o bé de puta –i ho dic amb aquestes paraules, perquè són les que ells empren– si es troben davant d’una dona que tria i decideix i, normalment, no a homes com ells precisament.

I és així com un senyor, per dir-li d’alguna manera, ha gosat dir el que ha dit de la senyora Terribas, perquè no li va agradar com va anar l’entrevista amb el president de la Generalitat, sense fer cap més valoració, sense més arguments, només que el de veure –des del seu punt de vista– que una dona “es menjava” el seu líder i home a més.

O com ahir, que vaig llegir en un bloc –que no penso citar– el començament d’un apunt que, sense saber de què anava el tema, ni tan sols si podria tenir raó en la postura que defensava l’autor, però que és el de menys, perquè fins i tot amb tota la raó del món per a mi queda automàticament desautoritzat, per la manera de defensar-la, deia textualment, fent referència a una dona, “que li aniria bé que un negre del top manta li endinyés ben endinyada.“

Expressions així haurien de ser intolerables i censurades per tothom. Ningú, ni homes ni dones, hauríem de permetre que una persona es manifestés així davant nostre i fer-los evident el nostre enuig per aquestes maneres. Només així podrem fer-los fixar-s’hi més a l’hora de parlar o escriure i tant de bo si a més aconseguíssim fer-los canviar. No cal dir, i en això sóc dràstica, que una persona que s’expressi així, no ha de permetre-se-li i ostentar cap càrrec públic, perquè una persona que diu aquestes coses és impossible que sigui objectiva, respectuosa i equànime davant de qualsevol situació de conflicte que es pugui donar en el seu àmbit, sobretot si hi ha dones pel mig, per més disculpes que posteriorment demani i encara que ho faci públicament.


Val a dir que, per sort, ahir també, i en faig esment en honor a un altre mena d’homes, molt més interessants per a nosaltres, les dones, vaig llegir un apunt d’un home, Salvador Macip, aquest sí que el cito, i que en recomano la seva lectura, que em va encantar. Un home que demostra intel·ligència, cosa que ja sabem des de fa temps, i molta tendresa, cosa que als meus ulls l’honora, i que demostra que una cosa no està renyida amb l’altra.

diumenge, 14 de març del 2010

Visita

Google



Tal com m’havies demanat, t’esperava amb el barnús, però encara que em vas dir que no portés res a sota, m’havia posat roba interior: un conjunt que estrenava de color marfil de Lejaby, amb dos brillantets petits als sostenidors i dos més a les calcetes, que m’havia comprat pensant en tu.

Va durar poc posat i encara menys el barnús, perquè les ganes, el desfici per tocar-me, per tocar-nos, ens va fer despullar-nos de pressa i, de seguida, el meu cos només es vestia dels petits brillants a les orelles.

Sentir les teves mans, els teus dits, la teva boca, la teva llengua, el teu alè, el teu respirar, la teva energia, m’excita i la meva excitació em fa lliurar-me tota, en cos i ànima, a tu. La teva dedicació és total i generosa i no et mereixes menys de mi que el mateix o més. Quanta excitació, quanta emoció i quanta tendresa, com m’agrada estar amb tu i que tu estiguis amb mi, capità!

dimarts, 9 de març del 2010

Sóc massa impulsiva

Nevada a Barcelona, març 1993 (La Vanguardia)



Tinc una manera de ser que m’agrada compartir les coses que m'agraden. Si he menjat bé en un restaurant, en parlo, i el mateix faig amb els llibres, amb les pel·lícules i amb tot el que descobreixo i em satisfà.

De la mateixa manera que procuro no parlar del que no m’agrada, perquè tampoc vull predisposar ningú amb les meves opinions poc favorables.

Quan faig fotos, m’agrada compartir-les. En aquest món hi ha persones de tots els indrets i així com a mi m’encanta veure fotos de Berlín, per exemple, i d'arreu, penso que als de fora de la ciutat i als de lluny els agradarà veure les d’aquí.

A vegades, però, aquesta il·lusió em fa ser impulsiva i penjar fotos que potser no són bones, però tampoc vaig de professional, sempre ho he dit, ni tampoc faig cap competició, només penjo imatges que m’agraden, sense cap més pretensió.

Sempre he tingut molta cura en no posar imatges de persones, perquè això d’internet em fa molt respecte i no vull que cap imatge meva ni de ningú proper circuli per la xarxa, no em fa gràcia.

Ahir, però, sense pensar-hi massa, o gens, només amb la il·lusió que poso a les coses i per tal d’ensenyar-vos el que vaig poder fotografiar a l’hora de dinar de la nevada, vaig penjar unes fotos que avui m’han fet veure que podien perjudicar terceres persones. Persones que precisament tenen tota la meva estima i és per això que he retirat l’apunt penjat ahir. Em sabria molt de greu que una acció totalment innocent, feta només amb il·lusió, causés problemes a ningú.

Em vaig equivocar, és evident, i això em recorda que encara haig de ser més curosa del que procuro ser a internet.