Aixecada de camisa?

Google

Ahir, anant cap a casa, m’atura una noia pel carrer, amb els ulls gairebé plorosos, i em demana si li puc donar diners. Com que no tinc costum de donar mai res a ningú pel carrer, perquè sempre he tingut la sensació que qui realment ho necessita no és al carrer demanant, tot i que potser vagi errada, li vaig contestar que no, que no tenia diners.

Tot seguit em diu –i no em podria comprar uns bolquers per al meu fill?

De cop, tota la meva seguretat se’n va anar en orris –suposo que vaig pensar en la criatura i a mi els petits em poden– i li vaig dir que sí, que m’acompanyés al supermercat a comprar-los.

Pel camí li vaig demanar on era el nen i em va contestar que a casa d’una amiga que vivia per allà, perquè tenia por que si l’agafaven demanant amb la nena l’hi prenguessin. Li vaig dir que m’havia dit un nen i em va contestar que no, que era una nena. I així vam arribar al super.

Em va preguntar si entrava o s’esperava fora, però la vaig fer venir amb mi perquè triés els bolquers. N’hi havia d’aquests de marca no t’hi fixis i dodot, va insistir que fossin dodot perquè amb els altres la nena s’encetava –val a dir que en aquell moment jo ja tenia les meves sospites d’aixecada de camisa– i li vaig dir que esperava que no m’estigués enredant. Em va jurar i perjurar que no, afegint que què en podia fer ella d’uns bolquers.

Vam anar a la caixa, la caixera i el xicot de darrera meu ens miraven –suposo que no els quadrava que anéssim juntes, perquè ella no anava gaire polida–, vaig pagar els bolquers, em va donar les gràcies amb cara d’agraïda, els va agafar i va marxar.

Quan ja no hi era, i davant la mirada interrogant d’ells, vaig dir-los que m’havia demanat si l’hi podia comprar uns bolquers i m’havia fet pena i el xicot em va dir, amb cara de pobre innocent com has picat, –“se los venden, se lo venden todo”.

Towanda!!!

Google

Aquest matí, anant cap a la feina, he arribat al Metro i m’he trobat una cua que arribava fins les escales. D’entrada, m’hi he posat, tot i que m’ha sorprès perquè no m’hi havia trobat mai en els dos anys que fa que visc a aquest barri. De seguida, però, i pensant què podia passar, se m’ha acudit que potser s’havien espatllat els accessos, torniquets em sembla que en diuen, n’hi ha tres i sovint n’hi ha algun d’espatllat, he sortit de la cua i he anat fins a dintre a veure què passava.

Efectivament, de les tres cancel·ladores , només en funcionava una i hi havia una treballadora del Metro ajudant els passatgers a passar les targetes –i suposo que resant perquè no s’avariés també. La cua que hi havia suposava perdre un comboi amb seguretat i potser dos o més, quan al matí tots anem amb presses i apurats de temps.

M’he adreçat a la noia i li he dit que si no funcionava no era culpa nostra, que no es podia tolerar aquella cua i que el que havien de fer era obrir portes i deixar passar la gent. Una altra persona ha dit que tenia raó, però la resta s’ha quedat fent la cua i ben callada.

Faig un incís per dir que agafo el Metro cada dia 2 vegades com a mínim i sovint autobusos. Per aquesta raó, a primers de mes em compro tantes targetes com setmanes té el més per no haver de preocupar-me més del tema, o sigui que pago sempre. D’altra banda, estic tipa de veure gent com passa sense pagar saltant les portes i moltes vegades en presència del personal, que fa veure que no ho veu, per estalviar-se problemes suposo, cosa que em molesta molt perquè em quedo amb cara de babaua i pensant que per què uns sí i altres no.

Tot seguit, he anat a un dels accessos que no funcionava, he aixecat la cama, he saltat i he entrat cap a les vies. L’empleada m’ha dit que em vindrien a buscar els de seguretat i li he dit que ja podien venir.

Suposo que si en aquell moment m’haguessin fet una fotografia, jo mateixa m’hagués espantat de la cara que posava, perquè estava indignada amb TMB, però també amb la gent que com xaiets feia la cua sense dir res.

Mentre baixava les escales, m’he recordat de la pel·lícula Tomàquets verds fregits, quan aquella dona dòcil, frustrada perquè està grassa i que se sent incompresa pel marit, després d’uns dies de conversa amb la Ninny, la velleta que s’està a la residència d’avis, va recuperant l’autoestima i en un aparcament d’un hipermercat, després que unes adolescents li prenen la plaça on pensava aparcar, tota decidida va i topa amb el cotxe d’elles repetidament dient towanda!, i quan elles li criden l'atenció se les mira i les hi diu que ho admetin, que és més vella i que la seva assegurança ho cobreix tot. I això he fet jo, pensar towanda!!! Perquè crec que he fet el que tots haguéssim hagut de fer.

No m'espantava que vinguessin els de seguretat, considero que tenia tota la raó i m'hagués defensat, però evidentment, no ha vingut ningú a buscar-me.

Incident a la platja

Aquest cap de setmana vaig ser al Tarragonès amb els meus amics, pares dels “meus nens”. Ha estat un cap de setmana molt agradable, m’ho passo molt bé amb els petits, que ja no en són tant, és molt interessant parlar amb ells i sempre em deixen parada les reflexions que fan, tan senzilles, però tan de calaix.

Dissabte, juntament amb una altra parella i 2 nens més, vam fer una mini excursió des de la platja llarga de Tarragona, per un bosquet arran de mar, i vam anar a espetegar a una platja molt maca, al costat de la que anomenen Waikiki. Una platja nudista, on hi havia gent tèxtil també. Dúiem entrepans i vam baixar a menjar-nos-els allà. Era una mica núvol, encara que després ens va fer molt bo, i no venia gaire de gust banyar-se i els nens es van posar a jugar a la sorra fent una muralla deien ells i a tirar-se sorra.

Estaven tan macos i enjogassats que vaig anar a buscar la càmera per fer-los unes fotografies i de seguida vam sentir uns crits dient NO, NO! Vam pensar que era perquè els nanos es tiraven sorra entre ells i podien estar molestant alguna persona. Vam anar amb intenció de fer-los parar i em vaig trobar 3 persones nudistes dient-me que estava prohibit fer fotografies. Només havia tingut temps de fer-ne una i els vaig dir que les feia als nanos i em van dir que de cap manera. Que a les escoles es demanava l'autorització als pares pels drets d’imatge, vaig respondre que jo anava amb els pares, van insistir que si hi havia pederastes que feien fotos a nens a les platges, els vaig dir que em miressin bé i que miressin els pares, res a fer.

Com que anàvem vestits, els vaig dir que jo era nudista, però que mai tindria problemes amb els meus amics per un vestit de bany més o menys i que com que els meus amics no en feien, no em semblava adequat fer-ne, però que sabia molt bé com comportar-me en una platja nudista, que era molt respectuosa a l’hora de fer fotos, i que a l’Illa Roja estava tipa de fer fotos així com els amics que hi tinc allà i mai ningú ens havia dit res ni nosaltres tampoc havíem dit res a ningú, perquè tots som prou respectuosos amb la imatge nua de les persones, i em van dir que em mirés la normativa de les platges nudistes i que veuria que estava prohibit i que allà no se’n feien.

Naturalment, no tenia ganes de discutir-m’hi, tot i que es van posar molt impertinents, em van dir que m’ho deien ben dit, però que a vegades havien acabat amb la Guàrdia Civil i tot allà, i els vaig dir que evidentment que m’ho havien de dir ben dit perquè jo tampoc havia fet res mal fet, que en tot cas desconeixia que allà no en deixessin fer i així vaig acabar el tema, desant la càmera.

He mirat una mica per sobre, al Google, a veure si trobava alguna cosa sobre això de la prohibició de fer fotos a platges nudistes i no he trobat res, però em sorprèn que això sigui així i que mai a cap altra platja nudista m’hi hagi trobat.

Però van ser les maneres, em va quedar un cert mal gust de boca amb l’actitud d’aquelles persones, els vaig trobar massa irritats, la veritat.

De tornada, vam tenir unes bones vistes.

Criatures

Google

Fa uns dies, una persona que en coneix una altra que treballa a atenció a la infància, a la Generalitat, m'explicava que tenien moltes criatures per col·locar, molts problemes de manca de personal per als centres, però que tampoc en podien contractar, i moltes necessitats individuals per cobrir dels nanos, com ulleres, per exemple, per falta de recursos.

En fa menys que vaig llegir la notícia a la premsa que, efectivament, la Generalitat tenia en llista d’espera 150 menors i que tenia previst obrir unes 80 places noves enguany.

Dades molt preocupants, tenint en compte que parlem de criatures i adolescents que viuen amb famílies que no se n’ocupen o que els maltracten. Alguns viuen amb altres familiars, fins i tot, de moment. L’argument del Departament és que tampoc hi ha casos urgents.

I si surt un altre cas Alba? No fa massa, arran del judici als acusats de maltractament, sentint les seves declaracions i l’estat de la nena –mai més es posarà bé, les seqüeles són irreversibles–, encara m’esgarrifava... Aleshores haurem de córrer tots a buscar culpables? Aleshores els trobarem lloc de seguida?

Penso que hi ha d’haver prioritats i les criatures haurien de ser-ho, ja que són víctimes innocents de tots plegats. Per descomptat dels pares, però en darrer cas del Govern, que n’ha de garantir la seva seguretat i el seu benestar i si no hi ha recursos, que els treguin d’altres coses, que segur que amb bona voluntat es pot fer.


Precisament, avui he llegit que el viatge que va fer el president de la Generalitat al Japó, el mes de desembre passat, va costar més de 154.000 €. No sé si era tan imprescindible o prioritari fer aquest viatge...