Pensar-te

Google

M’agrada pensar en tu, en la teva rialla, en la teva veu, en la teva manera de parlar-me, en la teva tendresa, en la teva olor...

També m’agraden els teus petons, les teves carícies, les coses que em dius...

I és que m’agrada tant pensar-te...

Un comentari

Carles Gran

Un comentari pot fer despertar sensacions adormides, un sms, només amb un somriure, pot ser un... –hi sóc! I una trucada pot obrir una porta, en realitat mai tancada, només ajustada, al desig.

Quan les relacions són lliures, d’amistat i complicitat, sempre queda un lligam, un vincle, que fa que la distància, física o mental, no ens acabi mai de separar del tot.

Una lliçó

A vegades creiem que ho tenim tot controlat i que tot és perfecte i amb aquesta actitud, no voluntàriament, però si per omissió, ens oblidem de moltes coses i persones. I només quan ens fan un toc, ens adonem que hi ha moltes diversitats convivint amb nosaltres i que potser no hi pensem.

No estic segura d’haver expressat prou bé la sensació que vaig experimentar fa uns dies quan vaig rebre un correu d’un blocaire que m'havia descobert i em deia això:


... per agrair-te que hagis posat juntament amb la verificació visual de la paraula, la possibilitat que es puguin escoltar uns numerets i escriure'ls al lloc corresponent. No sé si això és propi de Blogspot o ho has posat tu perquè has volgut, però sóc cec i m'he trobat més d'un cop que no he pogut intervenir en un bloc perquè hi havia verificació visual sense la possibilitat d'accedir-hi d'una altra manera.

Vaig quedar parada. No era conscient d’haver fet res d’especial en la verificació, només recordava haver-la activat quan em van començar a entrar spams, però, sobretot, perquè aquest correu em va fer pensar que mai se m’hagués passat pel cap que cap blocaire tingués alguna mancança o deficiència. M’agradaria ser curosa amb les paraules, no molestar ningú, però desconec el llenguatge més adequat i em sento insegura.

Vaig mirar de seguida la configuració de blogger, vaig veure que ja venia per defecte i li vaig contestar tot dient-li que no era cosa meva sinó de blogger i que m’havia sorprès, que m’havia donat una lliçó i que si m’ho permetia en faria un post. A més, trobava que escrivia molt bé el català, redactava perfectament també i el post que li havia llegit, en tornar-li la visita, estava molt ben escrit. A més, li demanava com s’ho feia i em va contestar:


No té cap mèrit això de fer anar l'ordinador. De fet, la meva feina és justament la d'ensenyar i instal·lar adaptacions informàtiques per a cecs. Vaig estudiar Filologia catalana, però quan vaig descobrir les possibilitats dels processadors de textos (m'agrada escriure, però corregir em feia una mandra terrible), vaig començar-me a engrescar per aquell món de tecnologia incipient i que semblava de ciència fició... I aquí em tens, al·lucinant encara amb el fet que pugui llegir qualsevol text sense esperar a que s'editi en braille, cercant informació, jugant amb jocs on-line, o remenant pels blocs i fent, de tant en tant, alguna descoberta interessant, com ara una Illa Roja plena de sorpreses.

Per saber què hi ha a la pantalla i fer anar l'ordinador, faig servir un programa que es diu Jaws i que permet treballar amb les aplicacions més estàndar de Windows: des de navegadors a fulls de càlcul (jo no els faig servir, que sóc de lletres i quan l'operació matemàtica passa de dues xifres m'agafa vertigen), passant, és clar, per processadors de text o OCR.

Evidentment, llegiré amb molt d'interès el post que facis sobre aquest tema o qualsevol altre, però res més lluny de donar lliçons a ningú, perquè faig el que fa molta gent: aprofitar les noves tecnologies per mirar de ser una mica més lliure. Toma frase, jajaja, aquesta no l'havia pensat abans, veus? Seriosament, tu parla del que vulguis i com et vingui de gust, sense mirar de ser políticament correcta, que és un dels mals dels nostres dies, sinó dient les coses amb l'estil elegant i expressiu a què ens tens acostumats.

També hi afegia això en un altre paràgraf:


La veritat és que és fantàstic que la verificació visual ja no sigui una barrera, com passa en altres servidors de blocs.

No tinc costum de reproduir textos que no siguin meus, sense citar-ne l’autoria, i molt menys de reproduir fragments de correus, perquè són privats, però, en aquest cas, he cregut necessari fer-ho, perquè la frescor que transmet no crec que jo l’hagués sabut reproduir.

Quina lliçó més gran i quin gust trobar-se persones així a la vida. Un cop més, gràcies al bloc he tingut aquesta oportunitat i m’ha vingut de gust compartir-la amb vosaltres i aprofitar per fer-li el meu sincer homenatge.

Gràcies, amic X*, per haver-me trobat i haver-me permès saber de la teva existència!


* No hi poso les seves dades, perquè sí que em demanava que no donés la seva identitat. De la mateixa manera, si el coneixeu, tampoc feu esment al seu nom i/o nick. Gràcies!

Massatge

Google

Estirada damunt del llit, de bocaterrosa, nua. Ell, també nu, de genolls, al damunt d’ella. Te un pot de crema corporal amb oli d’oliva al costat, n’agafa una bona quantitat, l’hi posa a l’esquena i comença a escampar-la tot fent un massatge. Té les mans fortes, però la pressió que fa és només la necessària perquè mica en mica vagi penetrant. Quan ja l’ha absorbida, n’agafa més, es posa més avall, ara envoltant les cames, va cap a les natges, i segueix amb el massatge.

Quan acaba, li fa donar la volta, ara cara a munt, es posa més crema a les mans, li agafa un peu, els dits, la planta, el taló, el turmell, la cama, després l’altre peu, l’altra cama. Tot seguit les cuixes, ara l’una, ara l’altra. Quan arriba al cap damunt, passa, però gairebé de puntetes, pel pubis, només l’acaricia.

Arribat a aquest punt, ella ja comença a tenir la sensibilitat a flor de pell i una certa excitació comença a manifestar-se-li. Ell, aparentment impassible, segueix, ara la mà, els dits, el braç, l’altra mà, el braç, només s’atura per anar agafant més crema, per poder seguir amb el massatge, ara un pit, s’hi entreté, ara l’altre, també, ella cada cop està més... neguitosa i, fluixet, va fent petits gemecs. Ell, com si res, agafa més crema, ara deixa els pits i baixa, seguint el massatge, fins que arriba novament al pubis. –Ara t’hi hauràs de quedar –diu ella– i ell com si res, segueix amb el massatge com si l’hi pentinés, com si posés en ordre tots els pelets, tots mirant cap al mig: els de dalt, els d’un costat, els de l’altre. Ella... gairebé ja no pot més, –em fas patir –diu–.

Ell agafa el pot, el tapa, el treu del costat, el deixa al damunt de la tauleta de nit, s’hi acosta, ara sí, i com si no el volgués despentinar, comença a jugar-hi, amb un parell de dits, mentre els gemecs d’ella comencen a augmentar...

Again

El seu sentit de l’humor, la seva agilitat mental, els seus diferents registres, la seva sensibilitat, la seva manera de ballar tan especial i més la van seduir, però no podia ser. Hi ha històries que no poden ser i potser per això es fan especials.

Segurament, per paraules mal explicades o no prou ben interpretades, es van distanciar.

Durant mesos, d'amagat, ella se’l mirava, des de la distància i amb distància, però seguint-lo de prop. A estones l’enyorava, a estones li dolia que fes el mateix amb altres. Innocent, s’havia considerat diferent, important.

Fa poc, i sense voler –que capritxós l’atzar–, com sempre havia passat, es van trobar. S’havia espantat, va dir. Havia sentit massa coses i no sabent com resoldre-ho va preferir el silenci, va explicar-li. La intuïa, però mai sabia si hi era, ni amagada on, digué. Es va excusar per la seva covardia, però va reconèixer que li havia quedat un nus a l’estómac.

Ella només li va retreure no haver-li-ho dit aleshores. Era tan senzill dir allò mateix, però mesos enrera... En tenia prou en saber que sí, que havia estat especial i que l’havia fet sentir. Ella també havia sentit i li dolia pensar que ell només hagués jugat. El va tranquil·litzar, li va oferir únicament amistat i li va treure el nus. Ella no en tenia, perquè havia plorat i les llàgrimes no deixen que se’n facin, cada goteta en treu un trosset.

Mentalment, van ballar, aquella cançó, la seva, però no van gosar tornar-se a posar les mans a sobre, com abans, era massa delicat fer-ho. En silenci, i des de la distància, van ballar-la, segurament més intensament que mai, però sense dir-s’ho.

Ella va plorar de nou, però ara de felicitat: havia fet un amic.

Lady in red (Chris de Burgh)

Vermut

Té una pell clara, delicada, i cada cop que pren el sol, tot i la protecció que s’hi posa, es posa morena, però també li surten pigues. Any rera any, aquestes pigues es van afegint a les que ja té i cada vegada en té més.

A l’hivern, i a mesura que va perdent color, es van amagant, discretament, però, així que despunta la primavera i els primers banys de sol, tornen a sortir. Una darrera l’altra, es tornen a posar al seu lloc.

No es pot dir que sigui pigada, però és ben plena de pigues, sobretot, als braços, a les espatlles, a l’esquena, a l’escot, i, amb no tanta intensitat, a la resta del cos.

Fa poc, es va trobar amb ell i li va demanar per les pigues. –Més que fa dos anys–, li va dit...

Es van conèixer un capvespre, ja feia dos estius, van anar a sopar, de seguida es va anar creant un clima molt especial, i, tot sortint del restaurant, ell li va dir, li va demanar, tot besant-la, que li agradaria veure-li les pigues, totes. Acariciar-les, una a una, besar-les, tastar-les una darrera l’altra. –Cada piga una carícia– va dir.

Ell és un esperit lliure, –un revolucionari– diu ell, ella pensa que no, que més aviat és un idealista, i ella ha après a gaudir de les bones coses de la vida, dels moments, del dia a dia, i a no esperar res de ningú. –Esperar és dolorós, viure el moment, si s’ho val, és plaent i no deixa rastre, ni ferides...– diu sempre.

No s’havien vist més, tret d’algunes telefonades, cada cop més espaiades, i una de recent, felicitant-la pel seu sant.

–Et sembla que fem un vermut?– li va dir ell.

La tornada

M’he llevat ben entresuada, però veig que no fa tanta calor com ahir. Mentre prenc el cafè, i em fumo la primera cigarreta del dia, penso que he somiat amb tu. Quant temps fa que vas desaparèixer? No ho recordo, però en fa molt. Gairebé un any? Potser sí...

Hem passat tota la nit junts, fent tot allò que sempre ens ha agradat tant, donant-nos plaer l’un a l’altre, excitant-nos, satisfent-nos, tocant-nos, besant-nos, rebregant-nos, gaudint-nos... M’agrada que hagis tornat.

La primera vegada que vas desaparèixer, em vaig enfadar molt, però ara, ja has vist que no. Em dones el que m’agrada: paraules, carícies, passió, admiració, desig,... I que em desitgis em fa sentir poderosa i lliurar-me a tu. I tu, veient-ho i volent-me correspondre, et dones i em dones tot el millor de tu, que em fa morir de plaer.

*************

He anat a la dutxa i m’he trobat les ampolles destapades. M’ha sorprès, perquè jo mai les hi deixo. Faig una mirada ràpida per casa i em trobo una nota teva: “Bon dia princesa...”

Diana Krall - 'S Wonderful

La darrera trobada

Feia temps que no es veien, ho tenien complicat, però havien trobat una data, passarien la tarda junts.

Quan es van veure, van tenir feina per no engrescar-se del tot, quin desfici! Les boques, les mans, els cossos, semblaven imants... Van fer un mos i de seguida van anar allà on havien de passar la tarda.

Feia tant que no es veien que tenien pressa, molta pressa, i tot van ser corredisses, no es van entretenir gaire en jocs, ni en preliminars, no podien perdre temps: els cossos tornaven a semblar imantats i de seguida es van encaixar, mai millor dit, com un cargol a una femella.

En tenien ganes, moltes ganes, feia molt que no havien pogut estar junts, i els cossos ja no podien estar més l’un sense l’altre.

Un cop calmades les primeres emocions, es van deixar caure i es van endormiscar, tapats, perquè ell sempre tenia fred als peus.

Sempre era així, després hi tornaven, apagats els primers focs, amb més tranquil·litat i les mateixes ganes, amb jocs, amb carícies, amb fantasies, i tornaven a gaudir dels plaers del sexe i de la comunió dels cossos.

Però aquell dia va ser diferent. Ell tenia pressa, es va vestir i va marxar. Ella, també en tenia, es va donar una dutxa, es va vestir de nou i va marxar: havia quedat.

Com un puny

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

Raimon

Post a quatre mans

Antonio Mas Morales

Quin gust té un petó?

Quina olor?

Quina textura?

Quina temperatura?

Quina intenció?

Quin sentiment?

Quina sensació?

N’hi ha que volen per l'aire...buscant uns llavis... o una mirada

N’hi ha que es donen amb els ulls

N’hi ha d’innocents

N’hi ha d’intencionats

N’hi ha de seductors

N’hi ha que obren portes

N’hi ha de compromesos

N’hi ha de luxuriosos

N’hi ha d’insolents

N’hi ha que fan sentir vertigen

N’hi ha...

Fins on arriba un peto?

I els que no es donen.. on van?

Plaers

M'agraden les maduixes...

soles...

o sucades en xocolata...

o amb xocolata...

però sempre...

amb cava!

Colònia

Dijous ja era fora de casa i, tot d’una, em vaig adonar que no m’havia posat la colònia. Pot semblar una bestiesa, i, de fet, em passa ben poques vegades, però em va ben atabalar. Segueixo sempre un ritual després de la dutxa i poques vegades el canvio. M’eixugo, em poso crema: a les cames, fins les natges, als peus, als braços, fins les espatlles, el coll, l’escot, els pits, la panxa i l’esquena, bé fins on arribo, mai m’he arribat a tota l’esquena, per enlloc, per més que ho he provat. Tot seguit el desodorant, m’asseco els cabells i tota nua em poso la colònia: al darrera les orelles, als colzes, per la part de dintre, als canells, entre els pits i, com vaig llegir o sentir alguna vegada, però no recordo on, darrera els genolls. Al final, unes gotetes a la mà esquerra, que oloro perquè m'agrada, però deixant que el nas les toqui, perquè m’hi quedi una mica d’olor, al nas. Em vesteixo i normalment surto corrents, sempre vaig tard!

Al despatx en tinc, però no hi anava fins més tard, i a més, me l'he de posar vestida i no és el mateix. El fet de posar-te-la nua, fa que no se senti tant, no resulti tan forta a la gent, però en canvi, quan et despulles no deixes d'anar-la sentint. No sóc excessivament presumida, aparentment, no vaig maquillada, només una mica de color, ben claret, als llavis, gairebé mai porto talons, no vesteixo extremada, però no sé sortir de casa sense la meva colònia, és com si em faltés alguna cosa, com si em sentís despullada.

Fa una mica més d’un any, quan vaig anar a comprar la meva colònia d’hivern, la de tota la vida gairebé, em van explicar que potser estarien un temps sense tenir-la, perquè la marca havia estat venuda a una altra companyia i això implicava canvi de distribuïdor i un temps fora del mercat. No em va fer cap gràcia, feia molts anys que la feia servir i no m’agrada haver de canviar quan una cosa m’està bé.

Efectivament, aquest any no l’he trobada i he hagut de decidir-me per una altra. Trobar-ne una que m’agradés, sabia que em costaria molt. A l’estiu és més senzill, en faig anar dues o tres, més fresques, però a l’hivern, és més complicat. I això que, algunes vegades, quan he vist que n’anunciaven alguna, l’he provada, per allò de canviar una mica, però és ben difícil: massa forta, massa dolça, massa fresca, massa...

Quin problema! I ho sabia que ho seria... Finalment, vaig recordar una que feia anys que coneixia i que mai havia fet servir i efectivament la vaig provar i bé, per sort, em seguia agradant. Ja estic tranquil·la. He trobat una nova fragància d’hivern. Bé, nova per a mi, és tan clàssica com la que feia servir abans.