dissabte, 29 de març del 2008

Món virtual versus món real

Per la meva manera de ser, per les meves circumstàncies personals, perquè fa 28 anys que treballo a la mateixa empresa, però he passat per molts departaments i sempre m’he endut gent posada, puc dir que tinc molts coneguts i força amistats. Sí, ja sé, amics dels bons, pocs, però puc dic que gaudeixo d’un bon grup d’amics, de diferents procedències i de moltes tendències que, a més d’entendre’ns, em permeten fer activitats molts diverses, tot i que una de les coses que més m’agrada és trobar-m’hi al voltant d’una taula, sopar, conversar, fumar, beure i canviar opinions sobre el que sigui.

Malgrat això, i ben bé per casualitat, fa una mica més de dos anys, vaig entrar en un xat i m’hi vaig trobar molt bé de seguida. Val a dir que, abans de conèixer aquest món, n’era molt escèptica, no entenia les coses que sentia dir que hi passaven. Reconec que de seguida vaig canviar d’opinió i ara en sóc una entusiasta. Bé, només en conec un de xat, i tampoc crec que vagi a cap més, però allà m’hi trobo bé.

En aquest temps que hi porto, m’ha passat de tot: he conegut gent maca, gent molt impresentable, he fet bones amistats, amb homes i dones, i algunes ja han passat a formar part del cercle d’amics, independentment del xat. És cert que al començament t’hi pots agafar els dits, perquè sempre hi ha desaprensius, però també és cert que n’aprens ràpid, i si tens una certa vista, pots sortir-te’n perfectament. En un espai com un xat, com que en el fons tothom és anònim, hi ha de tot: persones realment malaltes, persones incultes, persones amb afany de protagonisme, persones amargades, persones realment dolentes, però també t’hi pots trobar gent molt culta, algun personatge més o menys conegut, fins i tot, i gent normal i maca. S’ha de saber destriar una mica i anar seleccionant.

Al xat vaig conèixer un blocaire, aquest em va portar a conèixer-ne d’altres, vaig començar a deixar comentaris, em vaig començar a escriure correus-e amb alguns d’ells i bé, el final ja el sabeu. M’he convertit en una blocaire més.

Tot això ve a tomb, perquè avui la jodesh m’ha deixat un comentari que m’hi ha fet pensar i m’ha semblat que podia ser un post. Què passa quan expliques a alguna amistat de fora de la xarxa que xateges, que coneixes blocaires –encara que sigui tot virtual– i que tens un bloc?

Doncs de tot, a mi m’ha passat de tot, però la majoria de gent posa cara rara, o et diuen de seguida, compte!, o notes que pensen pobra... en fi que costa molt que ho entenguin i si més no que ho acceptin.

Al començament, ho explicava obertament a les meves amistats, però de seguida em vaig adonar que d’alguna manera, em censuraven. Tampoc entenien que poguessis arribar a fer-hi una amistat, ja no parlo d’una relació més estreta –que també se’n fan i, com al carrer, algunes funcionen i d’altres no–, això ja es terrible. Et diuen compte, i si és un psicòpata? Com si els psicòpates només naveguessin i no n'hi hagués al carrer. A més, quan quedes amb algú per primera vegada, sempre quedes en un lloc públic i, en el meu cas, quan decideixo trobar-me amb algú físicament, primer hi he parlat molt i molt i, francament, he conegut gent i mai he tingut cap tipus de problema. Sempre he fet el que he volgut i mai res que no m’hagi vingut de gust.

Amb el temps m’he acostumat a no parlar-ne tant, només amb els íntims de debò, que em coneixen, saben com sóc, i si no ho acaben d’entendre –que també és lògic, jo tampoc, abans de posar-m’hi– em respecten i ho accepten.

M’he trobat algun cas de censura total i, aleshores, tanco el tema i no en parlo mai més, i és quan notes que alguna cosa ha canviat, perquè les persones, per amigues que siguem, hem de saber respectar qualsevol actitud, sempre que no sigui nociva, és clar, però la xarxa no n’és gens si t’ho saps agafar bé, com el que és, una cosa més.

No he deixat mai de fer cap activitat, ni de trobar-me amb els amics de fora, ni d’atendre res del que ja tenia abans. En canvi, tinc algunes noves amistats, amb les que també quedo, m’he obert molt a les formes diverses de vida de les persones, entenc molt més algunes situacions que abans considerava que només podien ser blanques o negres i he après molt de les persones. També he après moltes coses. No tinc una gran formació, sóc molt autodidacta, i el xat i els blocs m’han permès conèixer llibres, poetes, música, llocs, ciutats, pobles i sobretot gent, gent molt interessant, la veritat, a la que no penso renunciar.


Mad World - Gary Jules

dimecres, 26 de març del 2008

Blocaires


Sóc nocturna de mena, des de sempre. Tot el que puc ho faig de nit. Fins i tot les coses de casa. Si és un dissabte o festiu, encara que em passi el dia a casa, fins les 7 o 8 de la tarda no m’inspiro, perquè en cal molta d’inspiració per posar-se a fer coses de casa, i és clar sovint se’m fa tardíssim quan acabo. Però sóc així, no hi puc fer més.

Sempre m’ha agradat la nit, em poso música i és quan em sento més bé, lliure, sense telèfon, sense sorolls, per llegir, escriure... Darrerament, des de que tinc el bloc, és quan aprofito per fer posts o buscar música o fotos. A vegades, em trobo al davant de la pantalla, fent un post, o llegint blocs i tot de sobte se m’obre la finestreta d’avis de correu i veig el remitent i no puc negar que em poso contenta. Un blocaire tan o més nocturn que jo, que em deixa un comentari. M’agrada molt com escriu, m’agrada que em visiti, i em fa il·lusió “veure’l”.

M’ha passat altres vegades, a més, passa de tant en tant, i a vegades en deixa més d’un i gairebé que ja em quedo mirant, esperant, a veure si n’entrarà un altre i un altre... Aquesta estona, mentre dura, és molt agradable sento una mena de complicitat, estranya, sé que és allà, on sigui, però el sento aquí, proper.

Avui m’ha passat i m’ha fet pensar. Com pot ser que aquest món creï aquests vincles tan curiosos amb les persones. Com pot ser que hi hagi blocs que t’encantin i per tant, qui hi ha al darrera també, i d’altres que no pots amb ells. Alguns et fan pensar que qui hi ha al darrera deu ser així o aixà i et cau bé, d’altres, i sense saber perquè, et fan pensar que no t’agradarien. Alguns, els agafes afecte, d’altres et desperten tendresa, algun, penses –com ja vaig dir en un post recent–, què masclista!, d’altres quina sensualitat que desprèn, o quin erotisme, n'hi ha que els trobo ben simpàtics, n'hi ha de cultes, n'hi ha d'espontanis, naturals... Tot un món, aquest dels blocaires, ben apassionant.

dimarts, 25 de març del 2008

Regal



La luluji, a qui vaig descobrir visitant l’striper, m’ha fet un regal. Francament, no sé si en sóc mereixedora, però això no treu que m’hagi fet molta il·lusió. Fa tan poc temps que sóc en aquest món que no se m’hagués passat mai pel cap que podia rebre’n cap, però per aquesta mateixa raó, pel fet de ser el primer que rebo, estic molt contenta.

Confesso que no sóc massa partidària de fer diferències entre homes i dones, però bé, ha vingut així i així l’accepto, insisteixo, amb molta il·lusió. Aprofito per recomanar-vos, si no la coneixeu ja, que feu una passada pel seu bloc. És una fotògrafa fantàstica.

I bé, ara em toca a mi fer el meu regal i com que només és per a dones, aprofitaré per fer-lo a les primeres que vaig començar a llegir, ara fa una mica més d’un any, i que d’alguna manera, entre d’altres blocaires, em van fer venir ganes d’entrar en aquest món tan fascinant:

La joana, que recordo que em va enganxar perquè un dels primers posts que li vaig llegir era una relació de llibres que recomanava, amb una petita ressenya. A partir d’aquí, ja no vaig deixar de llegir-la mai més. Pel que fa a la seva sensualitat, no cal dir res oi?

La violette, perquè un dels primers posts que li vaig veure, ensenyava la seva cuina, l’havia pintada de color taronja, i em va encantar. Confesso públicament que la cuina del meu pis nou està pintada del mateix color. Després li vaig llegir un post on parlava dels veïns de l’escala –els blocaires– i ja no he deixat de visitar-la més.

L’arare, a qui no recordo quan la vaig començar a llegir, però m’agrada perquè li agrada i viu el mar, perquè escriu, perquè cuina, perquè des de fa poc fa d’àvia, perquè la veig o intueixo amiga dels seus amics, perquè és natural, i perquè coincideixo força amb les seves opinions.

La mafalda, perquè un dia em va arribar al cor un post d’ella i no l’he deixada de llegir, perquè li agrada la vida i ara en vol donar i em sembla una persona forta i extraordinària.

I la duschgel, perquè quan es posa eròtica ho és molt, i penso que d’això se n’ha de saber, però també fa unes reflexions que penso que ens ajuden a fer-nos pensar a tots sobre la vida, les persones, les relacions, la maternitat... I perquè em sembla que ara necessita una empenteta, diria que ara està posada en una empresa important.

A totes, us dono les gràcies per haver-me permès conèixer-vos i us faig aquest regal ben merescut.

dijous, 20 de març del 2008

Vacancetes

D’aquí unes hores començo vacances. Bé, 4 dies només, però m’estan molt bé. No viatjo, però, si no fa molt mal temps, intentaré ser més fora que per casa, així que…


fins dimarts!


dimecres, 19 de març del 2008

Masclisme


Quan sentim que un home ha matat la seva parella o que la pega tots tenim clar que és violència de gènere i ho criminalitzem.

HI ha ocasions, però, en la vida quotidiana, que veiem, sentim, llegim o ens passen coses a nosaltres que no es veuen amb tanta facilitat o uns ho veiem més que altres.

Aquest matí, he llegit un post, que m’ha molestat profundament per la falta de respecte i menyspreu cap a la dona. I no és el primer cop que em passa, en el mateix bloc, i en algun altre. No diré què he llegit ni on, però tan de bo servís de reflexió.

Haig de dir, però, de la mateixa manera, que hi ha un blocaire que m’admira com respecte i valora la dona, aquest sí que dic qui és, l’striper, i que el felicito.

Penso que els homes i les dones som diferents i està molt bé que ho siguem, perquè així ens complementem i ens aportem coses els uns als altres, perquè les dones tenim unes mancances i els homes unes altres, i sumant-les totes podem fer grans coses, però sempre des del mateix nivell tots, junts, uns al costat dels altres. Mai des de la superioritat per part de ningú.

dimarts, 18 de març del 2008

Incontinència verbal


Normalment quan ens enfadem –jo la primera– tenim tendència a dir coses que, després, algunes vegades, ens penedim d’haver-les dites, o de la manera en que ho hem fet, perquè el fet d’estar enfadats o esverats fa que no mesurem prou bé les paraules. Això no està bé, però es pot arribar a entendre, atès el grau d’excitació. En el meu cas, quan m‘ha passat, després he mirat d’arreglar-ho, demanant disculpes, si he cregut que m’havia excedit.

En el cas d’una conversa normal, no mesurar les paraules, és més greu, ja que no s’hi dona l’excitació. Si es tracta d’una entrevista, encara ho és més, perquè se suposa que no és amb una persona de la teva confiança o del teu entorn més proper. I si tenim en compte que les entrevistes es fan a persones conegudes o públiques aquestes persones han de tenir més cura en les formes i en el que diuen. Si a sobre hi afegim que aquesta persona no és coneguda per ella mateixa, sinó per ser la dona d’una personalitat política, gairebé que ja no té perdó, perquè les seves declaracions poden tenir conseqüències en el seu marit o en el partit que representa.

Abans de seguir vull deixar clar que a mi tampoc m’agrada que el senyor Montilla sigui el president de Catalunya, però penso que la senyora Ferrusola no ho pot dir. Sobretot, si a sobre aquestes declaracions són fetes a una revista en castellà, que lidera un personatge com el Justo Molinero, que només ha fet que arrambar-se a tots els partits que han governat, per tal d’aconseguir les emissores de ràdio que ha volgut i un canal de TV que no es caracteritzen precisament per la seva catalanitat. No ho veig gens coherent.

A més, amb aquestes declaracions, que d’altra banda crec que no li calien, perquè qui més qui menys podia tenir clar que ho pensava, no ha fet més que provocar que el President Pujol, de molta més classe i categoria, hagi hagut de sortir corrents a intentar solucionar-ho, com ha pogut.

La senyora Ferrusola de tant en tant es caracteritza per les seves declaracions poc afortunades: fa un temps amb el tema dels immigrants i en fa força més contra els homosexuals.

Si vol fer política, que es presenti a les eleccions, com la Hillary Clinton, i que digui tot el que pensa, però si no és així, crec que és molt millor que no en faci de declaracions.

dissabte, 15 de març del 2008

Alzheimer


Fa pocs dies, em va aturar pel carrer una senyora força gran, amb bastó, amb els cabells blancs i amb els llavis pintats, ben vermells, i em diu, “perdoni, em pot dir quin dia és avui? No n’estic segura..”, li vaig dir que era dijous i em diu, “però és dia 7, avui?”, “no senyora”, li vaig dir, “avui és 6, demà és dia 7, divendres”. “És que haig d’anar per la pensió, i és el dia 7 i com que m’oblido de les coses... Visc sola i m’oblido de moltes coses, sap?”.

Me la vaig mirar, i efectivament, feia aquella mirada, una mirada que conec i reconec prou bé: la mirada de l’Alzheimer. És una mirada entre innocent i neta, dolça, com de criatura, però perduda. Sembla que t’estigui dient “què em passa? No ho entenc... “.

No puc amb aquesta mirada, em trasbalsa, em porta uns records dolorosos, i lamentablement, cada dia n’identifico més pel carrer. Si mai heu tingut a prop alguna persona afectada per aquesta malaltia segurament sabeu de què parlo.

Diuen que ells no se n’adonen, però penso que sí, que s’adonen de que alguna cosa no va i això els neguiteja, però, mentre poden, ho dissimulen. Fa anys, vaig llegir un llibre, Vivir en el laberinto, escrit per una dona que patia la malaltia i va anar escrivint què sentia, com anava resolent-ho, quan podia, i tot el seu procés.

Quan l'hi van diagnosticar a una persona molt propera meva, i força jove per a tenir aquesta malaltia, fa 20 anys, només es coneixia el cas de la Rita Hayworth i poc més. Va ser dur, pel desconeixement que hi havia en aquell moment, i dolorós, a mesura que va anar passant tot el que ens havien anunciat que passaria. Curiosament, va deixar de fer-ho tot, tal com ens havien dit, però sempre, quan li acostaves la cara et feia un petó. Dolça, com sempre havia estat, fins la seva mort.

Demà, a TV3, a les 21:45, fan el documental que el fill del Jordi Solé Tura, l’Albert, ha fet en memòria del seu pare, afectat per la malaltia d’Alzheimer, Bucarest, la memòria perduda.

Regal de Reis



El vaig conèixer un dia de Reis en unes circumstàncies molt poc ortodoxes, per dir-ho d’alguna manera, i tot feia pensar que aquella coneixença duraria molt poc –no semblava que pogués esdevenir-ne cap amistat i molt menys encara una relació–, per la manera en que es va produir.

Però, tot i que podia semblar una persona superficial, per les mateixes circumstàncies, em vaig trobar amb una persona generosa, honesta, bona, sensible i bé, va sorgir una bona amistat.

Ell va creure, i em sembla que encara ho creu a vegades, que me’n vaig enamorar i no és pas cert. Mai el consideraria l’home de la meva vida, per moltes raons, i perquè a més és una mica desastre en alguna cosa, però el grau de confiança que l’hi tinc, l’estimació, i la lleialtat que sento cap a ell són grans. Avui parlava amb ell i li deia que era com de casa. I així és com ho sento.

Sovint, a la vida, t’emportes sorpreses amb les persones i, en aquest cas, agradable. Hem passat moments molt macos i moltes hores de conversa. M’ha ensenyat coses, m’ha ajudat, i m’ha donat molt. Jo he procurat fer-ho també, tot i que no tant com m’hagués agradat en algunes ocasions.

Hem passat moments difícils també, fa uns mesos vam deixar de parlar-nos i confesso que ho vaig passar malament, sort del meu rei, que em va fer costat i em va donar consol, però és que per a mi perdre un amic és molt dolorós, encara que costi d’entendre. Tot i així, ens vam enviar algun correu, i, arran d’un succés trist, vam tornar a parlar.

Té defectes, com jo i com tothom, però els superen les coses bones que té. A més és una mica nen i a vegades fa coses, que em fan gràcia. D’altres, em fa patir i li ho dic, i em diu que no ho faci, que ell és així, però no ho puc evitar. Me l’estimo i no puc deixar de preocupar-me per ell. També em fa enfadar en alguna ocasió, i l’engegaria, però deixo passar uns dies, ell també ho fa, i després tot torna a estar bé.

Estic contenta d’haver-me’l trobat, de saber que hi és i de poder comptar amb ell. Ell també sap, o hauria de saber, que sempre em tindrà. Tenir un amic així és un regal.

dijous, 13 de març del 2008

Veieu el llop?

A vegades penses en un tema per a un post, però el descartes per diferents raons. Sembla, però, que si no el fas, no en pots fer cap més. Això mateix, ja em va passar un altre dia. Porto dos dies justificant-me perquè tinc molta feina, perquè havia de fer un treball que em tenia atabalada, perquè ahir tenia molt mal humor, perquè... mil coses més, però en realitat és que el volia fer i prou i per això ara, un cop acceptada l’evidència, m’hi he posat.

Torna a anar de política i és ben cert que no era la meva intenció parlar-ne al bloc de política, no en sé tant com per dedicar-m’hi, però amb les eleccions i amb les conseqüències és gairebé inevitable i hi ha una cosa que no sé si s’ha reflexionat aquests dies i a mi em va venint al cap tot sovint.

Acabo de contestar un comentari a la fada que precisament diu que sota de la pell de xai hi ha el llop. I, efectivament, penso que té tota la raó.

Fixeu-vos en els socialistes catalans (PSC-PSOE*). Després de les eleccions i abans del primer tripartit van jugar al “divide y vencerás” i van aconseguir que ERC i CiU s’enfrontessin més que mai, es barallessin més que mai i ells, fent veure com si no hi tinguessin res a veure. Quan en realitat són els que van fer el tripartit i els que van convèncer ERC, suposo que sabent que ja els anirien debilitant mica em mica –com realment ara s’ha vist–, sabent que era més senzill que a CiU i així aconseguint dividir el nacionalisme català i consegüentment, minimitzant-lo.

Posteriorment, a l’hora de formar el 2n tripartit, han tornat a fer el mateix i a més un altre “divide y vencerás” dintre mateix d'ERC, i han aconseguit que el que era un secret a veus, gràcies a ells –i a les eleccions, és clar–, salti al carrer i tothom s’hi vegi amb cor, fins i tot els mateixos protagonistes. La conseqüència és: en Puigcercós i en Carod ja s’estan barallant públicament i enviant-se emissaris amb recadets. Cosa que encara afavoreix menys al nacionalisme català, perquè encara el debilita més.

Però el que és més fort de tot, si mireu la premsa, o escolteu la ràdio, enfrontament Puigcercós-Carod, enfrontament ERC i CiU i ells, els socialistes, com si no hi fossin, com si res tingués a veure amb ells, quan són els artífex de tot. Aquest matí, en Montilla –ho sento, però em costa dir-li President– al programa d’en Bassas, ha dit, com aquell que res, que si en Carod deixés la presidència d’ERC, que lògicament hauria de sortir del Govern.

Ja ho vaig dir al post anterior, amb tot això encara acabaran fent fora del Govern ERC novament i nosaltres, els catalans i nacionalistes, veient només l’enemic en l’altre partit català. Quan en realitat, penso, la única manera d’intentar fer alguna cosa és que ERC i CiU vagin junts i facin un front comú. Jo no hi veig cap més sortida, si és que encara en queda alguna.

* Vaig tenir un bon mestre que sempre escrivia PSC-PSOE, suposo que perquè ningú se n’oblidés i em va quedar gravat.

I ara, i per desengrassar una mica, com diuen als restaurants, després d’un àpat consistent, musiqueta de la que m’agrada... No es molt bo el vídeo, però m'agrada veure'ls ballar i com que sí que se sent bé...



The Communards - I Never Can Say Goodbye

dilluns, 10 de març del 2008

I ara què?

Ja ha passat el 9 de març, ja tenim els resultats de les eleccions i em pregunto... i ara què?

L’escenari que tenim és que el PSOE ha guanyat, però necessitarà suports. CiU pot donar-lo, però espero que no sigui només a canvi d’un Ministeri. La seva força ha de ser per aconseguir més per a Catalunya.

Tothom va criticar el pacte de CiU amb el PP –jo tampoc el vaig trobar bé–, però també vaig entendre que la intenció era bona. El “peix al cove” del President Pujol, cèlebre i criticat –però que després tothom ha imitat–, era el que en aquell moment es va considerar que era la única manera de treure més per al País. Per més que després, com ja es va poder comprovar, no va ser gran cosa.

D’ERC no cal parlar-ne, suposo... Bé, només dir que com no facin neteja, i això vol dir tota la cúpula fora, no aniran enlloc. Només en Carretero, si es manté com fins ara, pot donar un cop de timó. Si CiU té un llast –el pacte amb el PP–, ERC en té un altre, haver fet President de la màxima institució de Catalunya una persona que no té cap sentiment nacional ni català i, com en el cas de CiU amb el pacte amb el PP, a canvi de res. Bé, sí, càrrecs i sous, però res per al País. Val a dir que en això, com a bons partits espanyols, PP i PSOE són ben iguals.

No sé si tot això, aquests resultats, o les seves conseqüències –els pactes–, poden tenir més efectes, o de més dimensió, a Catalunya. Però hem de recordar que el PSC ja va fer fora del Govern una vegada a ERC. Haurem d’esperar a veure els esdeveniments.

Pel que fa als abstencionistes i als vots en blanc, sincerament, crec que no han ajudat en res al País, però bé, tots som ben lliures de fer el que creiem millor i òbviament no tots pensem igual.

diumenge, 9 de març del 2008

Ganes




Tinc ganes de tot allò que ens va agradar tant

i de seguir descobrint el que encara no ens coneixem,

queda tant...


divendres, 7 de març del 2008

Monges

Aquest matí m’he creuat amb dues monges pel carrer i no sé per quina raó he començat a pensar en què fan per les eleccions.

Crec que voten, o tenen dret a votar, però... a qui? Les obliguen? Tenen directrius? De l’Església? De l’ordre? Hi ha una disciplina cap a un partit determinat? Han fet vot d’obediència, per tant, no seria estrany... M’anava fent aquestes preguntes i a l’hora donant-me respostes, però diverses. Segurament a Espanya deuen votar PP, però i a Catalunya? Tenen sentit de nacionalisme? N’hi ha de més i de menys nacionalistes?

Bé, potser és un post sense cap sentit, però a mi avui m’ha passat això pel cap. A veure si m’ajudeu a aclarir coses.

Bon cap de setmana!



Sister Act - Hail Mary, What's up?

El poeta



Sovint, quan parlem de persones importants, acostumem a parlar de persones conegudes, famoses o adinerades. Jo també hi caic en això si no m’ho penso gaire, però quan m’ho plantejo seriosament, valoro més la manera de fer, la qualitat humana i, sobretot, els detalls.

A primers de setmana, en un programa de ràdio, vaig sentir un poeta recitant un poema seu. Em va agradar i em va fer pensar en uns éssers estimats i vaig decidir que en faria un post i hi afegiria el text.

Vaig voltar pel google i pel yahoo, vaig anar a un parell de llibreries a consultar els índex de l’obra publicada, vaig demanar ajut a alguns amics, fins i tot a un blocaire expert en poesia, i no me’n vaig sortir. Com que a la pàgina oficial del poeta hi havia la pestanya del “posis en contacte” i sóc força tossuda, ho vaig fer. Dimecres per la tarda, vaig fer un correu on explicava que l’havia sentida a la ràdio i hi demanava on la podia trobar, tot explicant que era per posar-la en un bloc.

Ahir, a primera hora del matí, sense que haguessin passat ni 24 hores, vaig rebre un correu, amb el nom del poeta de remitent, on em deia que m’hauria d’esperar uns mesos, que es tractava d’un poema inèdit, que sortiria publicat en un recull de poesia –em posava el títol del llibre també– i el nom de l’editorial. De moment, el deixaré en l’anonimat fins que el llibre vegi la llum i en faci el post.

No tinc gaire costum de llegir poesia, com que no en sé, em cansa. Només m’agrada si la sento recitar i aquest poeta l’he sentit en diverses ocasions i sempre m’ha merescut la meva simpatia i admiració, per diferents circumstàncies.

No sé si va ser ell o una secretària, però em vaig quedar francament i gratament sorpresa, no m’esperava una resposta tan immediata, fins i tot una resposta, aquests “posis en contacte”, no eren gaire de fiar per a mi... Però des d’ahir, i per aquest gest –tant si va ser ell, com si va donar instruccions perquè ho fessin– passa a ser considerada una persona important per a mi.

dimecres, 5 de març del 2008

Instants

Son gairebé les 8 del matí. Fa fred, però a casa hi tinc bona temperatura, fa un bon sol també, amb un cel blau, net. Ara mateix en una paret hi veig el reflex del sol, passant per l’orquídia blanca i per les poques fulles que queden d’un arbre que, a més, es belluga pel vent. La foto seria: paret blanca, amb les flors de l’orquídia, al costat, el marc del finestral i tot seguit les fulletes dels arbres movent-se, tot de color gris, color d’ombra, i com a música de fons els xiulets del vent i Águas de Março, al costat d'un cafè amb llet i un cigarret. Es pot demanar més? M’agradaria que captéssiu l’instant com jo l’he viscut.

Ara, són les 8 i 20 i la paret ja és buida, ja no s’hi reflexa res. Els instants són això precisament, costa més explicar-los que viure’ls, però viure’ls sempre és immensament més intens.



Elis Regina-Antonio Carlos Jobim - Águas de Março

Pel·lícula

L’Striper, darrerament, està posant vídeos de pel·lícules i a mi avui me n’ha vingut una al cap.

Em va agradar l’argument: persones acabades que es troben i tenen por de viure la felicitat, vides buides, avorrides, d'éssers que ho veuen, però no volen o no saben o pensen que no cal reaccionar, em va agradar ella com cantava i em va agradar i molt la càrrega sensual i eròtica que portava també.

Pels que l’hagueu vist, ja em direu què en penseu i pels que no, us la recomano: Els fabulosos Baker Boys. Poso el fragment que més m’agrada. Llàstima que no segueixi, després de la cançó hi ha una escena encara molt més sensual i eròtica. Gaudiu-la!




Michelle Pfeiffer - Makin' Whoopee

dimarts, 4 de març del 2008

Declaració de principis

Las perlas – Claudia García Moritán


Tot i ser força nova en aquest món de la blogosfera, i no saber encara molt bé com aniré evolucionant, una cosa que inicialment pretenia era no explicar coses massa personals. Malgrat aquest propòsit, fins ara només he fet que parlar de coses personals i, per tant, suposo que per ara només he aconseguit no entrar en els detalls que crec que no calen: els íntims o massa íntims, que també volia evitar.

Una altra cosa que tampoc m’agradaria és donar la imatge de ser la persona perfecte, perquè ningú no ho és i, quan es parla d’un mateix, és fàcil caure-hi. Llegeixo posts a vegades que semblen escrits per "persones 10" i, francament, no crec que existeixi la persona ideal en cap sentit i menys encara en tots.

També tenia la intenció, i fins ara pràcticament l'he mantingutda –se me’n va escapar un, però no podia escriure res més en aquell moment, em sentia com bloquejada, com si no pogués escriure res més mai més–, de no explicar els dies dolents o negatius, no perquè no en tingui, suposo que, com tothom, en tinc, sinó més aviat perquè pel que he observat, els blocaires tenen tendència a preocupar-se dels companys i em sabria greu i perquè segurament tampoc ningú m’ho podria resoldre.

Per la meva manera de ser, tinc tendència a escoltar i mirar d’ajudar les persones en general, i encara més les properes, no tant com m’agradaria, però sempre tant com puc, però de la mateixa manera, quan sóc jo la que tinc problemes, del tipus que siguin, prefereixo tancar-me, no explicar-los i passar-m’ho sola. Només tinc dues amigues, d’aquelles de tota la vida, i el meu rei, que, des de que hi és, hi és sempre, que en algun moment ho arriben a saber, però la resta, o no ho saben mai o quan ja fa temps que ha passat.

Sóc una persona molt normal, amb qualitats –suposo– i defectes –molts– i sí, encara que no ho expliqui, ni al bloc ni als amics més propers, tinc problemes, més d’un, imagino que com molta altra gent, però com he fet sempre, me’n vaig sortint. Amb més temps o menys, amb més llàgrimes o menys, però sempre remuntant, buidant el sac.

Malgrat tot, sóc feliç, perquè en vull ser, perquè fa molt temps que em vaig proposar ser-ne, perquè també em passen coses bones, i perquè crec que viure és això: gaudir al màxim del bo que ens passa i superar els obstacles que ens van sortint.

diumenge, 2 de març del 2008

La primavera

Avui fa un dia preciós. Sembla que ja la tenim aquí.O són les ganes que en tinc?

Estic desitjant tornar a veure com les tardes s’allarguen una mica més cada dia. Sentir la llum.

Poder-me asseure en una terrassa i sentir com m’acarona el sol de ben a prop, encara sense cremar-me.

Passejar fins tard, a la vora del mar, i poder anar seguint la meva ombra o veure com ella em segueix a mi.

Poder-me treure tota aquesta roba, gruixuda, que ara ja em comença a pesar.

Estic expectant, sento que ara sí, que ja és aquí, que ja arriba i plena de vida.



Primavera - Vivaldi

dissabte, 1 de març del 2008

Llibreries


Estava contestant un comentari a la joana, que diu que vindrà el dia 10 a Barcelona i que ja no podrà visitar la Setmana del Llibre en Català i li anava a dir que no patís, que podia visitar llibreries, però he pensat que millor fer-ne un post.

De fet, ahir hi vaig treure el nas, a la Setmana, i em va decebre una mica. Vaig trobar el muntatge una mica fred i amb la sensació que havien tret les rampoines de tots els magatzems. Hi havia novetats, és clar, però sobretot molt llibre d’aquells que sembla que no es venen, nous però bruts, groguencs, amb els voltants dels fulls ennegrits de pols,... A més, vaig preguntar si feien descompte, penso que podria ser un bon incentiu, com es fa per Sant Jordi, i em van mirar malament i tot. I la veritat, a altres llibreries me’n fan. Suposo que al final en caurà algun, però ja veuré. Suposo que aquestes fires són per treure els fons editorials, però tanta pols... a mi me la fa fer poc atractiva, la veritat. Per això vaig a una llibreteria de vell, aquestes sí que m'agraden, però és una altre idea.

Amb els llibres tinc moltes manies, ho reconec. M’agraden ben nous i procuro conservar-los, m’agrada aquella oloreta que fan, els folro mentre els llegeixo, no puc suportar allò que fa molta gent, plegar el cantó de la pàgina on es queda, si en deixo algun, ja pateixo per com me’l tornaran.

M’agrada molt visitar llibreries, és una de les meves passions. Fins i tot quan viatjo, encara que no conegui l’idioma, sempre que puc, em deixo caure per alguna. Això sí, m’han de cridar l’atenció. No suporto, la del Corte Inglés, per posar un exemple.

Una que m’agrada molt és la Laie, és un lloc on m’hi he passat moltes estones, tranquil·la, silenciosa, pots mirar, consultar, i, com que ja sé com la tenen més o menys organitzada, sempre ho trobo tot. A més, com que tenen el cafè també, depèn de l’hora que hi vagis, s’hi pot dinar, berenar o sopar.

Una de molt especial és la Documenta, els propietaris, dos homes molt interessants, un més mediàtic –alguna vegada l’he vist amb l’Elisenda Roca a Barcelona tv i em sembla que hi surt periòdicament– que l’altre, sempre encantats de recomanar-te alguna cosa, pots canviar opinions amb ells, bé, escoltar-los sobretot, en saben molt, però són molt planers i no has de ser cap intel·lectual perquè estiguin per tu. No és gaire gran, però sempre estan al dia de tot i són prou inquiets. Ja fa força anys que van crear un premi literari, ara ja consolidat.

Una altra que també conec força és la Central. N’hi ha dues, també n’hi ha en alguns museus, com la Laie que també en té en algun museu o centre d’art, abans anava més a la del carrer Mallorca, però ara, per proximitat, vaig més a la del Raval, té cafeteria també. A més, a la Central t’hi fan un carnet de descompte, que sempre va bé si tens el mal costum de comprar llibres sovint.

Abans, també solia anar a la Catalonia, però des de les reformes, que no m’agrada tant. També havia visitat molt la Tartessos, però malauradament ja no existeix. Una altre que malgrat la importància que va tenir –ja no existeix tampoc–, mai vaig visitar era el Cinc d’Oros. Suposo que em va agafar una mica jove.

N’hi ha una que no conec, l’Ona, suposo que perquè és en una zona que mai m’ha vingut de passada, però que segurament m’agradaria. Ja me’n donareu l’opinió si per cas.

I bé, hi ha l’Abacus, que no és interessant pel que fa a espai ni decoració, però que hi vaig sovint, perquè fa molts anys que en sóc sòcia, perquè també té molta cosa i força productes per a l’ensenyament. Aquesta sí que m’agrada perquè és un altre concepte.

Avui música també. No té res a veure amb el post, però és una cançó que m’agrada molt. És antiga, però jo la vaig conèixer fa dos estius.





Soul Food To Go - Manhattan Transfer