Regal

Google

El dia de Sant Jordi, vaig rebre un regal molt especial. El correu deia que era la rosa que venia a ser com una mena de poema d’urgència i em ve de gust “compartir-la”...

Jo no sé...

Jo no sé que ens passa
a la gent d’aquest país,
quan Sant Jordi és a una passa,
que la llengua mai es cansa
de buscar un vers submís.

Tothom hi fa poesia,
com si es volgués amorosir
amb paraules de malvasia,
els mots d’abrupta melodia
que ens retopen pel camí.

Heus aquí la rosa meva:
feta de lletra i esperit.
La poncella –que ara es teva–
du l’essència de qui espera
bategar en el teu pit.

I aquests ulls que ara em llegeixen
són la besada suau
dels teus llavis que panteixen
i, trèmols, em condueixen
per sensuals senders de pau.

Que Sant Jordi, el cavaller,
vulgui sempre proveir-nos
del senderi més clarer,
i a la plenitud conduir-nos.

Signat: JM

Pel·lícula: "Tara Road"

A vegades, sense esperar-t’ho la vida et porta petits regals... Avui he vingut d’hora a casa, volia planxar, he posat tv3 i m’he trobat amb una pel·lícula deliciosa.

Una nord-americana, casada, a qui se li acaba de morir un fill adolescent, decideix deixar el marit, perquè el culpa de la mort del seu fill, per haver-li comprat una moto, pel seu aniversari.

Una dona irlandesa, que se separa, perquè el marit ha deixat embarassada una altra dona.

Decideixen intercanviar-se la casa i totes dues volen, cadascuna al país de l’altra. Allà, soles, s’integren en la societat, amistats i històries de l’altra.

L’americana no vol parlar del seu fill i ni tan sols li ho explica a l’irlandesa, que ho descobreix un cop és a allà, però els fills de l’irlandesa, que van a acomiadar-se, perquè marxen als Estats Units, a passar uns dies amb la mare, i sense saber que és mort, li pregunten per ell i es veu obligada a explicar-los-ho.

L’irlandesa allà es fa forta, comença a valer-se per ella mateixa.

Dues vides que després d’un cop, un cop molt dur, canvien, però surten reforçades. Quan s’acaba la pel·lícula, a Irlanda, acomiadant-se, l’irlandesa li diu a la nord-americana, tornem al nostre lloc i ella li contesta, sí, però ja no som les mateixes.

La setmana de Sant Jordi

Google

Com totes les coses bones, que vénen de gust, que agraden, els preparatius sempre duren més que el fet en sí. Prèviament a la setmana de Sant Jordi, vaig estar pensant què faria aquest any al bloc durant aquesta setmana, tal com vaig fer l’any passat, i vaig decidir que penjaria ressenyes de llibres que m’haguessin agradat, relacionats sobretot amb l’amor i l’amistat.

Més que mirar de convèncer ningú amb la meva opinió, la idea era mostrar-ne les dades i que cadascú valorés i decidís. Per això vaig posar la biografia de l’autor o autora que surt al mateix llibre, el text de la contraportada i el primer paràgraf, tot recordant el 100è. Joc Literari del Jesús M. Tibau, amb una brevíssima opinió meva només al final. Així ho vaig fer i he quedat ben contenta del resultat. Amb els comentaris he comprovat que hi ha hagut descobertes i records per a tothom així com per a mi, que també he sabut d’algun de llibre que no coneixia.


La diada de Sant Jordi va fer tan bo que semblava que fos un dia d’encàrrec: un dia lluminós i una magnífica temperatura. Fins i tot massa i tot, havent arribat tan de cop, cap al migdia i primera hora de la tarda.

Al matí, des de ben aviat, es podien veure pels carrers paradetes de roses ja a punt i les dels llibres en ple muntatge. Amb l’olor habitual del matí, s’hi barrejava la de les roses, la del verd, la del paper dels llibres, com m’agrada l’olor a llibre!

A mig matí, a l’hora del cafè, ja vaig poder fer una volteta, ràpida –i comprar-me un llibre que no coneixia i del que la kweilan en parlava en un comentari, Mendel el dels llibres, de l’Stefan Zweig–, que vaig repetir per la tarda més extensa i amb tranquil·litat. Bé, i amb moltíssima gent. Però, tot i que no m’agraden gaire les aglomeracions, el dia de Sant Jordi és diferent: si no hi hagués gent, seria trist.

Haig de ser crítica, però, amb el muntatge de les parades de llibres. Totes tenen els mateixos: les novetats, els best-sellers i els mediàtics, res més. Ja sé que no és dia per anar a buscar coses complicades i, de fet, jo ja em compro llibres tot l’any i, cada vegada més, ho faig per internet. Encarrego el que em convé i només passo per la llibreria a recollir-los, tret dels dies que hi vaig a fer alguna volteta i sempre en cau algun, que no estava previst, però que pel que sigui m’ha cridat l’atenció.

Per Sant Jordi, però, per tradició, m’agrada comprar-ne i sempre em trobo que haig de dur-ne uns quants de pensats, perquè sovint no trobo el que busco i ja tinc clar que no és dia per demanar que em busquin res sinó per agafar-ne de les piles que hi ha. Però és que les piles són hipercomercials i repetitives.

Dijous, només vaig trobar en una parada de tota la Rambla de Catalunya un dels llibres que duia pensats, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, mentre que Els homes que no estimaven les dones era a totes, en grandíssimes piles i davant de tot. No m’extranya que hagi estat el més venut. Si és que estava posat de reclam! Esperem, ara, que sigui el més llegit també...

Mentre era en una parada, vaig sentir una breu conversa entre una parella on ell no semblava massa interessat per cap, anava mirant, i ella va i li diu –te recuerdo que todavía tienes el del año pasado por leer!

Bé, malgrat això de les parades, penso que és un dia maco, que val la pena viure’l, que tothom surt al carrer i content i, en definitiva, que m’encanta aquesta diada tan nostra.

Després de passejar per Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia, –en plegar a les 2 ja havia fet una mica les Rambles– una copeta de cava a la Bodegueta –feia moltíssima calor i venia de gust refrescar-se– i cap a casa a mira d’acabar els llibres que hi ha a mitges per poder començar amb les noves adquisicions.





Ahir, una visita molt interessant que ja explicaré en un altre post, però de la que de moment us en poso una pista gràfica –aquesta finalment feta per mi, amb la meva nova càmera, que no domino gens encara– i que si teniu ganes de jugar, podeu mirar d’endevinar.

Joc de tocador

Google

L’habitació dels pares tenia un mobiliari ben clàssic, mobles “bons”, que deien ells, tots iguals, fent joc, amb el llit de matrimoni, les tauletes de nit, l’armari, una banqueta i el tocador.

Al damunt del tocador, que tenia un sobre de marbre, hi havia un tapet, que feia joc també amb els de les tauletes de nit, i a sobre, a més d’un marc de plata amb una fotografia de la meva primera comunió i una làmpada, hi havia un joc de tocador, purament decoratiu, format per dues ampolles de cristall, amb el coll de plata, i una polvorera de cristall amb la tapa de plata també, que feia joc amb les ampolles.

Suposo que era moda en aquella època, perquè ho havia vist en altres cases. Aquells jocs de tocador se suposava que eren “bons” també, perquè eren de plata, perquè eren de cristall tallat i perquè de fet els venien a les joieries.

Quan van faltar els pares i després d’haver hagut de desmuntar el pis, una de les coses que vaig guardar, sense saber què fer-ne, va ser el joc de tocador. Tal com tenia jo muntat el pis, no em quedava bé enlloc, però em sabia greu llençar-lo, i amb aquest darrer canvi de pis, em va tornar a sortir. No sabia on posar-lo, perquè no és el que més tinc precisament: lloc on guardar coses.

Conec una noia, que treballa en una casa de subhastes, i un dia li vaig parlar del joc de tocador i li vaig preguntar si hi havia alguna possibilitat de vendre’l. Li vaig dir que, més que voler fer-ne diners, pensava que si alguna persona el comprava, voldria dir que hi tindria interès, i d’alguna manera jo em sentiria millor, abans que llençar-lo, i em va dir que l’hi portés, que s’ho mirarien.

Fa un parell de mesos ho vaig fer. Era la primera vegada a la vida, i suposo que la darrera, perquè jo no tinc coses “bones”, que anava a un lloc d’aquests i vaig quedar parada de com ho tenen organitzat, de la quantitat de coses que hi havia –l’endemà hi havia subhasta– i de la gent que hi havia interessant-se pels productes que hi sortien. M’ho van taxar, em van fer una mena de contracte, em van dir que per conèixer aquella noia, no es quedarien la comissió i que ells posarien aquell preu de sortida, el de la taxació, i que si es venia, em pagarien la quantitat de l’adjudicació.

Que evidentment jo podia assistir el dia de la subhasta –em van donar la data en que es faria, no era la de l’endemà– i presenciar com anava la venda, si és que tenia lloc. Tot amb papers, amb NIF, per par d’ells i meva, en definitiva, em va semblar tot molt correcte i legal i com que jo, més que treure’n diners, el que pretenia era que alguna persona a qui li agradés en podés gaudir i donar-li més vida, ja m’estava bé.

No obstant això, no vaig poder evitar quedar parada, sobretot per allò de que era “bo”, de que m’ho taxessin només per 15 €, com a preu de sortida, però com que el que volia era desfer-me’n i no hi entenc gens, vaig acceptar i signar.

No tenia cap intenció d’assistir a la subhasta, però tampoc hi havia pensat més, la veritat. De fet, me n’havia oblidat i, justament avui, he rebut una carta on m’informen que es va vendre, que el preu d’adjudicació havia estat de 45 € i em donen una data per passar a cobrar.

M’ha tornat a sobtar, però, i això que ha pujat de preu i tot, el valor d’una cosa “bona”, d’uns 50 anys aproximadament.

L’amor boig

Pere Rovira (1947)

Un dels grans noms de la lírica catalana actual. Artista auster i exigent, ha publicat quatre excel·lents llibres de poemes, que ha reunit recentment a Poesia 1979–2004. També ha escrit quatre volums d’assaig literari. De les seves col·laboracions al diari Avui, va néixer el llibre Diari sense dies, que el va revelar com un prosista extraordinari. L’amor boig és la seva primera novel·la.

Existeix l’amor boig? Pot donar-se una foguerada d’amor tan intensa com la que van viure els protagonistes de la novel·la de Pere Rovira? La passió desfermada entre Clara i Esteve els va empènyer, encara adolescents, a fugir de casa i de la petita ciutat per buscar-se un lloc a la Barcelona dels anys seixanta.

Passats un grapat d’anys, cadascun dels dos protagonistes explica i mitifica a la seva manera aquella apassionada història d’amor. Però el record que en guarden difereix de l’un a l’altre, perquè la memòria és infidel. Com en les millors mostres de la narrativa de Lawrence Durrell i Sándor Márai, la història canvia en funció de qui l’explica.

Vitalista i tràgica, escrita amb claredat implacable, L’amor boig és una esplèndida novel·la sobre els primers i els últims amors i sobre les obsessions que de vegades els uneixen vertiginosament.

A l’hora del pati, s’asseia sola en un pedrís i llegia un llibre enquadernat amb pell roja. Els de primer curs passaven corrent a prop d’ella –“hawaiana, hawaiana!”, li deien–, i si un nen gosava tocar-li l’esquena amb la punta dels dits, els altres cridaven i aplaudien, i l’heroi aixecava el braç i mostrava la mà oberta com si fos un trofeu. Ella se’ls mirava un instant, somrient, i continuava llegint. Els cabells, negres i ondejats, li arribaven quasi a la cintura, tenia unes mans llargues, blanques, i el blazer blau i la faldilla grisa del seu uniforme semblaven diferents. Era com si anés vestida d’aquella manera perquè volia. Portava mitges i sabates de taló, un mocador de seda al coll i una polsera antiga d’or i robins. Jo la contemplava, esperant que apartés els ulls del llibre, quan alçava la cara i la girava cap al sol i la seva mirada obscura es tancava lentament, m’imaginava el gust dels seus llavis i de la seva pell tacada de sal, a l’estiu, a la platja.

Un llibre preciós, dels millors que he llegit en els darrers dos anys, juntament amb Petons de diumenge de la Sílvia Soler. Una novel·la plena de passió i de sentiment, descrits brillantment, amb un llenguatge molt delicat. Una prosa que és poesia pura, evidenciant l’origen poeta de l’autor, que l’enriqueix notablement. Recordo haver llegit al veí de dalt que és el llibre que li hagués agradat escriure. Jo diria que és la passió que m’hagués agradat viure!

Bona diada de Sant Jordi a tothom!


Imatge de Google
Sant Jordi 2009

Carta d’una desconeguda

Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942)

Escriptor enormement popular, tant en el seu vessant de novel·lista com en el d’assagista i biògraf. La seva capacitat narrativa, la perícia i delicadesa en la descripció dels sentiments i la finor del seu estil en fan un narrador fascinant i captivador, capaç de seduir-nos des de les primeres ratlles i de deixar-nos en suspens fins al punt final.

Només vull parlar-te a tu, dir-t’ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n’has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l’arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t’hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer.


Quan el conegut novel·lista R. va tornar de bon matí a Viena després d’una refrescant sortida de tres dies a la muntanya, va comprar un diari a l’estació i va recordar, en veure per damunt la data, que aquell dia era el seu aniversari. El quaranta-unè, va pensar ràpidament, però aquesta apreciació no li va fer ni fred ni calor. Va fullejar superficialment les pàgines cruixents del diari i se’n va anar cap a casa en un cotxe de lloguer. El servent va informar-lo que durant la seva absència hi havia hagut dues visites i algunes trucades telefòniques, i li va portar en una safata el correu que s’havia acumulat. Va anar mirant les cartes amb indolència i va obrir un parell de sobres quan n’hi va interessar els remitents; una carta amb lletra desconeguda i que semblava massa voluminosa, la va deixar de moment a un costat. Mentrestant el te era servit i va seure còmodament a la butaca, encara va fullejar un cop més el diari i alguns impresos; després va encendre un cigar i aleshores va agafar la carta que havia apartat.

Una història impactant, dura, que atrapa, sobre l’amor portat al seu màxim, que no vol dir el més convenient. Un amor que estima sense correspondència, fins al final.


Imatge de Google
Sant Jordi 2009

El club eròtic dels dimarts

Lisa Beth Kovetz

Novel·lista, dramaturga i stand-up comedian. La seva obra teatral s’ha representat als Estats Units i a Europa. El club eròtic dels dimarts és la seva primera novel·la.

La Lux, la Brooke, l’Aimee i la Margot treballen en un gabinet d’advocats i queden cada dimarts a l’hora de dinar per celebrar un club de lectura. La seva cita setmanal aviat es converteix en un taller d’escriptura eròtica, un pretext formidable per llegir-se mútuament els seus propis escrits, sempre desinhibits i picants. És a partir d’aquestes confessions que ens obren el seu món interior: la Brooke és una dona rica, però està embolicada en una relació torturada. L’Aimee està embarassada, però té un marit que no li fa costat. La Margot, una advocada de cinquanta anys, es pensa que ja ho ha vist tot a la vida, però descobreix que no ha tingut una amiga de debò des que tenia set anys. I la Lux és una secretària senzilla que al final ensenyarà a totes de què va la vida.

La Lux Fitzpatrick va deixar de llegir en sec. Va aixecar els ulls i va mirar cap a la porta, que algú havia obert. Els llavis, vermells i molt molsuts, li havien quedat separats, a punt d’articular la paraula següent. Tenia els pòmuls alts i el cutis, tan lluminós, hauria semblat més jove i vital si no se l’hagués amagat sota uns quants dits de maquillatge barat. Aquella cabellera embullada encara l’afavoriria si no se la tenyís a casa de qualsevol manera i no s’hi posés tanta laca. Als ulls s’hi havia aplicat una ombra del color fosc que acostumaven a tenir les aixetes. Duia aquelles cames llarguíssimes enfundades en unes mitges lila de quadres escocesos, i una minifaldilla taronja que tot just li tapava les natges arrodonides. Feia servir uns sostenidors de copa D, i els pits gairebé li sortien d’un top llampant molt escotat. A primer cop d’ull, era evident que a la Lux li agradava cridar l’atenció.

El que menys hi ha és erotisme i el que més, amistat. Un llibre senzill, fàcil de llegir, a estones fa riure, però sovint entendreix. A mi em va agradar molt.

Imatge de Botero
Sant Jordi 2009

Entre dones soles

Cesare Pavese (1908-1950)

Poeta, narrador, traductor, és un dels autors més importants de la literatura europea del segle XX. La seva obra poètica amb títols tant importants com Treballar cansa (1936) i Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (1951), va portar aires de renovació a la literatura italiana. Entre dones soles és el tercer títol aplegat l’any 1949, dins La bella estate, que reunia també El bell estiu i El diable als turons, tres novel·les que tenen com a lligam la vida a Torí i la presència, o l’espera, de l’estiu, l’estació de les vacances a muntanya i de la infància llunyana.

Entre dones soles, escrita l’any 1949, un any abans de la seva mort, mostra el Pavese més madur, el novel·lista capaç de crear una atmosfera amb una economia de detalls sorprenent. Pavese hi descriu l’alta societat del Torí de postguerra, que comença a aixecar el cap entre edificis encara esfondrats pels últims bombardeigs.

Vaig arribar a Torí amb l’última neu de gener, com els saltimbanquis i els venedors de torró. Em vaig recordar que era carnaval en veure sota els porxos les parades i els becs incandescents d’acetilè, però encara no era fosc i vaig caminar des de l’estació fins a l’hotel llambregant cap a fora dels porxos per damunt de la gent. L’aire glaçat em rosegava les cames i, cansada com estava m’entretenia davant els aparadors, deixava que la gent topés amb mi, i mirava al voltant arraulida amb l’abric de pells. Anava pensant que els dies ara es feien llargs i que aviat una mica de sol acabaria amb aquell fangueig i desclouria la primavera.


Imatge de Google
Sant Jordi 2009

Sentiments

Google

Darrerament, he parlat molt de sentiments amb persones diferents i m’he quedat amb la sensació que en general s’és molt restrictiu a l’hora de, diríem, classificar els tipus de sentiments.

Em costa explicar-me, i encara més fer-me entendre, si dic que puc estimar una persona, tenir-hi fins i tot intimitat, però no estar-ne enamorada, no considerar-la la persona de la meva vida. Sembla que forçosament una cosa ha d’anar lligada amb l’altra i crec que no sempre ha de ser obligatòriament així.

Diria que en tinc molts jo de sentiments, que estimo de moltes i diverses maneres, i els darrers dies han estat molt intensos pel que fa a sentiments i emocions.

He sentit molta felicitat, després d’una cita esperada, desitjada, i que va anar com una seda; preocupació en veure que un bon i estimat amic no s’ho estava passant gaire bé; alegria en conversar una estona amb una nova amistat que s’està fent mica en mica; un cert dolor, inicialment, per una discussió amb una estimadíssima amiga, tot i que després de parlar es va aclarir tot i va quedar resolt; felicitat, perquè vaig passar una tarda amb els meus nens, jugant, cantant, rient, en definitiva, estimant-nos!; benestar, dinant ahir amb una amiga, amb la que feia temps que no ens vèiem, emocionant-me amb el que m’explicava de les seves filles; de proximitat, de sentir-me bé, ahir, amb una conversa molt interessant amb una persona, amb la que estem encetant una amistat també, que se’m va sincerar i que em va agrair la conversa, perquè li havia anat bé.

Sentiments, tots, tret dels negatius –que em dolen i m’angoixen–, que m’agraden, m’aporten coses, em fan sentir bé i, sobretot, em fan créixer i aprendre de les persones. Estimar, en totes les seves vessants és molt gratificant.

Relats conjunts: Guerrers de terracota

Guerrers de terracota de Xi'an (210 aC)

Des de que era un nen, el Marc havia tingut passió pels soldadets. Passió que no va abandonar mai i que va seguir de gran. Les coses li havien anat molt bé a la vida i un dels seus hobbies era voltar pel món comprant col·leccions de soldats per tots els antiquaris, però tenia una espina clavada: els Guerrers de Xi’an.

Era una persona molt solitària, no tenia parella i no portava mai ningú a casa. Tenia una casa a la part alta de la ciutat, una finca antiga, enorme, un casalot, amb un jardí immens, i aquell matí es va llevar, va sortir al balcó i va mirar cap al jardí amb satisfacció: eren allà plantats!

En aquell mateix moment, per la ràdio donaven un flaix informatiu en el que explicaven que havia desaparegut un camió dels que transportaven els Guerrers de Xi’an, que venien cedits per a una exposició del Fòrum de les Cultures, que s’inauguraria aviat a Barcelona.

Una nova proposta de Relats conjunts

"Viva la vida" una nova versió

Confesso que em sonava el nom de Coldplay, però no n’estava gens al cas de la seva música, i gràcies al XeXu, vaig conèixer Viva la vida, una cançó que m’agrada i que sempre que la sento em fa pensar en ell i en el seu entusiasme quan va fer un post parlant-ne.

Fa un temps, vaig penjar una versió que em va agradar molt i ahir vaig sentir aquesta i de seguida vaig pensar en ell i què millor que fer-li aquest regalet i compartir-lo amb tothom.

A veure si li/us agrada...

Falta poc

Google

Falta poc, molt poc, per al gran dia. Després de tant de temps d’espera, els nostres somnis es faran realitat. Quantes ganes que en tenim, oi? Tot allò que sempre ens hem dit que faríem, deixarà de ser condicional i es farà present. Tots aquells petons, escrits, deixaran les lletres per fer-se realitat. Aquells sabors que ens hem explicat, els podrem tastar, tots aquells dits que ens hem assegurat fer anar, aniran sols, com si sabessin, des de sempre, on han d’anar i què han de fer.

Hi penso i no m’ho puc creure, falta tan poc per al dia somiat!

Tinc por, molta por... I si no és com hem cregut que serà? Tinc por, tu també en tens... Tants dies construint això tan bonic i ara ens fa por que s’esvaeixi, com un castell ben alt de cartes, amb una bufada senzilla... Seria terrible!

Però no, em dius, segur que no. I tant que no, et dic, no pot ser, és massa maco el que hem creat perquè donant-li vida no pugui ser tant o més maco.

Hi ha tendresa, molta tendresa, sentim desig, ganes, per fi, d’estar junts, d’abraçar-nos, de sentir-nos més a prop encara del que ja ens sentim ara, en la distància, ganes de lliurar-nos l’un a l’altre i fer-nos un de sol.

Quanta emoció, només de pensar-hi... Falta ben poc, no sé si ho podrem resistir, aquests darrers dies és fan més durs, més llargs, més pesats, perquè per fi tenim una data, però també més intensos, més emocionants, sabent que falta tan poc...

Transgènics

Google

A la Contra de la Vanguardia d’avui llegeixo aquesta entrevista mentre faig cafè. A mesura d’anar llegint em vaig crispant i només se m'acut pensar una cosa... És possible que els governants actuïn així? Podríem considerar-los assessins doncs?


Información secreta
Ha venido invitado por la plataforma Som lo que Sembrem y dice que urge presionar a los gobiernos a que exijan a las compañías productoras de transgénicos que se hagan públicos los estudios de los efectos que estos alimentos tienen en la salud: "No es posible alimentar al mundo con un producto que sólo se ha probado tres meses en ratas y cuyos análisis de sangre son secretos". ¿Tiene autoridad o es un loco de lo natural?... Preside el consejo científico del Comité de Recherche et d´Information Indépendantes sur le Génie Génétique (Criigen). Durante nueve años trabajó para el Gobierno francés evaluando los efectos de los transgénicos en la salud. Ahora lo hace para la Comisión Europea.


Dr. Gilles-Eric Séralini, experto de la Comisión Europea en transgénicos
"Los transgénicos son tóxicos para la salud humana"
IMA SANCHÍS - 08/04/2009

Tengo 49 años. Nací en Argelia y vivo en Caen (Francia), donde soy catedrático de Biología Molecular. Estoy casado y tengo dos hijos. Me preocupan el medio ambiente y la salud a largo plazo, soy especialista en toxicidad de variedades transgénicas y herbicidas. Soy cristiano

Es usted un radical de lo natural?
En absoluto, pero mi profesión es la investigación en biología molecular, cómo se hacen los organismos genéticamente modificados (OGM) y qué efectos tienen en la salud cuando los ingerimos.

¿Y?
Sabemos que el cáncer, las enfermedades hormonales, metabólicas, inmunitarias, nerviosas y reproductivas están relacionadas con los agentes químicos que contienen.

¿Cuántos tipos de transgénicos hay?
Soja, maíz, algodón y colza. Las semillas llevan incorporado el veneno para los insectos. Las de maíz y soja contienen Roundup, el mayor herbicida del mundo.

¿Hay muchos alimentos que contengan soja o maíz?
Sí, todos los que contienen por ejemplo azúcar de maíz (sodas, bebidas de cola, pastelería, salsas, bombones, caramelos, chocolate...). Y los animales que nos comemos que han sido alimentados con maíz transgénico (pollo, vaca, conejo, cerdo, leche, huevos...).

¿En qué dosis son peligrosos?
No lo sabemos, porque no se han hecho los test adecuados; sólo sabemos que nos hacen daño a largo plazo. En general, impiden que los órganos y las células funcionen bien.

Pero se han hecho test con ratas.
Sí, pero los resultados son confidenciales.

¡Pero qué dice!
Anormal, ¿verdad?... Hay que pedir a los gobiernos de Europa que hagan públicos estos análisis; y, cuando lo hagan, muchos debates ya no tendrán sentido porque serán evidentes los efectos de los OGM. Yo soy uno de los cuatro expertos que han trabajado para la Unión Europea en el conflicto que se debate en el marco de la Organización Mundial del Comercio entre Estados Unidos y Europa para etiquetar los OGM.

¿Europa es reticente a los OGM?
La UE ha pedido los resultados de las pruebas a las compañías para aceptar o no la comercialización de estos productos, pero las compañías dicen que son confidenciales, cuando según la ley de la UE deberían ser públicos. Ya hemos ganado algún juicio contra Monsanto demostrando los efectos nocivos de los OGM que pudimos analizar.

Cuénteme.
Para saber si los OGM son tóxicos, se hacen los mismos test en todo el planeta; se les da a las ratas dos dosis de maíz transgénico durante tres meses y se les hacen dos análisis de sangre, a las cinco semanas y a los tres meses. Los resultados fueron: aumento de grasa en sangre (del 20% al 40%), de azúcar (10%), desajustes urinarios, problemas de riñones y de hígado, precisamente los órganos de desintoxicación.

Suena fatal.
En España hay 100.000 hectáreas dedicadas al cultivo de maíz transgénico (casi todo en Catalunya), es la puerta de entrada de los OGM a Europa.

Usted también ha realizado investigaciones recientemente.
Sí, sobre los efectos del Roundup (el mayor pesticida del mundo, utilizado en tres cuartos de los transgénicos) en células humanas: directamente las mata.

Eso es grave.
Los expertos pedimos dos años de test sobre animales en laboratorio, tal como se hace con los medicamentos; pero entonces los OGM no son rentables. Hay un gran combate político y económico sobre este tema, y hay que decírselo a la gente: no nos permiten ver esos análisis de sangre ni conseguimos hacer el test más allá de tres meses. Esto es un escándalo escondido por las grandes compañías.

¿Tan poderosas son estas empresas que los gobiernos no puede detenerlas?
Es el mayor desafío financiero que jamás ha existido. Hay cuatro plantas que alimentan al mundo a nivel intensivo: soja, maíz, arroz y trigo. Las compañías registran patentes sobre las plantas de estos alimentos gracias a los OGM. Quien tenga las patentes y cobre royaltis cada vez que alguien las coma o cultive en el planeta será el rey del mundo; por eso las grandes empresas farmacéuticas han empezado a hacer OGM.

Qué miedo.
Las ocho mayores compañías farmacéuticas son las ocho mayores compañías de pesticidas y de OGM. Monsanto tiene el 80% de la biotecnología del mundo.

¿Y por qué lo permiten los gobiernos?
Hace quince años, todos los gobiernos de los países industrializados apostaron en el desarrollo de la industria de la biotecnología, donde se ha invertido mucho dinero público. Los gobiernos saben que hay problemas con los OGM, pero si consiguen y publican los resultados de los análisis, resultará que todo lo autorizado hasta el momento ha sido un error de graves consecuencias.

... Lo que hundiría cualquier gobierno.
Exacto. Aun así, jamás un OGM ha sido autorizado por los ministros de Medio Ambiente de Europa.

¿Por qué los científicos no presionan?
Ni siquiera uno de cada 10.000 tiene acceso a los datos. Yo hace nueve años que leo todos los informes europeos y americanos de controles sanitarios de OGM, y los únicos que hacen test son las propias compañías.

Usted los hace.
Pocos, son carísimos. Se debería exigir a las compañías que los análisis los realizaran universidades públicas en lugar de las empresas privadas a sueldo de las compañías.

Teatre: "La vida por delante"

Google

Des de dilluns, tenia entrades per anar al teatre ahir i ahir em vaig llevar amb la pujada d’un bon refredat. Les entrades comprades a Telentrada no es poden canviar ni tornar i vaig haver d’anar-hi tant sí com no. Em preocupava, sobretot, molestar amb la tos.

Em vaig emportar un vano, a vegades amb la calor tens atacs de tos, també caramels d’aquests d’acció vapor, mocadors de paper a dojo i, per sort, teníem passadís i anava disposada a sortir disparada si era necessari. Va anar prou bé, tot i que vaig estossegar en alguns moments. Només al final gairebé ja no podia aguantar més i vaig estar força incòmode, però per culpa meva, bé de la congestió.

Malgrat això, que no em va permetre estar prou a gust ni tampoc concentrada, em sabia greu molestar i no em trobava bé del tot, em va agradar molt l’adaptació.

Una actriu veterana, la Concha Velasco, fantàstica, i això que el paper la fa estar lletja, decrèpita, gens femenina, però la dota d’una gran tendresa, i un Rubèn de Eguia, actor totalment desconegut per a mi, però que està sensacional, dirigits esplèndidament per en Josep Maria Pou, que si ja és bo com a actor, no ho és menys com a director.

De moment, la tornada a la vida del Teatre Goya, va per molt bon camí: primer amb els Nois d’història i ara amb La vida por delante. Ahir pensava en el Josep Ma. Flotats i la seva tornada a Catalunya i al Poliorama fa molts anys i no podia evitar comparar-lo amb en Pou al Goya. En Flotats va necessitar diner públic i molta molta publicitat, tot i portar bones obres, dirigir bé i crear escola, mentre que en Pou és molt més discret, però amb magnífics resultats, i amb capital privat.

La vida por delante, text adaptat del llibre de Romain Gary, La vie devaint soi, i publicat aquí com La vida ante si, qui sota el pseudònim d’Emile Ajar, es va convertir en l’únic escriptor guardonat dues vegades amb el Premi Goncourt, l’any 1975, amb aquesta obra, atès que el 1956 ja l’havia obtingut amb Les Racines du ciel, és una història de dos perdedors, dos marginats, una dona i un nen, explicada pel nen, el Momo, amb el seu llenguatge, amb la seva innocència, amb la seva ingenuïtat, un nen àrab que viu a casa Madame Rosa, una exprostituta jueva, d’origen polonès, i supervivent d’Auschwitz, que es dedica a tenir cura de nens de prostitutes clandestinament, perquè els Serveis Socials no els les prenguin. Al llarg d’aquesta història, d’amor i tendresa, en Momo anirà sabent què és la vida i com funciona.

La solitud, la necessitat de companyia, els orígens, la família, el dret a morir en dignitat, la tolerància i l’entreteniment per damunt de races, religions, creences, estats, nacions i polítiques oportunistes.

I tot això exposat de manera senzilla, amb molt d’humor i molta tendresa.

“És la vida, Madame Rosa, només és la vida”.

Josep Maria Pou

Una obra del tot recomanable.

El pacte

Google

D’ençà de les eleccions basques, he tingut al cap diferents posts, però després me’n desdeia, pensant primer que no passaria, que no podia passar després i, finalment, i davant l’evidència, doncs que ja no calia.

Aquest vespre tenia ganes de fer-ne un de ben diferent, però l’actualitat m’ha fet canviar d’opinió i he volgut fer esment d’un article d’en Partal, publicat ahir a vilaweb, per si se us ha passat per alt.

El títol és prou suggerent diria... La coalició de govern basca té majoria a l'Ajuntament de Barcelona i el contingut no té desperdici.

Solució del 100è joc literari d'en Jesús M. Tibau

Google

Em feia il·lusió participar en el 100è Joc literari del Jesús M. Tibau, per col·laborar amb la seva celebració.

L’elecció del llibre va ser més complicada. No volia que fos cap dels darrers llegits, perquè era cosa de buscar entre les meves ressenyes, però tampoc volia que fos extremadament difícil. També em feia gràcia que fos un clàssic de la literatura catalana, però, atès que sóc absolutament autodidacta i vaig pescant d’aquí i d’allà les meves lectures, sense cap mena d’ordre ni rigor, no sabia quin podia ser més significatiu, perquè tampoc crec conèixer-los tots. Rumiant una mica, vaig recordar un llibre que vaig llegir fa anys i que m'havia agradat molt, recomanat per la filla d’una amiga, que l’havia llegit quan feia BUP, que em va fer pensar que potser podia sonar a molta gent, pel fet d’haver estat un llibre de lectura obligada a l’escola.

Quan em vaig mirar el primer paràgraf, vaig veure que sortia la paraula Fraginals, paraula que també surt al títol i vaig fer un correu al Jesús demanant-li si la podia posar o si hi deixava la inicial, i em va respondre que la podia deixar, que serien molts posts i que tampoc calia fer-ho més complicat. Un cop decidit, i considerant-lo fàcil, vaig fer el post i el vaig penjar, tota contenta, pensant que seria dels que s’encertarien aviat. Tot i que, pels comentaris, vaig comprovar que havia donat i que donava feina.

Però el que no sabia era com m’ho passaria de bé buscant les solucions de la resta dels participants. Em vaig posar a davant el post d’en Tibau, un word en blanc obert i vaig anar obrint un per un tots els enllaços mirant d’encertar les propostes dels altres blocs i anotant-les. És curiós observar que quan has llegit un llibre, per temps que hagi passat, de seguida el reconeixes. Quan vaig ser al final, vaig tornar a començar la llista, obrint els que no m’havien sonat i buscant-ne frases, paraules, noms propis, en el casos que n’hi havia, al google i Déu n’hi do dels que vaig trobar.

Aquesta feina em va fer passar unes quantes hores d’un cap de setmana interessantíssimes pels que vaig reconèixer i per les noves descobertes, tant pel que fa a lectures –ha augmentat considerablement la meva llista de llibres pendents– com a blocs desconeguts per a mi fins aleshores.

En definitiva, participar en el 100è Joc literari d’en Tibau ha estat un plaer, tant pel fet de col·laborar-hi com pel de participar-hi activament i entusiasta en la recerca de títols.

Felicito ben sincerament al Jesús M. Tibau i a tots els participants.

Ah, la meva resposta! Es tractava del llibre La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès.