Els meus nens

M’agraden molt els nens. Sóc la petita de dos germans i sempre demanava un germanet a la mare, m’era indiferent el sexe, però no me’n vaig sortir.

Quan tenia 13 anys, allà on estiuejava, van venir uns veïns nous, amb una nena de 6 mesos i va ser la meva joguina. Als 16, vaig tenir una neboda i va ser una altra joguina. Fins i tot deixava de sortir si ella era per casa. Els pares se la quedaven sovint i jo en gaudia molt. Als 18, feia cangurs i vaig seguir tenint contacte amb nens. Però els nens van créixer i he estat força anys sense tenir-ne a prop.

Les circumstàncies han fet que no em plantegés ser mare i només he tingut l’oportunitat de gaudir de la neboda i dels fills dels amics.

Fa 6 anys i mig, uns bons amics van tenir un nen i, en fa 4, una nena. El nen més maco del món, li dic sempre, i la nena més maca del món, també li ho dic així.

Són fantàstics! M’han donat tant aquests nens... La seva innocència, la seva lògica en les coses, tan simple, però tan autèntica... Les seves preguntes, tant punyents, a vegades, però conseqüents, com... “no tens papes tu?” i com els dius que són morts, si no saben ni tan sols què és la mort. I tot seguit... “i qui et banya, si no tens papes?”.

He passat tardes amb ells que m’han fet oblidar qualsevol preocupació que pogués tenir, jugant, parlant amb ells... Són nens, però no “tontos” i saben el que es diuen. Saben tant i ensenyen tant...

Passar un dia amb ells, una tarda, una estona, és un dels millors regals que se’m pot fer. Me’ls estimo i em fan feliç. Avui he tingut la sort de passar el dia amb ells i han volgut ajudar-me a bufar les espelmes del meu pastís d'aniversari.