Amistat

Llevar-se sense despertador, esmorzar tranquil·lament, prendre una dutxa sense presses, posar-se crema mica en mica, m'he portat la mateixa de la colònia –és mes petita i ocupa menys que l’habitual- i em permet anar olorant el que serà després la meva olor durant la resta del dia, la de la meva colònia d'hivern. Agafar el llibre, llegir una estoneta, mentre espero que torni l’Ana. Aprofitar per fer una mica d'esborrany del que serà un post. I després, a voltar.

Un parell d’sms i un “per què no véns uns dies, si trobes un vol econòmic”, una mica de cerca a internet, un clickair baratet i un “ok, vinc!”. A vegades val la pena fer una cosa així, inesperada, no prevista, però molt plaent. La nostra trobada a l’aeroport van ser molts petons i un... estem boges! Sí, potser una mica sí, però i no s’ho val això l’amistat?

Amb l’Ana ens vam conèixer fa 18 anys a Londres, estudiant anglès. Aleshores ella era acabada de casar. L’any següent jo vaig anar a veure’ls al seu país i estava embarassada de la Martha, que ara farà 16 anys. Una adolescent d’1,73 m. d’alçada, rossa, guapa, preparant ara una mena de selectivitat que fan per triar escola per fer la secundària. Tinc tota la sensació que allà tenen molt més bona formació que aquí. Sense més estudis que els de l’escola, ha superat el First Certificate in English, sense problemes. Ara també estudia alemany.

Al llarg d’aquests anys, ells han vingut aquí -la Martha encara no ha vingut mai, potser aquest estiu la deixaran venir sola-, jo hi he anat, i s’ha forjat una bona amistat. Juntes ens ho passem bé, riem, plorem, alguna vegada ens hem barallat –quins caràcters que tenim més forts les dues!–, però ens estimem. Ens fem confidències, quan ha tingut problemes, quan n’he tingut, malgrat la pila de quilòmetres que ens separen, l’Ana sempre és allà. Recentment ha perdut un amic amb qui feia temps que no hi tenia contacte, però que curiosament havia recuperat feia poc, i amb la promesa d’anar-la a veure ben aviat, va morir en un accident aeri. Arran d’això em deia que a vegades pensem que tenim temps, que ja ho farem, el que sigui, però que no, que pot passar qualsevol cosa i anar-se’n tot en orris.

Una de les millors estones que hem passat en aquest viatge va ser la tarda de dijous que em va ensenyar a fer un pastís. Jo sóc negada per a la cuina, ella en sap i ho fa molt bé. La nit de la meva arribada em tenia una festeta preparada amb els amics íntims i la família més propera, tots coneguts meus ja, amb bon menjar i un pastís exquisit. Tant que li vaig demanar la recepta i dijous em diu, "he pensat que, a més de donar-te-la, el farem. Serà més fàcil per tu si ho veus". I ja ens tens a les dues a la cuina, ella fent-lo i jo prenent notes i ajudant-la. Fa ser una tarda fantàstica. Vam riure molt, vam patir l’espera del forn, l’espera perquè es refredés una mica per tastar-lo, com dues nenes petites, ens vam arribar a posar nervioses i tot! Quin regal tenir bons amics...