diumenge, 3 de febrer de 2008

Plou

M’he llevat tard. Vaig anar a dormir tard. He de planxar. He de fer la maleta. Vull fer un post, tinc coses per escriure, però no sé com fer-ho perquè no sembli un batibull. Estic contenta, però la pluja fa que em sembli que no, em contraria.

Ahir diguem-ne que em vaig reconciliar amb un bon amic amb qui darrerament no ens enteníem massa. És una persona important per a mi i me l’estimo. Em satisfà saber que ell també. Forma part d’un moment de canvis en la meva vida: de manera de pensar, de sentir, de veure les coses,... No podia quedar exclosa una persona tan important!

Vaig dinar amb una amiga. És una dona a qui sempre he respectat molt. Fa anys que es va separar i es va quedar amb 3 fills petits. El marit no va assumir cap responsabilitat ni econòmica ni paternal. Amb un sou mileurista, va tirar endavant, tota sola, amb tot, els va donar una bona formació, no va fer res més que fer de mestressa de casa i mare, i treballar, és clar. Ara, amb els fills grans, fora de casa, ben situats i aparellats, se sent sola. S’ha posat a fer tallers d’escriptura i confesso que m’ha impressionat com escriu: Molt bé! Ha tingut una relació, però li fa mal, perquè se n’ha enamorat. No és culpa d’ell, no l’ha enganyada mai i se l’estima, però com a amiga especial. Ella, com que se sent sola, voldria més. Parla amb la seva filla -a qui he vist créixer i he seguit els seus maldecaps: d’amigues, de noviets, de tot tipus- i li fa saber com se sent, li explica les coses que la neguitegen, i diu... “la meva filla em diu que sóc egoista, que només sé parlar de mi”. Quan ens trobem sempre porta els seus escrits, els repassem, els comentem, els corregim. Diu que els seus fills no li han demanat mai per veure cap escrit. Que en som d’egoistes els fills!

Al vespre, vaig poder gaudir del meu amor platònic una estoneta, que bé!

Avui m’he despertat amb un sms de l’Ana, preguntant-me si ja estic a punt. Viu al nord d’Europa i demà marxo a fer-li una breu visita. Fer la maleta sempre m’ha incomodat, sempre la faig a darrera hora i em passo les hores prèvies neguitosa, però no tinc solució. Em passaré el dia perdent el temps i acabaré dormint poc, per culpa de la maleïda maleta. No, per més que es digui, no canviem.

Una mica batibull sí que m’ha sortit veig...

Una cançó que m’agrada, sobretot quan diu... “...cuando tu boca me toca/Me pone y me provoca/Me muerde y me destroza/Toda siempre es poca/Y muévete bien, que nadie como tu me sabe hacer café...”




Miguel Bose - Morena mia

6 comentaris:

espiadimonis ha dit...

És una constant vital el fet que els fills no entenguin els pares fins que, al seu torn, es troben en situacions semblants. De vegades, però, passa tant de temps, que ja és tard per fer-los saber que els entenen. No s'hi pot fer res, són coses de la vida.
Benvinguda al fascinant món blogaire i que tinguis una bona estada al nord d'Europa.

Gatot ha dit...

molt bon viatge, rita bonica!
la vida sol ser un viatge i sovint no ens en adonem. A mi també em toca ara preparar maletes i també em neguiteja.

Espero que en gaudeixis molt d'aquest viatge, que obris bé els ulls de bat a bat, les orelles, els sentits tots... en aquest viatge proper i en el que fem cada dia.

petons i llepades viatgeres!

Anònim ha dit...

Molt interesant aquest petoo, de la canço, i fet a l'illa roja encara mes bonic.

Joana ha dit...

Hola Rita,
Interessant aquest post i molt real.
Penso que tots en un moment o altre en som d'egoistes. Quan parlem de nosaltres ens sembla que som el centre de l'univers i ... tenim tant que aprendre encara!
I els fills!! Es repeteix la roda, de no escoltar de no parar atenció fins que els fills són pares i ...
Diga-li a la teva amiga que no deixi d'escriure...
M'agrada el teu bloc!

rita ha dit...

ESPIA... gràcies per venir i per llegir-me! Espero aprendre'n molt :)

GATOT... gràcies. M'emporto els petons viatgers per anar-me'ls dosificant ;)

ANÒNIM ;)... sí que ho és d'interessant aquest petó i confesso que a l'Illa Roja no l'he provat mai, encara...

JOANA... un honor la teva visita, gràcies! Sempre m'ha fascinat com escrius. Procuraré aprendre’n molt a veure si puc arribar a assemblar-te a tu :)

A tots, petons

PS Com haureu vist, encara no sé posar negreta als comentaris, m'ajudeu? Gràcies per endavant :)

Clint ha dit...

Ei Rita molt bon viatge!

per al negreta, posa:

<*b*>la paraula i <*/b*>

però sense els *! que si no no es veuria!