Aixecada de camisa?

Google

Ahir, anant cap a casa, m’atura una noia pel carrer, amb els ulls gairebé plorosos, i em demana si li puc donar diners. Com que no tinc costum de donar mai res a ningú pel carrer, perquè sempre he tingut la sensació que qui realment ho necessita no és al carrer demanant, tot i que potser vagi errada, li vaig contestar que no, que no tenia diners.

Tot seguit em diu –i no em podria comprar uns bolquers per al meu fill?

De cop, tota la meva seguretat se’n va anar en orris –suposo que vaig pensar en la criatura i a mi els petits em poden– i li vaig dir que sí, que m’acompanyés al supermercat a comprar-los.

Pel camí li vaig demanar on era el nen i em va contestar que a casa d’una amiga que vivia per allà, perquè tenia por que si l’agafaven demanant amb la nena l’hi prenguessin. Li vaig dir que m’havia dit un nen i em va contestar que no, que era una nena. I així vam arribar al super.

Em va preguntar si entrava o s’esperava fora, però la vaig fer venir amb mi perquè triés els bolquers. N’hi havia d’aquests de marca no t’hi fixis i dodot, va insistir que fossin dodot perquè amb els altres la nena s’encetava –val a dir que en aquell moment jo ja tenia les meves sospites d’aixecada de camisa– i li vaig dir que esperava que no m’estigués enredant. Em va jurar i perjurar que no, afegint que què en podia fer ella d’uns bolquers.

Vam anar a la caixa, la caixera i el xicot de darrera meu ens miraven –suposo que no els quadrava que anéssim juntes, perquè ella no anava gaire polida–, vaig pagar els bolquers, em va donar les gràcies amb cara d’agraïda, els va agafar i va marxar.

Quan ja no hi era, i davant la mirada interrogant d’ells, vaig dir-los que m’havia demanat si l’hi podia comprar uns bolquers i m’havia fet pena i el xicot em va dir, amb cara de pobre innocent com has picat, –“se los venden, se lo venden todo”.

Primer dia de curs

Google

Quan era nena, per aquestes dates, a casa es vivien els preparatius de la tornada a l’escola, que aleshores era a primers d’octubre.

A les monges dúiem uniforme i s’havia de mirar si m’anava bé el del curs passat o si me n’havien de comprar un de nou, el mateix amb les bruses blanques de popelín que portàvem i amb les sabates –això sí que era inevitable, normalment hi havia canvi de número.

Després venia la compra i folrat de llibres, mirar la cartera si estava en condicions o no –jo sempre en volia una de nova, però no ho justificava prou bé, suposo, i a vegades tornava amb la del curs passat–, la compra de llibretes i preparar l’estoig.

Això de preparar l’estoig m’agradava molt: posar-ho tot a punt, fer punta al llapis i als de colors, perquè la renovació dels colors acostumava a ser per Reis. Com m’agradaven les capses de colors noves, les havia tingudes de 24, però també n’hi havia de 32, crec, i de 40. Però això tocava per Reis, un dels regals solia ser un estoig nou i una capsa de colors Caran d’Ache, tots arrenglerats, per gamma de colors, m’encantaven!

Després venien els propòsits: estudiar des del primer dia, fer els deures, anar a dormir d’hora –sempre m’ha costat anar aviat al llit–, que duraven ben poc, perquè era poc disciplinada, la veritat.


D’alguna manera, de grans, passa una cosa semblant. No ens comprem roba i sabates noves forçosament ni ens preparem l’estoig, però pel que fa a propòsits, no crec que haguem canviat gaire: el gimnàs, l’anglès, “neteges” mentals i sentimentals, anar a dormir més d’hora, però per la meva experiència diria que segueixen durant tan poc com sempre, tant que, per Any nou, hem de tornar-nos-ho a proposar tot de nou.


Aquest matí a RAC1 ha tornat en Basté i tot ha estat sentir-lo i pensar que avui era com si fos el primer dia de curs i que havia de posar-me amb els propòsits. A veure com va aquest cop.

Viure la vida

Tamara de Lempicka

“El menys freqüent en aquest món és viure. La majoria de gent existeix, això és tot”.

Oscar Wilde - Dublín 1854 - París 1900
Dramaturg, novel·lista, poeta i assagista irlandès en llengua anglesa.



Des de fa temps, un amic ens envia, cada dia, un correu amb la paraula corol·lari a l’assumpte, amb un parell de frases de personatges del món intel·lectual, polític, econòmic,... Sempre van bé de llegir, sovint fan reflexionar i, en alguna ocasió, fins i tot, s’ha creat un cert debat entre el grup. En el corol·lari d’avui hi havia aquesta que encapçala el post.

És curiós com l’ha encertada amb mi. D’aquí pocs dies faré anys, xifra rodona, amb una certa consistència ja, per dir-ho d’alguna manera, i sense pretendre-ho o sense ser-ne molt conscient, fa dies que tot sovint em sorprenc donant voltes a la meva vida, com si en fes balanç.

Un d’aquests dies, així, a corre-cuita, vaig pensar que gairebé podria dir-se que ho tenia tot per fer encara, entre d’altres coses perquè no he escrit cap llibre, no he plantat cap arbre i no he tingut cap fill, però també, si m’aturo una mica més, i faig repassada, veig que he viscut força, he conegut molta gent, he tingut força experiències, m’han passat prou coses, bones i dolentes, han entrat i sortit persones de la meva vida, algunes amb dolor, però moltes de molt gratificants, i que tampoc es pot dir que no hagi fet res. No dic si res de bo, perquè com sabem si ha estat bo, si no sabem què hagués passat de no fer-ho...

Al llegir el corol·lari, i reflexionar, ara ja intencionadament i més detinguda, crec que puc afirmar que la visc jo la vida. Sóc sensible, temperamental, impulsiva i això em fa viure-ho tot molt intensament, per bé i per mal, és clar, algunes vegades fent coses sense pensar-me-les massa, però sempre amb unes garanties mínimes –tampoc sóc de tirar-me a la piscina sense saber si hi ha aigua o no, però podríem dir-ne que amb poqueta ja faig el fet– i això sempre m’ha portat més coses bones que no pas dolentes. Potser perquè sóc intuïtiva o perquè he tingut sort, no ho sé, però el cas és que en alguna ocasió que potser m’he arriscat, que he fet alguna cosa que potser semblava agosarada, m’ha sortir prou bé.

El millor de tot, i és amb això amb el que vull quedar-me, és que no em penedeixo de gairebé res del que he fet –sempre hi ha alguna cosa que hagués pogut no fer o fer millor, però que assumeixo, com a ésser humà que sóc– ni tampoc del que no he fet.

Per tant, i tenint en compte que a aquestes alçades no crec que canviï, penso seguir vivint la vida fins que pugui.