Google
No m’he amagat mai del poc que m’agrada la tardor. Veure com s’acaba l’estiu, com s’escurça el dia, com fresqueja al matí i al vespre, tot això no m’agrada, em ve massa de nou tot just sortint de l’estiu, amb aquella llum...
Però enguany la tardor m’està agradant i tot. I és que estic vivint una primavera en plena tardor: m’estan passant coses maques, molt maques.
Una retrobada amb un amic illenc, que espero que hagi servit per consolidar una amistat que m’agrada molt tenir, una trobada amb un antic cap al que sempre he respectat i estimat molt, que després d’una sèrie de vicissituds que ha passat recentment, m’ha demostrat, un cop més, la seva grandesa, la seva fortalesa. Em va fer molta il•lusió compartir una estona amb ell i poder seguir aprenent d’ell. I per últim, però ara mateix potser el que em fa sentir més la primavera, una persona que ha aparegut a la meva vida i que ara mateix em fa sentir molt i molt bé.
Com que fins i tot a l’estiu a vegades també plou, hi ha hagut algun núvol també, i ja em sap greu, però ja és això viure també: saludar i acomiadar gent, què hi farem!
Castellers del Poble Sec (Google)
M’aixeco tard, avui és festa, la Mercè, vaig anar a dormir tard també, i contenta.
Acabo una setmana que havia començat complicada, amb el 21 de setembre pel mig, però ha acabat molt bé amb una persona que m’agrada, i que m’agrada agradar-li, i més amiga d’una amistat recent que em complau molt de tenir.
Esmorzo amb calma, i busco per televisió si hi ha res de la festa major. A Barcelona TV fan castells, des de la plaça Sant Jaume, i em poso a mirar-me’ls i m’hi enganxo, m’emociono, i em passen moltes coses pel cap.
Ja ho sé, segurament divago, influenciada per aquest sentiment que tinc avui tan positiu, però penso que així com en Pep Guardiola posa vídeos als seus jugadors abans de partits decisius, potser seria bo que els polítics es miressin uns quants vídeos de castells.
Potser així s’adonarien que quan hi ha un objectiu la única manera d'aconseguir-lo és anant tots junts, tots a una, amb molt de seny i sense protagonismes. Que tothom hi té un paper important, des del més gran que es queda a baix fent pinya, fins a l’enxaneta que arriba a dalt de tot. Que cada pis que puja és important per al següent, que si només una persona falla tot se’n pot anar en orris, però que si tots, des del seu lloc, ho posen tot, el que es pot aconseguir és gran, molt gran.
I que si és important pujar i arribar al cim, tant o més ho és aguantar i baixar mica en mica, sense caure, baixar pis per pis, amb paciència, fent un darrer esforç, i quan tots, però tots siguin a baix, ja se celebrarà, es cridarà, es plorarà d’alegria, i és aleshores on sortirà la rauxa que també ens caracteritza i que és bona i sana de treure, però sempre amb la feina, la bona feina feta.
I tot això em fa pensar en la independència, que és ara l’objectiu que hauria de ser el més important per a tots, segur que s’ha de fer mica en mica, pis a pis com en els castells, amb una base sòlida, amb una bona pinya, però tots junts, fins arribar al final, com l’enxaneta, però un cop a dalt, un cop assolida, s’ha de saber baixar, pis per pis també, tenir un bon full de ruta, no n’hi ha prou en arribar-hi, després hi haurem de viure i conviure, amb la fortalesa que ens caldrà, perquè rebrem per totes bandes, i haurem de saber-les entomar i tirar endavant i tot això cal fer-ho amb molta seriositat i rigor i seny, molt de seny, fins arribar a ser un país normal, independent, i és aleshores, només aleshores, quan ja haurem baixat tots del castell, que podrem celebrar-ho i deixar-nos portar per la rauxa, amb la satisfacció de la feina feta, la bona feina feta.
Google
M’agrada pensar en tu, en la teva rialla, en la teva veu, en la teva manera de parlar-me, en la teva tendresa, en la teva olor...
També m’agraden els teus petons, les teves carícies, les coses que em dius...
I és que m’agrada tant pensar-te...
Google
Google
Tal com m’havies demanat, t’esperava amb el barnús, però encara que em vas dir que no portés res a sota, m’havia posat roba interior: un conjunt que estrenava de color marfil de Lejaby, amb dos brillantets petits als sostenidors i dos més a les calcetes, que m’havia comprat pensant en tu.
Va durar poc posat i encara menys el barnús, perquè les ganes, el desfici per tocar-me, per tocar-nos, ens va fer despullar-nos de pressa i, de seguida, el meu cos només es vestia dels petits brillants a les orelles.
Sentir les teves mans, els teus dits, la teva boca, la teva llengua, el teu alè, el teu respirar, la teva energia, m’excita i la meva excitació em fa lliurar-me tota, en cos i ànima, a tu. La teva dedicació és total i generosa i no et mereixes menys de mi que el mateix o més. Quanta excitació, quanta emoció i quanta tendresa, com m’agrada estar amb tu i que tu estiguis amb mi, capità!
Quina meravella! Vaig quedar embadalida amb el director, George Prêtre, un senyor –amb tot el que vol dir senyor– de 85 anys, a qui no coneixia –els meus coneixements en música clàssica són ben minsos–, però que en pocs minuts em va captivar. Les seves mans eren delicades com les de la millor ballarina, donant pas a cada instrument o grup d’ells. El seu cos, com si fos en un xotis, sense moure’s de la petita tarima, es movia com si només un ventet el fes bellugar, els seus ulls, vius, expressius, també donaven ordres, però sempre amb el somriure a la cara, com si fos un nen fent malifetes. Traspuava seguretat, coneixement del que tenia entre mans, però dirigia amb senzillesa i gosaria dir que humilitat. Se’m va fer entranyable aquest home, quina delícia!
A la mitja part del concert, TV1, coincidint amb que des d’ahir no hi ha publicitat, va passar un reportatge del making off: els assajos de la Filharmònica amb el director; dels ballarins –els solistes de l’òpera de París i el Ballet de l’Òpera de Viena–, dirigits pel coreògraf Renato Zanella, que enguany ballaven des del Museu d’Història de l’Art de Viena, dansant per les seves sales –fantàstic–, amb visita del dissenyador del vestuari, Valentino, amb imatges del taller per veure’n primer el disseny i després la confecció dels vestits –preciosos– i l’arribada des de San Remo (Itàlia) del camió amb les 30.000 flors –dominant el color taronja– que decoraven la Sala Daurada del Musikverein, Club de música vienès, que se situa entre les tres millors sales del món, pel que fa a musicalitat.
Durant el concert van passar imatges de l’elaboració artesana de dolços, mostrant la xocolata lliscant en uns motlles, que després d’uns minuts buidaven i sortien uns bombons de formes diverses, embolicant pastissos amb làmines de xocolata, tires que passaven per uns rodets d’on sortien caramels...
Mentre tocaven la peça més famosa que mai s’ha dedicat a un riu, el Danubi blau, van passar un reportatge de tot el seu curs des del seu naixement, a la Selva Negra (Alemana) fins la seva desembocadura a la mar Negra formant el Delta del Danubi entre Romania i Ucraïna, paratge natural considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, passant per Àustria, Eslovàquia, Hongria, Croàcia, Sèrbia, Romania, Bulgària i Moldàvia...
Com sempre diu un amic quan defineix alguna cosa que li ha agradat molt, brutal!!!
Va ser un d’aquells instants –una mica més llarg– de felicitat que a vegades diem, que recordaré durant temps. Un començament d’any fantàstic!
Us poso el vídeo de la popular marxa Radetzky, amb la que cada any acaba el concert, i us recomano que us fixeu amb el director. A mi se m’ha fet entranyable aquest senyor.
Google
Carles Gran
Google
Quan era nena, per aquestes dates, a casa es vivien els preparatius de la tornada a l’escola, que aleshores era a primers d’octubre.
A les monges dúiem uniforme i s’havia de mirar si m’anava bé el del curs passat o si me n’havien de comprar un de nou, el mateix amb les bruses blanques de popelín que portàvem i amb les sabates –això sí que era inevitable, normalment hi havia canvi de número.
Després venia la compra i folrat de llibres, mirar la cartera si estava en condicions o no –jo sempre en volia una de nova, però no ho justificava prou bé, suposo, i a vegades tornava amb la del curs passat–, la compra de llibretes i preparar l’estoig.
Això de preparar l’estoig m’agradava molt: posar-ho tot a punt, fer punta al llapis i als de colors, perquè la renovació dels colors acostumava a ser per Reis. Com m’agradaven les capses de colors noves, les havia tingudes de 24, però també n’hi havia de 32, crec, i de 40. Però això tocava per Reis, un dels regals solia ser un estoig nou i una capsa de colors Caran d’Ache, tots arrenglerats, per gamma de colors, m’encantaven!
Després venien els propòsits: estudiar des del primer dia, fer els deures, anar a dormir d’hora –sempre m’ha costat anar aviat al llit–, que duraven ben poc, perquè era poc disciplinada, la veritat.
D’alguna manera, de grans, passa una cosa semblant. No ens comprem roba i sabates noves forçosament ni ens preparem l’estoig, però pel que fa a propòsits, no crec que haguem canviat gaire: el gimnàs, l’anglès, “neteges” mentals i sentimentals, anar a dormir més d’hora, però per la meva experiència diria que segueixen durant tan poc com sempre, tant que, per Any nou, hem de tornar-nos-ho a proposar tot de nou.
Aquest matí a RAC1 ha tornat en Basté i tot ha estat sentir-lo i pensar que avui era com si fos el primer dia de curs i que havia de posar-me amb els propòsits. A veure com va aquest cop.
A vegades creiem que ho tenim tot controlat i que tot és perfecte i amb aquesta actitud, no voluntàriament, però si per omissió, ens oblidem de moltes coses i persones. I només quan ens fan un toc, ens adonem que hi ha moltes diversitats convivint amb nosaltres i que potser no hi pensem.
No estic segura d’haver expressat prou bé la sensació que vaig experimentar fa uns dies quan vaig rebre un correu d’un blocaire que m'havia descobert i em deia això:
... per agrair-te que hagis posat juntament amb la verificació visual de la paraula, la possibilitat que es puguin escoltar uns numerets i escriure'ls al lloc corresponent. No sé si això és propi de Blogspot o ho has posat tu perquè has volgut, però sóc cec i m'he trobat més d'un cop que no he pogut intervenir en un bloc perquè hi havia verificació visual sense la possibilitat d'accedir-hi d'una altra manera.
Vaig quedar parada. No era conscient d’haver fet res d’especial en la verificació, només recordava haver-la activat quan em van començar a entrar spams, però, sobretot, perquè aquest correu em va fer pensar que mai se m’hagués passat pel cap que cap blocaire tingués alguna mancança o deficiència. M’agradaria ser curosa amb les paraules, no molestar ningú, però desconec el llenguatge més adequat i em sento insegura.
Vaig mirar de seguida la configuració de blogger, vaig veure que ja venia per defecte i li vaig contestar tot dient-li que no era cosa meva sinó de blogger i que m’havia sorprès, que m’havia donat una lliçó i que si m’ho permetia en faria un post. A més, trobava que escrivia molt bé el català, redactava perfectament també i el post que li havia llegit, en tornar-li la visita, estava molt ben escrit. A més, li demanava com s’ho feia i em va contestar:
No té cap mèrit això de fer anar l'ordinador. De fet, la meva feina és justament la d'ensenyar i instal·lar adaptacions informàtiques per a cecs. Vaig estudiar Filologia catalana, però quan vaig descobrir les possibilitats dels processadors de textos (m'agrada escriure, però corregir em feia una mandra terrible), vaig començar-me a engrescar per aquell món de tecnologia incipient i que semblava de ciència fició... I aquí em tens, al·lucinant encara amb el fet que pugui llegir qualsevol text sense esperar a que s'editi en braille, cercant informació, jugant amb jocs on-line, o remenant pels blocs i fent, de tant en tant, alguna descoberta interessant, com ara una Illa Roja plena de sorpreses.
Per saber què hi ha a la pantalla i fer anar l'ordinador, faig servir un programa que es diu Jaws i que permet treballar amb les aplicacions més estàndar de Windows: des de navegadors a fulls de càlcul (jo no els faig servir, que sóc de lletres i quan l'operació matemàtica passa de dues xifres m'agafa vertigen), passant, és clar, per processadors de text o OCR.
Evidentment, llegiré amb molt d'interès el post que facis sobre aquest tema o qualsevol altre, però res més lluny de donar lliçons a ningú, perquè faig el que fa molta gent: aprofitar les noves tecnologies per mirar de ser una mica més lliure. Toma frase, jajaja, aquesta no l'havia pensat abans, veus? Seriosament, tu parla del que vulguis i com et vingui de gust, sense mirar de ser políticament correcta, que és un dels mals dels nostres dies, sinó dient les coses amb l'estil elegant i expressiu a què ens tens acostumats.
També hi afegia això en un altre paràgraf:
La veritat és que és fantàstic que la verificació visual ja no sigui una barrera, com passa en altres servidors de blocs.
No tinc costum de reproduir textos que no siguin meus, sense citar-ne l’autoria, i molt menys de reproduir fragments de correus, perquè són privats, però, en aquest cas, he cregut necessari fer-ho, perquè la frescor que transmet no crec que jo l’hagués sabut reproduir.
Quina lliçó més gran i quin gust trobar-se persones així a la vida. Un cop més, gràcies al bloc he tingut aquesta oportunitat i m’ha vingut de gust compartir-la amb vosaltres i aprofitar per fer-li el meu sincer homenatge.
Gràcies, amic X*, per haver-me trobat i haver-me permès saber de la teva existència!
* No hi poso les seves dades, perquè sí que em demanava que no donés la seva identitat. De la mateixa manera, si el coneixeu, tampoc feu esment al seu nom i/o nick. Gràcies!
Moltes nits, tard, molt tard, era aquí, a l’ordinador, i m’arribava un missatge, mirava, i quan en veia l’autor, només em calia recordar quants posts tenia sense comentaris seus i mica en mica anaven entrant tots. A vegades, era al matí, que els trobava tots juntets...
No sé descriure la sensació, però era bona, emocionant, esperar que entrés, obrir-lo, llegir-lo i sentir-me bé, sempre, amb les seves paraules amables.
Una vegada anaven caient els posts, però no els comentaris, em va arribar a preocupar, s’haurà molestat per a alguna cosa que he escrit al meu o seu bloc...
Molts matins, en aixecar-me, mirava la llista de blocs, aquella que ens va criticar, i si veia post seu, per pressa que tingués, no podia deixar de llegir-lo. A vegades em feia vergonya comentar-lo tan aviat, i no ho feia fins més tard, però llegir-lo sempre, tan aviat com publicava, sí que ho feia.
De tots els blocs que llegeixo, cada cop més, sempre n’hi ha hagut alguns d’especials, de no poder deixar, de prioritzar, perquè et fan sentir coses, a vegades maques, a vegades tristes, a vegades envegeta, però sempre, sempre, et fan sentir, i el seu era un d’aquests.
No sé com el vaig conèixer, o a través de quin bloc hi vaig arribar, però des de molt abans de ser blocaire ja el llegia, a vegades en silenci, a vegades el comentava, però sempre el vaig llegir.
Quan ja vaig ser blocaire, em va trobar, i va veure que el tenia a la meva llista, i va mostrar sorpresa. Per a mi va ser com un premi, que m’hagués trobat i un regal que m’hagués comentat. No sé perquè, però amb el seu posat de no-vull-fer-soroll, n’ha fet molt a la xarxa, s’ha convertit en un bloc de referència, amb una persona que s’endevina molt especial al darrera.
A través d’ell he conegut altres blocs, que ara també formen part de la meva llista, d’aquells que tampoc podries passar sense ja, ha creat un bon grup d’amicsvirtuals.
Quan un bloc, i qui l’escriu, representa tot això, és lògic trobar un buit, enyorar-lo, no voler-te creure que ja no actualitzarà, una mica és com haver perdut alguna cosa important i costa acostumar-se a aquesta nova situació. I, tot i que la llista no te’l dona com a actualitzat, hi entres, per si Blogger no anés bé i sí que hagués actualitzat, però veus que no, que hi ha més comentaris, tristos, però no més posts, no, no ha actualitzat, llàstima...
Et trobaré a faltar, el paseante,
i et deixaré a la llista,
per si un dia actualitzes...
Google
Estirada damunt del llit, de bocaterrosa, nua. Ell, també nu, de genolls, al damunt d’ella. Te un pot de crema corporal amb oli d’oliva al costat, n’agafa una bona quantitat, l’hi posa a l’esquena i comença a escampar-la tot fent un massatge. Té les mans fortes, però la pressió que fa és només la necessària perquè mica en mica vagi penetrant. Quan ja l’ha absorbida, n’agafa més, es posa més avall, ara envoltant les cames, va cap a les natges, i segueix amb el massatge.
Quan acaba, li fa donar la volta, ara cara a munt, es posa més crema a les mans, li agafa un peu, els dits, la planta, el taló, el turmell, la cama, després l’altre peu, l’altra cama. Tot seguit les cuixes, ara l’una, ara l’altra. Quan arriba al cap damunt, passa, però gairebé de puntetes, pel pubis, només l’acaricia.
Arribat a aquest punt, ella ja comença a tenir la sensibilitat a flor de pell i una certa excitació comença a manifestar-se-li. Ell, aparentment impassible, segueix, ara la mà, els dits, el braç, l’altra mà, el braç, només s’atura per anar agafant més crema, per poder seguir amb el massatge, ara un pit, s’hi entreté, ara l’altre, també, ella cada cop està més... neguitosa i, fluixet, va fent petits gemecs. Ell, com si res, agafa més crema, ara deixa els pits i baixa, seguint el massatge, fins que arriba novament al pubis. –Ara t’hi hauràs de quedar –diu ella– i ell com si res, segueix amb el massatge com si l’hi pentinés, com si posés en ordre tots els pelets, tots mirant cap al mig: els de dalt, els d’un costat, els de l’altre. Ella... gairebé ja no pot més, –em fas patir –diu–.
Ell agafa el pot, el tapa, el treu del costat, el deixa al damunt de la tauleta de nit, s’hi acosta, ara sí, i com si no el volgués despentinar, comença a jugar-hi, amb un parell de dits, mentre els gemecs d’ella comencen a augmentar...
Tom Brown
Solas
Te doy mis ojos
