Google
Sembla mentida com ens poden marcar les dates. Divendres que ve plego, començo vacances, i sembla que estigui a les últimes. Si hi penso bé, estic segura que si comencés 15 dies més tard no la tindria aquesta sensació encara, però com deia al començament tenir una data fa que els darrers dies sembli que no es puguin suportar.
Aquesta setmana que em queda faré el que podré, però no crec que em doni temps a actualitzar, tret de dir que marxo de vacances. Últimament tinc moltes coses entre mans que em deixen poc temps, a més d’un portàtil que només em cal donar-li corda. Per sort, ja en tinc un de nou, però ara me l’han de posar en marxa, jo no en sé, i amb una mica de sort aquesta setmana em quedarà enllestit també. Enguany, però, tampoc me l’enduré, 15 dies sense connexió penso que són bons, fins i tot saludables gosaria dir.
Massa hores, entre les de la feina i les de casa, al davant de la pantalla. Amb això que l’ordinador no em va bé, que em triga molt a carregar-se’m, que se m’atura enmig d’un comentari, m’hi passo massa hores i a sobre tampoc em llueix perquè comento molt menys del que voldria i a més això fa que trigui tant, que m’hagi d’esperar tant, d’una lectura a una altra, d’un comentari a un altre, que em canso i ho deixo, però com que també em sap greu que hi hagi gent que pensi que ja no la visito o no la comento hi torno i per tant les nits se’m fan llargues, cosa que no em faria res, ja m’agrada la nit, si no fos que matino molt i acabo morta de son i cansada a finals de setmana. A vegades des de la feina trec el nas i visito algun bloc, però ni tinc massa temps tampoc ni de fet hauria de fer-ho i per tant com a molt faig un comentari i tanco.
Dimarts es va morir la mare d’una amiga, bé, la més amiga meva, la més antiga que tinc, l’amiga que em queda de l’escola. Feia temps que no vivia una mort propera, perquè les mares de les amigues d’escola una mica ho són teves també, perquè de petita t’han tingut a casa seva de vacances, i em va entristir, però com que la vida continua vaig anar de donar el condol a la família a un sopar que organitzava un company de feina a casa seva, un sopar que feia temps que estava organitzat i al que no podia faltar. Em va anar bé i va anar molt bé. A vegades aquestes trobades fora de la feina fan que ens apropem una mica més a nivell humà i això és bo. L’endemà, però, d’enterrament.
Ja hi vaig passar fa anys per això jo, en sis mesos vaig enterrar primer el pare i després la mare, però per a la meva amiga era nou i estava tocada, tot i que és tan discreta que va estar amable amb tothom, propera i fins i tot tendre amb persones que arribaven, paint encara la notícia, perquè és tan prudent que quan havien hagut d’ingressar a l’hospital la mare no havia volgut molestar avisant.
Aquestes coses trasbalsen, et fan pensar i, de fet, et fan venir més ganes de viure, de viure la vida. Perquè veus que és tan fàcil ser-hi avui i demà ja no que relativitzes moltes coses en favor de viure, allunyant-te de segons quines coses i persones que no et donen benestar i que no veus clares.
Sempre he estat molt solitària, però m’adono que m’hi vaig tornant més encara. Tinc amistats i hi faig coses amb elles, però a l’hora m’adono que tanco molt el cercle, i que vaig cada cop més per lliure. Deixo poc espai a les intromissions si no em poden aportar benestar, que traduït vol dir compartir, donar i rebre en les dues direccions.
La setmana que ve m’han convidat a assistir a la presentació d’un llibre, que ja he llegit, polèmic, però els afectes i els agraïments es demostren així, sent-hi quan et criden, i hi aniré.
Dissabte, després de donar-hi voltes, fer-ne alguna consulta i rumiar-m’ho molt –perquè no vull fer el joc a ningú– aniré a la manifestació i diumenge marxaré cap a l’Illa, que ja em moro per ser-hi.
Ara tindré un problema, a l’hora de posar títol a aquest apunt, perquè no sabré què posar, perquè me n’he anat d’una cosa a l’altre. Tampoc hi veig allò de la introducció, nus i desenllaç, però a vegades ja passen aquestes coses, que van sortint així, tal com ragen.
