Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amistat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amistat. Mostrar tots els missatges

dimarts, 18 de gener del 2011

El comandament i ells

Google

Divendres, sopava amb unes amigues, i no recordo com va anar que vam parlar del comandament de la televisió i de la necessitat que tenen els homes de controlar-lo, de tenir-lo sempre ells.

Una ens va fer riure molt quan explicava que a vegades, quan es posen a mirar la televisió amb la seva parella, sense que ell se n’adoni l’amaga i de seguida observa com ell comença a mirar a banda i banda –sense dir res, com si busqués alguna cosa. Ella li diu –que vols alguna cosa? Però ell li diu que no, mentre segueix movent el cap, mirant per tot arreu, quan finalment ella, tota enriolada, el treu i li diu que busques això?

Comentàvem com en les pauses dels programes l’agafen i comencen a canviar de canal, passant per tots, –fins al punt –deia una altra– que quan tornes al programa que estaves veient, ja ha començat!

Diumenge, explicant-li que una amiga amaga el comandament a la seva parella, per atabalar-lo, Ell em diu –saps què em va passar una vegada que dormia a casa d’uns amics? Doncs que quan al matí vaig anar al bany, a l’obrir el necesser vaig trobar-hi dintre el comandament!

dissabte, 15 de gener del 2011

Agenda

Google



Quan fa anys feia anar una agenda d’aquelles petitones, amb anelletes, dietari i guia de telèfons, cada any, quan canviava el recanvi del dietari per un de nou, també ho feia amb la guia de telèfons i a l’hora de passar-los a la nova, quan m’apareixia un nom amb el que havia deixat de tenir-hi relació, aprofitava per fer-lo desaparèixer i, d’alguna manera, a aquella persona.

Des de fa temps, i amb l’ús de l’Outlook i el telèfon mòbil, he deixat de fer servir agenda física i aquest ritual de fer neteja de telèfons.

Aquest any, però, i curiosament en les mateixes dates en les que seguia aquest ritual, tinc la sensació d’haver-ho tornat a fer, tot i no sentir-me’n gens orgullosa, sinó més aviat trista.

Bon capde a tothom!


dijous, 6 de gener del 2011

Persones



M’agraden molt les persones, i per això sempre estic oberta a conèixer-ne de noves i a incorporar-les a la meva vida, si considero que s’ho valen.

Quan això passa, tot i intuir-les moltes coses bones, que per això em disposo a afegir-les al meu cercle d’amistats, no en tinc la seguretat i per això miro de conèixer-les més, de més a prop. I és en aquest procés que a vegades hi poden sorgir coses, conflictes.

Si segueixo pensant que la persona s’ho val, davant d’una contrarietat, intento parlar-ne, amb urgència, abans que res es deteriori o hi pugui haver malentesos, però si aquella persona passa, considero que no li dona cap importància al que s’estava construint –aquella amistat– i per tant, acomiadant-me o amb un senzill em sap greu, dono per conclosa aquella història, aquell principi d’amistat.

I és que és ben cert que em sap greu, perquè si hi havia apostat era perquè hi creia, però no en faré res de creure-hi jo si l’altre no hi creu o no hi posa per la seva part.

Sempre he donat oportunitats a les persones, temps, i de fet deixo les portes obertes, per si s’hi repensen, però el que no faig és insistir més, cap pas més. Saben on sóc i, si volen res, ja m’ho faran saber, però no crec que serveixi de res forçar una persona a que sigui amiga meva o a que m’estimi, per més que jo ho desitgi. Per sort, el temps ho cura tot i tot passa!

Bons Reis a tothom!


dilluns, 2 d’agost del 2010

Estimar-se més que mai




Sovint, quan una persona ens explica un conflicte o una situació determinada amb una tercera persona, de seguida tenim respostes i, amb facilitat, sabem el que s’ha (o s’hauria) de fer, mentre que la majoria de les vegades, quan aquesta situació ens passa a nosaltres l’hi donem voltes i voltes com si aquestes respostes no ens sortissin.

En realitat, però, sí que en tenim de respostes, però aplicar-les ens posa en risc, en perill, de “perdre” aquella persona –sentiment que en la primera situació lògicament no es dona i per això la facilitat en saber què s’ha de fer– i en el fons és el que no volem. Perquè desenganyem-nos, si no ens fes res “perdre-la”, ja no hi hauria conflicte, senzillament amb un adéu o ni això, n’hi hauria prou.

I és en situacions d’aquestes quan hem de ser més forts que mai, per més que costi, ens hem d’estimar més que mai, ser-nos sincers i demanar-nos si aquella persona ens convé o no, si és o no saludable aquella amistat, si ens aporta o no benestar i, sobretot, si ens respecta i, d’acord amb les respostes, obrar consegüentment.


dissabte, 27 de març del 2010

Coses que em fan feliç

Google



Quedar amb una amiga que fa molt temps que no veus, posar-te i posar-la al dia de les teves i seves coses, notar que aquella complicitat, confiança, estima, que sempre hi ha hagut segueix sent la mateixa...

Trobar-te per casualitat amb una persona que fa molt que no veus, que ni sabies que ja no viu a la ciutat, i abraçar-la i sentir la seva abraçada forta, intensa i sentir com tu també apretes...

Anar a la biblioteca i trobar un llibre que a la teva llibreria t’han dit que l’editorial diu que està exhaurit...

Rebre un correu del capità, que ja torna a ser a alta mar, dient-te que pensa en tu...

Acabar la lectura d’un llibre que t’ha agradat molt i anar-lo recordant per anar-te’n allunyant mica en mica...

Haver de matinar, tot i que no m’agradi gaire fer-ho en cap de setmana, per anar a comprar un vestidet, perquè vas a veure la Jael, que porta 5 dies en aquest món, i és filla de la filla d’una amiga...


Totes aquestes coses a mi em fan feliç, perquè la felicitat crec que és en moltes coses, que potser per petites moltes vegades no s’hi para prou atenció, però que amb els anys t’adones que acaben sent vitals.

diumenge, 24 de gener del 2010

Una recomanació: HD Riudebitlles




Aquestes vacances de Nadal vaig assistir a la presentació d’un mini-hotelet –només té 3 habitacions–, que obriran al públic, aviat, uns bons i estimats amics, a Sant Pere de Riudebitlles, a l'Alt Penedès.

Fa dos estius, vaig fer un apunt parlant-vos d’un sopar improvisat fantàstic, i bé, ara, aquests amics, els del sopar, han decidit convertir una part de la casa, una casa antiga, documentada des del s. XVII, però que pensen que encara en pot ser més, en un lloc on poder-s’hi allotjar, tot gaudint de l’oferta què ofereix el territori així com de l’hospitalitat d’aquesta parella, que el que més els agrada és rebre gent a casa.




La Pilar Esteve és una bona amiga des de fa més de 30 anys, d’aquelles que es compten amb els dits d’una mà, una persona que m’estimo molt. Culta, amb una bona i extensa formació, molt ben preparada que en deien abans, extremadament discreta, generosa, que m’ha ensenyat molt tant professionalment com personalment, i que sempre que m’ha calgut hi ha estat, ajudant-me en els moments difícils i compartint-ne els bons.

El David Ribas, que pel sol fet d’estimar-se la Pilar i fer-la feliç ja tindria tot el meu afecte, però que també el té per ell mateix, és una persona generosa, amiga dels seus amics –en té molts i de tot tipus de cultures, i sobretot pintors i pintores–, hospitalària, que valora les persones per com són, que gaudeix de la pintura, la seva professió –no faré de crítica d’art perquè no en sé, però sí diré que m’agrada molt la seva obra, el que fa–, però també de la lectura, de la cuina, dels bons vins, de la música. De fet un bon adjectiu per al David seria que és multidisciplinar, a més d’agradar-li la gent i la vida, viure-la i xuclar vida de tot i de tothom.

I bé, amb totes aquestes qualitats que reuneixen entre tots dos, s’han proposat que HD Riudebitlles sigui no només un hotel, sinó un lloc de trobada, de conversa, d’activitats culturals, d’exposicions d’artistes, a més de facilitar visites a vinyes i caves, algunes potser no molt conegudes i més petites, però potser tractades amb més cura pels mateixos propietaris que són els seus amics, de conèixer l’elaboració de paper artesanal, com es feia antigament, perquè a tocar hi tenen un molí paperer, que ja no funciona a nivell industrial, però sí sentimental, i un amic –segurament “tocat”, el pare de la Pilar diu que allà estan “tocats pel paper”– hi fa paper per plaer, de conèixer de prop el taller d’un pintor, el del David, en definitiva de conèixer algunes particularitats de la zona.




A més de les 3 habitacions, àmplies, còmodes, cadascuna amb el seu bany, i amb un bon llum per llegir al llit –una de les coses que diuen que a vegades han trobat a faltar en alguns hotels–, hi ha una biblioteca. Una biblioteca que s’anirà fent mica en mica, a la qual els amics col·laborem amb llibres nostres –no en compris cap em van dir, llibres teus que pensis que no tornaràs a llegir, però que t’hagin agradat–, diuen que potser hi ha qui comença un llibre i com que li agrada després se’l comprarà o també se’l poden emportar i deixar-ne un altre. Un costum que aquí no tenim gaire, però que en altres països és habitual. La meva aportació de moment ha estat de biografies de dues artistes: Frida Kahlo i Tamara de Lempicka, d’una fotògrafa, Tina Modotti i de la Victoria Ocampo, una important promotora cultural argentina (1890-1979).


Martí Ribas



Com que no tenen la pretensió de fer-se rics amb això sinó de treure’n un mínim rendiment només, perquè la idea és més de rebre gent i compartir, no tenen pensat donar ni dinars ni sopars –tot i que coneixent-los tinc la sensació que algun n’acabaran fent amb algun client–, només esmorzar i l’esmorzar es farà a la cuina, la cuina original de la casa, que hi té la llar de foc, que amb les obres només han fet pujar una mica, perquè era al terra, on realment s’hi cuinava antigament, hi han posat una taula llarga, amb un banc antic al cantó de la paret, amb uns llums que són unes bombetes, moderns, i amb un quadre –que és un tríptic– d’una pintora amiga, la Conxita Boncompte, que pinta receptes de cuina i en aquest cas la recepta és de pomes al forn, en versió italiana, on hi posen fruits secs, em sembla recordar.




Els artistes amics han col·laborat amb obres: pintures, escultures, muntatges que fan una decoració molt especial al lloc. A la biblioteca hi ha una instal·lació, Contenidors de somnis, feta amb un caixó i uns pots de cuina, amb llum, d’un altre artista amic, el Jaume Amigó, del que hi ha més obra també repartida per la casa. No és un hotel de luxe, sinó més aviat senzill, però sí molt agradable i confortable.


Martí Ribas



En definitiva, un lloc i unes persones que us recomano molt.

dimecres, 9 de desembre del 2009

cap de setmana, sense pont

Google



Cinc amigues, descansant, rient, amb complicitat, confidències, amb vida per darrera, però amb ganes de molta més encara per davant, plenes de somnis, però tocant de peus a terra, independents, agafant-se les coses amb optimisme, passant-ho bé.

Un cap de setmana, sense pont, però ben aprofitat, amb visita cultural inclosa, bombolletes i dolls de tot tipus.

dijous, 1 d’octubre del 2009

Un comentari

Carles Gran



Un comentari pot fer despertar sensacions adormides, un sms, només amb un somriure, pot ser un... –hi sóc! I una trucada pot obrir una porta, en realitat mai tancada, només ajustada, al desig.

Quan les relacions són lliures, d’amistat i complicitat, sempre queda un lligam, un vincle, que fa que la distància, física o mental, no ens acabi mai de separar del tot.


dissabte, 30 de maig del 2009

Setmana plena

Aquesta setmana ha estat molt plena i sense temps per escriure, com ja haureu pogut comprar.

Va començar amb la visita d’un amic molt estimat, una visita llampec, si es pot dir així, però no per això menys intensa. Molta conversa, molta complicitat i, sobretot, molta estimació...

Va seguir amb un Barça exultant...




Amb el Concert de fi de curs de la princeseta, on, juntament amb els seus companys –esquirols i conills– va cantar, fins i tot en anglès, i ballar. No cal dir que era la que ho feia més bé i estava més guapa...





La festa del Barça...



La Vanguardia


I, encara no ha acabat...

Promet un cap de setmana especial, amb bona companyia, amb visita turística per la ciutat i ruta gastronòmica...


dissabte, 18 d’abril del 2009

Sentiments

Google



Darrerament, he parlat molt de sentiments amb persones diferents i m’he quedat amb la sensació que en general s’és molt restrictiu a l’hora de, diríem, classificar els tipus de sentiments.

Em costa explicar-me, i encara més fer-me entendre, si dic que puc estimar una persona, tenir-hi fins i tot intimitat, però no estar-ne enamorada, no considerar-la la persona de la meva vida. Sembla que forçosament una cosa ha d’anar lligada amb l’altra i crec que no sempre ha de ser obligatòriament així.

Diria que en tinc molts jo de sentiments, que estimo de moltes i diverses maneres, i els darrers dies han estat molt intensos pel que fa a sentiments i emocions.

He sentit molta felicitat, després d’una cita esperada, desitjada, i que va anar com una seda; preocupació en veure que un bon i estimat amic no s’ho estava passant gaire bé; alegria en conversar una estona amb una nova amistat que s’està fent mica en mica; un cert dolor, inicialment, per una discussió amb una estimadíssima amiga, tot i que després de parlar es va aclarir tot i va quedar resolt; felicitat, perquè vaig passar una tarda amb els meus nens, jugant, cantant, rient, en definitiva, estimant-nos!; benestar, dinant ahir amb una amiga, amb la que feia temps que no ens vèiem, emocionant-me amb el que m’explicava de les seves filles; de proximitat, de sentir-me bé, ahir, amb una conversa molt interessant amb una persona, amb la que estem encetant una amistat també, que se’m va sincerar i que em va agrair la conversa, perquè li havia anat bé.

Sentiments, tots, tret dels negatius –que em dolen i m’angoixen–, que m’agraden, m’aporten coses, em fan sentir bé i, sobretot, em fan créixer i aprendre de les persones. Estimar, en totes les seves vessants és molt gratificant.

dimecres, 11 de març del 2009

Mal d'amor

Google



Fa temps, una vegada que la meva neboda tenia mal d’amors li vaig dir que si pogués em canviaria per ella, per deslliurar-la d’aquell patiment.

Si li deia això era perquè sabia com es passa de malament en moments d’aquests i sé com de difícil és desconnectar, relativitzar, i com d’impossible oblidar.

Cada vegada que alguna persona propera pateix mal d’amor, penso en com és de dur passar-ho i en com podria ajudar-la, però sé que no hi ha paraules, només pots fer-li costat, donar-li molt d’afecte, i dir-li que li cal temps, que el temps tot ho cura i posa les coses i les persones al seu lloc.

Un cop superats els mals d’amor, t’adones que no pots obligar ningú que t’estimi, com tu tampoc podries fer-ho, que els sentiments hi són o no hi són, que a vegades hi són, però no amb la intensitat suficient com per fer-te la dona o l’home de la seva vida, que hi ha persones que diuen que no volen compromís, i en el fons és que no t’estimen o no t’estimen prou, i fredament veus que si és així, molt millor que no hagi tirat endavant, que hagués estat un fracàs a la curta o a la llarga, però això només es pot veure amb el cap fred.

Amb el cap calent, justifiques l’actitud de la persona estimada, penses i expliques que té por al compromís, que potser està marcada per històries passades, per altres fracassos, en fi, que no veus o no vols veure que no, que en definitiva no et vol, o no et vol de la mateixa manera que tu la vols a ella. I la por a perdre-la, a quedar-te sola o sol et fa insistir, esperar, intentar-ho tot, sense adonar-te que quan més pressiones, és pitjor perquè més l’allunyes. Però és tan fàcil veure-ho clar quan s’ha superat, quan ha passat...

Els mals d’amors són terribles i no tenen cura immediata, però per sort, això sí, sempre tenen cura.

Sospito que una persona pateix aquest mal ara mateix i em consta que una altra també, persones totes dues a les que tinc estima i que m’han inspirat aquest post.

Per vosaltres i perquè se us faci la llum ben aviat!


dissabte, 14 de febrer del 2009

Una setmana particular

Google



Dimarts, vaig arribar a la feina a les 9 tocades, no hi havia ningú i tot era fosc. Mai arribo la primera i em va estranyar, però vaig obrir el llum i vaig anar cap al meu lloc. Al damunt de la taula tenia un pastís amb una espelma i tot seguit van sortir tots del despatx del cap cantant-me l’aniversari feliç. Em van fer saltar les llàgrimes. Amb aquests companys no fa encara un any que treballem junts, som un departament nou, i no hi havia encara aquella complicitat del temps que fa que es facin aquestes coses.

Al costat del pastís, hi havia un paquet, tot feia pensar que era un llibre, el vaig obrir i, efectivament, eren les memòries d’un cap que havia tingut feia temps. Quan ja el deixava em diuen –mira dintre!– ho vaig fer i em trobo això:

A la Rita, que recordo amb afecte i agraïment. Perquè és una bona professional i una bona persona, i perquè estima Catalunya. Amb el desig de molts anys de vida plena i joiosa.

Cordialment,

xx

10-II-09


Em van deixar sense paraules, emocionada i plena de llàgrimes. Eren moltes emocions seguides i gens, gens esperades. Ens vam posar a treballar, tot i que jo tenia com un nus a l’estómac, que no em va deixar fer gairebé res. A més de tenir més trucades i correus de l’habitual, que anava atenent, i als que explicava la sorpresa que m’havien fet els companys, tota cofoia.

Cap al migdia, havia previst una mica d’aperitiu per fer una copeta i brindar i quan ja anàvem a començar em sona el telèfon i em passen el cap aquell, el del llibre, que trucava per felicitar-me.

Quan acabo, i innocent els ho explico, confessen que era la part final del seu regal: sorpresa, pastís, llibre, dedicatòria i trucada. A més, d’una felicitació signada per tots, un paper que ocupava la pantalla de l’ordinador i un cartell a la paret, tots de felicitació amb motiu del 50è aniversari. Moltes emocions seguides i difícils de pair a tanta velocitat. La veritat és que ja no vaig fer gran cosa més que agrair i agrair tot el que m’estava passant.

Normalment, sempre m’he portat bé amb els companys, tret d’alguna excepció, però quan portes tan poc amb unes persones, no t’esperes una cosa així i això va fer que tot plegat fos una gran i veritable sorpresa.

Per qüestions personals d’uns amics molt estimats, la celebració important, amb tota la meva gent, no la podré fer fins a finals de mes o primers de març i, per això, el mateix dia, vaig pensar de fer un sopar amb les meves amigues, les més íntimes, properes, aquelles que saps que ho són de veritat, amb les que pots ser tu i que t’hi sents com a casa i així ho vam fer.

Sis dones, d’edats diverses, des dels 38 fins als 61 anys. La que fa més que conec, fa 36 anys i la que en fa menys, 9. Unes amigues de 10! D’aquelles que sempre hi són i que, encara que ens veiem poc, sempre és com si ens haguéssim vist el dia abans. A més, com que de tant en tant les convoco, elles també es coneixen ja i es crea un clima molt maco i agradable. Parlem de tot, de fills, una ja del net, de política, del que calgui... Me les estimo molt i m’estimen i em fan sentir molt bé.

A l’hora de bufar les espelmes, van començar a dir que no duien càmera i aleshores em van treure el paquet amb el regal. La magnífica càmera que ja us he presentat i novament em van emocionar: s’havien organitzat entre elles per comprar-me el que més il·lusió em feia.

L’endemà vaig enviar-les un correu que deia que malgrat que el regal m’havia agradat i emocionat molt, el millor regal són elles, tenir-les a elles com a amigues.

Quan semblava que ja s’acabava la setmana, i mica en mica tot anava tornant a la normalitat, ahir em truca un amic que m’estimo molt, em diu que és a prop de casa i que si el convido a una coca-cola. Evidentment li vaig dir que sí i em va portar una fotografia, gran, preciosa, de Times Square, ampliada, perquè la pugui penjar a la paret.

Suposo que entendreu que estigui encantada amb els meus 50, amb la gent que m’envolta, que és fantàstica, i que m'haig d’estimar per força, no es mereixen altra cosa.

Dispenseu que hagi estat tan monotemàtica darrerament, però no podia deixar-vos-ho d’explicar, em feia tanta il·lusió...


diumenge, 30 de novembre del 2008

Desitjos


Google



M’agradaria poder-te ajudar, però no sé com.

M’agradaria arribar a fer-te entendre que acceptant-se un mateix, assumint-se, és més planer tirar endavant.

M’agradaria que veiessis que torturant-te no en treus res, només fer-te patir a tu mateix i angoixar els que t’estimen.

M’agradaria que creguessis que sense fer-te tantes preguntes, pots tenir respostes cada dia i aprendre tant o més.

M’agradaria que t’adonessis que la vida és més senzilla, més fàcil del que tu creus, i que moltes vegades només cal seguir-ne el curs, que ella sola, dia a dia ens va posant les oportunitats de ser feliços al davant i que només cal veure-les i agafar-les.

M’agradaria que desitgessis coses assolibles perquè se’t complissin i et donessin pau i serenor.

M’agradaria imaginar-te feliç, sempre, gaudint del que tens, que és molt: amor, estimació i afecte.

M’agradaria que aquestes paraules et servissin d’alguna cosa, amic meu!

dimarts, 11 de novembre del 2008

Una estona

Google


Segueixo molt constipada, ara ja sense febre, però amb molta congestió encara, i, tot i que no tinc costum d’anar a dormir d’hora, avui m’he posat al llit a dos quarts de dotze, perquè em sentia el cap molt pesat.

Quan feia una hora que dormia, m’ha despertat el telèfon. Era l’F, era al costat de casa, amb un amic seu, que jo també conec, anaven a fer un mos i, com que sap que vaig tard a dormir, havia pensat que potser em vindria de gust fer un cafè amb ells.

Per uns instants he pensat dir-li que no, que ja era al llit, però ràpidament li he dit que sí, que baixava. Una estona així, amb bons amics, amb gent que t’estima i estimes, no es pot deixar passar. Sobretot quan saps que estaràs a gust, que un cop més “arreglareu el món”, que riureu, que us ho passareu bé i que us posareu les piles mútuament.

Són més de les 3, dormiré poc, però em compensa i molt aquesta estona que hem passat tots tres junts. Moments com aquest no es poden deixar passar així com així!

dimecres, 22 d’octubre del 2008

La princeseta

Google

Dilluns vaig anar a fer de cangur dels meus nens. Com creixen! El nen ha fet 7 anys fa poc i està preciós. Va estar jugant una bona estona amb un joc de Lego, de peces petites. Quan no en trobava alguna, o tenia alguna dificultat, demanava el meu ajut, però anava fent-t’ho tot sol la mar de bé.

La nena, la princeseta, estava una mica enfebrava, s’havia adormit i calia despertar-la perquè hi havia el perill que no dormís per la nit. Vaig començar a acariciar-la, a dir-li cosetes i primer realment no se n’adonava, però després, tot i adonar-se’n, s’anava fent la dormida, perquè seguís.

Com que estava una mica melindrosa, la vaig tenir una bona estona asseguda al damunt i se m’arrapava. Vaig aprofitar per fer-li piles de petons. Mica en mica es va anar eixorivint i engrescant. Fa poc, em va ensenyar una frase en anglès que ha après a l’escola i la vaig dir i, com que no la pronunciava tan bé com ella, es va posar les mans a la cara, com volen dir què malament!, i rient-se de mi. I és que la punyetera, amb 4 anys i mig, té molt més bon accent que jo, tot i saber encara molt poques paraules en anglès.

Quan es va fer l’hora, vam anar al bany. Quan la vaig pentinar em va dir que ja ho feia ella i es va pentinar amb els cabells cap endavant, com ara porten totes les adolescents. Tan petita i ja apunta maneres.

A l’hora de sopar, li vaig voler posar una diadema i no la volia. Li vaig explicar que era perquè no se li embrutessin aquells cabells tan macos amb el sopar. Tot i anar en pijama, i diguem-ne, d’estar per casa, va voler-la triar i així ho va fer amb una plena de brillantets. És tant nena!

A l’escola fa dansa i el mes de juny van fer el festival de final de curs i era per veure-la: seguint totes les coreografies, fina i delicada, tota bufona, molt nena i encara més princeseta.

Després de sopar, i abans d’anar al llit, normalment els pares els llegeixen un conte. Els vaig donar algunes opcions i va guanyar ella: un d’una nena que les llàgrimes se li convertien en perles. El nen no n’estava convençut del tot, però li vaig fer algunes preguntes de paraules del conte i de seguida es va distreure i s’hi va avenir, ella estava encantada amb això de les perles.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Sopar anual


Fa més de 20 anys que ja no treballem junts, però encara seguíem quedant per sopar de tant en tant. Entre sopar i sopar, alguna vegada havia passat massa temps i, el 2005, vam decidir institucionalitzar-lo, fer-lo un cop l’any i en la mateixa data, per tal que ja quedés fixat d’any en any en la memòria. Aquell dia era 6 d’octubre i ens va semblar que no hi havia una data millor per fer el sopar anual.

Aquests sopars sempre han estat memorables. Ens ho passem bé recordant vells temps en un gabinet de premsa, ens expliquem coses de les feines actuals, de les famílies –les criatures van creixent–, naturalment parlem de política i, en definitiva, arreglem el país.

Presidint la taula, el cap que havíem tingut. Un periodista i escriptor, excel·lent persona, patriota, compromès i tot un senyor, passant ja la setantena, a qui tots admiràvem i respectàvem i de qui tots hem après moltes coses, tant professionalment com humanament. La majoria havíem començat a treballar amb ell amb poc més de 20 anys i ens havíem format amb ell. Una mica, i en diferents moments, havia estat com un pare per tots.

L’any següent, el 2006, el dia 6 queia en cap de setmana i quan vaig començar a preparar els correus de convocatòria, per tal de trobar la data més propera al 6 i que anés bé a tots, no vaig obtenir resposta del cap, quan sempre era el primer en contestar. El vaig estar telefonant i no va contestar ningú a casa seva. Pendents encara de la seva resposta, per concretar la nova data, vaig tenir una telefonada, el cap havia mort, sorprenentment el dia 6 d’octubre.

Vam coincidir tots a l’enterrament, vam decidir fer el sopar i vam convenir, ara amb més motiu que mai, que això del 6 d’octubre seria sagrat. Va ser un sopar trist al començament, però mica en mica es va anar convertint en un homenatge a la seva persona, recordant anècdotes, moments, situacions,...

L’any passat, primer aniversari de la seva mort, i ja convocant-se el sopar del 2007, vam tenir coneixement de la presentació d’un llibre seu, del que la seva família n’havia trobat el manuscrit. Vam decidir anar a la presentació i a la sortida fer el sopar anual.

Ahir, 6 d’octubre, va tenir lloc el sopar d’enguany. Aquest cop vam arreglar el país, la crisi i els Estats Units també. No ens estem de res! Segur que el cap, des de la seva absència, va pensar que ja desbarrem sense ell.

dissabte, 27 de setembre del 2008

Again



El seu sentit de l’humor, la seva agilitat mental, els seus diferents registres, la seva sensibilitat, la seva manera de ballar tan especial i més la van seduir, però no podia ser. Hi ha històries que no poden ser i potser per això es fan especials.

Segurament, per paraules mal explicades o no prou ben interpretades, es van distanciar.

Durant mesos, d'amagat, ella se’l mirava, des de la distància i amb distància, però seguint-lo de prop. A estones l’enyorava, a estones li dolia que fes el mateix amb altres. Innocent, s’havia considerat diferent, important.

Fa poc, i sense voler –que capritxós l’atzar–, com sempre havia passat, es van trobar. S’havia espantat, va dir. Havia sentit massa coses i no sabent com resoldre-ho va preferir el silenci, va explicar-li. La intuïa, però mai sabia si hi era, ni amagada on, digué. Es va excusar per la seva covardia, però va reconèixer que li havia quedat un nus a l’estómac.

Ella només li va retreure no haver-li-ho dit aleshores. Era tan senzill dir allò mateix, però mesos enrera... En tenia prou en saber que sí, que havia estat especial i que l’havia fet sentir. Ella també havia sentit i li dolia pensar que ell només hagués jugat. El va tranquil·litzar, li va oferir únicament amistat i li va treure el nus. Ella no en tenia, perquè havia plorat i les llàgrimes no deixen que se’n facin, cada goteta en treu un trosset.

Mentalment, van ballar, aquella cançó, la seva, però no van gosar tornar-se a posar les mans a sobre, com abans, era massa delicat fer-ho. En silenci, i des de la distància, van ballar-la, segurament més intensament que mai, però sense dir-s’ho.

Ella va plorar de nou, però ara de felicitat: havia fet un amic.


Lady in red (Chris de Burgh)

dimecres, 24 de setembre del 2008

Regal

Google


Un regal especial, per a una persona molt especial, de fulles d’una ciutat que visitarà aviat, en plena tardor.

En poc temps ha fet molts avenços, se n’està sortint i amb nota de molts paranys, paranys de la vida en els que sovint s’hi cau per ser massa sensible, per estimar, per ser noble...

És gran en mesura, és gran en cor –per més que vulgui fer veure que no– i és gran en generositat.

M’agraden les llargues converses que tenim a vegades i riure amb ella, que no d’ella, m’agrada saber que hi és i que sàpiga que hi sóc i m’agradarà seguir aprenent d’ella tantes coses com m’està ensenyant, amb aquella senzillesa i naturalitat que la caracteritzen i que, precisament, per no tenir cap pretensió, la fan tan valuosa.

Per tu!



Bruce Springsteen - The River (LIVE in NY)

dimecres, 17 de setembre del 2008

16 de setembre de 2008


Google


Surto de casa, avui vaig bé de temps i estic contenta per no haver de córrer. Veig una noia amb un gos, caminem en paral·lel, cap a nosaltres ve un home –pare i filla suposo–, ella deixa anar el gos i se’n va directe, tot content, a fer-li festes a l’home. Em quedo pensant en com en són d’agraïts i que tot i que, no en tindria mai en un pis, són macos i lleials els gossos. M’ha agradat l’escena.

Els deixo endarrera i segueixo. Veig una mare –suposo– amb una nena a coll. La mare li diu coses i la nena li agafa la cara a la mare, riu i li fa un petó. Una escena tendríssima.

En un moment he vist dues imatges maques, dolces.

Entro al Metro, i sense córrer, tinc el temps just de passar el tiquet per la màquina, baixar, anar a la part de l’andana que em convé i ENTRA!

Em quedo pensant que perquè quan vas bé de temps sempre arriba de seguida i en canvi quan vas tard sempre t’has d’esperar uns minuts. Concloc que el senyor Murphy ho sabria explicar.

El matí va bé, surto a dinar i quan torno tinc una trucada que em dona una molt mala notícia: una mort, una persona propera a uns amics, però que coneixia força. Una mort sobtada, estúpida, i un cop més em pregunto, com tantes altres vegades, qui permet això? Qui fa que passin aquestes coses?

La notícia m’ha destarotat, m’ha posat molt trista, no me’n sé avenir... Novament, com en altres ocasions, penso i em dic que la vida s’ha de viure cada dia, com si fos el darrer, que avui hi som i demà no. Que hem de fer el que ens vingui de gust, que hem de dir el que sentim, potser callem molts sentiments i en demostrem encara menys.


Fa uns mesos vaig reservar un viatge, per fer la setmana abans de Nadal. Fa poc vaig pensar que potser l’anul·laria, que no m’anava molt bé econòmicament, com que estava fet amb temps no havia de pagar res i per tant anul·lar-lo no em suposava cap despesa.

Avui, precisament avui, cap al tard, m’han trucat perquè havíem de concretar-lo i tancar-lo, per conservar el bon preu. I avui, precisament avui, ho he tingut molt clar, he dit que sí, que el faré.

Miro Ventdelpla, ja sé, un culebrot com un altre, però me’l miro, i justament avui el tema central és l’Alzheimer –suposo que el Sr. Murphy hi podria tornar a dir la seva–, una malaltia que he viscut molt de prop, quan ningú la coneixia, i mai he paït.

Torno a pensar que he fet bé de dir que sí al viatge.

Vaig a dormir, ja n’hi ha prou per avui...


dijous, 11 de setembre del 2008

L'F

Del bloc d'en Ferran


Ens vam conèixer, fa 8 anys, a la feina. Des del primer dia ens vam entendre, i sobretot em va tractar molt bé: amb confiança, amb franquesa. Jo sortia d’un altre departament, una mica cremada i molt desencantada de les persones. Amb la seva actitud, de seguida, em va fer recuperar la confiança en elles novament.

Al poc temps, li van donar responsabilitats i no va canviar gens, tot al contrari, encara ara, la senzillesa és la seva característica principal, juntament amb la seva extraordinària qualitat humana, tot i que és molt treballador i molt exigent.

Fa poc li vaig dir que una de les millors coses que m’havien passat durant aquests 8 anys era que ens haguéssim conegut i haver anat configurant aquesta amistat que ara ens uneix. Conèixer una persona tan valuosa i poder-la incorporar al teu cercle d’amistats és un regal i dels bons! Té 11 anys menys que jo i algunes vegades m’ha dit que ha après moltes coses de mi. Res, però, comparat amb tot el que jo he après de la seva manera de fer: davant la vida, amb la feina, amb la família, amb els amics,...

Durant aquest temps -després d’una època en que li van fer tastar galeres, i on va demostrar més que mai la seva grandesa: no va tirar mai la tovallola, al contrari, va seguir treballant amb aquella il·lusió que sempre posa en tot i ganes-, hem seguit a prop tot i que fa dos anys, per altres interessos meus vaig canviar novament de departament.

Val a dir, en honor seu, que al poc temps es van adonar de la seva vàlua i, no només li va arribar la restitució sinó que li van donar un càrrec encara més alt, força important, per més que segueixi fent aquella cara d’adolescent i quan es troba amb els amics i els seus segueix sent la senzillesa en persona. Professionalment, però, les seves relacions són de molt alt nivell.

Res no ha canviat entre nosaltres, l’amistat, la franquesa, l’estima, segueixen sent-hi, ampliada a la família, que m’ha acollit amb el seu mateix tarannà.

És una persona activa, vital, que estima la vida i els seus, però gairebé igual estima el seu País i hi creu així com el Barça. Els seus amors van per aquest ordre: família, amics, País i Barça.

Un dia, parlant, es va sorprendre que no anés al Fossar de les Moreres el 10 de setembre a la nit i em va dir que no podia ser i que ja m’hi duria.

Ahir, com ja és habitual els darrers anys per a mi, hi vam ser.

Té un defecte, canta fatal i a l’hora de cantar els Segadors, ho fa fluixet perquè ja sap que desentona, però quan al final del cant es crida visca Catalunya... el seu LLIURE!!!!!! estremeix.