Agenda

Google

Quan fa anys feia anar una agenda d’aquelles petitones, amb anelletes, dietari i guia de telèfons, cada any, quan canviava el recanvi del dietari per un de nou, també ho feia amb la guia de telèfons i a l’hora de passar-los a la nova, quan m’apareixia un nom amb el que havia deixat de tenir-hi relació, aprofitava per fer-lo desaparèixer i, d’alguna manera, a aquella persona.

Des de fa temps, i amb l’ús de l’Outlook i el telèfon mòbil, he deixat de fer servir agenda física i aquest ritual de fer neteja de telèfons.

Aquest any, però, i curiosament en les mateixes dates en les que seguia aquest ritual, tinc la sensació d’haver-ho tornat a fer, tot i no sentir-me’n gens orgullosa, sinó més aviat trista.

Bon capde a tothom!

Colors

M’aixeco, encara és fosc i veig la lluna.

Vaig corrents a buscar la càmera, farem el que podrem, però aquesta imatge no la puc deixar escapar.

Encara dorms, avui no t’ha calgut agafar-me el dit amb la teva mà com vas fer ahir, quan dormint, i com un infant, amb tota la teva mà m’abraçaves el dit gros. Vaig intentar desfer-me’n i no em vas deixar, me’l vas prémer fort, i em va venir al cap aquella imatge dels nadons quan volen agafar-nos la mà, amb aquelles manetes tan petitones i com que no poden es conformen amb agafar-nos només el dit gros, però amb tota aquella força de que són capaços per assegurar-se que no els deixaràs, que hi ets, allà, amb ells.

Avui ja estaves més tranquil, has dormit millor, tornaves a veure colors i ja no necessitaves la meva mà, ni tan sols el dit gros... Avui ja sabies que eres a casa!


Molt bon Nadal a tothom!

M'agrada...

M’agrada estar amb tu,

m’agrada com em tractes,

m’agrada que t’emocionis amb mi,

m’agrada dormir amb tu,

m’agrada com em protegeixes quan t’ensenyo les meves pors,

m’agrada que em desitgis,

m’agrada sentir tot el que em fas sentir,

m’agrada com t’ocupes dels teus,

m’agrada la truita de patates que em fas,

m’agraden les llargues converses que tenim,

m’agrada la pau que em dones,

m’agrada que ens haguem trobat,

m’agrades, vaja!

Història d'amor

S’havien conegut en el ball de la cooperativa, aquells balls d’abans on hi anaven els pares, els oncles, les tietes, els veïns... Ell venia de fora, d’un altre barri, i al no conèixer-lo ningú, hi havia una certa desconfiança, perquè tot i fer molta patxoca, a més era més gran.

Es va enamorar d’ella, però ella no s’acabava de decidir. L’anava a esperar a la feina i l’acompanyava fins al tramvia, agafava un taxi i quan ella baixava del tramvia ell era assegut en el bar de la cantonada esperant-la i així durant dies.

Un dia, però, ell li va posar un ultimàtum: si no li deia que sí, no el tornaria a veure mai més i aleshores ella es va decidir, li va dir que sí i van ser feliços la resta de les seves vides.

El "mojito" del Clint

Fa dies que no actualitzo i podria dir que el principal motiu és la falta d’inspiració, però no és ben bé això. De fet, no he deixat d’escriure aquests dies, però quan em rellegeixo em veig tan poc políticament correcte que prefereixo desar-ho.

I és que aquests polítics –em ve molt de gust fer servir un diminutiu, però seré respectuosa– que tenim em posen malalta. No m’agrada com van les coses ni tampoc les entenc. No m’agrada que els darrers gestos als que estem assistint per part de tots plegats siguin en benefici personal i/o partidista. Com a exemple, les dues formacions que no es posen d’acord i no poden anar juntes a les eleccions per la confecció de les llistes, mentre que en l’ideari –que és on s’entendria que hi haguessin discrepàncies i que poguessin acabar en desacord– sembla que cap problema. ¿Què interessa més, el país o una cadira al Parlament de Catalunya?

I donant-li voltes a la política estava –no sé si us ha passat mai que si no publiques el que realment voldries no et surt res més, sembla que se’t faci un tap– que vaig decidir que prou i com que aquest cap de setmana hi ha la Fira d’indians a Begur, que celebra l’estreta relació amb Cuba, originada en l’emigració de molts begurencs a l’illa al llarg el segle XIX, i que en retornar, els que havien prosperat en els seus negocis, construïen ostentoses cases que encara avui decoren els carrers de Begur, vaig pensar en els "mojitos", que m’encanten, i vaig decidir penjar un apunt amb una foto d’un "mojito" i posar-ne la recepta.

Mentre buscava la foto al google, vaig veure que el meu estimat Clint acabava d’actualitzar publicant la meva intenció i com a conseqüència del mateix, de no voler parlar de política. Em va semblar tant bo que vaig decidir que no faria el meu apunt i que enllaçaria el seu aquí.

Bon cap de setmana a tothom!

Bolero

Ahir, com deia un “novio” (sempre ho dic així jo) que vaig tenir fa anys, al que havia considerat l’home de la meva vida i que la vida m’ha demostrat que potser per a mi no hi ha home de la vida, sinó homes en algunes etapes de la vida, vaig fer “hogarín”.

Fer “hogarín” vol dir planxar i fer endreça i neteja de la casa. Quina mandra em fa posar-m’hi sempre! I això que és petita! Entre la mandra que em fa i que sóc nocturna –als vespres és quan estic més en plena forma–, sempre acabo posant-m’hi tard i acabant a les tantes.

Avui, quan m’he llevat, amb tot netet, m’ha vingut de gust anar descalça i notar la fresca –poca– als peus, la textura de la fusta i aquell so que té quan la trepitges, perquè sempre sona una mica, si t’hi fixes bé. Val a dir que sempre m’aixeco amb la ràdio, però avui, no sé perquè, m’he llevat en silenci –potser per això he anat sentint els crecs del parquet– i així m’he estat molta estona, fins que m’he posat al You Tube.


Ahir, mentre planxava, vaig veure un programa de T5 en el que parlaven de boleros. Va sortir el Moncho, el gitano català dels Boleros, i l’únic membre que queda dels Panchos –ara no li’n recordo el nom– i van estar recordant i cantant trossets de boleros.

Em va venir al cap la Teresa Pàmies, que fa uns quants anys tenia un espai setmanal al programa del matí que feia el Josep Cuní, a Catalunya Ràdio, que es deia Coses de la vida a ritme de bolero. En ell, comentava un fet d’actualitat –en general de la vida quotidiana, de la gent corrent– i l’”il•lustrava” amb un bolero, cada setmana diferent.

Fins i tot se’n va editar un llibre, a cura de l’editorial Empúries, el 1993, amb un recull d’aquests fulletons radiofònics i al final de cadascun d’ells la lletra del bolero que s’havia emès en el programa.

Házmelo otra vez

yo necesito que me vuelvas a querer

házmelo otra vez

hazme sentir esa locura del placer

Házmelo otra vez

quiero en tus brazos nuevamente enloquecer

házmelo otra vez

para saciar cada pedazo de mi piel

házmelo otra vez

deja tus labios en mis labios palpitar

házmelo otra vez

que quiero amarte como nadie te ha de amar

házmelo otra vez

esa caricia que me hiciste conocer

que hoy te suplico desde el fondo de mi piel

cuando termines, ven y házmelo otra vez.



Házmelo otra vez

quiero en tus brazos nuevamente enloquecer

házmelo otra vez

para saciar cada pedazo de mi piel

házmelo otra vez

deja tus labios en mis labios palpitar

házmelo otra vez

que quiero amarte como nadie te ha de amar

házmelo otra vez

esa caricia que me hiciste conocer

que hoy te suplico desde el fondo de mi piel

cuando termines, ven y házmelo otra vez.

Aixecada de camisa?

Google

Ahir, anant cap a casa, m’atura una noia pel carrer, amb els ulls gairebé plorosos, i em demana si li puc donar diners. Com que no tinc costum de donar mai res a ningú pel carrer, perquè sempre he tingut la sensació que qui realment ho necessita no és al carrer demanant, tot i que potser vagi errada, li vaig contestar que no, que no tenia diners.

Tot seguit em diu –i no em podria comprar uns bolquers per al meu fill?

De cop, tota la meva seguretat se’n va anar en orris –suposo que vaig pensar en la criatura i a mi els petits em poden– i li vaig dir que sí, que m’acompanyés al supermercat a comprar-los.

Pel camí li vaig demanar on era el nen i em va contestar que a casa d’una amiga que vivia per allà, perquè tenia por que si l’agafaven demanant amb la nena l’hi prenguessin. Li vaig dir que m’havia dit un nen i em va contestar que no, que era una nena. I així vam arribar al super.

Em va preguntar si entrava o s’esperava fora, però la vaig fer venir amb mi perquè triés els bolquers. N’hi havia d’aquests de marca no t’hi fixis i dodot, va insistir que fossin dodot perquè amb els altres la nena s’encetava –val a dir que en aquell moment jo ja tenia les meves sospites d’aixecada de camisa– i li vaig dir que esperava que no m’estigués enredant. Em va jurar i perjurar que no, afegint que què en podia fer ella d’uns bolquers.

Vam anar a la caixa, la caixera i el xicot de darrera meu ens miraven –suposo que no els quadrava que anéssim juntes, perquè ella no anava gaire polida–, vaig pagar els bolquers, em va donar les gràcies amb cara d’agraïda, els va agafar i va marxar.

Quan ja no hi era, i davant la mirada interrogant d’ells, vaig dir-los que m’havia demanat si l’hi podia comprar uns bolquers i m’havia fet pena i el xicot em va dir, amb cara de pobre innocent com has picat, –“se los venden, se lo venden todo”.

Casualitat

Institut d'Estudis fotogràfics de Catalunya, Col·lecció Roisin

Avui he anat a veure l’exposició La nova cançó. La veu d’un poble al Museu d’Història de Catalunya i m’he trobat, a més, amb una exposició de fotografies, La Costa Brava abans de la Costa Brava. Fotografies de la Casa de la Postal, 1915-1935.

Casualitats de la vida, la fotografia que hi ha en el text de presentació és la de l’Hotel Empúries, el mateix de l’apunt anterior.

Pensament

Mirant-me aquesta foto he pensat en passar un cap de setmana en aquest hotelet amb tu. En el bany nocturn que ens faríem, sols, nusos, nedant, abraçant-nos, capbussant-nos, besant-nos, gaudint-nos, deixant-nos portar pel nostre desig i per la meravella del lloc.

Aturar el temps, fins esgotar-nos, fins que ja no ens quedés res més per donar-nos, i, només aleshores, tornar-lo a posar en marxa i anar-nos-en a descansar.

Estimar-se més que mai

Sovint, quan una persona ens explica un conflicte o una situació determinada amb una tercera persona, de seguida tenim respostes i, amb facilitat, sabem el que s’ha (o s’hauria) de fer, mentre que la majoria de les vegades, quan aquesta situació ens passa a nosaltres l’hi donem voltes i voltes com si aquestes respostes no ens sortissin.

En realitat, però, sí que en tenim de respostes, però aplicar-les ens posa en risc, en perill, de “perdre” aquella persona –sentiment que en la primera situació lògicament no es dona i per això la facilitat en saber què s’ha de fer– i en el fons és el que no volem. Perquè desenganyem-nos, si no ens fes res “perdre-la”, ja no hi hauria conflicte, senzillament amb un adéu o ni això, n’hi hauria prou.

I és en situacions d’aquestes quan hem de ser més forts que mai, per més que costi, ens hem d’estimar més que mai, ser-nos sincers i demanar-nos si aquella persona ens convé o no, si és o no saludable aquella amistat, si ens aporta o no benestar i, sobretot, si ens respecta i, d’acord amb les respostes, obrar consegüentment.

Definició

En La Vanguardia d’ahir hi havia un reportatge al voltant de la figura de la Maria Canals, intèrpret i pedagoga important que ens acaba de deixar, creadora del Concurs Internacional de Música que porta el seu nom el 1954, que s’ha seguit celebrant des d’aleshores i que és considerat el primer certamen de pianistes d’Espanya així com un dels primers del món.

De fragments de les nombroses entrevistes que el diari li havia fet en diverses ocasions i que recullen en un quadre que titulen Maria Canals por Maria Canals, n’extrec aquest que m’ha agradat i amb el qual m’hi sento molt propera:

La felicitad es una cuestión individual, subjetiva, que debe procurarse cada uno. Lo esencial para mí es ir siempre adelante, hacer las cosas por el gusto de hacerlas, y lograrlo sin hacer daño a nadie. Yo no me he dejado pisar, pero dudo de que encuentre a alguien que demuestre que yo le he perjudicado de forma consciente.

Tal com ragen

Google

Sembla mentida com ens poden marcar les dates. Divendres que ve plego, començo vacances, i sembla que estigui a les últimes. Si hi penso bé, estic segura que si comencés 15 dies més tard no la tindria aquesta sensació encara, però com deia al començament tenir una data fa que els darrers dies sembli que no es puguin suportar.

Aquesta setmana que em queda faré el que podré, però no crec que em doni temps a actualitzar, tret de dir que marxo de vacances. Últimament tinc moltes coses entre mans que em deixen poc temps, a més d’un portàtil que només em cal donar-li corda. Per sort, ja en tinc un de nou, però ara me l’han de posar en marxa, jo no en sé, i amb una mica de sort aquesta setmana em quedarà enllestit també. Enguany, però, tampoc me l’enduré, 15 dies sense connexió penso que són bons, fins i tot saludables gosaria dir.

Massa hores, entre les de la feina i les de casa, al davant de la pantalla. Amb això que l’ordinador no em va bé, que em triga molt a carregar-se’m, que se m’atura enmig d’un comentari, m’hi passo massa hores i a sobre tampoc em llueix perquè comento molt menys del que voldria i a més això fa que trigui tant, que m’hagi d’esperar tant, d’una lectura a una altra, d’un comentari a un altre, que em canso i ho deixo, però com que també em sap greu que hi hagi gent que pensi que ja no la visito o no la comento hi torno i per tant les nits se’m fan llargues, cosa que no em faria res, ja m’agrada la nit, si no fos que matino molt i acabo morta de son i cansada a finals de setmana. A vegades des de la feina trec el nas i visito algun bloc, però ni tinc massa temps tampoc ni de fet hauria de fer-ho i per tant com a molt faig un comentari i tanco.

Dimarts es va morir la mare d’una amiga, bé, la més amiga meva, la més antiga que tinc, l’amiga que em queda de l’escola. Feia temps que no vivia una mort propera, perquè les mares de les amigues d’escola una mica ho són teves també, perquè de petita t’han tingut a casa seva de vacances, i em va entristir, però com que la vida continua vaig anar de donar el condol a la família a un sopar que organitzava un company de feina a casa seva, un sopar que feia temps que estava organitzat i al que no podia faltar. Em va anar bé i va anar molt bé. A vegades aquestes trobades fora de la feina fan que ens apropem una mica més a nivell humà i això és bo. L’endemà, però, d’enterrament.

Ja hi vaig passar fa anys per això jo, en sis mesos vaig enterrar primer el pare i després la mare, però per a la meva amiga era nou i estava tocada, tot i que és tan discreta que va estar amable amb tothom, propera i fins i tot tendre amb persones que arribaven, paint encara la notícia, perquè és tan prudent que quan havien hagut d’ingressar a l’hospital la mare no havia volgut molestar avisant.

Aquestes coses trasbalsen, et fan pensar i, de fet, et fan venir més ganes de viure, de viure la vida. Perquè veus que és tan fàcil ser-hi avui i demà ja no que relativitzes moltes coses en favor de viure, allunyant-te de segons quines coses i persones que no et donen benestar i que no veus clares.

Sempre he estat molt solitària, però m’adono que m’hi vaig tornant més encara. Tinc amistats i hi faig coses amb elles, però a l’hora m’adono que tanco molt el cercle, i que vaig cada cop més per lliure. Deixo poc espai a les intromissions si no em poden aportar benestar, que traduït vol dir compartir, donar i rebre en les dues direccions.

La setmana que ve m’han convidat a assistir a la presentació d’un llibre, que ja he llegit, polèmic, però els afectes i els agraïments es demostren així, sent-hi quan et criden, i hi aniré.

Dissabte, després de donar-hi voltes, fer-ne alguna consulta i rumiar-m’ho molt –perquè no vull fer el joc a ningú– aniré a la manifestació i diumenge marxaré cap a l’Illa, que ja em moro per ser-hi.


Ara tindré un problema, a l’hora de posar títol a aquest apunt, perquè no sabré què posar, perquè me n’he anat d’una cosa a l’altre. Tampoc hi veig allò de la introducció, nus i desenllaç, però a vegades ja passen aquestes coses, que van sortint així, tal com ragen.

Retrobada

Hi ha retrobades que no signifiquen res, o que confirmen que ja estan bé les coses com estaven, però n’hi ha que et poden fer sentir com en una bombolla per unes hores i flotar com havies flotat abans.

Diumenge

Escolto el partit per la ràdio –no tinc canals d’aquests de pagament–, he posat la rentadora, he buidat el rentavaixella, he posat una orquídia a l’aigua, després hi anirà l’altra, i em poso a escriure.

N’estic molt contenta d’aquestes orquídies. Les vaig comprar a finals de febrer, eren plenes de flors, mica en mica van anar caient fins quedar pelades. Al cap de poc, però, una va començar a treure dues vares noves i ara està tota florida de nou. L’altra, més mandrosa, no feia res, i ara, des de fa uns dies, li està sortint una de sola, però pinta bé també.

Vaig pensant en coses que em volten pel cap: En una història que un amic em va explicar ahir d’un individu i dedueixo que hi ha gent malalta, molt malalta, per poder-se arribar a inventar històries atribuïdes a altres persones i explicar-les. En fi...

En l’apunt d’avui del Ferran, m’agradaria parlar-ne més d’això amb ell, perquè em sorprèn que demani un gest al Pujol, quan hi ha d’altra gent a la primera línia. Penso en els meus companys de feina, la majoria són del Barça, per exemple, però dels 10 que som, em sembla que sóc la única que voldria la independència, potser un altre, però cap més.

Penso en l’apunt d’avui de la Francesca, en el meu comentari i en la seva resposta, que conclou dient que felicitat i solitud no lliguen i també em sorprèn.

Porto tot el dia sola i estic la mar de bé. Potser perquè ho he triat, potser perquè he estat dos dies amb gent i necessito el meu espai: he anat al cinema –a les 11:45 que en cap de setmana va molt bé perquè hi ha poca gent–, al sortir he tornat a peu a casa tot passejant pel mar, he dinat, he llegit, he fet migdiada.

He vist una pel·lícula que m’ha agradat, però no l’he trobada tan i tan bona com deia el suplement Què fem? de La Vanguardia, Two lovers del James Gray.

Després planxaré una estona –això no que no m’agrada gens fer-ho, però s’ha de fer–, mentre miro per la tele la festa del Barça, llegiré alguns blogs més, espero, i aniré cap al llit amb el llibre, que l’estic acabant ja, Van venir com orenetes de William Maxwell, que vaig descobrir gràcies a la kweilan.


He tingut una interrupció telefònica i hores d’ara el Barça ja ha acabat, ara comencen els sms, Visca el Barça i visca Catalunya!!!!!!!!!!

Coses que em fan feliç

Google

Quedar amb una amiga que fa molt temps que no veus, posar-te i posar-la al dia de les teves i seves coses, notar que aquella complicitat, confiança, estima, que sempre hi ha hagut segueix sent la mateixa...

Trobar-te per casualitat amb una persona que fa molt que no veus, que ni sabies que ja no viu a la ciutat, i abraçar-la i sentir la seva abraçada forta, intensa i sentir com tu també apretes...

Anar a la biblioteca i trobar un llibre que a la teva llibreria t’han dit que l’editorial diu que està exhaurit...

Rebre un correu del capità, que ja torna a ser a alta mar, dient-te que pensa en tu...

Acabar la lectura d’un llibre que t’ha agradat molt i anar-lo recordant per anar-te’n allunyant mica en mica...

Haver de matinar, tot i que no m’agradi gaire fer-ho en cap de setmana, per anar a comprar un vestidet, perquè vas a veure la Jael, que porta 5 dies en aquest món, i és filla de la filla d’una amiga...


Totes aquestes coses a mi em fan feliç, perquè la felicitat crec que és en moltes coses, que potser per petites moltes vegades no s’hi para prou atenció, però que amb els anys t’adones que acaben sent vitals.

Sóc massa impulsiva

Nevada a Barcelona, març 1993 (La Vanguardia)

Tinc una manera de ser que m’agrada compartir les coses que m'agraden. Si he menjat bé en un restaurant, en parlo, i el mateix faig amb els llibres, amb les pel·lícules i amb tot el que descobreixo i em satisfà.

De la mateixa manera que procuro no parlar del que no m’agrada, perquè tampoc vull predisposar ningú amb les meves opinions poc favorables.

Quan faig fotos, m’agrada compartir-les. En aquest món hi ha persones de tots els indrets i així com a mi m’encanta veure fotos de Berlín, per exemple, i d'arreu, penso que als de fora de la ciutat i als de lluny els agradarà veure les d’aquí.

A vegades, però, aquesta il·lusió em fa ser impulsiva i penjar fotos que potser no són bones, però tampoc vaig de professional, sempre ho he dit, ni tampoc faig cap competició, només penjo imatges que m’agraden, sense cap més pretensió.

Sempre he tingut molta cura en no posar imatges de persones, perquè això d’internet em fa molt respecte i no vull que cap imatge meva ni de ningú proper circuli per la xarxa, no em fa gràcia.

Ahir, però, sense pensar-hi massa, o gens, només amb la il·lusió que poso a les coses i per tal d’ensenyar-vos el que vaig poder fotografiar a l’hora de dinar de la nevada, vaig penjar unes fotos que avui m’han fet veure que podien perjudicar terceres persones. Persones que precisament tenen tota la meva estima i és per això que he retirat l’apunt penjat ahir. Em sabria molt de greu que una acció totalment innocent, feta només amb il·lusió, causés problemes a ningú.

Em vaig equivocar, és evident, i això em recorda que encara haig de ser més curosa del que procuro ser a internet.

Fent de turista

Fer de turista a la teva pròpia ciutat de tant en tant té el seu encant, passejar-hi amb aquesta mentalitat fa que te la miris d’una altra manera. Divendres feia un dia preciós, tenia festa per la tarda i vaig anar a fer un tomb.

A més, em venia de gust fer-ho sola, per pensar, badar, escoltar i escoltar-me. Només amb una atmosfera així se’t fa fàcil mirar-te per dintre, escoltar-te i veure com va tot.

Vaig tancar el telèfon i vaig començar pel carrer Ferran, camí de les Rambles. Arribant a un dels accessos a la plaça Reial, vaig visualitzar una imatge: un fanal dels del carrer Ferran semblava que s’arrepengés a l’edifici de la part nova del Liceu.

Vaig entrar a la plaça Reial i vaig sortir-ne per l’accés que dóna a les Rambles. Baixant-les, em mirava les terrasses dels restaurants on els pobres turistes paguen fortunes per sangries i paelles d’aquestes precuinades, de les que tinc els meus dubtes de la seva qualitat. Vénen ganes d’anar i dir-los que vagin a altres llocs que menjaran millor i probablement pagaran menys.

Un cop vaig arribar al final de les Rambles vaig creuar i vaig anar cap a la passarel·la que porta al Maremàgnum. Hi havia força gent tant asseguda –per terra i als bancs– com caminant. A mig creuar, ens van aturar perquè havien d’obrir-la per deixar passar uns velers. Mentre esperàvem, vaig sentir una veu que oferia entrepans. –“Bocadillos recien hechos al estilo canario”–deia–. Vaig buscar amb la mirada i vaig veure dos joves, amb una bossa d’aquestes de supermercat cadascun. Mentre eren aturats parlaven i un li deia a l’altre –amb accent mexicà– que haurien de dir estil canari-mexicà i reien. Deien que a veure si ho venien tot i se’n podien anar de festa.

Quan van tornat a tancar la passarel·la i obrir el pas als vianants, em vaig fixar en dos jovenets, nord-africans, disfressats de turistes –amb motxilles, gorra, etc.– que en realitat es dediquen a la caça del turista despistat, per estirar-li la bossa. Van estar una estona pendents d’un grupet, però més endavant hi havia uns policies del port i suposo que ho van desestimar. Per sort, em van desaparèixer ràpid del camp de visió, em posa molt nerviosa veure’ls. Els he vist actuar alguna vegada i la sensació d’impotència que et queda és molt desagradable.

El Maremàgnum va tenir molt d’èxit quan el van inaugurar. Hi havia botigues, restaurants, bars de copes i discoteques i es va posar molt de moda. Com també va passar amb la Vil·la Olímpica, després dels Jocs, inicialment hi havia bon ambient, però aviat va canviar i va decaure molt. Va ser en aquella època que hi va haver molts embolics a les discoteques, més d’un mort, i com a conseqüència d’això van tancar tots els locals d’oci i ara només hi ha botigues i alguns restaurants i cafeteries. Naturalment, l’han netejat, però ara és trist i no sé si les botigues tenen gaire vendes, perquè tota aquella gent que hi havia a la passarel·la no sé on es va posar, però un cop allà no es veia.

Sortint de l’edifici, em vaig acostar a l’aigua, pel cantó on no hi ha velers, per fer una foto de la torre del rellotge. Era ple de gavines, fins i tot una, enfilada en un norai, no es va ni immutar amb la meva presència, suposo que considerant-se al seu feu.

El cel era completament blau, però arran dels edificis era ple de núvols, com si caiguessin mica en mica.

Quan m’acostava als cavallets permanents que hi ha entre l’Aquari i l’Imax, vaig veure que eren buits. Quina sensació més estranya. Quina tristor! Mai abans havia vist uns cavallets voltar buits, sense criatures, sense els seus crits, sense cua de pares esperant per recollir-los.

Vaig sortir pel costat del Palau de Mar, contenta, després d’escoltar-me vaig veure que tot anava bé.

Nadal (aclariment)

Google

Com en altres ocasions que he participat en el Relats Conjunts, en aquest darrer vaig inventar una història, un personatge i una situació. Fins i tot, i pretesament, no vaig posar-li sexe al personatge, però, potser per haver emprat la primera persona, sembla que tots heu pensat que era jo el personatge, que era a mi a qui em passava.

En altres relats he fet servir coses meves, fins i tot en un hi vaig fer sortir el caràcter d’una persona molt propera de la família, suposo que és lògic per poder explicar bé una situació, un personatge, pensar en alguna cosa viscuda o en una persona propera i en aquest cas vaig pensar en una situació meva i en dramatitzar-la, portar-la al límit.

Els que fa temps que em seguiu haureu pogut comprovar que tot i que explico moltes coses meves, mai he explicat les meves coses, i sobretot mai cap de negativa, no perquè no en tingui, o no me’n passin, senzillament perquè no m’agrada explicar-les, ni aquí ni fora, perquè no m’agrada tenir la sensació que faig pena ni preocupar ningú. Només 3 persones molt properes ho saben tot de mi i per tant també les coses més negatives o més tristes meves.

Recordo un dia que tenia moltes ganes de plorar, per un tema que naturalment no explicaré i que a més, afortunadament, ja està superat, que me les vaig empescar per fer un apunt parlant de plorar, amb un text fantàstic d’en Cortázar, però precisament per no explicar res, tot i que un estimat amic blocaire ho va captar de seguida i em va telefonar per dir-me –què et passa?

No, el Relats Conjunts no era gens el meu cas. Sí que és cert que tinc moltes, massa, absències i per tant molt poca família, també ho és que aquesta poca família que tinc treballa per Nadal normalment i no el podem passar junts, però ens veiem altres dies, també és cert que tinc unes magnífiques amistats que compten amb mi des de fa anys perquè passi el Nadal amb elles, però també hi passo la resta d’aconteixements familiars durant l’any, i per això ni estic trista, ni sola, i sobretot no m’hi sento gens de sola perquè, com deia el XeXu en el seu comentari, és com si m’haguessin adoptat i ja formés part de les seves famílies.

De fet, i ho dic amb agraïment, tinc una agenda d’activitats per a aquests dies ben plena, que volgudament acabo el dia 1, que és sagrat, és meu i per a mi i les meves coses.

Gràcies pels vostres comentaris de suport, veure tan d’afecte en aquest món de la blogosfera és molt reconfortant, però estigueu tranquils: m’encanta el Nadal i el gaudeixo plenament envoltada de gent que estimo, que m’estima i em fa feliç.

Ah! El Tronc de Nadal de can Mauri també és veritat i us el recomano, és boníssim!

Eucaliptus

Avui he comprat un ram d’eucaliptus. Com feia la meva mare per aquestes dates, jo també en poso a casa i el tindré fins passades les festes. El mateix ram, que mica en mica s’anirà assecant i agafant aquell color marronós, mentre anirà desprenent aquesta olor tan particular que trobo que fa Nadal.

Inevitablement, un any més...

Una explicació

Divendres, pensant en el bloc, observava que des de després de les vacances el meu ritme havia baixat molt, que escrivia molt menys que temps enrere i que tenia la sensació com si em faltés la inspiració.

Intentant analitzar una mica què passava o, més ben dit, què podia estar-me passant, curiosament m’adonava que aquesta mena de falta d’inspiració coincidia amb un estat anímicament alt, fort, que em feia sentir molt bé amb la gent, però sobretot amb mi mateixa, i que això tenia a veure amb alguns petits canvis que havia sofert el meu entorn, la meva vida, des de començaments d’estiu, no molt importants tampoc, però que sumats tenien un cert pes, i que feien que tingués una gran sensació de pau interior, de tranquil·litat, i potser això feia que no tingués tanta necessitat d’escriure.

No, no ho penso deixar, però no us sorprengui que no actualitzi tant, tampoc que no us visiti tant, perquè també m’han entrat unes tremendes ganes de llegir més i hi dedico molt més temps i això me’n treu d’escriure i de visitar-vos. Suposo que tot són èpoques i etapes i bé, ara toca aquesta.

No obstant això, aquest món –i vosaltres, lògicament– m’ha donat tant i m’ha satisfet tant que crec que mai me’n podria desvincular o, si més no, ara com ara, només és un no tan sovint, que espero que sabreu entendre i que m’agradaria que acceptéssiu.