diumenge, 27 de juny del 2010

Llibres: "El mundo en una botella"

Google



L’Unai té una perruqueria en un barri, amb una clientela feta, una relació estable des de fa temps i uns bons amics.

L’Unai, que aparentment ho té tot, en les seves estones lliures a la perruqueria fa un diari, on hi escriu coses molt personals que no gosa dir als seus amics. I és que a vegades, quan creiem que no ens ho aprovaran, amaguem coses de la relació de parella als amics, per íntims que siguin.

Així, la seva imatge vers els amics és d’estabilitat total i això fa que no sospitin res del que passa i que li expliquin els seus neguits, que li tinguin confiança i que ell els escolti i els ajudi, mentre calla el que a ell li preocupa.

A la perruqueria l’Unai és feliç, perquè hi fa la feina que li agrada, perquè el visiten els amics, però sobretot perquè és on pot ser i sentir-se tal com és. A casa, en canvi, sempre ha de vigilar de no molestar la parella, de no fer-la posar de mal humor, de tenir-ho tot a punt, i de no parlar gaire dels seus amics, perquè és una persona extremadament gelosa.

A més dels seus amics “nacionals” en té un d’àrab, un immigrant, al que l’Unai respecta profundament perquè és treballador, té un gran afany de superació i es preocupa per l’educació dels seus fills.

Però l’Unai cada dia més va veient com la seva relació de parella ha emmalaltit, sap que hauria de fer alguna cosa, però no s’hi veu amb cor perquè n’està molt enamorat i per això va trampejant la situació com pot sense veure, o sense voler veure potser, que allò no pot acabar bé i que ell cada vegada perd més la seva autoestima, suportant el mal tracte que rep de l’Enrique.

Una frase del llibre, que crec que tots hauríem de tenir sempre ben present: “No te engañes, el amor sólo duele cuando se pierde, hasta entonces, que lo único que te produzca sea felicidad, porque de lo contrario, no es amor.”

Aquesta és la història que ens planteja Frederic Mayol Ibáñez, en El mundo en una botella, una història senzilla, tremendament emotiva, on toca molts temes, que fa pensar, que enganxa, que no pots parar de llegir i que molt probablement ha passat, passa i passarà en moltes cases.

Un llibre, el primer per a adults, escrit en castellà, perquè el va presentar a un premi literari espanyol, que va quedar finalista i que, tot i que no estava previst en les bases, li van publicar de tant que els va agradar, que us recomano amb tot el meu entusiasme.

Crec que hem d’estar amatents amb en Frederic Mayol Ibáñez, perquè aquest primer llibre, insisteixo per a adults, perquè per a adolescents ja en té dos circulant i amb èxit, L’aniversari robat (2006) i Selva de tenebres (2009) és només el començament d’una carrera literària que ens pot oferir molt bones lectures.

Segurament molts ja haureu pensat que us sonen aquests llibres i els haureu associat a un blocaire, però per als que encara no hi heu caigut, us recordaré que l’autor és en Deric, que ens explica coses des d’ Un Salt al món.

divendres, 25 de juny del 2010

“Capde” blocaire a Berlín

Google



Com que no ens estem de res en aquest món blocaire, en Ferran i en Sànset s’han engrescat i ens fan una proposta difícil de rebutjar.

¿Us imagineu un cap de setmana a Berlín, més concretament el darrer del mes de novembre, amb la fira nadalenca en marxa, amb la companyia i complicitat d’altres blocaires i amb un guia d’excepció com és en Ferran?

Si us atrau la idea, passeu-vos pel bloc d’en Ferran, l’In varietate concordia, on hi trobareu tota la informació i us hi podeu apuntar.


dimecres, 16 de juny del 2010

Santa Rita

Com ja he dit en alguna ocasió, m’agraden les tradicions i, tot i que moltes estan relacionades amb l’església, no deixo de seguir-les tot i no ser creient, m’ho plantejo més des del punt de vista de costumari. Així, per Santa Rita havíem quedat amb l’mk per anar a comprar rosetes i portar-les a la Santa. A més, dúiem algun encàrrec d’amics que no havien pogut venir.




La devoció a Santa Rita va arribar a la ciutat de Barcelona amb els agustins, que s'instal·laren al barri de la Ribera, en un convent que ja no existeix. Posteriorment, el agustins es traslladaren a l'església de Sant Agustí del Raval.

El dia 22 de maig al matí, la plaça de Sant Agustí del barri del Raval s'omple de gom a gom amb parades de roses, estampes i llantiols que fan d'aquesta la diada més concorreguda i important en la religiositat popular del barri. Milers de dones fan cua per venerar les relíquies de la santa que hi ha a l'interior de l'església, dipositant un llantiol i besant-les. Les relíquies de la santa són dins una caixa de vidre i just davant la imatge de la santa, que aquell dia per la tarda acaba literalment coberta amb les roses que li llancen les devotes.

Paral·lelament, cada mitja hora el rector beneeix a l'interior de l'església els rams de roses que les fidels, dones vingudes d'arreu del país, aixequen amb els braços. Al migdia, després de la missa, es fa la benedicció més multitudinària que congrega a milers de fidels tant a l'interior com a l'exterior de la plaça. Després de la benedicció de la rosa és costum anar a prendre un suís i guardar dins una caixeta els pètals de la rosa en espera de sort i diners.


Com que la cua era llarguíssima, després de fer un volt per dintre de l’església, vàrem decidir anar a la Santa Rita que hi ha al claustre de la Catedral, on suposàvem que hi hauria menys gent, com així va ser.

Ja que érem per la zona, sortint de la Catedral, vam aprofitar per visitar les columnes del Temple d’August i esmorzar al pati del Museu Marés, llocs que m’encanten, que ja us n’he parlat i que no em canso de visitar.



Poc abans d’acomiadar-nos, i passant a prop de l’església de Santa Anna, vam poder accedir al seu claustre –amb pou i tot– , que diria que no sempre és obert, i que tot i saber-ne la seva existència no havia pogut veure mai.



Va ser un matí molt agradable, amb una companyia fantàstica, tota una descoberta l’mk, una persona de les que t’arriben al cor i se t’hi queden.

Fa poc em va preguntar per les meves rosetes, perquè les havíem d’assecar, i li vaig explicar que en vaig assecar 3 sense premsa, però unes altres les vaig posar dintre d’un Collings gran que tinc i aquest cap de setmana les vaig treure. Han quedat primetes i planxadetes.




diumenge, 13 de juny del 2010

Jesús Moncada, cinc anys

Google


Deu fer a la vora de 20 anys, anàvem caminant Passeig de Gràcia avall amb una amiga, una amiga més gran que jo i de la que he après i encara aprenc moltes coses, i tot d’una vaig veure que de cara venia en Jesús Moncada. Mentre s'acostava, com sempre que veig un personatge d’aquestes característiques, me’l mirava amb una certa sensació de –com m’agradaria conèixer-lo!

Quan el vam tenir al davant, es va aturar i vaig veure com amb tota naturalitat s’adreçava a la meva amiga. Es van saludar, es van demanar com estaven, com els anava tot –va ser una salutació breu– i es van acomiadar.

Un cop soles, i tota emocionada, li vaig demanar com era que el coneixia i em va explicar que el pare dels seus fills –a qui jo vaig conèixer quan ja no era el seu marit, i amb qui pel bé dels seus fills sempre han mantingut una relació modèlica– havia treballat amb ell a l’Editorial Montaner i Simón, eren amics i havien fet algunes sortides junts. Fins i tot, quan es van casar, i com que no volien les fotos típiques, i ja que en Moncada era un artista –bon pintor i fotògraf també– els va fer el reportatge fotogràfic del casament.

Després em va fer cinc cèntims d'aquell equip de la Montaner i Simón, les persones que el formaven, el món que vivien i fins i tot l’intent d’aparellar en Moncada amb una amiga d’ella, que lamentablement no va prosperar, però això ja és una altra història.

diumenge, 6 de juny del 2010

A vegades, no ens entenc

Google


Es crema una bandera espanyola, es crema la foto dels reis, surt un pallasso –amb tots els meus respectes per als pallassos– amb barretina enmig del Festival d’Eurovisió i molta gent ho troba bé, s’engresca, se’n parla a tot arreu i tots som més nacionalistes i independentistes que mai.

Dic pallasso al Jimmy jump aquest perquè així ho havia cregut sempre, però ara ja ho he pogut comprovar perquè després de justificar la seva acció al festival d’Eurovisió en nom de Catalunya, divendres al vespre va sortir –i sense barretina– a un dels programes més casposos que hi ha a televisió, Sálvame de Luxe, a T5, i on es cobren bons calerons, per dir que aquesta acció havia estat perquè se sent artista de tota la vida i, sembla ser, perquè només vaig veure un trosset, però ho deia un dels cartellets que surten a sota la imatge, per retre homenatge a la Karmele perquè no l’havien deixada anar al festival.

Crec que no cal cap més comentari i només li demano que no utilitzi el nom de Catalunya en les seves pallassades, que Catalunya és mot més seriosa que tot això, i que a mi –com a catalana– no em representi més enlloc.

Però es fa un reportatge seriós, rigorós, amb el que hi podem estar més d’acord o menys, però que no es pot negar que és un bon document, i gairebé no se’n parla.

La meva primera sorpresa va ser quan l’endemà, a RAC1, esperant en Jordi Basté amb candeletes, pensant que el faria el tema del dia, no en va dir res, si més no fins gairebé les 9, que és fins quan jo puc escoltar el seu programa.

Des del meu punt de vista, Catalunya i la seva independència s’ha de reivindicar d’una manera seriosa, rigorosa, documentada i sobretot sense bel·ligerància, i aquest reportatge era un bon començament per encetar-ne el debat i moure, sacsejar, sensibilitzar la gent una mica, però suposo que altres interessos ho han deixat passar per alt.

Crec que ha estat una bona oportunitat perduda. I és que a vegades no ens entenc.

divendres, 4 de juny del 2010

Adéu, Espanya?

Google


L’emissió ahir per TV3 del document Adéu, Espanya? , així com la breu entrevista posterior amb la seva directora, Dolors Genovès, va ser molt interessant així com importantíssima i crec que seria bo que tothom el veiés.

Una exposició excel·lent, feta amb rigor, amb arguments històrics, jurídics, econòmics i polítics.

Amb serenitat, amb respecte vers totes les opinions i, sobretot, sense cap ànim bel·ligerant, però amb rotunditat, fermesa i convenciment, es demostra, argumenta i justifica que tard o d’hora acabarà sent.

Insisteixo en que crec que cal que es vegi i es difongui aquest reportatge.

Al final, amb unes imatges d’uns castellers fent pinya, la veu en off va dir:

El 1906, el científic Santiago Ramón y Cajal va rebre el Premi Nobel de Medicina a Estocolm. Només feia un any que Noruega s’havia independitzat de Suècia, i Cajal va preguntar: com és possible això? I els suecs van respondre: perquè els noruecs així ho volien.

A mi em va emocionar i omplir d’optimisme.





A la primera ratlla, on hi ha el títol del reportatge subratllat, el teniu linkat.


dimarts, 1 de juny del 2010

Pel·lícula: "Cerezos en flor"

Google


Feia temps que la volia veure. Intuïa que havia de ser una pel·lícula especial i que m’agradaria.

Els metges comuniquen a una dona que el seu marit té càncer i que no li queda massa temps de vida. Ella decideix quedar-s’ho per ella, no dir-li res i li proposa d'anar a veure els fills que viuen a Berlín o a l'altre que viu al Japó.

Van a Berlín on hi viu un fill casat i amb fills i una filla aparellada també. De seguida, però, s’adona que fan més nosa que servei, els fills estan massa enfeinats i no poden estar per ells. Fins i tot la néta vol tornar a la seva habitació que ara ocupen els avis.

La filla també se sent incòmoda amb la presència dels pares i, tot i que els convida a fer cafè un dia a casa seva, aviat els suggereix que deuen estar cansats i que potser volen marxar.

Com en moltes famílies, aquesta és la típica en que la mare s’ha dedicat tota la vida al marit i als fills, deixant les seves afeccions i desitjos de banda. Servicial amb tots ells, mai ha pogut complir cap dels seus somnis.

Quan es retroba amb els fills, en certa manera els desconeix, perquè ja no són aquells nens petits als que ella feia de marassa i tampoc coneix als néts pràcticament, amb els que no comparteixen cap complicitat. Perquè la néta li faci una mena de massatge a l’avi, d’amagat d’ell, l’àvia li dona unes monedes.

Veient això, li proposa al marit de marxar al Bàltic a veure el mar. Mentre són allà, una nit que senten música i que ell es queixa que no podran dormir, ella comença a ballar, sempre li ha agradat el Butoh, ball japonès que de jove havia practicat i que el marit li va fer deixar.

A Berlín ha tingut ocasió de veure’n un espectacle, acompanyada per la parella de la seva filla, mentre el marit les espera fora. No ha pogut ni entrar i compartir-ho amb la seva dona, quan ella ha renunciat, per ell i els fills, a aquest ball, a visitar el Japó, com ella sempre ha desitjat, i a veure el mont Fuji, un dels seus somnis.

Mentre ell tot sorprès de veure-la ballar li diu que què li passa, que la desconeix, ella es deixa portar per la música i balla i el fa ballar amb ella. L’endemà, quan ell es desperta, ella dorm i ja no es despertarà mai més.

A partir d’aquí, de la seva absència, trobant-la a faltar molt, s’adona de totes les renúncies d’ella i decideix anar al Japó, a casa del fill, amb la idea de mostrar-li –d’una manera molt particular– a la seva dona el país somiat, els cirerers en flor, el Fuji.

Allà toparà novament amb un fill enfeinat, amb el que compartirà un apartament minúscul, i amb la dificultat de la llengua i de la grafia. Sortir sol a passejar se li fa complicadíssim tot i que ho fa per no quedar-se tot el dia sol, tancat en aquella capsa que el fill té per pis.

En una d’aquelles passejades coneix una adolescent, que balla Butoh en un parc, i amb la que compartirà complicitats perquè també ha sofert la mort d’un ésser estimat: la mare. Ella li ensenyarà, li descobrirà, una nova manera d’expressar-se.

És una pel·lícula plena de sentiment, d’amor, de renúncies, d’estimació de pares a fills, de fills a pares –encara que a la seva manera–, també entre els germans.

De contrastos, des dels neons atapeïts japonesos, que sembla que puguin arribar-se’t a menjar, fins als cirerers florits, pleníssims de flors, que recorden la fragilitat de la vida, de la felicitat.

De silencis, de la dona al marit, de la filla vers els pares, del fill que viu al Japó que no ha mostrat mai els seus sentiments.

De detalls, mentre la dona planxa un mocador del marit, només és veu una gota que cau i el mulla –deu plorar– i ella l’eixuga passant-li la planxa per sobre. Del mocador que l’home lliga a una barana, com en el conte amb les molletes de pa que ho fan per saber el camí de tornada, per saber tornar “a casa” també.

Una pel·lícula amb massa rutines, tant per part del marit –que ha triat–, com per part de la dona –que ha acceptat. Ha hagut d’ofegar totes les seves inquietuds, perquè sense compartir-les amb ell, tampoc li feia goig de dur-les a terme.

Ell no és mala persona, ni la tracta malament, només fa el que sap fer i molt probablement el que creu que s’ha de fer i, només quan la perd, quan ja no la té, s’adona de tot el que ella s’ha perdut, ha deixat de fer per ell, i ho vol reparar de la millor manera que se li acut.

Efectivament, tal com havia intuït, em va agradar molt. Una pel·lícula deliciosa, tot i un regust trist, i molt recomanable.