La khalina em passa un meme, que li ha passat el veí del dalt, el Meme del 7, i que amb molt de gust faré.
Les instruccions són les següents:
1. Incloure un vincle a la pàgina de la persona que et convida i posar aquestes normes en el bloc propi.
Les instruccions són les següents:
1. Incloure un vincle a la pàgina de la persona que et convida i posar aquestes normes en el bloc propi.
2. Compartir 7 fets sobre una mateixa en el bloc, alguns a l’atzar, altres de curiosos.
3. Invitar a 7 persones al final d’aquesta entrada, deixant el seus noms i els enllaços als seus blocs.
4. Fer-los saber que han estat convidats, deixant un comentari en els seus blocs.
5. Si no tens 7 amics, o si algun ja ha estat convidat per algun altre blocaire, busca a algun estrany a la xarxa.
Després de donar algunes voltes i veure’n ja alguns de fets, per tal de no repetir-me, he fet el de les meves cases, que aquí us deixo.
La primera, durant 9 mesos, i suposo que la més confortable de totes, el ventre de la mare, però lògicament no en tinc cap record, ni tan sols de res particular que m’expliqués ella després.
La segona, a un barri al nord de Barcelona. D’allà en tinc bons records, de llocs, persones, del parvulari, del col·legi de monges, de la casa dels avis, amb el pou, el safareig enorme que fèiem servir de piscina a l’estiu, el pati, la figuera, però poc més.
La tercera, al barri gòtic. Allà hi vaig viure la resta d’infantesa i l’adolescència, las manis antifranquistes, una altra escola de monges, una escola mixta, les primeres sortides sense els pares, les primeres cigarretes, els primers amors, la primera feina.
La quarta, al Maresme. Allà hi vaig anar en independitzar-me dels pares, en un pis de lloguer, perquè era més barat que Barcelona, i a només 25 minuts de tren. Un pis lluminós, a primera línia de mar, però amb la carretera i la via del tren enmig. Allà hi vaig viure amors i desamors, molt bons moments i no tant, però potser és la casa amb records més intensos, afectivament parlant.
La cinquena, a un barri ben al sud de Barcelona, tocant al mar, i que, encara que no el veia, l’olorava. El meu pis, de propietat, petit, però agradable, amb poca llum això sí, però per primera vegada tenia la seguretat de tenir una casa per sempre. Vivint allà vaig perdre els pares, amb 6 mesos de diferència, i tot i que no vivíem junts, va ser com créixer de cop, assumir que estàs sol al món, per més amistats que tinguis i per bones que siguin.
La sisena, on visc ara, des de fa un any i mig, un barri també a prop del mar, que havia estat industrial i que ara conviu amb nous edificis i restes del que havia estat, més confortable i còmode que l’anterior, i on penso que m’hi quedaré definitivament. Encara no m’hi han passat gaire coses, però el futur dirà.
La setena, que espero que sigui d’aquí molts anys, serà el mar. El mar sempre m’ha acompanyat, des de petita, i quan s’acabi la meva existència és on vull que hi vagin les meves cendres i així ho he comunicat ja a les persones que, per llei de vida, se suposa que s’hauran d’ocupar de les meves restes quan arribi el moment.
Després de donar algunes voltes i veure’n ja alguns de fets, per tal de no repetir-me, he fet el de les meves cases, que aquí us deixo.
La primera, durant 9 mesos, i suposo que la més confortable de totes, el ventre de la mare, però lògicament no en tinc cap record, ni tan sols de res particular que m’expliqués ella després.
La segona, a un barri al nord de Barcelona. D’allà en tinc bons records, de llocs, persones, del parvulari, del col·legi de monges, de la casa dels avis, amb el pou, el safareig enorme que fèiem servir de piscina a l’estiu, el pati, la figuera, però poc més.
La tercera, al barri gòtic. Allà hi vaig viure la resta d’infantesa i l’adolescència, las manis antifranquistes, una altra escola de monges, una escola mixta, les primeres sortides sense els pares, les primeres cigarretes, els primers amors, la primera feina.
La quarta, al Maresme. Allà hi vaig anar en independitzar-me dels pares, en un pis de lloguer, perquè era més barat que Barcelona, i a només 25 minuts de tren. Un pis lluminós, a primera línia de mar, però amb la carretera i la via del tren enmig. Allà hi vaig viure amors i desamors, molt bons moments i no tant, però potser és la casa amb records més intensos, afectivament parlant.
La cinquena, a un barri ben al sud de Barcelona, tocant al mar, i que, encara que no el veia, l’olorava. El meu pis, de propietat, petit, però agradable, amb poca llum això sí, però per primera vegada tenia la seguretat de tenir una casa per sempre. Vivint allà vaig perdre els pares, amb 6 mesos de diferència, i tot i que no vivíem junts, va ser com créixer de cop, assumir que estàs sol al món, per més amistats que tinguis i per bones que siguin.
La sisena, on visc ara, des de fa un any i mig, un barri també a prop del mar, que havia estat industrial i que ara conviu amb nous edificis i restes del que havia estat, més confortable i còmode que l’anterior, i on penso que m’hi quedaré definitivament. Encara no m’hi han passat gaire coses, però el futur dirà.
La setena, que espero que sigui d’aquí molts anys, serà el mar. El mar sempre m’ha acompanyat, des de petita, i quan s’acabi la meva existència és on vull que hi vagin les meves cendres i així ho he comunicat ja a les persones que, per llei de vida, se suposa que s’hauran d’ocupar de les meves restes quan arribi el moment.
I el passo a 7 blocaires:
