Testimoni de càrrec

Sóc una persona de grans i llargues fidelitats. Quan m’agrada un metge, un perruquer, una manicura,... sempre vaig als mateixos. M’agrada sentir que ja em coneixen i no haver de donar massa explicacions de com m’agrada que m’ho facin. Fa poc, un metge al que he anat només 3 vegades, però la primera va ser fa 15 anys, va fer esment a la meva antiguitat com a pacient i li vaig dir que quan m’hi trobava bé amb un metge, jo era molt fidel i, somrient, em va contestar tot preguntant-me, només als metges?

Per aquesta raó, la perruqueria on vaig normalment és al centre comercial Diagonal Mar, és una llarga història de fidelitats a persones que havien estat en una altra i les he anades seguint. A més, coses de la vida, ara no hi visc lluny.

Divendres tenia hora a la perruqueria i em van demanar si podia anar a fer un cafè i tornar mitja hora més tard, que anaven amb molt de retard, i vaig aprofitar per fer un volt per l’Fnac. No m’agrada gaire comprar llibres a l’Fnac, com tampoc al Corte Inglés, com ja vaig explicar en una altra ocasió, però sí que m’agrada passejar-m’hi de tant en tant perquè sempre hi trobo algun CD interessant i bé de preu o pel·lícula que m’ha agradat molt i que m’agradaria tenir. Normalment, tenen unes piles d’ofertes que si mires bé sempre hi pots trobar alguna joia.

Ves per on, i seguint la bona ratxa, divendres vaig trobar un regal de pel·lícula: Testimoni de càrrec. És antiga, de l’any 1957, l’he vista moltes vegades, però em ve molt de gust tenir-la. Sempre l’he considerada una de les millors que he vist mai. Pel guió, per la interpretació, per l’emoció que manté fins al final.

Basada en una obra de l’Agatha Christie, dirigida pel brillant, Willy Wilder, i magníficament interpretada per Charles Laughton, Marlene Dietrich i Tyrone Power, és la història d’un acusat d’assassinat d’una senyora rica, amb qui tenia una relació d’amistat, on tot sembla indicar que ho ha fet per l’herència, i d’un prestigiós advocat, que accepta la seva defensa, perquè creu en la seva innocència.

“Una de les millors pel·lícules de Hitchcock, només que la va dirigir Wilder”, diu Hellmuth Karasek, al començament del capítol sobre Testimoni de càrrec en el llibre homenatge a Billy Wilder, titulat Nadie es perfecto.

Una història d’amor. Un amor important, fort, intens, d’aquells pels que es faria qualsevol cosa, i, com totes les bones històries d’amor, amb final tràgic. És precisament al final on hi ha el cop, un cop que et fa sentir tota la comprensió del món vers aquella persona que estima tant i que ha estat traïda d’aquella manera tan brutal.

Escena - Testimoni de càrrec

84, Charing Cross Road

Fa força anys, i per casualitat, vaig trobar una pel·lícula a TV2, acabada de començar que em va enganxar de seguida.

Una dona americana, de més de 40 anys, escrivia a una llibreria de vell londinenca demanant si disposaven llibres d’una llista que adjuntava, després de veure un anunci en una revista especialitzada americana.

La vaig trobar deliciosa i fins que no va acabar no en vaig saber el títol, però em va quedar gravat.

Al cap d’anys, un dia, a la llibreria Catalonia, buscant una altra cosa, em vaig trobar davant d’un llibre que, en veure-li el títol, em va fer venir al cap aquella pel·lícula i el vaig comprar. Llegir-lo va ser d’una emoció indescriptible. Com es poden crear relacions tan i tan intenses, entre dues persones de dos continents i per carta!

Després d’un temps, es va estrenar l’obra de teatre, interpretada per la Carme Elies i el Josep Minguell, al Romea. Em va sorprendre molt positivament la posada en escena: no era fàcil, sobretot després d’haver vist la pel·lícula, però la direcció de la Isabel Coixet va ser perfecta, li va donar un toc molt especial. En algun moment em va emocionar tant que em van arribar a caure les llàgrimes i tot.

Aquests dies, l’he rellegit i m’ha vingut de gust parlar-ne. Si us agrada la lectura, si estimeu els llibres –és un llibre de llibres–, si us agraden les relacions humanes, us agradarà de ben segur.

No goso fer-ne la crítica literària, com fan tan bé el veí de dalt o la joana, jo no en sé tant, m’estimo més donar-vos les dades, posar-vos el caramelet a la boca i, en tot cas, esperar les vostres opinions.

84, Charing Cross Road - Trailer

Llibreries

Estava contestant un comentari a la joana, que diu que vindrà el dia 10 a Barcelona i que ja no podrà visitar la Setmana del Llibre en Català i li anava a dir que no patís, que podia visitar llibreries, però he pensat que millor fer-ne un post.

De fet, ahir hi vaig treure el nas, a la Setmana, i em va decebre una mica. Vaig trobar el muntatge una mica fred i amb la sensació que havien tret les rampoines de tots els magatzems. Hi havia novetats, és clar, però sobretot molt llibre d’aquells que sembla que no es venen, nous però bruts, groguencs, amb els voltants dels fulls ennegrits de pols,... A més, vaig preguntar si feien descompte, penso que podria ser un bon incentiu, com es fa per Sant Jordi, i em van mirar malament i tot. I la veritat, a altres llibreries me’n fan. Suposo que al final en caurà algun, però ja veuré. Suposo que aquestes fires són per treure els fons editorials, però tanta pols... a mi me la fa fer poc atractiva, la veritat. Per això vaig a una llibreteria de vell, aquestes sí que m'agraden, però és una altre idea.

Amb els llibres tinc moltes manies, ho reconec. M’agraden ben nous i procuro conservar-los, m’agrada aquella oloreta que fan, els folro mentre els llegeixo, no puc suportar allò que fa molta gent, plegar el cantó de la pàgina on es queda, si en deixo algun, ja pateixo per com me’l tornaran.

M’agrada molt visitar llibreries, és una de les meves passions. Fins i tot quan viatjo, encara que no conegui l’idioma, sempre que puc, em deixo caure per alguna. Això sí, m’han de cridar l’atenció. No suporto, la del Corte Inglés, per posar un exemple.

Una que m’agrada molt és la Laie, és un lloc on m’hi he passat moltes estones, tranquil·la, silenciosa, pots mirar, consultar, i, com que ja sé com la tenen més o menys organitzada, sempre ho trobo tot. A més, com que tenen el cafè també, depèn de l’hora que hi vagis, s’hi pot dinar, berenar o sopar.

Una de molt especial és la Documenta, els propietaris, dos homes molt interessants, un més mediàtic –alguna vegada l’he vist amb l’Elisenda Roca a Barcelona tv i em sembla que hi surt periòdicament– que l’altre, sempre encantats de recomanar-te alguna cosa, pots canviar opinions amb ells, bé, escoltar-los sobretot, en saben molt, però són molt planers i no has de ser cap intel·lectual perquè estiguin per tu. No és gaire gran, però sempre estan al dia de tot i són prou inquiets. Ja fa força anys que van crear un premi literari, ara ja consolidat.

Una altra que també conec força és la Central. N’hi ha dues, també n’hi ha en alguns museus, com la Laie que també en té en algun museu o centre d’art, abans anava més a la del carrer Mallorca, però ara, per proximitat, vaig més a la del Raval, té cafeteria també. A més, a la Central t’hi fan un carnet de descompte, que sempre va bé si tens el mal costum de comprar llibres sovint.

Abans, també solia anar a la Catalonia, però des de les reformes, que no m’agrada tant. També havia visitat molt la Tartessos, però malauradament ja no existeix. Una altre que malgrat la importància que va tenir –ja no existeix tampoc–, mai vaig visitar era el Cinc d’Oros. Suposo que em va agafar una mica jove.

N’hi ha una que no conec, l’Ona, suposo que perquè és en una zona que mai m’ha vingut de passada, però que segurament m’agradaria. Ja me’n donareu l’opinió si per cas.

I bé, hi ha l’Abacus, que no és interessant pel que fa a espai ni decoració, però que hi vaig sovint, perquè fa molts anys que en sóc sòcia, perquè també té molta cosa i força productes per a l’ensenyament. Aquesta sí que m’agrada perquè és un altre concepte.

Avui música també. No té res a veure amb el post, però és una cançó que m’agrada molt. És antiga, però jo la vaig conèixer fa dos estius.

Soul Food To Go - Manhattan Transfer