Llibres: Dues presentacions

Dijous vaig assistir a la presentació del llibre Il•lusions i incerteses escrit entre d’altres per una, fins aleshores, coneguda virtual, l’Arare.

Quan vas a presentacions d’aquests tipus el motiu principal és acompanyar la persona coneguda, fer-li costat, però ja és el segon cop que em passa –bé, ahir em va tornar a passar per tercera vegada– que quan surts et sents satisfeta perquè a més ha resultat ser un acte interessant.

La originalitat amb que està escrit aquest llibre requeria una explicació una mica acurada de cadascun dels autors, amb detalls de la creació dels personatges, el creuament dels mateixos, la contrarietat, en algun cas, per aquest canvi, la responsabilitat de seguir amb un personatge creat per un altre...

Tot això multiplicat per set persones, podia haver estat feixuc, però la manera de fer-ho, aportant-hi sensacions, moments personals, demostrant el gust per l’escriptura, l’amor a la terra, i el goig pel repte, va fer que es convertís en una presentació interessant, viva, original i molt gustosa, de debò.

Felicito l’Arare, així com a tots els autors per haver aconseguir tirar endavant una història tan engrescadora, però força complicada, amb aquest èxit.

Ahir, una altre presentació, en aquest cas d’un llibre que ja havia llegit i ressenyat aquí, El mundo en una botella, de Frederic Mayol Ibáñez, Deric per al món blocaire, i que em va encantar, va estar de nou molt agradable.

Al final de l’acte vam poder donar la nostra opinió les persones que ja l’havíem llegit i es va fer un col•loqui al voltant de l’homosexualitat i de la violència de gènere, que va resultar molt interessant.

Quan marxava, ja al carrer, un xicot em va aturar per donar-me les gràcies perquè, després de sentir les meves impressions del llibre, s’havia acabat de decidir a comprar-lo i frissava per llegir-lo.

També felicito en Deric perquè la seva primera novel•la per a adults és bona i l’encoratjo a que hi torni així que pugui.

A més dels actes en sí, aquestes presentacions m’han permès saludar de nou blocaires coneguts, que sempre ve de gust, així com conèixer-ne de nous –a més dels autors– com en aquest cas la fanal blau i la pakiba: tot un plaer senyores!

Llibres: Olive Kitteridge

Google

L’Olive Kitteridge és una mestra d’escola d’un poblet de l’estat de Maine, a la costa est dels Estats Units que al llarg de 13 relats i durant 30 anys de la seva vida, anirem coneixent tant pel que explica ella, com pel que expliquen la resta de personatges del seu entorn.

Cada relat té uns protagonistes, però ella sempre hi té un paper, més important quan es parla del marit, per exemple, i menys quan es parla d’uns veïns, però encara que només sigui de passada, sempre hi surt.

Inicialment a l’Olive se la veu seca, freda, autoritària, però mica en mica, tal com es va desenvolupant cada història es va configurant un personatge que té les seves febleses, les seves pors fins i tot els seus motius que fins que no es coneixen no permeten entendre algunes de les seves reaccions.

L’amor, la parella, els fills, l’amistat, les relacions humanes en general són els temes que tracta aquest llibre de persones quotidianes amb vides quotidianes, però que no deixen indiferents els personatges ni qui els acompanya al llarg d’aquestes 377 pàgines.

No recorda si aleshores devien saber gaudir de la felicitat serena d’aquells moments. Segur que no. Tot sovint la gent no és prou conscient, mentre viu la vida, que l’està vivint. I ara li quedava aquell record, el record d’uns instants sans i purs.

Premi Pulitzer 2009 i premi Llibreter 2010 és una novel•la, escrita en forma de 13 relats, aparentment independents, però amb un nexe, l’Olive, una dona que anirà acceptant el pas dels anys i adaptant-s’hi.

En algun lloc vaig llegir d’aquest llibre, que un cop acabat, i anant-lo recordant, cada cop t’agradava més i una cosa així m’ha passat a mi. Hi vaig pensant i em va agradant més i més.

Llibres: L'ametlla. Memòries eròtiques d'una dona musulmana

Vaig saber d’aquest llibre per la llista de novetats que rebo de la llibreria Pròleg, on parlaven del darrer de l’autora –El viaje de los sentidos– i deia una cosa així com de la mateixa autora de L’ametlla. Memòries eròtiques d’una dona musulmana (2005).

Sempre m’ha encuriosit l’erotisme femení musulmà perquè hi ha molt poca cosa traduïda, perquè és on la dona ho té més difícil per manifestar-se lliurement, de fet l’autora escriu sota el pseudònim Nedjma i perquè pel poc que he llegit –El gust de la mel, escrit també per una dona, Salwa El Neimi– desprèn una sensualitat molt especial, a més de fer referències a una cultura tan diferent de la nostra i prou desconeguda.

El vaig buscar per les llibreries, però el tenien descatalogat i vaig haver de recórrer a la biblioteca.

La Badra és una dona que després d’un matrimoni forçat als 17 anys amb un home de 40, acaba fugint i se’n va a una ciutat on hi té una tieta. Allà descobrirà l’amor, el sexe, la sensualitat, la passió, però també que la vida no és de color de rosa. Però tot això l’enfortirà encara més fins arribar a ser mestressa del seu cos i dels seus sentits.

Haig de confessar que no m’ha agradat tant com esperava, però m’ha resultat molt interessant pels costums que explica, com el de la cerimònia del casament, per la descoberta de que les dones musulmanes, tot i la imatge que en tenim, parlen entre elles de sexe, tenen els seus recursos, es cuiden, i, en aquest cas en concret, es parla de gent benestant, de festes, de cases, una visió que m’ha sobtat perquè és la més desconeguda que tenim o tinc dels països del Magrib.

La clau del plaer femení és a tot arreu: als mugrons que es drecen, glaçats de desig, febrosos i imperiosos. Delerosos de saliva i de carícies. Mossegar i acaronar. Els pits es revifen i ja només els falta rajar de llet. Volen ser mamats, tocats, masegats, reclosos i alliberats. El seu orgull no té límits. Ni els seus sortilegis tampoc. Es fonen a la boca, fugen, s’endureixen i es concentren en el seu plaer. Volen sexe. Quan saben que la partida s’ho val, esdevenen obertament lúbrics. Pincen les cigales i, consolats, s’enardeixen. Els mugrons es pensen de vegades que són clítoris, polles i tot. S’encaixen als replecs d’un anus púdic. Forcen l’entrada d’un orifici que, de tant voler xuclar un objecte, o un ésser, engoleix tot allò que se li presenta: un dit, un mugró o un consolador ben oliat. La clau es troba als llocs on cal anar, allà on a ningú no se li acudiria d’anar: al bescoll, al lòbul de les orelles, al sacsó d’una aixella peluda, a la ratlla que separa les natges, als dits dels peus que s’han de llepar per saber què vol dir estimar, a la part de dins de les cuixes. Tot, en el cos, és capaç de deliri. De plaer. Tot panteixa i regalima per a qui sap tocar. I beure. I menjar. I donar.

El llibre va de l’ara a l’abans, alternant el present amb el passat, explicant la cruesa, la duresa, de la nit de noces, i també la seva primera trobada amb el que serà el seu amor, en Driss, amb el que té el seu primer orgasme, i amb el que descobreix tot el que el seu cos es capaç de donar i de rebre.

Però l’amor no sempre és un camí de roses, a vegades pot ser plaent i dolorós a l’hora.

No sé si dir-ne recomanable d’aquest llibre, però sí que el considero interessant de llegir per tractar-se sobretot d’una cultura tant desconeguda.

Llibres: "El mundo en una botella"

Google

L’Unai té una perruqueria en un barri, amb una clientela feta, una relació estable des de fa temps i uns bons amics.

L’Unai, que aparentment ho té tot, en les seves estones lliures a la perruqueria fa un diari, on hi escriu coses molt personals que no gosa dir als seus amics. I és que a vegades, quan creiem que no ens ho aprovaran, amaguem coses de la relació de parella als amics, per íntims que siguin.

Així, la seva imatge vers els amics és d’estabilitat total i això fa que no sospitin res del que passa i que li expliquin els seus neguits, que li tinguin confiança i que ell els escolti i els ajudi, mentre calla el que a ell li preocupa.

A la perruqueria l’Unai és feliç, perquè hi fa la feina que li agrada, perquè el visiten els amics, però sobretot perquè és on pot ser i sentir-se tal com és. A casa, en canvi, sempre ha de vigilar de no molestar la parella, de no fer-la posar de mal humor, de tenir-ho tot a punt, i de no parlar gaire dels seus amics, perquè és una persona extremadament gelosa.

A més dels seus amics “nacionals” en té un d’àrab, un immigrant, al que l’Unai respecta profundament perquè és treballador, té un gran afany de superació i es preocupa per l’educació dels seus fills.

Però l’Unai cada dia més va veient com la seva relació de parella ha emmalaltit, sap que hauria de fer alguna cosa, però no s’hi veu amb cor perquè n’està molt enamorat i per això va trampejant la situació com pot sense veure, o sense voler veure potser, que allò no pot acabar bé i que ell cada vegada perd més la seva autoestima, suportant el mal tracte que rep de l’Enrique.

Una frase del llibre, que crec que tots hauríem de tenir sempre ben present: “No te engañes, el amor sólo duele cuando se pierde, hasta entonces, que lo único que te produzca sea felicidad, porque de lo contrario, no es amor.”

Aquesta és la història que ens planteja Frederic Mayol Ibáñez, en El mundo en una botella, una història senzilla, tremendament emotiva, on toca molts temes, que fa pensar, que enganxa, que no pots parar de llegir i que molt probablement ha passat, passa i passarà en moltes cases.

Un llibre, el primer per a adults, escrit en castellà, perquè el va presentar a un premi literari espanyol, que va quedar finalista i que, tot i que no estava previst en les bases, li van publicar de tant que els va agradar, que us recomano amb tot el meu entusiasme.

Crec que hem d’estar amatents amb en Frederic Mayol Ibáñez, perquè aquest primer llibre, insisteixo per a adults, perquè per a adolescents ja en té dos circulant i amb èxit, L’aniversari robat (2006) i Selva de tenebres (2009) és només el començament d’una carrera literària que ens pot oferir molt bones lectures.

Segurament molts ja haureu pensat que us sonen aquests llibres i els haureu associat a un blocaire, però per als que encara no hi heu caigut, us recordaré que l’autor és en Deric, que ens explica coses des d’ Un Salt al món.

Jesús Moncada, cinc anys

Google

Deu fer a la vora de 20 anys, anàvem caminant Passeig de Gràcia avall amb una amiga, una amiga més gran que jo i de la que he après i encara aprenc moltes coses, i tot d’una vaig veure que de cara venia en Jesús Moncada. Mentre s'acostava, com sempre que veig un personatge d’aquestes característiques, me’l mirava amb una certa sensació de –com m’agradaria conèixer-lo!

Quan el vam tenir al davant, es va aturar i vaig veure com amb tota naturalitat s’adreçava a la meva amiga. Es van saludar, es van demanar com estaven, com els anava tot –va ser una salutació breu– i es van acomiadar.

Un cop soles, i tota emocionada, li vaig demanar com era que el coneixia i em va explicar que el pare dels seus fills –a qui jo vaig conèixer quan ja no era el seu marit, i amb qui pel bé dels seus fills sempre han mantingut una relació modèlica– havia treballat amb ell a l’Editorial Montaner i Simón, eren amics i havien fet algunes sortides junts. Fins i tot, quan es van casar, i com que no volien les fotos típiques, i ja que en Moncada era un artista –bon pintor i fotògraf també– els va fer el reportatge fotogràfic del casament.

Després em va fer cinc cèntims d'aquell equip de la Montaner i Simón, les persones que el formaven, el món que vivien i fins i tot l’intent d’aparellar en Moncada amb una amiga d’ella, que lamentablement no va prosperar, però això ja és una altra història.

Llibres: "Nieve"

Imatge de l’espectacle Nieve de María Godoy basat en la novel·la de Maxence Fermine

(Mendoza. República Argentina. 2005)

Una de les moltes coses bones que té això de llegir blocs és que molts, tot i no tenir-ho com a temàtica principal o exclusiva, recomanen llibres. Com que a mesura d’anar-ne llegint de seguida detectes si hi ha coincidència en els gustos per les lectures, quan un bloc amb el que hi coincideixes en recomana una, sense rumiar-t’ho gaire la busques.

Fa unes setmanes em va passar amb El club de los domingos. La Francesca recomanava un llibre, Nieve, de Maxence Fermine, i em va faltar temps per anar-lo a buscar.

A finales del siglo XIX, el joven poeta japonés Yuko se ejercita en el arte del haiku. Para perfeccionarse, decide viajar al sur del país al encuentro de Soseki, un anciano pintor que se ha quedado ciego. En esta relación hecha de respeto, de silencio y de signos, la imagen obsesiva de una mujer desaparecida entre las nieves reunirá a los dos hombres. Una fábula intemporal, que habla al lector de vida y de poesía, de amor y de muerte.

En una lengua concisa y blanca, Maxence cincela una historia en la que la belleza y el amor tienen el mismo fulgor del haiku. También encontramos aquí el retrato de un Japón refinado, en el que, entre violencia y dulzura, la tradición es enfrentarse a las fuerzas de la vida.

No en diré gran cosa, prefereixo que us llegiu la seva ressenya, està molt bé i de fet és la que a mi em va fer buscar-lo. Només puc confirmar que es llegeix en una tarda, que mentre el llegeixes et sents com si s’hagués aturat el temps, que se’t posa molt bé aquesta lectura i que et fa obrir els ulls, però els de dintre, perquè sovint mirem només amb els de fora...

Llibres: Una lletra femenina de color blau pàl·lid

Google

Franz Werfel (Praga, 1890 – Beverly Hills, 1945) és, junt amb Franz Kafka, Martin Buber i Max Brod, un dels grans artistes de la Viena jueva dels anys vint. El 1921 va rebre el premi Schiller i el 1925 el Grillparzer. L’any 1929 es va casar amb Alma Maler. En entrar les tropes de Hitler a Àustria el 1938, van fugir cap a França i van creuar secretament els Pirineus. L’octubre de 1940 arribaven a Nova York i finalment s’establien a Beverly Hills, on Werfel va morir mentre corregia les galerades dels poemes escrits entre 1908 i 1945. Poeta, novel·lista, dramaturg i assagista, és l’autor d’una obra extensíssima.

Un alt funcionari, respectable i casat, rep una carta escrita amb tinta blau pàl·lid. La lletra és femenina. Demana ajut per un noi. Sota la petició dirigida a l’home acomodat, revifen els records d’un amor antic que el trasbalsa amb la possibilitat d’un fill.
Precisa i perfecta, aquesta obra mestra de Werfel és la història d’un trasbals i d'una traïció –a Viena, el 1936.

Un llibre petit, amb una gran història. Una història que passa en només un dia. Un home benestant rep una carta amb lletra femenina que el neguiteja, que intueix que li pot portar problemes a la seva vida segura, acomodada, tranquil·la, i que l’hi pot canviar de cop, ara que acaba de fer els 50.

És la història d’una persona ambiciosa, egoista, covarda, casada amb una dona rica, que li proporciona moltes facilitats, contactes i una posició social, però que pensant que té un fill es planteja confessar-ho tot i assumir-ne les conseqüències.

Una història molt ben explicada i ben resolta, que t’atrapa, que manté l’interès fins al final, que es pot llegir en una tarda i molt recomanable.

Llibres: El millor de la vida

Google

Bona part del que Rona Jaffe va explicar en aquesta novel·la té a veure amb la seva vida: nascuda el 1931, als dinou anys es va llicenciar a la Universitat de Radcliffe i ben aviat va entrar a treballar a l’editorial Fawcett, on, de simple secretària, de seguida va passar a editora. Després de quatre anys a Fawcett, la jove va decidir dedicar-se en exclusiva a l’escriptura, i una afortunada trobada amb un productor de Hollywood la va estimular fins al punt que en cinc mesos i cinc dies va acabar el primer esborrany d’El millor de la vida. Jaffe tenia en aquell moment vint-i-set anys i abans de donar per acabada la novel·la va entrevistar centenars de noies per certificar que la seva experiència en el món laboral era compartida per la majoria de les joves del seu temps.

Publicada el 1958, la novel·la es va convertir ràpidament en un èxit de vendes extraordinari, ja que era la primera vegada que temes tan delicats com el sexe i els abusos de què eren víctimes les dones a la feina es tractaven obertament en una obra de ficció destinada al gran públic. L’any següent, la novel·la fou portada a la gran pantalla en una pel·lícula protagonitzada per Joan Crawford i, en l’actualitat, els creadors de la sèrie televisiva Mad Men fan servir el llibre com a font d’inspiració dels guions.

L’èxit d’aquest títol la va animar a continuar escrivint, i l’autora va publicar quatre novel·les més. Abans de morir, el desembre de 2005, Rona Jaffe va crear una fundació que es dedica a promoure el treball de joves escriptores.

Fa uns dies, en un post en el que recomanava un llibre, el XeXu preguntava si era un llibre per a dones i la Carme i jo ens hi vam tirar a sobre, però m’he adonat que no es pot dir mai res. Llegint aquest, m’he fet farts de pensar en ell, perquè en aquest cas sí que crec que és un llibre per a dones. Naturalment que els homes el poden llegir, però penso que les dones ens hi podem sentir molt identificades tant amb elles, com pels homes que hem pogut conèixer al llarg de la nostra vida.

Un llibre publicat el 1958 als Estats Units, editat recentment aquí per primer cop, que parla de la societat americana d’aquella època, però que és totalment vigent en la majoria d’aspectes.

La història és molt senzilla, una jove, acabada de sortir de la universitat, entra a treballar en una editorial, a Manhattan, i explica la seva història i la de les amigues més properes que hi fa.

La feina, les relacions entre elles, la relació amb els homes: els caps, les parelles, els pretendents, els companys de feina. La importància que unes donen a la parella i a casar-se, la lluita d’una que n’hi dona més a la feina, però que no renuncia a l’amor tampoc. El sexe, tocat molt de puntetes, però deixant clar que hi és, que n’hi ha. La dependència que algunes dones es creen dels homes. A mesura que anava llegint, m’he vist a mi, he vist amigues meves, he vist homes que he conegut, i actituds d’homes que m’han explicat.

Per haver estat escrit fa 50 anys, tret de la roba que vesteixen, no hi ha cap diferència, podria haver estat escrit ara perfectament.

Poc més de 600 pàgines que passen de pressa, perquè vols saber què li passa a cadascuna d’elles i a ella, la Caroline, la protagonista, però també per conèixer de prop la societat d’una època, impensable aquí en aquells anys, però molt semblant a la nostra d’ara.

Un llibre que a més d’agradar-me m’ha semblat molt interessant perquè constata sobretot que en la majoria d’aspectes les relacions entre els homes i les dones han canviat ben poc, tant pel que fa a l’aspecte laboral com al més personal i a l’íntim.

Un llibre molt recomanable, especialment, aquest sí, per a les dones.

Llibres: "El cielo es azul, la tierra blanca"

Google

Hiromi Kawakami (Tokio, 1958) estudió Ciencias naturales y fue profesora de Biología hasta que en 1994 apareció su primera novela. Sus libros han recibido los más reputados premios literarios, que la han convertido en una de las escritoras japonesas más leídas. La novela que ahora presentamos, su primer libro traducido al español, recibió el Premio Tanizaki y fue llevada al cine con gran éxito.


Tsukiko tiene 38 años y lleva una vida solitaria. Considera que no está dotada para el amor. Hasta que un día encuentra en una taberna a su viejo maestro de japonés. Entre ambos se establece un pacto tácito para compartir la soledad. Escogen la misma comida, buscan la compañía del otro y les cuesta separarse, aunque a veces intenten escapar el uno del otro: el maestro, en el recuerdo de la mujer que un día lo abandonó; Tsukiko, en un antiguo compañero de clase. Con una prosa sensual y despojada, Kawakami nos cuenta una historia de amor muy especial: el acercamiento sutil de dos amantes, con toda su íntima belleza, ternura y profundidad. Todo un descubrimiento literario.

Una història senzilla, on no passen gaire coses, dues persones que es troben, per casualitat, mengen, beuen, parlen, tampoc massa, passen hores juntes i se separen. Es tornen a trobar, a la mateixa taverna, i tornen a menjar, beure, parlar, encara que poc... No queden mai, només es troben, a vegades sovint, a vegades amb setmanes entre mig.

Tsukiko, 38 anys, que viu sola, amb una vida més aviat grisa, sense al·licients, un dia, per casualitat, es troba amb un professor que havia tingut a l’Institut a qui sempre va dir mestre. El mestre viu sol també es reconeixen i mengen i beuen junts.

Mai passa res, només es troben, mengen i beuen. No queden, no es truquen, no hi ha cap mena de compromís, però, mica en mica es va gestant una història d’amor, de l’amor de la seva vida, que Tsukiko ens relata.

Una història que et fa reviure coses viscudes, que et fa pensar en sensacions conegudes i que mica en mica vas vivint amb ells, com si hi fossis.

Un llibre de petits detalls, grans silencis, deliciós i molt recomanable.

Els ponts de Madison County

Ahir només vaig plorar gairebé al final: quan ell, en el seu cotxe, és davant d’ells, ella i el seu marit, en el seu. Quan ell penja la creu que ella li havia donat al retrovisor i ella, veient-ho, es trenca tota per dintre. Quan ell no arrenca, perquè encara li està donant una darrera oportunitat, quan ella prem la maneta del cotxe, com si encara s’hi repensés, i la mou, però a l’hora s’hi agafa fort, i quan el marit toca la botzina, perquè, aliè a tot, no entén que aquell cotxe trigui tant a arrencar.

Porto uns dies estranys: m’he allunyat de persones amb les que creia que hi havia coses en comú, camí per fer, arrossego un refredat fort que em molesta molt i que m’impedeix fer coses que tenia previstes per a aquests dies i, a sobre, ahir vaig acabar el tercer Milenium –que, com bé m’havien dit, et deixa una mica buida i enyorada.



Quan la van estrenar vaig plorar des del començament, amb les primeres lletres i la música.

Havia llegit el llibre coincidint amb un moment de desamor en la meva vida i em va agradar molt, però em va trinxar per dintre. Val a dir que no era difícil, jo ja no estava sencera, m’acabaven de fet trossets.



Anys més tard, l’havia vista per televisió i ja havia estat més fàcil: només plors en els moments més emotius.

Com era d’esperar, aquella història estava tancada i jo sencera de nou, malgrat algunes cicatrius, que amb el temps, però, es van barrejant amb altres marques del pas del temps i queden tan confoses que ja no es veuen i encara menys se senten.



Veure la pel·lícula, ahir, novament després de molt temps, i en les circumstàncies actuals –vaig decidir que mai més llegiria el llibre– era com un test, una prova, una avaluació i n’estic contenta: prova superada!

El so no és molt bo, però el que realment compta aquí són les imatges.

Confessió

Així com Montgomery Clift, en el seu paper de capellà, tenia problemes de consciència en la pel·lícula Yo confieso, per no desvelar un secret de confessió, tot i que això el perjudicava, jo no en tinc cap per no estar-me’n de fer la meva pròpia confessió: he caigut! A més d’altres lectures, finalment m’he llegit el primer Milenium: Els homes que no estimaven les dones.

Durant les vacances, tot just acabar La solitud dels nombres primers, me’l van posar a les mans, vaig fullejar-lo i haig de dir que no el vaig poder deixar: el vaig engolir. Mai abans havia llegit novel·la policíaca, no em cridava gens l’atenció, tampoc sé si aquest es pot definir així, no hi entenc gens, com tampoc em veig amb cor de dir si és bo o no, insisteixo, no hi entenc, però sí que puc afirmar que em va enganxar i me’l vaig llegir en poquíssimes nits.

El que és cert és que m’he afillat la Salander, és fa estimar la noia! i m’he enamorat d’en Blomkvist.

I ara? Doncs ara vaig pel segon i tinc el tercer esperant-me. Haig de dir que ja m’agrada que un llibre m’atrapi, però és que aquests (el primer, segur i el segon, va en camí) t’absorbeixen i això ja no m’agrada tant, per la dependència que et creen, però prefereixo més llegir-me’ls d’una tirada i enllestir-los.

Al voltant d'aquesta trilogia, vaig trobar un article al Diari de Girona, que em va semblar interessant per l'anàlisi que en fa.

Llibres: Ulls verds

Google

Una llibre molt ben escrit, un tractament lingüístic exquisit, una història que atrapa, però que al final trontolla.

Amb 21 anys d’edat, en Maties i l’Esperança, casats fa un any, fugen de la seva vila cap a la incertesa de l’exili a la ciutat mexicana de Veracruz el 1939. Malgrat que ell hi aconsegueix aviat una feina i una casa, és molt conscient de l’alè vital que rep de la seva dona des de la seva adolescència: “Aquests set anys d’estima sincera i de tendresa infinita havien estat suficients perquè el meu món se sustentara gràcies a la seua fermesa, que jo percebia en la intensa mirada dels seus ulls verds”.

Nascuda a Mèxic, la seva filla Júlia viatja a la vila dels seus pares quan la invita la germana d’en Maties, casada amb l’alcalde imposat per la dictadura. Aleshores, l’ombra d’un presagi marca el viu esguard de l’Esperança.

El debut novel·lístic de Marc Pallarès conté la punyent veu d’un personatge que demostra que, per als temperaments insegurs que gairebé no posseeixen res, l’amor és el nord de la seva vida.

Marc Pallarès, (Barcelona, 1977), llicenciat en Filologia Catalana i acabant Comunicació Audiovisual, ha treballat en l’ensenyament secundari, com a docent, i de professor associat a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana i, actualment, imparteix cursos de català a l’Escola Oficial d’Idiomes. Ha debutat com a novel·lista amb Ulls verds, que va rebre el Premi Fiter i Rossell el 2008.

En el decurs de la història, l’autor, a través del seu protagonista i narrador, en Maties, va creant uns misteris, alguna cosa grossa, important, que motiva l’exili, el canvi d’actitud de la germana, amb qui havia hagut tanta complicitat, però que no les diu i només quan ell torna a la vila esperes que esclati tot, que es descobreixi, que se sàpiga. I la única cosa que descobreix, no respon en absolut a les expectatives creades.

Sembla que l’hagi hagut d’acabar cuita-corrents. Enllesteix la història en molt poques planes i sense aprofundir gens en la nova vida.

S’entreté molt en molts detalls, en descripcions de posats, de mirades, de pensaments, però en canvi fluixegen alguns detalls: quan torna a la vila, va a un asil i resulta estrany que allà no hi trobi cap conegut. Tampoc es retroba amb ningú del poble, quan ell hi havia viscut 21 anys...

Pel que fa a la història d’amor, que ressalta el subtítol, tot i ser-hi, tampoc destaca especialment. S’hi veu una història d’amor serena, tranquil·la, sense sorpreses, no sabem si hi ha passió, perquè no ens en parla, en canvi si que hi ha companyerisme, amistat, suport mutu, que no vull dir que no estigui bé, ni que l’amor no sigui això, però tampoc trobo que sobresurti en cap moment com a gran història d’amor.

Una novel·la amb tres parts: el camí a l’exili, Veracruz i el retorn a la vila, on la primera i la segona estan molt bé, atrapen, però la tercera, sota el meu punt de vista, no queda gaire ben resolta, l’enllesteix massa de pressa. Una llàstima, perquè tal com anava llegint, m’anava enganxant i molt i quan esperava que tot s’aclarís, ja l’havia acabada.

Calor i properes lectures

Google

No sé si és l'exagerada calor d’aquests dies, si és que tinc molta feina i m’angoixa no poder enllestir coses com m’agradaria, abans de marxar, si és la proximitat de les vacances, que em fa sentir a les últimes, si és que tinc coses a fer quan plego, que haig de fer abans de les vacances, però el cas és que arribo tard a casa, cansada, amb poques ganes de llegir –no em concentro–, ni blocs, i menys encara d’escriure. Sort dels viatges en Metro, allà sí que hi llegeixo encara, però són curtets.

És curiós com mentalment ens preparem per a les coses. Si fes vacances a l’agost, estic segura que em sentiria a les últimes a finals de juliol, però com que em queda una setmana de treball només, crec que noto com per moments se’m comencen a acabar les piles.

M’estic preparant les lectures de vacances. No, encara no he sucumbit amb en Larsson i la Salander, suposo que acabaré fent-ho, però ara mateix tinc altres coses que em criden més l’atenció i que tinc pendents fa temps.

Estic llegint Ulls verds, del Marc Pallarès, i me n’enduc tres més: La solitud dels nombres primers, del Paolo Giordano, L’estepa infinita, d’Esther Hautzig, i Les set aromes del món, d’Alfred Bosch.

Entre les tardes a la platja, les nits a la terrassa i, sobretot, sense ordinador, segur que podré aprofitar força el temps per llegir, em vénen molt de gust.

De moment us poso els links de les ressenyes que he llegit, de tornada, les meves.

Llibres: Hores prohibides

Google

La història d’una dona, explicada per dues persones: la néta, que explica la història oficial, i ella, la Caterina, que explica la part que l'oficial no conté, perquè la desconeix, perquè l’ha duta sempre dintre, com un malson que no l’ha deixada mai més tranquil·la.

Una història com moltes que hi deu haver hagut, però que sempre s’amaguen, de passió, d’amor, però a una banda, com moltes que també hi deu haver hagut, amb conseqüències terribles, per a l’època, i doloroses sempre.

L’autora, Núria Martí Constans (1966), llicenciada en Filologia Catalana, que es dedica a l’ensenyament des de l’any 1992 i que darrerament el compagina amb l’escriptura, va quedar finalista del premi Just M. Casero 2007 amb aquesta primera novel·la, que segur que només és el començament.

A principis del segle XX, una dona jove viu una passió prohibida, un enardiment que no havia sentit mai abans i que la trasbalsa tota. On la conduirà aquest amor? Quan la seva vida fa un gir inesperat, haurà de ser valenta per tirar endavant. Religió, sexe, sentiment i dolor marquen l’existència de la Caterina en una època en que les emocions es callaven i els pecats mataven.

Un llibre amb nivell, molt ben escrit, amb un llenguatge acurat, que atrapa, una història senzilla, d’una dona més senzilla encara, jove, que viu una passió, sense conèixer encara la vida ni les conseqüències, però que haurà d’assumir-les.

Una precisió mesurada, una elegància literària única i una tècnica narrativa sorprenent ens demostren que ens trobem davant d’una jove promesa en català.

Poc més de 100 pàgines, amb lletra còmode, que he engolit en molts pocs dies, perquè no el podia deixar, perquè mentre l’Anna, la néta, ens anava explicant una història agradable, d’una àvia, i de retruc d’una família, ella, la Caterina, ens anava explicant la història d’una dona, apassionada, enamorada, perillosa per a ella i prohibida per a l’època.

M’ha agradat, m’ha fet sentir, perquè hi ha passió, amor, però també em va fer caure les llàgrimes, en un moment donat, perquè hi ha dolor, mutilació, desprendre’s d’una part teva ha de ser terrible.

Un llibre del tot recomanable.

La setmana de Sant Jordi

Google

Com totes les coses bones, que vénen de gust, que agraden, els preparatius sempre duren més que el fet en sí. Prèviament a la setmana de Sant Jordi, vaig estar pensant què faria aquest any al bloc durant aquesta setmana, tal com vaig fer l’any passat, i vaig decidir que penjaria ressenyes de llibres que m’haguessin agradat, relacionats sobretot amb l’amor i l’amistat.

Més que mirar de convèncer ningú amb la meva opinió, la idea era mostrar-ne les dades i que cadascú valorés i decidís. Per això vaig posar la biografia de l’autor o autora que surt al mateix llibre, el text de la contraportada i el primer paràgraf, tot recordant el 100è. Joc Literari del Jesús M. Tibau, amb una brevíssima opinió meva només al final. Així ho vaig fer i he quedat ben contenta del resultat. Amb els comentaris he comprovat que hi ha hagut descobertes i records per a tothom així com per a mi, que també he sabut d’algun de llibre que no coneixia.


La diada de Sant Jordi va fer tan bo que semblava que fos un dia d’encàrrec: un dia lluminós i una magnífica temperatura. Fins i tot massa i tot, havent arribat tan de cop, cap al migdia i primera hora de la tarda.

Al matí, des de ben aviat, es podien veure pels carrers paradetes de roses ja a punt i les dels llibres en ple muntatge. Amb l’olor habitual del matí, s’hi barrejava la de les roses, la del verd, la del paper dels llibres, com m’agrada l’olor a llibre!

A mig matí, a l’hora del cafè, ja vaig poder fer una volteta, ràpida –i comprar-me un llibre que no coneixia i del que la kweilan en parlava en un comentari, Mendel el dels llibres, de l’Stefan Zweig–, que vaig repetir per la tarda més extensa i amb tranquil·litat. Bé, i amb moltíssima gent. Però, tot i que no m’agraden gaire les aglomeracions, el dia de Sant Jordi és diferent: si no hi hagués gent, seria trist.

Haig de ser crítica, però, amb el muntatge de les parades de llibres. Totes tenen els mateixos: les novetats, els best-sellers i els mediàtics, res més. Ja sé que no és dia per anar a buscar coses complicades i, de fet, jo ja em compro llibres tot l’any i, cada vegada més, ho faig per internet. Encarrego el que em convé i només passo per la llibreria a recollir-los, tret dels dies que hi vaig a fer alguna volteta i sempre en cau algun, que no estava previst, però que pel que sigui m’ha cridat l’atenció.

Per Sant Jordi, però, per tradició, m’agrada comprar-ne i sempre em trobo que haig de dur-ne uns quants de pensats, perquè sovint no trobo el que busco i ja tinc clar que no és dia per demanar que em busquin res sinó per agafar-ne de les piles que hi ha. Però és que les piles són hipercomercials i repetitives.

Dijous, només vaig trobar en una parada de tota la Rambla de Catalunya un dels llibres que duia pensats, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, mentre que Els homes que no estimaven les dones era a totes, en grandíssimes piles i davant de tot. No m’extranya que hagi estat el més venut. Si és que estava posat de reclam! Esperem, ara, que sigui el més llegit també...

Mentre era en una parada, vaig sentir una breu conversa entre una parella on ell no semblava massa interessat per cap, anava mirant, i ella va i li diu –te recuerdo que todavía tienes el del año pasado por leer!

Bé, malgrat això de les parades, penso que és un dia maco, que val la pena viure’l, que tothom surt al carrer i content i, en definitiva, que m’encanta aquesta diada tan nostra.

Després de passejar per Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia, –en plegar a les 2 ja havia fet una mica les Rambles– una copeta de cava a la Bodegueta –feia moltíssima calor i venia de gust refrescar-se– i cap a casa a mira d’acabar els llibres que hi ha a mitges per poder començar amb les noves adquisicions.





Ahir, una visita molt interessant que ja explicaré en un altre post, però de la que de moment us en poso una pista gràfica –aquesta finalment feta per mi, amb la meva nova càmera, que no domino gens encara– i que si teniu ganes de jugar, podeu mirar d’endevinar.

L’amor boig

Pere Rovira (1947)

Un dels grans noms de la lírica catalana actual. Artista auster i exigent, ha publicat quatre excel·lents llibres de poemes, que ha reunit recentment a Poesia 1979–2004. També ha escrit quatre volums d’assaig literari. De les seves col·laboracions al diari Avui, va néixer el llibre Diari sense dies, que el va revelar com un prosista extraordinari. L’amor boig és la seva primera novel·la.

Existeix l’amor boig? Pot donar-se una foguerada d’amor tan intensa com la que van viure els protagonistes de la novel·la de Pere Rovira? La passió desfermada entre Clara i Esteve els va empènyer, encara adolescents, a fugir de casa i de la petita ciutat per buscar-se un lloc a la Barcelona dels anys seixanta.

Passats un grapat d’anys, cadascun dels dos protagonistes explica i mitifica a la seva manera aquella apassionada història d’amor. Però el record que en guarden difereix de l’un a l’altre, perquè la memòria és infidel. Com en les millors mostres de la narrativa de Lawrence Durrell i Sándor Márai, la història canvia en funció de qui l’explica.

Vitalista i tràgica, escrita amb claredat implacable, L’amor boig és una esplèndida novel·la sobre els primers i els últims amors i sobre les obsessions que de vegades els uneixen vertiginosament.

A l’hora del pati, s’asseia sola en un pedrís i llegia un llibre enquadernat amb pell roja. Els de primer curs passaven corrent a prop d’ella –“hawaiana, hawaiana!”, li deien–, i si un nen gosava tocar-li l’esquena amb la punta dels dits, els altres cridaven i aplaudien, i l’heroi aixecava el braç i mostrava la mà oberta com si fos un trofeu. Ella se’ls mirava un instant, somrient, i continuava llegint. Els cabells, negres i ondejats, li arribaven quasi a la cintura, tenia unes mans llargues, blanques, i el blazer blau i la faldilla grisa del seu uniforme semblaven diferents. Era com si anés vestida d’aquella manera perquè volia. Portava mitges i sabates de taló, un mocador de seda al coll i una polsera antiga d’or i robins. Jo la contemplava, esperant que apartés els ulls del llibre, quan alçava la cara i la girava cap al sol i la seva mirada obscura es tancava lentament, m’imaginava el gust dels seus llavis i de la seva pell tacada de sal, a l’estiu, a la platja.

Un llibre preciós, dels millors que he llegit en els darrers dos anys, juntament amb Petons de diumenge de la Sílvia Soler. Una novel·la plena de passió i de sentiment, descrits brillantment, amb un llenguatge molt delicat. Una prosa que és poesia pura, evidenciant l’origen poeta de l’autor, que l’enriqueix notablement. Recordo haver llegit al veí de dalt que és el llibre que li hagués agradat escriure. Jo diria que és la passió que m’hagués agradat viure!

Bona diada de Sant Jordi a tothom!


Imatge de Google
Sant Jordi 2009

Carta d’una desconeguda

Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942)

Escriptor enormement popular, tant en el seu vessant de novel·lista com en el d’assagista i biògraf. La seva capacitat narrativa, la perícia i delicadesa en la descripció dels sentiments i la finor del seu estil en fan un narrador fascinant i captivador, capaç de seduir-nos des de les primeres ratlles i de deixar-nos en suspens fins al punt final.

Només vull parlar-te a tu, dir-t’ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n’has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l’arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t’hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer.


Quan el conegut novel·lista R. va tornar de bon matí a Viena després d’una refrescant sortida de tres dies a la muntanya, va comprar un diari a l’estació i va recordar, en veure per damunt la data, que aquell dia era el seu aniversari. El quaranta-unè, va pensar ràpidament, però aquesta apreciació no li va fer ni fred ni calor. Va fullejar superficialment les pàgines cruixents del diari i se’n va anar cap a casa en un cotxe de lloguer. El servent va informar-lo que durant la seva absència hi havia hagut dues visites i algunes trucades telefòniques, i li va portar en una safata el correu que s’havia acumulat. Va anar mirant les cartes amb indolència i va obrir un parell de sobres quan n’hi va interessar els remitents; una carta amb lletra desconeguda i que semblava massa voluminosa, la va deixar de moment a un costat. Mentrestant el te era servit i va seure còmodament a la butaca, encara va fullejar un cop més el diari i alguns impresos; després va encendre un cigar i aleshores va agafar la carta que havia apartat.

Una història impactant, dura, que atrapa, sobre l’amor portat al seu màxim, que no vol dir el més convenient. Un amor que estima sense correspondència, fins al final.


Imatge de Google
Sant Jordi 2009

El club eròtic dels dimarts

Lisa Beth Kovetz

Novel·lista, dramaturga i stand-up comedian. La seva obra teatral s’ha representat als Estats Units i a Europa. El club eròtic dels dimarts és la seva primera novel·la.

La Lux, la Brooke, l’Aimee i la Margot treballen en un gabinet d’advocats i queden cada dimarts a l’hora de dinar per celebrar un club de lectura. La seva cita setmanal aviat es converteix en un taller d’escriptura eròtica, un pretext formidable per llegir-se mútuament els seus propis escrits, sempre desinhibits i picants. És a partir d’aquestes confessions que ens obren el seu món interior: la Brooke és una dona rica, però està embolicada en una relació torturada. L’Aimee està embarassada, però té un marit que no li fa costat. La Margot, una advocada de cinquanta anys, es pensa que ja ho ha vist tot a la vida, però descobreix que no ha tingut una amiga de debò des que tenia set anys. I la Lux és una secretària senzilla que al final ensenyarà a totes de què va la vida.

La Lux Fitzpatrick va deixar de llegir en sec. Va aixecar els ulls i va mirar cap a la porta, que algú havia obert. Els llavis, vermells i molt molsuts, li havien quedat separats, a punt d’articular la paraula següent. Tenia els pòmuls alts i el cutis, tan lluminós, hauria semblat més jove i vital si no se l’hagués amagat sota uns quants dits de maquillatge barat. Aquella cabellera embullada encara l’afavoriria si no se la tenyís a casa de qualsevol manera i no s’hi posés tanta laca. Als ulls s’hi havia aplicat una ombra del color fosc que acostumaven a tenir les aixetes. Duia aquelles cames llarguíssimes enfundades en unes mitges lila de quadres escocesos, i una minifaldilla taronja que tot just li tapava les natges arrodonides. Feia servir uns sostenidors de copa D, i els pits gairebé li sortien d’un top llampant molt escotat. A primer cop d’ull, era evident que a la Lux li agradava cridar l’atenció.

El que menys hi ha és erotisme i el que més, amistat. Un llibre senzill, fàcil de llegir, a estones fa riure, però sovint entendreix. A mi em va agradar molt.

Imatge de Botero
Sant Jordi 2009

Entre dones soles

Cesare Pavese (1908-1950)

Poeta, narrador, traductor, és un dels autors més importants de la literatura europea del segle XX. La seva obra poètica amb títols tant importants com Treballar cansa (1936) i Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (1951), va portar aires de renovació a la literatura italiana. Entre dones soles és el tercer títol aplegat l’any 1949, dins La bella estate, que reunia també El bell estiu i El diable als turons, tres novel·les que tenen com a lligam la vida a Torí i la presència, o l’espera, de l’estiu, l’estació de les vacances a muntanya i de la infància llunyana.

Entre dones soles, escrita l’any 1949, un any abans de la seva mort, mostra el Pavese més madur, el novel·lista capaç de crear una atmosfera amb una economia de detalls sorprenent. Pavese hi descriu l’alta societat del Torí de postguerra, que comença a aixecar el cap entre edificis encara esfondrats pels últims bombardeigs.

Vaig arribar a Torí amb l’última neu de gener, com els saltimbanquis i els venedors de torró. Em vaig recordar que era carnaval en veure sota els porxos les parades i els becs incandescents d’acetilè, però encara no era fosc i vaig caminar des de l’estació fins a l’hotel llambregant cap a fora dels porxos per damunt de la gent. L’aire glaçat em rosegava les cames i, cansada com estava m’entretenia davant els aparadors, deixava que la gent topés amb mi, i mirava al voltant arraulida amb l’abric de pells. Anava pensant que els dies ara es feien llargs i que aviat una mica de sol acabaria amb aquell fangueig i desclouria la primavera.


Imatge de Google
Sant Jordi 2009

Teatre: "La vida por delante"

Google

Des de dilluns, tenia entrades per anar al teatre ahir i ahir em vaig llevar amb la pujada d’un bon refredat. Les entrades comprades a Telentrada no es poden canviar ni tornar i vaig haver d’anar-hi tant sí com no. Em preocupava, sobretot, molestar amb la tos.

Em vaig emportar un vano, a vegades amb la calor tens atacs de tos, també caramels d’aquests d’acció vapor, mocadors de paper a dojo i, per sort, teníem passadís i anava disposada a sortir disparada si era necessari. Va anar prou bé, tot i que vaig estossegar en alguns moments. Només al final gairebé ja no podia aguantar més i vaig estar força incòmode, però per culpa meva, bé de la congestió.

Malgrat això, que no em va permetre estar prou a gust ni tampoc concentrada, em sabia greu molestar i no em trobava bé del tot, em va agradar molt l’adaptació.

Una actriu veterana, la Concha Velasco, fantàstica, i això que el paper la fa estar lletja, decrèpita, gens femenina, però la dota d’una gran tendresa, i un Rubèn de Eguia, actor totalment desconegut per a mi, però que està sensacional, dirigits esplèndidament per en Josep Maria Pou, que si ja és bo com a actor, no ho és menys com a director.

De moment, la tornada a la vida del Teatre Goya, va per molt bon camí: primer amb els Nois d’història i ara amb La vida por delante. Ahir pensava en el Josep Ma. Flotats i la seva tornada a Catalunya i al Poliorama fa molts anys i no podia evitar comparar-lo amb en Pou al Goya. En Flotats va necessitar diner públic i molta molta publicitat, tot i portar bones obres, dirigir bé i crear escola, mentre que en Pou és molt més discret, però amb magnífics resultats, i amb capital privat.

La vida por delante, text adaptat del llibre de Romain Gary, La vie devaint soi, i publicat aquí com La vida ante si, qui sota el pseudònim d’Emile Ajar, es va convertir en l’únic escriptor guardonat dues vegades amb el Premi Goncourt, l’any 1975, amb aquesta obra, atès que el 1956 ja l’havia obtingut amb Les Racines du ciel, és una història de dos perdedors, dos marginats, una dona i un nen, explicada pel nen, el Momo, amb el seu llenguatge, amb la seva innocència, amb la seva ingenuïtat, un nen àrab que viu a casa Madame Rosa, una exprostituta jueva, d’origen polonès, i supervivent d’Auschwitz, que es dedica a tenir cura de nens de prostitutes clandestinament, perquè els Serveis Socials no els les prenguin. Al llarg d’aquesta història, d’amor i tendresa, en Momo anirà sabent què és la vida i com funciona.

La solitud, la necessitat de companyia, els orígens, la família, el dret a morir en dignitat, la tolerància i l’entreteniment per damunt de races, religions, creences, estats, nacions i polítiques oportunistes.

I tot això exposat de manera senzilla, amb molt d’humor i molta tendresa.

“És la vida, Madame Rosa, només és la vida”.

Josep Maria Pou

Una obra del tot recomanable.