Fernando Vicente
Mai he amagat, em sembla, que els homes masclistes no m’agraden. De fet, no m’agrada la falta de respecte vers ningú i el masclisme, en definitiva, és una gran falta de respecte i un menyspreu total vers les dones. Crec fermament que és un problema de sentiment d’inferioritat, però la traducció, sovint, és agressivitat verbal i física i, com és ben sabut, i cada cop més freqüent i molt lamentable, la mort.
Hi ha un tipus d’home, però, que s’amaga en un vestit d’intel·lectual, que en qualsevol moment pot treure-se’l, però que pel seu comportament no ho fa pensar i no deixa de sorprendre’m. Aquest mereix tot el meu menyspreu.
M’explico. Si em trobo al davant d’un home masclista, però que no se n’amaga o no ho dissimula, doncs senzillament i amb tota correcció intento apartar-me’n ràpidament i tal dia farà un any, però quan el masclista dissimula, s’envolta d’un aire culte, interessat per les ciències diverses i aparentment et tracta d’igual a igual, costa força més de descobrir, però tard o d’hora, tot i que més aviat d’hora, perquè li costa fingir massa temps, acaba sortint.
Recentment m’ha passat una cosa que vull explicar, no perquè m’hagi fet cap mal, però sí per demostrar que penso que no vaig tan errada quan dic coses com en aquest post.
Vaig conèixer un home que em va semblar atractiu intel·lectualment parlant. Llegeix, escriu, viatja, fa fotografia, estudia,... Tenia una conversa interessant i, amb el meu afany sempre d’aprendre de la gent, vaig quedar-hi per fer un cafè. Textualment un cafè, breu, perquè jo era a la feina i vaig sortir mitja horeta per fer-lo.
Al cap d’uns mesos em va proposar tornar-ne a fer un altre i així ho vam fer. Un altre cafè, amb conversa interessant al voltant d’un llibre que llegia i d’un viatge que acabava de fer. Als tres quarts d’hora vaig haver de marxar, ja havia apurat massa, i havia de tornar a la feina. Em va dir que li sabia greu tenir tan poc temps i li vaig proposar de quedar una tarda, després de la feina, i així no tindria tanta limitació de temps.
De seguida em va enviar un correu proposant-me un dia per veure’ns, però a mi no m’anava bé i li vaig donar una altra data o bé més endavant. Tampoc em semblava que hi hagués cap urgència, francament, i que ja trobaríem un dia.
La seva resposta va ser lamentar que jo no pogués aquell dia, perquè a ell li anava molt bé, em proposava quedar-ne un altre i em deia que anés al carrer X, número Y, que era un hotel, que pel que havia llegit al meu bloc semblava que era una bona amant i que ens ho podíem passar bé.
Em vaig quedar allò que en diuen a “cuadros”. No havia hagut cap intent ni per part seva ni meva de res, ni la més lleu insinuació, ni cap mena de coqueteig, ni cap tipus de feeling,... No havia hagut res de res entre aquell senyor i jo com per fer-me una proposta així!
Ràpidament, vaig contestar-li el correu tot dient-li que s’havia equivocat i molt amb mi, que no sabia si era bona o mala amant, però que tampoc em corresponia a mi dir-ho, que normalment per tenir intimitat amb algú necessitava força coses més que dos cafès i que seria millor deixar-ho córrer.
Evidentment, aquesta persona ja està fora de la meva llista d’amics, coneguts i saludats, però és que no ha sabut ni presentar la més mínima disculpa. Senzillament, ha desaparegut i aquesta falta de respecte és el que el fa masclista als meus ulls i per tant menyspreable.
Calling you - Jevetta Steele (Bagdad Cafe)
