Darrer dissabte d'estiu

M’aixeco, em faig l’esmorzar i enceto una confitura. Agafo el pot i llegeixo: confitura de taronja de Sóller. Somric, és un somriure còmplice, em ve al cap una tarda, una persona.

Quan ho tinc tot a punt, m’assec a l’ordinador, amb la safata al costat, amb el cafè amb llet, les torrades amb mantega i la confitura. Un plaer que em dono només de tant en tant, menys del que m’agradaria.

Poso 105TV, obro el bloc i començo a mirar-me els que segueixo. Quan porto una estoneta llegint i comentant apunts, una cançó em fa aixecar el cap: One. Una cançó que sempre em recorda una persona, la que me la va fer conèixer, torno a somriure.

Noto fresqueta, m’haig de posar alguna cosa al damunt, i penso que ja està arribant la tardor.

La tardor té uns colors molt macos, sobretot en el bosc, posa mil colors als arbres, però a mi me’ls treu. Em treu el bronzejat, em treu llum, i em posa grisor i mànigues. Necessito que passi ràpid, però no me’n surto perquè quan passi encara em quedarà l’hivern, que és molt pitjor, em posa fred, fred per dintre, que no em trec mai, per més que m’abrigui. No m’agrada que s’acabi l’estiu, no m’agrada passar fred, vull un estiu permanent, al carrer i dintre meu, però sembla que això encara està per inventar.

Una cançó

Sembla mentida com una cançó, una olor, una imatge, pot portar-nos a la memòria records de persones i moments passats i fer-los presents com si fossin recents.

Fa uns dies, planxava amb la televisió posada. Feien una pel·lícula, que em mirava sense massa atenció, però és la única manera, un dissabte o diumenge a la tarda, d’aconseguir agafar la planxa.

De sobte, vaig sentir una cançó –a la pel·lícula– que em va esborronar tota i em va fer caure les llàgrimes.





Va ser un instant, uns segons, però suficients per fer-me anar endarrera en el temps i fer-me reviure un moment, un temps, màgic, però passat.

Sovint, diem que el passat és passat, però a vegades, sense proposar-nos-ho, una cançó, una olor, una imatge, pot fer-nos trontollar.

Més que un club

El País

Si alguna vegada m’haguessin dit que parlaria de futbol al bloc –tret de l’HFC– hagués posat la mà al foc negant-t’ho, però, si hagués passat, ara duria una mà embolicada i escriuria només amb l’altre, per sort, sempre dic posar la mà al foc, mai pluralitzo. I és que després del partit d’ahir no puc evitar fer-ho, perquè és la segona vegada en la meva vida que m’afecciono al Barça.

Mai m’ha agradat el futbol, ni li he vist cap gràcia, i per això sempre he passat del tema. Però quan veus un grup, que treballa en equip, ben dirigit i que n’obté bons resultats, dóna gust seguir-lo i si a sobre és el Barça, encara molt millor.

Fa molts anys, per raons de feina, tenia molt contacte amb una telefonista del diari AVUI, una catalana i barcelonista fins el moll de l’os, i m’explicava com en ple franquisme la única manera de cridar per Catalunya era anant al camp del Barça, perquè allà es podia, i que per això el Barça era més que un club. Perquè era on els catalans podien exercir-ne tranquil·lament. Emocionava sentir-la i entendre el que allò podia significar.

En aquella època, hi va haver un partit important, a Saragossa, que jugava el Barça, ni idea del que s’hi jugava ni amb qui, però sí que recordo que era important, que em va dir: –ja sé que no està bé, que Ell no està per a aquestes coses i que no ho hauria de fer, i espero que m’entengui i em perdoni, però he demanat a Déu que guanyi el Barça. I va guanyar, no sé si gràcies a Ell, gràcies a que van jugar bé o gràcies a que els altres ho van fer fatal, però va guanyar.

Potser per això, sense ser futbolera, sempre he tingut un afecte especial pel Barça. Després, al llarg de la vida, persones molt properes també han sigut molt barcelonistes i, per afecte a elles, també m’ha fet il·lusió que el Barça guanyés, perquè les sabia contentes.

Va haver una època, però, el 1992, que em vaig enamorar del dream team, va ser una època molt especial, com ara, de treball de grup, ben dirigit i amb bons resultats. Donava gust seguir-los! Va ser un moment molt especial del Barça aquell i el vaig seguir ben de gust.

Quan el Guardiola va començar a deambular per equips estrangers, sense entendre-hi gens, ho reconec, em va decebre una mica i vaig pensar que potser no era tan bo, que no el fitxés cap equip conegut, famós, i li vaig perdre la simpatia, la veritat. I quan el van nomenar entrenador del Barça –seguia sense entendre-hi gens– vaig pensar que era una relliscada més del Laporta –no em cau bé el president, no crec que sigui com ens va vendre que era– i no em va semblar gens encertat el nomenament.

El País

Em sembla que no era sola, que gent que sí que hi entenia tampoc hi estava massa d’acord, i bé, crec que ells i jo i tothom hem de rectificar i per això faig un post parlant de futbol perquè vull fer-ho públicament.

En Guardiola ha demostrat moltes coses en aquest curs i totes bones: senzillesa, humilitat, treball, cohesió, fermesa, autoritat, serenitat i n’estem gaudint dels resultats. Va començar des de sota zero i ha portat el Barça al cel. Em trec el barret i demano disculpes públicament al Sr. Guardiola, per no haver cregut en ell, i el felicito per la lliçó que ens ha donat a tots.

Ahir, cosa que no havia fet mai, vaig escoltar el partit per la ràdio, vaig patir, em vaig emocionar i gairebé vaig plorar al final pel triomf, per la feina ben feta i per la lliçó de saber estar que va donar l’equip a la capital del regne.

No vull acabar sense dedicar aquest post a persones que sovint m’han apropat al seu món, el Barça: el meu estimat F, el meu mimat Clint, el meu amic ddriver i el meu admirat nadador (em segueix agradant més paseante, què hi farem!).

Sentiments

Google

Darrerament, he parlat molt de sentiments amb persones diferents i m’he quedat amb la sensació que en general s’és molt restrictiu a l’hora de, diríem, classificar els tipus de sentiments.

Em costa explicar-me, i encara més fer-me entendre, si dic que puc estimar una persona, tenir-hi fins i tot intimitat, però no estar-ne enamorada, no considerar-la la persona de la meva vida. Sembla que forçosament una cosa ha d’anar lligada amb l’altra i crec que no sempre ha de ser obligatòriament així.

Diria que en tinc molts jo de sentiments, que estimo de moltes i diverses maneres, i els darrers dies han estat molt intensos pel que fa a sentiments i emocions.

He sentit molta felicitat, després d’una cita esperada, desitjada, i que va anar com una seda; preocupació en veure que un bon i estimat amic no s’ho estava passant gaire bé; alegria en conversar una estona amb una nova amistat que s’està fent mica en mica; un cert dolor, inicialment, per una discussió amb una estimadíssima amiga, tot i que després de parlar es va aclarir tot i va quedar resolt; felicitat, perquè vaig passar una tarda amb els meus nens, jugant, cantant, rient, en definitiva, estimant-nos!; benestar, dinant ahir amb una amiga, amb la que feia temps que no ens vèiem, emocionant-me amb el que m’explicava de les seves filles; de proximitat, de sentir-me bé, ahir, amb una conversa molt interessant amb una persona, amb la que estem encetant una amistat també, que se’m va sincerar i que em va agrair la conversa, perquè li havia anat bé.

Sentiments, tots, tret dels negatius –que em dolen i m’angoixen–, que m’agraden, m’aporten coses, em fan sentir bé i, sobretot, em fan créixer i aprendre de les persones. Estimar, en totes les seves vessants és molt gratificant.

Massatge

Google

Estirada damunt del llit, de bocaterrosa, nua. Ell, també nu, de genolls, al damunt d’ella. Te un pot de crema corporal amb oli d’oliva al costat, n’agafa una bona quantitat, l’hi posa a l’esquena i comença a escampar-la tot fent un massatge. Té les mans fortes, però la pressió que fa és només la necessària perquè mica en mica vagi penetrant. Quan ja l’ha absorbida, n’agafa més, es posa més avall, ara envoltant les cames, va cap a les natges, i segueix amb el massatge.

Quan acaba, li fa donar la volta, ara cara a munt, es posa més crema a les mans, li agafa un peu, els dits, la planta, el taló, el turmell, la cama, després l’altre peu, l’altra cama. Tot seguit les cuixes, ara l’una, ara l’altra. Quan arriba al cap damunt, passa, però gairebé de puntetes, pel pubis, només l’acaricia.

Arribat a aquest punt, ella ja comença a tenir la sensibilitat a flor de pell i una certa excitació comença a manifestar-se-li. Ell, aparentment impassible, segueix, ara la mà, els dits, el braç, l’altra mà, el braç, només s’atura per anar agafant més crema, per poder seguir amb el massatge, ara un pit, s’hi entreté, ara l’altre, també, ella cada cop està més... neguitosa i, fluixet, va fent petits gemecs. Ell, com si res, agafa més crema, ara deixa els pits i baixa, seguint el massatge, fins que arriba novament al pubis. –Ara t’hi hauràs de quedar –diu ella– i ell com si res, segueix amb el massatge com si l’hi pentinés, com si posés en ordre tots els pelets, tots mirant cap al mig: els de dalt, els d’un costat, els de l’altre. Ella... gairebé ja no pot més, –em fas patir –diu–.

Ell agafa el pot, el tapa, el treu del costat, el deixa al damunt de la tauleta de nit, s’hi acosta, ara sí, i com si no el volgués despentinar, comença a jugar-hi, amb un parell de dits, mentre els gemecs d’ella comencen a augmentar...

Han pogut!

Google

M’he despertat sentint el seu discurs: ha guanyat i m’ha fet il·lusió.

No faré una crònica política, prou n’hi haurà avui i de persones expertes. Però sí m’agradaria remarcar la paraula il·lusió.

En Barack Obama, sortit del gairebé no res, i contra tot pronòstic, ha estat capaç de crear i d’encomanar il·lusió, ho ha fet als Estats Units i a la resta del món i se n’ha sortit.

No sé com ho farà, ni quin serà el balanç d’aquí un any, però ara com ara, el messiànic Obama, amb la seva il·lusió i amb les seves ganes, però també amb serenitat, em fa sentir contenta i m’ha despertat una sana enveja.

Ara més que mai penso que amb il·lusió, no només, però sí sobretot, podrem aixecar el cap i tirar endavant. Catalunya necessita recuperar la il·lusió i necessita un líder, potser també sortit del no res, que ens torni la il·lusió, perquè amb il·lusió penso que tot és possible.


No vull deixar de recordar, en un moment com aquest, en Martin Luther King a qui li diria que ja pot començar a dormir tranquil, que finalment el somni s’ha acabat, que ja és una realitat, així com tampoc als milers de negres anònims que al llarg de molts anys hi han deixat la vida: El meu sincer i sentit homenatge a tots ells.

Revisió mèdica

Avui tinc revisió mèdica...

Em sembla que per l’edat, em toca electrocardiograma...

Suposo que me’l trobaran bé el cor...

Espero, però, que no m’hi vegin tot el que s’hi cou per aquí dintre...

I, si veuen l’embolic que hi ha, que no em demanin que l’expliqui...

Tindria feina i no me’n sortiria...

Ja m’agradaria a mi tenir-lo clar!

Retrobada

Google

Quan fa força anys, un xicot amb el que sortia la va deixar, el va plorar molt i enyorar encara més. Ho va passar malament, no se’n sabia avenir, no es podia imaginar la seva vida sense ell. El considerava el perfecte pare dels seus fills, amb ell s’hi veia amb cor de tenir-ne, i veure que ja no seria així li costava molt de pair, de superar. El trobava a faltar tant, que pensava que a ell li havia de passar el mateix i que, per tant, la trucaria o aniria a buscar-la i li diria que s’havia equivocat.

Malgrat aquest enyor tan gran, mentre per una banda esperava el seu retorn, el desitjava amb totes les seves forces, per l’altra es demanava com seria si ho fes. Pensava que, quan s’ha cregut tan cegament en una persona i t’ha fallat, t’ha decebut, ha de ser difícil tornar-hi a confiar, a sentir el mateix... Era un dubte que tenia dintre seu. Volia que tornés, però no estava gens segura de que pogués funcionar com abans.

Pensava que podia ser com el gerro aquell de porcellana que, un cop trencat, per molt bé que encaixin tots els trossets i s'enganxin, les ratlles que hi queden, mai desapareixeran. Sempre més hi seran.

No ha sabut mai si per sort seva o no, però el cas és que ell no va tornar, a ella naturalment se li va passar i la seva vida va seguir el seu rumb sense poder comprovar què hagués passat.

Recentment, i pràcticament a l’hora, han retornat dues persones a la seva vida. Dues persones que, en diferents moments, van ser especials, en les que va creure, confiar, que li van fer sentir coses maques, però que, així com havien aparegut de mica en mica i mica en mica li van anar creant il·lusió, van desaparèixer sobtadament i pràcticament sense explicacions.

La seva reacció inicial va ser de grata sorpresa, d’il·lusió, fins i tot de plantejar-se que potser hauria de triar, per honestedat i per no trair ningú, i això requeria una decisió ràpida per part seva, però de seguida va començar a veure-hi ombres, llacunes,...

Aquella fe cega, aquella confiança, ja no hi és, per més que ho intenta, ja no hi creu com hi havia cregut sense ni adonar-se'n, ara, tot i volent-ho, no ho aconsegueix. S’adona que ja no és el que era, que ara ja els coneix la cara lletja, que la tenen, per més que abans la considerés inexistent. No, ara té clar que ja no pot ser, que les coses han canviat massa i que el moment ja ha passat.

La princeseta

Google

Dilluns vaig anar a fer de cangur dels meus nens. Com creixen! El nen ha fet 7 anys fa poc i està preciós. Va estar jugant una bona estona amb un joc de Lego, de peces petites. Quan no en trobava alguna, o tenia alguna dificultat, demanava el meu ajut, però anava fent-t’ho tot sol la mar de bé.

La nena, la princeseta, estava una mica enfebrava, s’havia adormit i calia despertar-la perquè hi havia el perill que no dormís per la nit. Vaig començar a acariciar-la, a dir-li cosetes i primer realment no se n’adonava, però després, tot i adonar-se’n, s’anava fent la dormida, perquè seguís.

Com que estava una mica melindrosa, la vaig tenir una bona estona asseguda al damunt i se m’arrapava. Vaig aprofitar per fer-li piles de petons. Mica en mica es va anar eixorivint i engrescant. Fa poc, em va ensenyar una frase en anglès que ha après a l’escola i la vaig dir i, com que no la pronunciava tan bé com ella, es va posar les mans a la cara, com volen dir què malament!, i rient-se de mi. I és que la punyetera, amb 4 anys i mig, té molt més bon accent que jo, tot i saber encara molt poques paraules en anglès.

Quan es va fer l’hora, vam anar al bany. Quan la vaig pentinar em va dir que ja ho feia ella i es va pentinar amb els cabells cap endavant, com ara porten totes les adolescents. Tan petita i ja apunta maneres.

A l’hora de sopar, li vaig voler posar una diadema i no la volia. Li vaig explicar que era perquè no se li embrutessin aquells cabells tan macos amb el sopar. Tot i anar en pijama, i diguem-ne, d’estar per casa, va voler-la triar i així ho va fer amb una plena de brillantets. És tant nena!

A l’escola fa dansa i el mes de juny van fer el festival de final de curs i era per veure-la: seguint totes les coreografies, fina i delicada, tota bufona, molt nena i encara més princeseta.

Després de sopar, i abans d’anar al llit, normalment els pares els llegeixen un conte. Els vaig donar algunes opcions i va guanyar ella: un d’una nena que les llàgrimes se li convertien en perles. El nen no n’estava convençut del tot, però li vaig fer algunes preguntes de paraules del conte i de seguida es va distreure i s’hi va avenir, ella estava encantada amb això de les perles.

Sopar anual

Fa més de 20 anys que ja no treballem junts, però encara seguíem quedant per sopar de tant en tant. Entre sopar i sopar, alguna vegada havia passat massa temps i, el 2005, vam decidir institucionalitzar-lo, fer-lo un cop l’any i en la mateixa data, per tal que ja quedés fixat d’any en any en la memòria. Aquell dia era 6 d’octubre i ens va semblar que no hi havia una data millor per fer el sopar anual.

Aquests sopars sempre han estat memorables. Ens ho passem bé recordant vells temps en un gabinet de premsa, ens expliquem coses de les feines actuals, de les famílies –les criatures van creixent–, naturalment parlem de política i, en definitiva, arreglem el país.

Presidint la taula, el cap que havíem tingut. Un periodista i escriptor, excel·lent persona, patriota, compromès i tot un senyor, passant ja la setantena, a qui tots admiràvem i respectàvem i de qui tots hem après moltes coses, tant professionalment com humanament. La majoria havíem començat a treballar amb ell amb poc més de 20 anys i ens havíem format amb ell. Una mica, i en diferents moments, havia estat com un pare per tots.

L’any següent, el 2006, el dia 6 queia en cap de setmana i quan vaig començar a preparar els correus de convocatòria, per tal de trobar la data més propera al 6 i que anés bé a tots, no vaig obtenir resposta del cap, quan sempre era el primer en contestar. El vaig estar telefonant i no va contestar ningú a casa seva. Pendents encara de la seva resposta, per concretar la nova data, vaig tenir una telefonada, el cap havia mort, sorprenentment el dia 6 d’octubre.

Vam coincidir tots a l’enterrament, vam decidir fer el sopar i vam convenir, ara amb més motiu que mai, que això del 6 d’octubre seria sagrat. Va ser un sopar trist al començament, però mica en mica es va anar convertint en un homenatge a la seva persona, recordant anècdotes, moments, situacions,...

L’any passat, primer aniversari de la seva mort, i ja convocant-se el sopar del 2007, vam tenir coneixement de la presentació d’un llibre seu, del que la seva família n’havia trobat el manuscrit. Vam decidir anar a la presentació i a la sortida fer el sopar anual.

Ahir, 6 d’octubre, va tenir lloc el sopar d’enguany. Aquest cop vam arreglar el país, la crisi i els Estats Units també. No ens estem de res! Segur que el cap, des de la seva absència, va pensar que ja desbarrem sense ell.

Castells

Mai he estat molt al cas dels Castells. Sempre havia vist breus imatges als TNs de quan arriben al final –no sé si es diu coronen– o de quan cauen i poca cosa més. Mai he conegut prou la terminologia, ni sé què vol dir cada paraula, ni els noms dels tipus de castells. Això mateix de quan arriben al final, no sé ben bé com es diu.

Avui, i per casualitat, he posat el canal 33 i estaven fent en directe el Concurs de Castells de Tarragona, ja feia estona semblava, i m’he quedat mirant-me’l.

El que m’ha fet quedar-m’hi ha estat la primera imatge que he vist, no sé si se'n diu la pinya, una gran circumferència de gent, aquests anaven amb camises blaves, tots ben agafats, els braços dels uns amb els dels altres, sense ningú al damunt encara, però fent gruix, apretats. Han començat a pujar castellers, però de seguida han baixat, no deurien anar prou bé, i s’ha desfet aquell cercle.

Després s’ha vist un altre grup, colla crec, amb camises vermelles, amb aquesta gran circumferència novament, però al mig un quadrat, al darrera gent amb els braços a sobre dels del quadrat i un home al mig, tocant les cares dels quatre que feien el quadrat. He entès que els donava les darreres instruccions i ànims. Ha desaparegut per sota i han començat a aparèixer quatre castellers, mig gatejant, pel damunt de la pinya, i s’han posat a sobre d’aquells 4 inicials.

Bé, no seguiré, ja sabeu com va més o menys, però aquestes imatges m’han emocionat. Mai havia vist tan clarament la formació d’un castell, ni amb tant detall i aquesta visió m’ha fet sentir que potser sí que som diferents. Aquesta manera de fer, en equip, en colla, on cada petita aportació individual és necessària per al resultat, sense èxit personal sinó de grup. D’aixecar-se i tornar-ho a provar si s’ha caigut, de no defallir i de no deixar-ho d’intentar.

No fa massa, al 30 minuts, vaig veure un reportatge d’una ciutat de Xile, on estaven iniciant-se en això dels Castells. La idea era ensenyar les criatures a fer les coses en grup, en que tots eren importants i imprescindibles, però per al resultat del grup, de la colla, no individualment, i estava funcionant: la idea començava a estendre’s.

Cap al final de l’emissió d'avui, quan ja havien acabat i ensenyaven grups diversos, he anat veient criatures petites, enxanetes, he pensat, perquè anaven amb el casc encara, alguna xinesa, alguna negra, a més de rosses i morenes, però també m’ha fet pensar que la integració i la convivència és més que possible, és una realitat.

Seguir aquest programa, avui, m’ha fet pensar i sentir moltes coses.

Crisis i pau interior

Fernando Botero

Ahir, llegint la Joana, vaig pensar que havia fet un post de tots els que aquests dies hagués fet jo. Cada notícia que escolto a la ràdio, quan m'aixeco, em fa pensar en un post (ja dec ser malalta de bloc...). Aquesta crisi està afectant, com sempre, els més dèbils, els que viuen d’un sou a compte d’altri, que mentre s’han pogut enriquir no han parat i ara que les vaques no són tan grasses, tanquen.

De fet, i d’alguna manera, jo també l’estic patint aquesta crisi, encara que més relativament. Vaig comprar un pis fa una mica més d’un any i tots els càlculs que havia fet se m’han anat en orris, amb l’exagerada pujada de preus el darrer any i mig i la pujada d’hipoteca després del primer any.

Però hi ha més crisis. Coincidint, amb el començament de curs, en diversos blocs es va parlar de l’ensenyament i si hagués d’emprar una paraula per definir el que vaig anar llegint crec que seria pessimisme.

No repetiré, ni molt menys argumentaré, tot el que ja s’ha dit i per persones força més autoritzades, per la seva implicació, que jo, i ara ja confirmat per estudis i estadístiques, però faré uns petits apunts del que jo vaig captar: el nivell cada cop és més baix, els Governs, central i autonòmic, sembla que no estiguin massa interessats en una real, bona i sòlida formació, els professors s’han d’enfrontar a nens i joves poc o gens motivats, molts professors, estimen la feina, la viuen i la pateixen, però d’altres la fan com farien qualsevol altra cosa.

El panorama, doncs, no és cap meravella i vulguem o no estem parlant de les generacions futures la qual cosa ho fa més preocupant encara.

Però encara n’hi ha una altra de crisi i d’aquesta sí que no se’n diu res o pràcticament res. Fa temps que dono voltes al tema dels valors: crec que hi ha una gran crisi de valors. Evidentment, generalitzo, però em fixo en homes, dones, joves, grans, al carrer, al Metro, al bus, a la feina, i trobo que cada cop hi ha menys valors en les persones.

Crec que hi ha uns mínims necessaris, sobretot per a la convivència, que actualment no percebo o cada cop menys.

Sóc de l’opinió que els valors es reben a casa, des de criatura, amb el que ens diuen que està bé i no, però sobretot amb el que veiem fer, amb l’exemple.

Quan era una nena, vaig anar aprenent a no llençar papers a terra, a respectar les persones, homes i dones, a tolerar les persones grans i les seves mancances d’agilitat mental i física, a deixar-les seure als transports públics així com a les dones embarassades, a llegir, a consultar sempre els dubtes al diccionari, a tenir inquietuds, a voler aprendre sempre, i moltes coses més, que sense ni fixar-m’hi segueixo fent, de la manera més natural del món, com a ser honesta, responsable, a estimar, a ser justa, solidària...

Actualment, no veig valors, ni cap necessitat de tenir-los i en el cas dels joves em preocupa més, perquè ells se suposa que són els que els han de transmetre als fills.

Normalment, no m’agrada fer posts llargs perquè cansen, a mi em passa quan visito blocs, però volia enumerar les crisis, en plural, que crec que pateix la societat actual, ja sé que l’econòmica és molt important, però no podem oblidar les altres: sense un bon ensenyament i sense valors tampoc anirem gaire lluny penso, com a persones.

Malgrat aquest to pessimista, però, no estic desencantada, més aviat és un toc d’atenció només, segueixo creient en les persones, n’hi ha de fantàstiques, i en el món interior que tots tenim i que pot ser tan ric com nosaltres mateixos vulguem que sigui. Això no ens ho pot prendre ningú i només ens ho podem enriquir nosaltres mateixos, encara que també hi hagi aportacions externes.

Potser és per això que jo em sento bé, molt bé, amb pau interior i plena de sentiments. Amb coses per fer, amb ganes de fer-les i amb il·lusió per la pel·lícula que veuré avui, amb l’estrena de teatre que veuré dijous, amb el sopar que tindré dilluns, amb la feina, que m’agrada, amb els llibres que estic llegint, amb les persones amigues que m’estimo i m’estimen, en definitiva, que no va tan malament, penso, tenir valors i per això els reivindico.

Molt bon cap de setmana a tots!

Una cançó que m'agrada, però el You Tube no me la deixa linkar, I'm Outta Love d'Anastacia

Again

El seu sentit de l’humor, la seva agilitat mental, els seus diferents registres, la seva sensibilitat, la seva manera de ballar tan especial i més la van seduir, però no podia ser. Hi ha històries que no poden ser i potser per això es fan especials.

Segurament, per paraules mal explicades o no prou ben interpretades, es van distanciar.

Durant mesos, d'amagat, ella se’l mirava, des de la distància i amb distància, però seguint-lo de prop. A estones l’enyorava, a estones li dolia que fes el mateix amb altres. Innocent, s’havia considerat diferent, important.

Fa poc, i sense voler –que capritxós l’atzar–, com sempre havia passat, es van trobar. S’havia espantat, va dir. Havia sentit massa coses i no sabent com resoldre-ho va preferir el silenci, va explicar-li. La intuïa, però mai sabia si hi era, ni amagada on, digué. Es va excusar per la seva covardia, però va reconèixer que li havia quedat un nus a l’estómac.

Ella només li va retreure no haver-li-ho dit aleshores. Era tan senzill dir allò mateix, però mesos enrera... En tenia prou en saber que sí, que havia estat especial i que l’havia fet sentir. Ella també havia sentit i li dolia pensar que ell només hagués jugat. El va tranquil·litzar, li va oferir únicament amistat i li va treure el nus. Ella no en tenia, perquè havia plorat i les llàgrimes no deixen que se’n facin, cada goteta en treu un trosset.

Mentalment, van ballar, aquella cançó, la seva, però no van gosar tornar-se a posar les mans a sobre, com abans, era massa delicat fer-ho. En silenci, i des de la distància, van ballar-la, segurament més intensament que mai, però sense dir-s’ho.

Ella va plorar de nou, però ara de felicitat: havia fet un amic.

Lady in red (Chris de Burgh)

16 de setembre de 2008

Google

Surto de casa, avui vaig bé de temps i estic contenta per no haver de córrer. Veig una noia amb un gos, caminem en paral·lel, cap a nosaltres ve un home –pare i filla suposo–, ella deixa anar el gos i se’n va directe, tot content, a fer-li festes a l’home. Em quedo pensant en com en són d’agraïts i que tot i que, no en tindria mai en un pis, són macos i lleials els gossos. M’ha agradat l’escena.

Els deixo endarrera i segueixo. Veig una mare –suposo– amb una nena a coll. La mare li diu coses i la nena li agafa la cara a la mare, riu i li fa un petó. Una escena tendríssima.

En un moment he vist dues imatges maques, dolces.

Entro al Metro, i sense córrer, tinc el temps just de passar el tiquet per la màquina, baixar, anar a la part de l’andana que em convé i ENTRA!

Em quedo pensant que perquè quan vas bé de temps sempre arriba de seguida i en canvi quan vas tard sempre t’has d’esperar uns minuts. Concloc que el senyor Murphy ho sabria explicar.

El matí va bé, surto a dinar i quan torno tinc una trucada que em dona una molt mala notícia: una mort, una persona propera a uns amics, però que coneixia força. Una mort sobtada, estúpida, i un cop més em pregunto, com tantes altres vegades, qui permet això? Qui fa que passin aquestes coses?

La notícia m’ha destarotat, m’ha posat molt trista, no me’n sé avenir... Novament, com en altres ocasions, penso i em dic que la vida s’ha de viure cada dia, com si fos el darrer, que avui hi som i demà no. Que hem de fer el que ens vingui de gust, que hem de dir el que sentim, potser callem molts sentiments i en demostrem encara menys.


Fa uns mesos vaig reservar un viatge, per fer la setmana abans de Nadal. Fa poc vaig pensar que potser l’anul·laria, que no m’anava molt bé econòmicament, com que estava fet amb temps no havia de pagar res i per tant anul·lar-lo no em suposava cap despesa.

Avui, precisament avui, cap al tard, m’han trucat perquè havíem de concretar-lo i tancar-lo, per conservar el bon preu. I avui, precisament avui, ho he tingut molt clar, he dit que sí, que el faré.

Miro Ventdelpla, ja sé, un culebrot com un altre, però me’l miro, i justament avui el tema central és l’Alzheimer –suposo que el Sr. Murphy hi podria tornar a dir la seva–, una malaltia que he viscut molt de prop, quan ningú la coneixia, i mai he paït.

Torno a pensar que he fet bé de dir que sí al viatge.

Vaig a dormir, ja n’hi ha prou per avui...

L'F

Del bloc d'en Ferran

Ens vam conèixer, fa 8 anys, a la feina. Des del primer dia ens vam entendre, i sobretot em va tractar molt bé: amb confiança, amb franquesa. Jo sortia d’un altre departament, una mica cremada i molt desencantada de les persones. Amb la seva actitud, de seguida, em va fer recuperar la confiança en elles novament.

Al poc temps, li van donar responsabilitats i no va canviar gens, tot al contrari, encara ara, la senzillesa és la seva característica principal, juntament amb la seva extraordinària qualitat humana, tot i que és molt treballador i molt exigent.

Fa poc li vaig dir que una de les millors coses que m’havien passat durant aquests 8 anys era que ens haguéssim conegut i haver anat configurant aquesta amistat que ara ens uneix. Conèixer una persona tan valuosa i poder-la incorporar al teu cercle d’amistats és un regal i dels bons! Té 11 anys menys que jo i algunes vegades m’ha dit que ha après moltes coses de mi. Res, però, comparat amb tot el que jo he après de la seva manera de fer: davant la vida, amb la feina, amb la família, amb els amics,...

Durant aquest temps -després d’una època en que li van fer tastar galeres, i on va demostrar més que mai la seva grandesa: no va tirar mai la tovallola, al contrari, va seguir treballant amb aquella il·lusió que sempre posa en tot i ganes-, hem seguit a prop tot i que fa dos anys, per altres interessos meus vaig canviar novament de departament.

Val a dir, en honor seu, que al poc temps es van adonar de la seva vàlua i, no només li va arribar la restitució sinó que li van donar un càrrec encara més alt, força important, per més que segueixi fent aquella cara d’adolescent i quan es troba amb els amics i els seus segueix sent la senzillesa en persona. Professionalment, però, les seves relacions són de molt alt nivell.

Res no ha canviat entre nosaltres, l’amistat, la franquesa, l’estima, segueixen sent-hi, ampliada a la família, que m’ha acollit amb el seu mateix tarannà.

És una persona activa, vital, que estima la vida i els seus, però gairebé igual estima el seu País i hi creu així com el Barça. Els seus amors van per aquest ordre: família, amics, País i Barça.

Un dia, parlant, es va sorprendre que no anés al Fossar de les Moreres el 10 de setembre a la nit i em va dir que no podia ser i que ja m’hi duria.

Ahir, com ja és habitual els darrers anys per a mi, hi vam ser.

Té un defecte, canta fatal i a l’hora de cantar els Segadors, ho fa fluixet perquè ja sap que desentona, però quan al final del cant es crida visca Catalunya... el seu LLIURE!!!!!! estremeix.

Una cançó

Fa una estona, per casualitat, anant d’una cosa a l’altra, he recuperat una cançó que trobava preciosa i m’encantava ballar-la. Feia molt que no hi pensava i encara més que no la sentia. Una cançó que no em recorda ningú en concret, però que em porta a moments de molta felicitat, de sentir-me molt enamorada. Un enamorament d’aquells que mentre el vius et sembla que és únic, el més gran, el millor. Un enamorament de joventut, suposo, vist ara des de la distància, perquè no aconsegueixo associar-lo a cap persona en concret. Recordar-la ara, m’ha fet somriure, m’ha fet sentir bé.

No me’n puc estar de penjar-la...

Reunited - Peaches and Herb

Records d'instants recents

El regal d'avui

Des de molt joveneta, tinc el costum de dormir amb un petit transistor sota el coixí. Havia estat motiu de disputes a casa, perquè els meus pares em deien que no descansava, que no podia ser bo dormir tota la nit amb la ràdio engegada, però jo vaig seguir fent-ho, sóc tossuda, i fins avui.

M’agrada adormir-me sentint música o qualsevol programa nocturn, sempre són especials les converses que s’hi donen, i, durant el curs, despertar-me amb les notícies, les úniques que durant el dia podré escoltar fins al vespre que torni a ser a casa.

Quan faig vacances, i sóc per casa, mai sé què em trobaré quan em desperti, tant per l’hora, perquè lògicament ho faig sense despertador, com per la programació d’estiu, que sempre és més diversa, i avui he tingut un magnífic regal: he obert els ulls sentint aquesta versió de What a wonderful world del Louis Armstrong.

Només és dissabte, només 16 d’agost, cap data especial per a mi, però cal que sigui res especial perquè la vida et faci un regal? M’he sentit tan afortunada que he vingut a veure si la trobava per tenir-la, tornar-la a escoltar i compartir-la amb qui passi per aquí.

Eva Cassidy - What a wonderful world

Barcelona - Buenos Aires / Buenos Aires - Barcelona

Ahir vaig passar una vetllada molt especial. Una passejada per la platja de la Barceloneta, un sopar en un restaurant del Palau de Mar, després passeig per la passarel·la del Maremagnum, seguidament rambla amunt fins la plaça Reial, plaça Sant Jaume i plaça del Rei.

Durant el sopar vam fer plans de viatges: un creuer per l’Amazones –que el més probable és que no faci mai–, celebrar el proper aniversari a Buenos Aires –aquest té més possibilitats–, al febrer,... Va ser com 8 anys enrera que érem a Buenos Aires, les mateixes persones, i fèiem plans de viatges també.

Jo hi havia anat amb un argentí, que viu a Catalunya fa molts anys, i allà vaig conèixer els seus amics de joventut, alguns dels quals ara han vingut a passar uns dies per Europa. Em van ensenyar la ciutat, una ciutat preciosa i enorme, encara ahir em recordaven com un dia, que vaig sortir sola a voltar, al vespre els vaig explicar que gairebé m’havia fet por creuar l’Avinguda 9 de Julio de gran que la vaig trobar –140 metres d’amplada, i considerada una de les més amples del món.

Quan hi vaig anar vaig sortir d’aquí amb abric i vaig arribar que era estiu. Havia pres una mica de sol artificial, però tot i així estava blanca i ells ben morenets. Ahir, va ser tot el contrari, havien sortit de Buenos Aires amb 0º, estan blancs com la llet, fa cosa i tot mirar-los amb el nostre color.

Quan viatjo procuro llegir coses del país i abans d’anar a Buenos Aires vaig llegir Guapa, rica, culta i argentina, del Xavier Febrés, que vaig rellegir a la tornada també, i encara el vaig gaudir molt més. De tornada, també, vaig llegir la biografia de la Victoria Ocampo, editada per Circe. Havia sentit parlar d’ella, sabia que era argentina i una activista cultural, però poc més. Després, vaig saber que va ser una dona generosa, guapa, culta, als 10 anys ja parlava correctament anglés i francès, oberta al món i al seu temps, nascuda l’any 1890, en el si d’una família milionària de l’aristocràcia, i que va dedicar la seva vida a la seva gran passió: la literatura. Per casa seva van passar Rabindranath Tagore, André Malraux, Albert Camus, o José Ortega y Gasset, que la va definir com “la Mona Lisa de l’hemisferi sud”.

El 1931, va fundar la revista Sur, que va dirigir durant gairebé 40 anys, i que va donar a conèixer autors com Jorge Luis Borges, Juan Rulfo, Adolfo Bioy Casares o Ernesto Sábato. La seva incansable activitat en favor de la cultura i de la llibertat es va veure obstaculitzada per la incomprensió d’una societat patriarcal i masclista i per les persecucions del règim de Perón. Va morir el 1979 a l’edat de 88 anys.

De tornada vaig descobrir Fito Paez i no parava d’escoltar el seu àlbum, Abre, editat el 1999. Feia molt, anys, que no l’escoltava. Avui, des de que m’he llevat que l’estic escoltant de nou.

Viatjar és fantàstic, però, si coneixes gent del país, encara ho és més. I retrobar-se al cap dels anys, com vam fer ahir, és molt entranyable i emotiu. Ahir, vaig ser molt feliç.

La platja més maca del món

Mutari

Arribar a l’Illa Roja, sobretot el primer dia de les vacances, m’emociona sempre. Veure la seva imatge, des de lluny em fa venir una alegria especial, però això no és res, encara falta el millor: l’arribada al final, a la cala petita, on la sensació ja és indescriptible.

El primer dia és molt agradable retrobar-se amb els amics i coneguts que hem anat fent amb el temps i que només veiem allà, cada any. Veure com van creixent les criatures, com ens fem grans els grans, com tots, amb els que ens saludem, i els altres, que coneixem sense haver-hi parlat mai, hi tornen a ser. Any rera any, molts som els mateixos. Hi ha gent que fa més de 30 anys que hi va i molts des de diferents punts d’Europa i és que és un indret molt i molt especial.

Els dos primers dies hi va haver moltes onades i vaig jugar a saltar-les com una nena petita, encara n’hi va haver un altre de dia d’aquests, però la resta, l’aigua era com una piscina i vaig poder nedar, jugar amb els nens dels amics, donar la volta a l’illa, pujar a la roca per darrera, per primer cop...

Després de menjar la fruita, al migdia, una mica de migdiada i després, quan el sol comença a amagar-se en alguna part, una mica de lectura. És un indret on hi pots fer gairebé de tot i on, si tanques els ulls, malgrat la gent que hi hagi, gairebé no la sents.

Bé, com no em cansaré mai de dir, allà hi sóc molt feliç, és el meu paradís!